Història d'Alforja

Al terme s’han trobat fletxes de coure i sepulcres Neolítics, al cami de les Hortes, i restes d’un antic poblat romà a les Barqueres. Una fortificació romana fou probablement l’origen del futur castell.

Hom suposa que l’origen del poble fou una antiga alqueria sarraïna, que explotava mines d’argent. El topònim és esmentat en un pergamí de Ramon Berenguer IV, datat al 1152.

L’any 1154, la vila i l’església d’Alforja surten esmentades en la butlla que el papa Anastasi IV dirigeix a l’arquebisbe tarragoní Bernat de Tort.

Segons referències, ja que no es conserva el document original, Ramon Berenguer IV donà el lloc a Ramon de Ganagot, exceptuant el delme i la primícia de la vila, que es repartien entre la casa comtal i l’arquebisbe tarragoní. La carta poblacional és del 27 de juny de 1158 i l’atorgaren el comte i el bisbe Bernat de Tort. Ramon de Ganagot (o Gavagou o Gavalgald) fou un company de primera hora del Robert d’Aguiló. La vila havia d’assegurar el domini de les serres de Prades i Siurana, tot just recuperades als sarraïns. Formaria part del terme de Prades però amb reservi pel bisbe dels delmes i primícies descomptar la part reial. La vila es deia Santa Maria de la Vall d’Alforja (però abans ja existia l’església i algun assentament) i la tindrien Ramon i els seus hereus en alou perpetu.

El 1170 Ramon va atorgar una carta als habitants confirmatòria de les seves possessions i donant-los els usos i costums de Siurana establerts el 1153. El 1173 l’arquebisbe Guillem de Torroja, per refermar els drets eclesiàstics, atorgà una nova carta als Ganagot, però es reserva els drets eclesiàstics, el castell d’Alforja i una propietat dominical. El 1194 Ramon va cedir a la seva filla Romeva la meitat del terme, amb motiu de l’seu enllaç amb Bertran de Castellet, vídua aviat, Romeva es casà el 1200 amb Bernat dels Arcs, unint-se les dues senyories (Alforja i els Arcs), que van passar al fill comú Pere dels Arcs; aquest no va reconèixer la fidelitat deguda a l’arquebisbe, va fer diverses actes de guerra a la regió i dilapidà el seu patrimoni. Va morir el 1243.

El govern senyorial s’extingí a la mort de Pere dels Arcs, que deixà els seus senyorius a l’abadessa i monestir de Bonrepòs, el qual un any després, el 1244, decideix vendre tota la deixa a l’arquebisbe Pere d’Albalat, que des de llavors es converteix en senyor de l’anomenada baronia d’Alforja, i el castell es convertí sovint en residència dels arquebisbes. En els seus origens el terme d’Alforja arribava fins a Cambrils, i l’integraven Alforja, les Borges, Riudecols, les Irles, els Banys , els Diumenges o Domenys, Cortiella, els Arcs, les Benes, les Voltes i Tascals). Pere d’Albalat també va adquirir els drets reials al terme a canvi de la condonació d’un deute.

En els s. XIII i XIV, hi hagué a Alforja una activa comunitat jueva (documentada entre 1283 i 1393) i l’any 1393, el poble hagué de comprar el perdó reial a Joan I pels excessos contra els jueus, que es produïren dos anys abans. Al llarg dels s. XIII i XIV, sembla que conegué força prosperitat econòmica. El 1314 Alforja fou assaltat per homes de la baronia d’Entença que pensaven que hi havia empresonat un home de Samuntà, i els assaltants, rebutjats, es van dedicar a assolar el terme, i foren excomunicats per l’arquebisbe Guillem de Rocabertí. Alforja fou membre de la Comuna del Camp, almenys des de 1322.

L’any 1464, a les ordes de Pere Conangles, es pronuncià contra Joan II, motiu pel qual fou assetjada per la gent de la baronia d’Escornalbou i s’hagués de retre per manca de provisions .

Durant la guerra dels Segadors, participa d’una manera molt activa en la lluita, juntament amb tots els pobles de la Comuna.

També durant la guerra contra Felip V, com a la resta de llocs del camp, es posà al costat de l’arxiduc Carles i aportà soldats a la lluita.

La guerra del Francès provocà una forta crisi econòmica, i el poble fou obligat diverses vegades a subministrar aliments a les tropes. L’any 1810, gent del poble atacaren els francesos a les Borges, però caigueren en un parany i es produïren diverses morts. El 1842 va arribar a la seva màxima població amb 2231 habitants. A finals del segle ja només eren 956.

Durant les lluites del s. XIX, entre lliberals i absolutistes, Alforja es declarà a favor dels absolutistes i es produïren sovint enfrontaments entre un i altre bàndol. Tres mil carlins es van reunir al poble però només 18 soldats i 25 milicians reusencs els van derrotar en agafar-los per sorpresa el setembre del 1822. Fou també durant la Revolta dels Malcontents la capital dels insurgents del Camp, sota el comandament de Joan Rafí i Vidal, que hi va instal·lar la seva junta corregimental fins poder entrar a Reus. El 1834 fou executat a Alforja el cap carlí conegut com el Vicari d’Alforja. El 1840 grups carlins van matar a 29 voluntaris isabelins del poble. A les eleccions del 1869 van guanyar els monàrquics i el 1872 Josep Antoni Mestre fou un dels primers a aixecar-se pels carlins al sud de Catalunya. El 1874 el capellà de Flix, amb 150 carlins, va assetjar a les forces lliberals al poble; els assetjats van resistir a l’església fins l’arribada del cap cristí Moore, amb 1.000 homes, i llavors es van haver de retre; van rebre paraula de salvar la vida, però quan van sortir foren afusellats.

Entre 1836 i 1851 hi va florir una secta d’il·luminats dirigida pel pagès Miquel Ribas.