Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist

Actualment, la Congregació de la Puríssima Sang de Montblanc és l'entitat en actiu més antiga de la vila, ja que fa més de 400 anys d'ençà de la seva fundació i constitució com a tal.

Els seus orígens documentals es remunten al 4 de març de 1601, quan el vicari general de l'Arquebisbat, en la seva visita pastoral a les esglésies montblanquines, va atorgar llicència per a constituir una Confraria, sota l'advocació de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, la qual s'erigiria a l'església de Sant Marçal. A canvi, la novella confraria hauria de conservar l'església decentment, a més de confeccionar uns estatuts o ordinacions per a la seva correcta administració.

Les ordinacions foren redactades amb promptitud, de tal manera que l'arquebisbe Joan Terés aviat les tingué a les seves mans. Aquest, des del palau de Tarragona, les sancionà i aprovà el dia 7 d'abril, només vuit dies abans del Diumenge de Rams, amb temps suficient per a poder ser aplicades per a la Setmana Santa del 1601.

Uns mesos més tard, el 7 d'octubre del mateix 1601, un ric mercader montblanquí, Pere Moix, feia donació als procuradors de la Sang, com a representants de la mateixa, de tres censals i un violari, la qual cosa ens indica que la confraria ja funcionava plenament.

Sens dubte, però, no serà fins a l'any següent, el 1602, quan es produirà una fita veritablement important, ja que el 22 d'abril, Ramon de Blanes i Centelles, com a hereu i successor de Joan Conesa, i, suposem, com a patró de l'església de Sant Marçal i dels beneficis que hi havia instituïts sota l'advocació de Sant Jaume i Sant Marçal, atorgava el patronatge d'aquests beneficis, amb els corresponents censos i censals (i sembla que també de l'església), a la «Confraria de la Puríssima Sanch de Jesucrist». No cal dir que amb aquesta cessió s'afermaren plenament els drets que la Confraria de la Sang pogués tenir sobre Sant Marçal.

De l'evolució de la Confraria de la Sang fins a mitjan segle XIX se'n tenen poques notícies, per manca de documentació. No obstant això, per informacions puntuals i altres referències, sabem que sempre estigué en actiu; alhora que, en aquest període, canvià el seu nom pel de Congregació i Germandat de la Sang.

La Congregació també participà plenament del creixement econòmic que experimentà la vila en el transcurs de la segona meitat del segle XIX. Així, el 1858 es reformaren els estatuts i es refundà de nou, amb dos objectius primordials: fer més lluïda la processó del Dijous Sant i adoptar la funció mutualista per a tots els seus integrants.

L'èxit seria total, ja que entre els anys 1859 i 1864 es passà de 111 a 241 associats. Bona part de l'atractiu venia donat per aquesta nova funció de socors mutus, mitjançant la qual, si un agermanat es posava malalt o sofria un accident, se li conreaven les terres i podia percebre una quantitat diària mentre durés la seva malaltia. Aquest era un bon reclam per als pagesos i menestrals montblanquins, mancats d'una assegurança tal com es concep avui en dia.

En aquells temps, la seu de la Congregació precisava de reformes urgents, que no s'havien fet quan pertocava a causa de les continuades crisis econòmiques. A més, eren del tot indispensables, ja que la nau de Sant Marçal, mancada dels corresponents contraforts, necessitava (i necessitarà al llarg de la seva història) periòdics treballs de consolidació. Així doncs, les importants obres que la Congregació endegà a partir del 1867 consistiren en el reforçament i la reconstrucció de les parets i en la prolongació de la nau de l'antiga església cap al que abans havien estat les dependències hospitalàries.

De tota manera, no s'arribaria fins a la torre. Solament s'allargaria una tramada més, deixant la segona (la que hauria de tocar amb la torre) descoberta per sempre més. Amb aquests treballs de consolidació els membres de la Congregació de la Sang feien una aportació decisiva al patrimoni montblanquí: la salvaguarda per al futur d'un edifici medieval, l'església i hospital de Sant Marçal.

