Pàgina inicial

Versión en castellano

Agost-Setembre 1998: Pinus pinea L.

Arbre previst per l'octubre: Nerium oleander. Si tens alguna dada interesant d'aquesta espècie o d'alguna ja publicada, envia un e-mail i procurarem publicar-ho (si vols que afegim el teu e-mail indica-ho al missatge).
ralturo@tinet.fut.es
Etimologia

Pinus pinea L.

Sinònims: Pinus sativa C. Bauch, P. domestica Mathiol, P. umbraculifera Tournef.

El nom deriva del celta "Pen" (cabeza) i els romans anomenaven "pinus" a aquesta espècie, per la qual cosa pot ésser l'arrel de la denominació de tots els pins.

En les diferents llengües trobem denominacions molt diverses com:

Català: Pi pinyer, pi bo, pi de llei, pi de pinyons, pi parasol, pi pinyoner, pi ver, pi campaner.

Castellà: Pino piñonero, pino albar, pino real, pino de la tierra, pino doncel, pino manso, pino de comer, pino de piñon.

Gallec: Piñeiro manso.

Basc: Belorita.

Alemany: Pinie italienische Steinkiefer, Schirmkiefer, pinie.

Anglès: Stone pine, italian stone pine, umbrella pine, parasol pine.

Francès: Pin pinier, pin parasol, pin franc, pin pignon, pin bon, pin d'Italie, pin de pierre.

Italià: Pino domestico, pino da pinoli, pino italico, pigna pinoler, pignolo, pinocchio, pignu manzu, pignare. Portuguès: Pinheiro manso.

Descripció

Pi de talla mitjana de entre 25 i 30 m, que en els millors peus supera aquesta alçada. El port és característic per la seva capçada densa, eixamplada i aplanada en forma de parasol. El tronc és recte i pot ser força cilíndric si es fan les podes adequades. L'escorça, bastant gruixuda, és entre bruna i vermella amb grans escames grises.

El sistema radical és molt potent, amb una arrel principal i unes secundàries ben distribuïdes i adaptades per extreure l'aigua de les capes més fondes.

Les branques tendeixen a engreixar-se tant com la guia principal, donant lloc a la forma aparasolada que caracteritza a aquesta espècie.

Les fulles, de color verd intens, són acícules de 10 a 15 mm, agrupades de 2 en 2 i bastant gruixudes. Són presents a l'arbre dos o tres anys i suposen quasi el 5 % de la biomassa de l'arbre (sense contar les pinyes).

Floreix de març a maig i la pinya necessita tres anys per madurar, caient els pinyons a la tardor del tercer any o a la primavera del següent. Les pinyes són grosses, de forma ovoide i amb uns pinyons comestibles d'una closca dura que els permeten mantenir la fertilitat uns quants anys.

Requeriments estacionals i distribució

El pi pinyer prefereix terrenys arenosos, profunds i frescos, en zones planeres de baixa muntanya. Així apareix en dipòsits del quaternari i dunes. Prefereix terrenys silícics, encara que suporta sediments amb certa quantitat de carbonats (està citat en pH entre 4 i 9, el que ens indica la seva adaptabilitat) i fuig de terrenys molt argilosos, de les marges i del guix. Suporta la salinitat del mar i el trobem prop d'ell però no colonitza salines.

Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 400 mm encara que viu bé en zones amb precipitacions de solament 250 mm. Normalment es troba rep entre 400 i 800 mm/any suportant precipitacions estivals de solament 50 mm, encara que normalment es troba en àrees amb entre 100 i 150 mm.

És resistent a l'acció dels vents, fins i tot quan venen del mar carregats de sals., si bé el seu port es redueix i sovint presenta branques mortes en les zones més exposades que serveixen de protecció a la resta. Es troba des de zones amb màximes superiors als 40º fins a zones amb mínimes inferiors als -15º.

Quasi sempre temperatures del més mes fred són superiors als 0º. Pel seu caràcter termòfil el trobem normalment des del nivell del mar fins als 1.000 m.

El pi pinyer té un temperament robust, de llum, viu en zones amb lluminositat intensa i s'adapta molt bé a viure aïllat. Per tenir un bon desenvolupament necessita estar espaiat per no entrar els sistemes radicals en competència i és en aquests indrets en els que trobem les millors forests productores de pinyes, en desenvolupar àmpliament la seva capçada.

