Pàgina inicial
ralturo@tinet.fut.es
Nerium oleander L.
Deriva del grec nerion, origen del llatí nerium, associat a Nereus deu del mar i pare de les Nereides. Oleander ve del llatí olea (olivera) i de dendron (arbre).
Català: Baladre (de veratrum, una altra planta tòxica), oleandre, llorer rosa.
Castellà: Adelfa (del griego dafne a travès de l'àrab ed-defla), aloendro, balandre, loendro, mataburros, nerio, oleandro.
Basc: Eriotz-orri (fulla de mort).
Alemany: Oleander.
Anglès: Oleander.
Francès: Laurier rose.
Grec: Rhododaphne (deriva de rosa -rhodon- i de llorer -daphne-, al·ludint a les flors i a les fulles).
Italià: Oleandro.
Portuguès: Loendro, adelfa.
Arbust alt, de fins a 4 m d'alçada, amb tronc recte, d'escorça llisa d'un to entre bru i gris. Es presenta molt ramificat des de la base del tronc amb branques gruixudes, rectes i flexibles que deixen anar làtex al trencar-se.
El sistema radical és potent i pot aprofundir molt en terrenys lleugers, fet que li facilita la supervivència en zones àrides. Presenta tot l'any unes fulles simples, oposades o ternades (tres a cada nivell), de limbe endurit i lanceolat, agut en l'extrem final. El peduncle és curt.
Floreix a l'estiu amb flors són grans, normalment de color rosa intens (poden ser blanques), agrupades en ramells a l'extrem d'una tija. Els fruits són allargats, amb una coberta endurida i en forma de beina que conté unes llavor allargades i peloses a l'extrem. En condicions idònies pot estar florida fins a la tardor.
Indiferent en quant a sols, suporta paratges molt àrids sempre que disposi d'humitat freàtica o d'algun període humit, fins i tot si aquests és curt. Suporta la salinitat ambiental que origina la proximitat al mar però no concentracions elevades de sals en el sòl.
Prefereix climes suaus, sense gelades intenses, encara que en bones condicions suporta gelades fortes.
És típica de les comunitats de ribera de torrents discontinus de zones àrides en la zona mediterrània i la podem trobar des del nivell del mar casi fins als 1.000 m. Molt cultivada, es fa servir com a ornamental a tot el litoral mediterrani. Pot viure en terres alcalines amb presència d'òxids.
Es reprodueix amb facilitat de llavor i fent estaquetes i brota be de soca o d'arrel.
A la península ibèrica normalment el trobem en les riberes dels corrents d'aigua de la terra baixa des de prop de l'Ebre fins a Alentejo a Portugal. Ornamenten molts barrancs a Sierra Morena o a Alacant i és molt comú a rambles i torrents de les Illes Balears.
La seva presència en les nostres terres esta datada des d'antic i s'han trobat registres fòssils de Nerium oleander a Mallorca datats a l'oligocé i al miocé i a Tortosa del pliocé).
El trobem en la mediterrània des del sud de Portugal fins a Mesopotàmia, tant en la zona nord com a la sud.
El baladre te gran importància en les formacions de ribera en paisatges àrids o semiàrids, principalment quan no hi ha massa salinitat. Quan això passa és substituït sovint per espècies del gènere Tamarix amb les que sovint s'associa. També es dona en zones càlides amb cursos permanents.
Podem trobar-lo com a part de la comunitat arbustiva de pollancredes i omedes, o fins i tot com espècie principal. El baladre apareix acompanyat de gramínies com Brachipodium phoenicoides, la canya (Arundo donax), els tamarius (Tamarix gallica i T. africana), el magraner (Punica granatum), el ginestó (Osyris alba), l'aloc (Vitex agnus-castus).
En alguns indrets podem trobar al baladre en grups densos amb peus de 4 m d'alçada, és el domini Rubo-Nerietum oleandri. En aquest cas l'acostumen a acompanyar el tamariu (Tamarix gallica) i el tamariu africà (Tamarix africana) amb altres espècies com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), la canya (Arundo donax), el ginestó (Osyris alba), el magraner (Punica granatum), l'olivarda (Inula viscosa)... Cal destacar també l'aloc (Vitex agnus-castus) que s'associen en zones poc salines i que quan la humitat ambiental és més elevada poden ser l'espècie dominant formant els alocars. En aquest cas el domini és el de Leucojo-Viticetum (alocars amb assa) i el baladre te funcions d'acompanyant.
No podem parlar pròpiament de tècniques silvícoles que es practiquin amb aquesta espècie. Per les seves característiques s'ha fet servir en restauracions de zones marginals en terrenys àrids o semiàrids, principalment en torrents, encara que també l'hem vist emprat en fixació de dunes.
Per reforestacions protectores presenta una sèrie d'avantatges:
Es pot reforestar amb plàntules obtingudes per varetes o llavors o amb aquestes directament i donat que el que es busca es donar la màxima protecció al terrenys, és convenient fer-ho amb densitats elevades o formant franges que donin protecció a altres espècies de port arbori que podrem introduir posteriorment.
Per la seva resistència te aplicacions, com hem comentat, en reforestacions protectores en dunes, rambles i torrents sempre que existeix un període amb humitat i no hi ha gaire salinitat al terreny.
També te aplicacions com a ornamental per no necessitar gaires miraments y per estar florida (en bones condicions) durant un llarg període.
És una planta tòxica i principalment a les seves fulles, es poden trobar substàncies digitàliques que s'han fet servir en medicina, si bé cal dir que la seva aplicació és molt perillosa per ésser les dosis medicinals properes a les tòxiques. Aquestes dosis poden produir paràlisis cardíaca i la mort, per aquest motiu la seva aplicació s'ha de fer amb control d'un facultatiu competent. El suc de les fulles té un gust amarg, és narcòtic i té propietats tonificants pel cor.
Si es masteguen les fulles (cal escopir-les després) provoquen salivació.
També s'ha fet servir barrejada amb mel contra la sarna.
La fusta es dura, blanca, de densitat mitjana, amb anells anuals poc diferenciats i s'en ha fet carbó per obtenir pólvora.
D'aquelles coses que essent agradables a la vista ens fan mal o ens produeixen desenganys o disgustos s'en diu que "són com el baladre".
Nerium es relaciona amb Nereus, deu del mar i pare de les Nereides. La tendència a trobar-se a les riberes mediterrànies pot justificar aquesta etimologia.
Diu una llegenda que quan Apuleyo va ésser transformat en ase, i volia menjar roses per a tornar a la seva forma humana, poc li va faltar per a enganyar-se amb les del baladre. Al veure'ls des de lluny va imaginar que ho eren i va anar corrent amb ànsia a menjar-les i poc li va faltar per fer-ho sense mirar-les. Llavors va veure que eren verí per als ases i trobant-se que ho era, burlat per la fortuna va deixar el baladre en pau i va tornar amb la cua entre les potes.
Sembla ser que el baladre va impedir guanyar batalles a Alexandre Magne a l'envenenar-se els seus animals de càrrega amb baladre.
També es diu que els francesos no van arribar a temps a Sevilla per ajudar a les seves forces a Bailen i Rumblar per trobar-se malaltes les tropes en menjar ocells cuits en branques de baladre.
Altres espècies africanes de la família també són molt tòxiques com passa a les dels gènere Strophantus que proporcionen a partir de les seves llavors, verí per les puntes de les fletxes.
