Avui en Pau Llarg, després de dinar, s’ha ajagut al costat de la
per fer la migdiada.
Quan esta a punt d’adormir-se veu a prop seu, mig amagat sota una pedra, un
molt brillant. No sembla d’or, ni de plata, ni de platí. Té un color tan
que no es podria dir ben bé quin color és.
-Quin anell més estrany! -diu en veu molt baixeta.
Vol descobrir quin és el seu
, però no pot.
Sembla vermell, sembla groc, verd, blau. Potser vermell-verdós. Potser verd-grogós.
Finalment, en Pau allarga la ma i
. És fred com el gel, pesat, sembla com si tingués una
molt gran a dins. Se’l mira de prop, el gira, se’l posa pla a la palma de la ma i el sospesa. Ara sembla lleu¬ger.
-Renoi -fa en Pau-, això sí que és curiós! Sembla que l’anell canvií a cada
, no es veu mai del mateix color.
Es vol posar l’anell, però li va petit: no se’l pot posar a cap dit, ni al
. Ho torna a provar i ara, com si l’anell s’hagués fet més gros, veu que li entra amb tota
al dit índex, com si sempre hi hagués estat.
I en aquest moment passa una cosa
.
Les mans d’en Pau són d’un color que mai no havien tingut; són tan rosades, tan brillants, tan
com el vell mariner mai no havia vist.
Mira cap al mar i la seva sorpresa va en augment: els colors del mar són els més bonics que havia vist
. Quina barreja de blaus! Del més intens al més suau, i els verds clars, i els foscos. I blaus-verds.
I verds-grogosos. L’escuma de les
és del blanc més blanc.
Bocabadat, es gira cap a terra: aquí és una barreja de marrons i verds; les fulles dels pins, la terra, la sorra de la platja, tot té uns colors
, mai vistos.
En Pau queda un moment
. Ja sap quin anell és aquest. Es tracta de l’antic anell dels colors.
Sobtadament Pau es treu l’anell. Ha recordat les paraules dels
: «Si mai us trobeu l’anell dels colors heu de saber que la persona que el porti no es
mai del nom de les coses; només recordarà el nom dels colors. De tots els colors, això sí.»
En Pau deixa l’anell amb molt de
i es posa a dormir.