És una espècie ben adaptada als incendis forestals amb una escorça bastant gruixuda i una capçada que queda allunyada del terra per la qual cosa els focs passen per sota seu i els pot sobreviure, essent possiblement el pi més resistent dels de la mediterrània.

Es troba des de l'oest de Portugal fins al Mar Negre, Càucas i Síria, passant per zones del nord d'Àfrica i pel sud d'Europa. A nivell peninsular el trobem principalment a la plana castellana a Valladolid, Segòvia, Zamora i Àvila; al sudoest peninsular, a la cordillera central, a la cordillera costanera catalana, al surest de la Manxa, a Albacete, Cuenca...

Estructura i composició de la vegetació

Hem vist que podem trobar al pi pinyer tant en terrenys àcids, com bàsics, però el més normal és trobar-lo en sòls àcids de substrat arenós o franco-arenós. Si bé no podem considerar normalment el pi pinyer com a espècie climàcica, en certs indrets com algunes zones arenoses costaneres, fa aquesta funció en no poder desplaçar-lo altres espècies "teòricament" climàciques. Aquests terrenys són molt permeables per la qual cosa necessita una precipitació mínima o la presència d'una capa freàtica propera. És per aquest motiu que en moltes zones de costa mediterrànies no trobem aquesta espècie.

A grans trets podem diferenciar quatre tipus de pinedes de pinyer:

  1. Pinedes costaneres sobre terrenys d'origen granític: Són terrenys amb presència de roques que originen boscos esclarissats, amb sòls poc evolucionats de substrat franco-arenós. Trobem manifestacions en zones litorals i terrenys abruptes on per la acció de l'home o del foc trobem boscos mixtes de coníferes i frondoses. Aquestes forests mixtes poden tenir a més a més del pi pinyer el pi bord (Pinus halepensis), el pinastre (P. pinaster), l'alzina (Quercus ilex), el suro (Q. suber), el roure martinenc (Q. humilis), el roure africà (Q. canariensis)... Al sotabosc podem trobar segons cada formació i en diferents zones espècies com el bruc (Erica arborea), el bruc d'escombres (E. scoparia), l'aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), l'arboç (Arbutus unedo), l'argelaga negra (Calycotome spinosa), l'estepa negra (Cistus monspeliensis), l'estepa borrera (Cistus salviifolius)...
  2. Pinedes d'interior sobre terrenys d'origen granític: En substrat similars als anteriors però en indrets més continentals i amb relleus normalment entre planers i ondulats també trobem el pi pinyer. També el trobem en terrenys més abruptes de mitja i alta muntanya de la seva distribució al nord d'Àfrica. Són boscos clars on podem trobar també el càdec (Juniperus oxycedrus), el cap d'ase (Lavandula stoechas), l'estepa borrera (Cistus salviifolius) ... Dins d'aquest grup trobem les pinedes de pinyer del Líban que arriben als 1.500 m i són la cota superior d'aquesta espècie.
  3. Pinedes en terrenys arenosos de costa: En els dipòsits de sorra de les zones de costa, fent funcions de protecció i fixació de les sorres arrossegades pels vents trobem el pi pinyer. Per aquesta característica se l'ha fet servir en fixacions de dunes. Poden acompanyar-lo aquí el pi blanc (Pinus halepensis), el llentiscle (Pistacia lentiscus), la bruguerola (Calluna vulgaris), el cap d'ase (Lavandula stoechas), l'estepa d'arenal (Halimium halimifolium), el borró (Ammophila arenaria)... En aquest cas la regeneració és molt difícil prop del mar essent més bona en zones més protegides, en la que podem trobar altres espècies arbòries com l'alzina (Quercus ilex).
  4. Pinedes en terrenys arenosos d'interior: En diverses zones de la plana castellana trobem dunes en les que també apareix el pi pinyer. El poden acompanyar el pi marítim (P. pinaster), la ginesta vimenera (Retama sphaerocarpa), l'estepa ladanífera (Cistus ladanifer), el cap d'ase (Lavandula stoechas)...
Silvicultura

La silvicultura pot orientar-se per a obtenir fusta, per fer funcions de protecció i per obtenir pinyons. Els marcs de plantació que s'apliquen poden anar des dels 2 x 2 m o 3 x 3 m aplicats en plantacions amb funcions protectores o per fusta a uns 4 x 4 m o superiors en les plantacions per a obtnenir pinyó. Com en qualsevol reforestació, són convenients reposicions de fallides i altres treballs de manteniment els primers anys.

