Heus aquí que una tarda molt en Pau camina pel costat del mar.
En una roca, tocant a l’aigua, hi ha una noia de vestit . Té els cabells molt negres i la cara molt blanca. Per terra, al seu voltant, hi ha milers de , perles grosses, fines, .
En Pau se la mira amb cara trista: la noia esta . Però quan les llàgrimes han sortit dels seus ulls ¡ es converteixen en boniques perles.
-Hola, Pau! -diu la noia amb veu molt baixa-. Et conec de fa molt temps, encara que tu no em coneguis a mi. Sóc la Ploramiques.
En Pau se li acosta, l’acaricia i li diu:
-No ploris més, Carmeta! Ja fa massa temps que ho fas. Et conec perquè t’he vist moltes tardes tranquil•les, i el soroll de les teves perles caient a terra m’ha moltes nits.
-Ja deus saber que no puc deixar de plorar fins al dia que vegi sortir dos i, és clar, això és molt difícil.
-Demà al matí -li diu en Pau-, abans no es faci de dia, ens trobarem aquí. Demà sortiran sols, ho sé segur.
L’endemà al matí, abans de sortir el sol, en Pau i la Carmeta es troben al mateix .
En Pau agafa la de la Carmeta i, assenyalant el sol, li pregunta:
-Quants sols veus sortir?
-Un -respon la Ploramiques, somica que somicaràs-, en veig un!
-Molt bé -diu en Pau-, ara dóna una sencera.
La Carmeta dóna una volta molt a poc a poc.
-Quants sols veus sortir?
-Un -torna a contestar.
-Molt bé -fa en Pau-. Un n’has vist i un n’has vist ara. Si no m’equivoco, i em penso que no, un més un fan dos. Llavors, has vist sortir dos sols.
Ara ja no se sent el de les perles.
La Carmeta ha deixat de plorar i somriu amb el més bonic del món.
Avui -diu en Pau començant a caminar- hi ha dos sols: el sol i el sol del teu somriure.