Pàgina inicial
ralturo@tinet.fut.es
Arbutus unedo L. El nom deriva del llatí "arbor" que vol dir "arbret" i de "unus" - "edo", que volen dir "uno" - "solo", per recordar la necessitat de "menjar un sol fruit" per contenir alcohol i produir mal de cap. En les diferents llengües trobem denominacions molt diverses com:
Català: arboç, arbocer, arbosser (Balears), arbocera, arbocó, albocer, alborcera, alboix, albrocer, alberçoner, ambrocer, llipoter, llipotet, llicutet, cirerer d'arboç, cirerer de llop, cirerer de pastor.
Castellà: madroño, madroñero, madroñera, madroña, madrollo, merodo, albocera, alborocera (Aragó), aborio (Liébana), borto (Burgos i Rioja), albedro o borrachin (Astúries).
Basc: gurrbiz (llenya viva, pel bé que crema), gurrbits, gurrbis, gurrbiski, gurrbitx, gurrpitz, kurrpits, kurrkus, kulubiz, burrbuza, burbiz, kaudan, kandana, ania-mania. Portugués i gallec: medronheiro, ervedo, ervedeiro, hérbedo, érbedo o érvedo, érbedro, erbedeiro, erbedeira, bedreiro o vedreiro.
Italià: albatro, corbezzolo
Francès: arbousier
Anglès: arbutus, strawberry tree
Alemà: erdbeerbaum
Japonès: ichigonoki
Arbust o arbret d'un a cinc metres, màxim 8 m. Tronc d'escorça bruna-vermellosa, accentuant-se aquest segon to amb el temps. Aquesta escorça és molt prima i es presenta esquerdada longitudinalment, amb llargues escames que es van separant amb els anys.
El conjunt forma una copa ovalada amb branques gruixudes amb escorça del mateix color i aspecte que el tronc. Les fulles són simples, coriàcies, alternes i persistents tot l'any. La seva forma és plana amb un marge finament asserrat o casi sencer, recordant les del llorer.
Les flors, blanc-grogenques, pengen amb inflorescències al final de les branquetes. Floreix a la tardor o a principis d'hivern per donar a la tardor següent els fruïts coneguts com a cireres d'arboç que són unes baies comestibles d'uns 2,5 cm de diàmetre i granuloses en la seva superfície, de color vermell fosc.
Es pot considerar indiferent pel que fa a l'origen del sòl i si bé manifesta certa preferència pels sòls àcids, acostuma a trobar-se amb pH no molt allunyats del neutre tant àcids com a bàsics. Prefereix els solts, profunds i frescals, donant una ombra densa i proporcionant una coberta morta rica en element nutritius. És indicadora sovint de sols que encara no han perdut la seva fertilitat.
Arriba l'arboç en les latituds més al sud als 1.200 m d'alçada però mantenint-se sempre lluny d'àrees amb contrastos tèrmics acusats, o amb gelades fortes, principalment si són primerenques. Busca precipitacions anuals per sobre dels 600 mm i prefereix climes humits o subhumits, si bé es troba en climes subàrids si rep aportacions ambientals i/o edàfiques.
L'arboç és una espècie de distribució marcadament mediterrània, si bé penetra cap a l'atlàntic i es troba a la part meridional d'Irlanda. En períodes interglaciars va arribar a Centre Europa i encara existeixen relictes a Suïssa. Hi ha esmentades cites políniques des del Oligocé i les primeres a la península Ibérica són dels inicis de l'holocé.
Les peculiars característiques de l'espècie li permeten viure en llocs molt diversos formant part d'altres comunitats, rarament arribant a ser la dominant excepte en formacions arbustives tipus màquia en les que es pot trobar acompanyada per espècies com el garric (Quercus coccifera), l'argelaga negra (Calicotome spinosa), el llentiscle (Pistacia lentiscus), la cornicabra (Pistacia terebinthus), l'aladern de fulla estreta (Phillirea angustifolia), l'arç blanc (Crataegus monogyna), el marfull (Viburnum tinus), el bruc (Erica arborea i E. angustifolia)... Aquesta vegetació és la mateixa que constitueix sovint el sotabosc dels alzinars (excepte els continentals) en la formació Quercetum ilicis galloprovinciale subassociació arbutetosum, en les que l'alzina es pot substituir totalment o en part pel suro en els terrenys silícics.