Donat que és un arbre amb tendència natural a capçades amples i boscos clars, quan busquem la producció de pinyó podrem buscar densitats baixes, en canvi en boscos protectors, com en fixació de dunes, mai podrem permetre cobertures inferiors als 2/3.

En plantacions per fruit si suposem una plantació ja establerta amb uns 1.600 peus/ha i un torn final de fins a 150 anys podem seguir una sèrie similar a la següent:

Edat (anys) 3 15 30 50 70
Densitat (peus/ha) 1.600 800 400 204 100

A part dels clareigs i clares es poden fer altres treballs de millora com l'abonat, llaurats, estassades..., però la tasca més profitosa y comú són les podes amb les quals es busca augmentar la producció de pinya i una recollida més còmoda.

En forests productores i protectores els torns varien entre els 80 i els 120 anys amb produccions normalment entre 1 i 2 m3/ha/any encara que en les millors condicions s'han aconseguit els 7 m3/ha/any.

En boscos per fusta les densitats es mantenen superiors per deixar per a la talla final uns 250 peus/ha. En cas de buscar la regeneració natural normalment es fa una talla deixant uns 100 arbres pare, que es mantenen entre 6 i 12 anys per tallar-se llavors per donar llum i treure competència als nous arbres. En cas de fer-se podes, aquestes busquen millorar la qualitat de la fusta i li donen protecció davant dels focs.

Per a la seva cubicació l'Inventari Forestal Nacional fa servir fórmules del tipus:

v = a + b x d2 x h

essent d el diàmetre amb escorça en centímetres i h l'alçada total en metres.

Així podem trobar per a la província de Girona:

v=14,67 + 0,03558 x d2 x h
Patologia

Com a principals plagues trobem principalment:

Propietats i usos

L'aprofitament més comú és el fruit si be la producció no és gens constant amb un any bo normalment cada 3 o 4 anys i anys dolents amb produccions de quasi la cinquena part. En general podem comptabilitzar que tres pinyes fan un kg i podem calcular produccions mitjanes d'entre 250 i 400 kg/ha/any.

Les pinyes buides es fan servir com a combustible i ens queden uns 15-20 kg de pinyó amb casca per cada 100 kg de pinya. El pes de la part comestible suposa solament un 20% del pinyó i això suposa una producció entre 7,5 i 16 kg/ha/any.

Fusta resinosa clara, d'albeca entre blanca i groguenca i duramen vermellós, nudosa, més pesada que altres coníferes del seu hàbitat. És resistent a flexió i s'ha fet servir per travesses per trens, o per construcció.

Com a combustible o per carbó no es fa servir, no així les pinyes buides que si es fan servir normalment per aquesta finalitat.

L'escorça s'ha fet servir per curtir cuiro amb certa eficàcia per ser una dels escorces amb més tanins de tots els pins.

En èpoques amb molta demanda s'havia resinat però la seva productivitat és molt inferior a la del pi marítim (Pinus pinaster).

Com de tots els pins es pot utilitzar la trementina i per tant el aiguarràs i la colofonia. Antigament tenien ús en medicina contra el reuma i altres dolors, però el millor ús és contra els constipats bronquials i per mitigar la tos. Amb aquesta finalitat és millor fer servir les "gemes" o les pinyes per obtenir un xarop. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

Altres usos són els protectors (especialment per fixar dunes), paisatgístics, l'aprofitament dels bolets, la cacera... Cal esmentar que són boscos bons pel pinatell (Lactarius delicius) i que en boscos barrejats, com quan ho fa amb el suro, dona un resultat micològicament ric.

Miscel·lània

A Crespià (Girona) diuen que "dins del pinyó, s'hi veu la mà de Nostre Senyor".

Per indicar que algú ho vol tot fet a Catalunya es diu que "vol els pinyons pelats" i amb castellà "eso quiere la mona, piñoncitos mondados".

L'època de caiguda de la pinya també es reflexa als refranys populars i així a Dosrius diuen "per Sant Martí, la pinya cau del pi".