Vet aquí que una vegada hi havia una nena que es deia PAULA.
Estava molt contenta amb el seu nom perquè tenia la P de , la A d’, la U d’, la L de i la A d’.
Tothom repetia el seu nom:
-Paula, vine a dinar!
-Paula, vols jugar amb mi?
Paula, Paula, Paula...
De tant sentir el nom va pensar que li acabarien .
Per això un dia la PAULA va agafar les cinc lletres: les dues A, la P, La U i la L i les va amagar a la de nit.
L’endemà ningú no la va poder perquè no trobaven el seu nom enlloc.
I la PAULA es va passar el al llit.
Ben aviat es va adonar que sense nom no era ningú i va córrer a recuperar-lo.
Va treure les lletres de la tauleta de nit, les va col•locar a l’atzar damunt del llit i va llegir: LA .
-Quin nom tan bonic! -va pensar.
Llavors va sentir la mare al passadís que la cridava i es va afanyar a bé les lletres: PAULA.
-Paula, és hora de dinar.
Un cop asseguda a taula va dir:
Si algun dia se’m gasta el nom, no vull que me’n busqueu cap més.
Em vull tornar a dir .
Tots van riure.
I la Paula també.

Marta Jarque:
Paula (adaptació)