Donat que la Sra. Amina L’Malih no va poder sortir del Marroc per manca de visat consular, es va llegir a la taula el report que ens havia enviat per correu electrònic. (Document adjunt en francès, versió original i traduït al català).

Donada la seva absència la Junta de la FEDAIA va decidir mantenir el tema de debat convidant alguns professionals i persones vinculades a la temàtica:

- Dra. Laura Díez. Professora de Dret Constitucional de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Membre del grup d’estudis sobre els drets dels estrangers

- Henriette Lloppis. Mimouna (sobrenom utilitzat pels nois/es)  Mestressa de casa, voluntària de treball al carrer amb joves immigrants. Immigrant Argelina. S’autoanomena “dónde me llaman voy”

- Jesús Moya. Educador Social. Treballa al centre d’acollida de dia Al qantara de Cáritas Diocesana.

- Dris Bouissef. Periodista. Treballa en una ONG de cooperació internacional. És president d’ADESCI Associació de desenvolupament sociocultural dels immigrants (comunitaris i extracomunitaris).

A continuació presentem un breu resum de les exposicions amb els temes proposats a debat (els temes plantejats han estat extrets de la gravació de l’acte, podent haver-se obviat temes d’importància o modificat algunes opinions, no és una transcripció literal, únicament algunes reflexions per al debat) i finalment les documents aportats pels ponents:

Dra. Laura Díez

Problemes sòciojurídics dels menors immigrants al territori català: hi ha dos grups de menors: els que venen amb la seva família i els que venen sense referents familiars.

No es pot parlar en cap cas d’un buit legal o normatiu: Tots els menors estan emparats per convenis internacionals: els drets dels nens,… A nivell estatal: la llei orgànica del 96, les lleis catalanes del 91 i 95,…

Però és necessari que s’estableixi un tracte legal específic. Ja que com col·lectiu de recent aparició cal regularitza o normativitzar algunes necessitats concretes. Aquesta regularització no ha de ser necessàriament legislativa, però ha de recollir els drets d’atenció sanitària, educativa,…

També cal una regulació específica pels menors sense referents familiars que venen a Catalunya a treballar. Són menors amb gran mobilitat geogràfica a nivell Europeu, pel que calen mesures de coordinació internacionals que permetin la continuïtat dels programes d’ajuda que se’ls ofereixin i que garanteixin la seva protecció com a menors. També cal resoldre la seva indocumentació. Les Autoritats catalanes han d’identificar-los, per la seva protecció però no per la seva expulsió.

Cal que les polítiques d’atenció d’aquests joves no siguin de “control”. Cal preveure una fase inicial de trànsit, que permeti saber el projecte del jove. El sistema educatiu ha de poder oferir una formació professional de futur i faciliti la seva integració positiva, amb presència d’educadors i mediadors culturals.

Cal atendre aquests joves amb treball social, enlloc de policial.

Henriette Llopis

En primer lloc exposa que l’Amina esta molt dolguda per no haver pogut sortir del Marroc i estar avui aquí.

El Marroc en el moment actual està en una situació de trànsit polític, on l’entrada del nou Rei, encara no ha produït tots els possibles canvis. Un nen de 12 anys al Marroc ja és un adult, culturalment parlant.

Baytí és una ONG Marroquí  que va sorgir a partir del treball de la seva presidenta la Dra. M’Jid, que des de la seva condició com Doctora-pediatra, va començar a fer visites mèdiques als infants dels orfelinats (Institucions on recullen policialment infants provinents de totes les situacions: abusos sexuals, delictes,…). Preocupada per la situació d’aquests infants va començar a promoure accions preventives i paliatives de la situació de desprotecció de molts infants. En l’actualitat Baytí treballa amb els infants al carrer i gestiona dos centres residencials d’acollida per infants menors d’edat que no poden viure amb les seves famílies. Treballen amb equips multidisciplinars d’educadors de carrer i Treballadors socials  que coordinen el treball amb els infants i les seves famílies. En l’actualitat estan signant convenis de cooperació amb entitats i Administracions a nivell internacional.

Els  joves immigrants al seu país tenen una identitat i una família, quan vénen aquí estan de pas, volen treballar i fer diners. el pas de l’estret es fa de forma il·legal hi ha moltes xarxes il·legals. Al Marroc hi ha poques activitats per fer, hi ha un baix nivell d’escolarització i poques possibilitats de treball. La televisió (per via parabòlica) és molt present i el somni de gran part de la població és venir al nord d’Europa. Catalunya sol ser un lloc de pas.