Les formacions amb arboç apareixen en zones no excessivament xèriques o amb contrastos tèrmics accentuats, als llocs clars i a les etapes de substitució de la vegetació climàcica en zones on aquesta ha sofert una regressió.
Aquestes espècies climàciques en la major part de la península es corresponen amb alzinar, si bé en les zones de distribució de la sureda com a Catalunya, sud de Portugal i Extremadura també fa el mateix paper en les suredes esclarissades. A Galícia apareix en boscos de roure de fulla petita (Quercus faginea) esclarissats, en els que també trobem roure reboll (Quercus pyrenaica) i castanyer (Castanea sativa). Altres boscos on apareix son les rebolledes o boscos de roure reboll.
No tinc coneixement de forests amb aprofitament principal d'arboç, si bé si he vist sovint com es tallava en zones on es barreja amb l'alzina per a obtenir llenyes amb un tractament de bosc baix aprofitant la seva capacitat de rebrot.
En cas de voler fer un aprofitament d'aquestes llenyes caldria fer durant els primers anys una selecció de brots, per a fer talles amb un període de rotació d'uns 20-25 anys tal com es fa amb l'alzina.
Els darrers anys s'ha generalitzat el desarrelament de l'arboç per al seu ús per jardineria. Amb aquesta finalitat si podria ser interessant fer una selecció de brots i inclòs una poda de formació per aconseguir formes de millor qualitat estètica.
L'arboç és una espècie piroresistent, brotant de soca desprès de cremar-se aprofitant la reserva alimentària que li facilita la soca. Aquest rebrot presenta un gran vigor els 4 o 5 primers anys, per alentir-se desprès. Hem vist brots de soca que en una any ja superaven 1,5 m d'alçada. Quan tallem l'arboç aquest presenta la mateixa capacitat rebrotadora si no s'arranca la soca.
Aquesta capacitat rebrotadora fa que puguem trobar l'arboç com a una de les espècies dominants en algunes zones cremades sovint o excessivament tallades.
Fusta pesada, dura, homogènia, de gra fi, molt compacta, amb albeca blanca grogosa i duramen vermell carmí. És una fusta de densitat molt alta que per les seves característiques seria apta per ebenisteria i torneria al ser de bon treballar i admetre un bon poliment.
La llenya i el carbó d'arboç es inclòs millor que la d'alzina essent molt apreciada. Els fruits que s'aprofiten per a fer confitura i per a pastisseria també es poden utilitzar per a obtenir begudes alcohòliques per fermentació. Les fulles i l'escorça tenen un contingut en tanins de fins al 36 % (Font Quer, 13ª ed.1992) per la qual cosa es poden utilitzar per a adobar.
Les fulles i l'escorça són també astringents i antisèptiques i es fan servir per a combatre diarrees i disenteries.
Finalment cal recordar el seu ús com a ornamental, pel qual cada cop és més apreciat fet que queda plenament justificat quan a la tardor floreix i fructifica quasi al mateix temps.
Dioscòrides ja deia al capítol 138 del seu llibre I que el fruit era molt menjat a Espanya i que pel seu alcohol es fabricava amb ell un vinagre fort i vermell.
Laguna deia, segons recull Font Quer, de l'arboç que "parécese a muchas cortesanas de Roma, las cuales en lo exterior, diréis, que son unas ninfas, según van llenas de mil recamos, empero si las especuláis debajo de aquellas ropas, hallaréis que son verdadero retrato del mal francés. Dígolo porque este fructo, defuera se muestra hermoso en extremo y, comido, hinche de ventosidad el estómago y da gran dolor de cabeza; lo cual fue causa que los latinos le diesen el nombre unedo, amonestando que nadie comiese dél más de uno; aunque Galeno refiere que el fructo de la epimélide se llama también unedo en Italia".
L'escut de Madrid mostra l'ós i l'arboç i sembla que aquest animal apreciava el fruit d'aquest arbre quan poblava aquelles terres. Hi ha qui diu que els ossos menjaven els fruits tant per l'aliment com per certes propietats per a mantenir el pèl en bon estat i hi ha qui diu que ho feien pel seu contingut alcohòlic.