El cost de les obres afectà greument la situació de la Congregació, ja de per si prou delicada a causa de la crisi general provocada per la tercera carlinada. En tornar la tranquil·litat la Congregació era legalitzada de nou, però ja res seria com abans, amb la redacció d'uns nous estatuts aprovats el 1876. A més, a partir de llavors, la Sang ja no seria l'única entitat mutualista de la vila, ja que el 1877 un grup de cinquanta-tres montblanquins crearen la Germandat de Socors Mutus «Monte-Pio del Penó del Santíssim», amb els mateixos subsidis però amb unes quotes més baixes.

La crisi provocada per la fil·loxera a partir de 1893 féu que s'integressin molts nous associats i que calgués redactar un altre reglament; per bé que, al cap de pocs anys, amb l'afegitó de l'epidèmia gripal de 1918, l'entitat quasi va fer fallida econòmica.

Per a resoldre la situació es confeccionaren uns altres estatuts, que s'aprovaren el 1926. S'hi diferenciaven clarament les funcions religioses i mutuals de la Congregació, i es crearen les seccions Mutualista, Feminal i Quinta de Salut de l'Aliança, que englobaven tot l'apartat dels socors mutus. Aquestes seccions continuaren depenent de la Congregació i Germandat, però eren independents orgànicament, amb junta directiva, associats i quotes pròpies.

Paral·lelament, amb l'esfondrament de la teulada i d'una part de la volta de la seu social, el 1934, fou necessari endegar una subscripció popular; alhora, el patrici Eduard Toda anunciava que aportaria una suma igual al total recaptat.

El febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, les activitats de la Congregació quedaren paralitzades fins a l'acabament de la Guerra Civil. Com l'au fènix, el 1939 l'entitat (tal com ja havia fet els anys 1858 i 1876) renasqué de les seves cendres.

En certa manera es produïa un retorn a l'esperit més pur que havia tingut la Confraria al llarg dels segles. Així, la nova Congregació refundada el 1939 tornà a tenir com a eix vertebrador la Setmana Santa, i no pas els socors mutus, com havia estat des del 1858 fins al 1936. L'aspecte mutualista desaparegué definitivament dels objectius de l'entitat.

A partir d'aquells moments i fins al 1976, la Congregació no tingué una estructura orgànica definida, ni uns estatuts que en regulessin el funcionament, ni una junta directiva concreta. Durant quasi quaranta anys funcionà bàsicament a partir d'un grup de persones amb una única finalitat: la celebració dels actes de la Setmana Santa, amb la processó del Sant Enterrament com a eix central. D'entre totes aquestes persones se'n designava una com a president, normalment la de més edat, que representava l'entitat, convidava les autoritats i presidia les reunions.

Per altra part, la figura del soci, amb tots els seus drets i deures, desaparegué, substituïda per la del col·laborador o protector. Tots ells, fins a l'actualitat, mitjançant el pagament o el donatiu mensual o anual, contribueixen al sosteniment de la Congregació de la Sang i a l'organització dels actes, primer del Dijous Sant i, a partir de l'any 1951, del Divendres Sant, els quals últimament s'allarguen uns dies més amb la convocatòria d'una Setmana Cultural.

Des del final de la Guerra Civil ençà, s'han recuperat els misteris destruïts en els primers temps de la conflagració i els armats han tingut una evolució constant, fins a convertir-se en un dels principals elements motors de la Congregació; alhora que la processó ha esdevingut cada vegada més complexa i s'ha convertit en una de les més importants que se celebren a les comarques tarragonines, i en un fort atractiu turístic per a la vila de Montblanc.

Així doncs, actualment, la Congregació, amb més de quatre-cents anys d'història, viu un període ple de vigor, amb renovades il·lusions de cara al futur. La processó i els armats constitueixen un element imprescindible del folklore tradicional montblanquí, i els misteris, després de la restauració exhaustiva a què se'ls ha sotmès, presenten un estat immillorable.