Després de poc temps d’estar aquí els nois s’enganxen a grans màfies: prostitució, treball d’explotació infantil, venda de drogues, tràfic de documentació,…Això els converteix en  delinqüents perquè no tenen amb què sobreviure. El circuit els exclou. al Marroc i ha corrupció i a Europa els polítics no coneixen la realitat i no posen mesures adequades.

Hi ha molts cossos policials. Estan poc especialitzats i no sempre detenen els delinqüents es produeixen moltes detencions injustificades.

La DGAI té un servei d’urgències amb uns bons professionals però pocs recursos, que a més  no són idonis. La DGAI té una estructura basada en el donar que eximeix els joves de responsabilitats i que es basa en el  control. Els menors sense referents han de ser tutelats, es troben fora de la legalitat. Els joves es  converteixen en il·legals indocumentats

IBN Batuta (es menciona perquè el seu president està a la sala i se li agraeix la tasca que realitzen)  és una ONG de Barcelona que esta fent una bona tasca amb aquests joves, igual com altres entitats, però manca un projecte global, un circuit real. Cal oferir als joves espais que els permetin viure la seva cultura i treballar per la seva integració. Des d’una cultura de la responsabilitat, no del donar sense responsabilitats.

En l’actualitat hi ha una xarxa de serveis: Educadors de carrer, centres de dia, el servei d’urgències, però és insuficient. Hi ha serveis especialitzats: Sant Joan de Déu (salut mental), centres d’atenció a drogoaddictes,… però manca coordinar-los.

Els diagnòstics sobre les seves necessitats, possibilitats,… s’han de fer des dels equips de carrer i els equips dels centres de dia. L’aplicació de recursos de contenció no serveix si no hi ha una coordinació i un circuit global, un projecte de futur.

La situació als països d’origen és diversa. Cal un tractament específic pels nenes Argelins o Marroquins i establir contactes amb els  seves famílies.

Hi ha recursos però no s’utilitzen adequadament. Manca voluntat de la Comunitat Europea per solucionar el problema.

Jesús Moya

Els joves immigrants sense referents familiars, a l’arribada aquí entren en un procés de degradació personal i social molt ràpid Ràpidament inicien la inhalació de drogues, xarxes de prostitució,…

A l’arribada a Catalunya cauen en la franja entre la llei d’estrangeria i els tractats internacionals de protecció del infants.. Se’ls priven els drets com a ciutadans: la sanitat, l’educació, el treball,… i es troben en una situació d’extrema vulnerabilitat.

La situació al Marroc és de desesperança hi ha molta pobresa, pocs recursos,… La majoria dels nois que aquí viuen al carrer no ho són al seu país. Els joves venen Europa com un paradís on hi ha treball i diners. Aquests joves aquí són menors però es consideren treballadors, perquè al seu país treballen des dels 7 anys. El concepte d’infància és diferent i es tracta de forma diferent.

L’Administració diu que aquests joves no volen ser protegits, però en realitat el que no volen són els recursos de protecció que se’ls ofereixen. Hi ha pocs joves que arriben als Centres residencials i tenen l’oportunitat de regularitzar els seus papers i trobar una feina.. La normativa dels centres d’acollida no preveu la seva estada superior a 3 mesos, els exclou del sistema de formació  i inserció laboral. Els joves no arriben als CRAEs on sí podrien accedir a aquests recursos. El programa SAAEMI és una alternativa que esta donant bons resultats però és una alternativa per massa pocs joves.

El cost d’aquesta atenció és molt elevat, però manca un estudi d’efectivitat dels seus recursos.  No es pot fer una anàlisi deslligat del problema de les migracions. Cal fer un estudi en profunditat de les emigracions, els seus motius i condicionaments, les seves realitats.

Planteja el dubte de si es disposa de mitjans per oferir una real integració a aquells joves que desitgen integrar-se. Paradoxalment un bon procés educatiu i d’integració no garanteix el dret de residència per aquests joves. Cal oferir possibilitats reals de lliure circulació per als joves que volen ser tutelats i articular recursos suficients i idonis que garanteixin els seus drets. Hem de pensar que els joves arriben a la majoria d’edat i cal oferir-los una atenció que tingui garanties de continuïtat a l’arribada als 18 anys. Quins recursos i situació legal tenim per demanar a aquests joves que surtin dels cercles de delinqüència per una integració supervisada professionals. La integració exigeix una legalització i entrega de documentació.

Dris Bouissef

ADESCI (Associació pel desenvolupament sociocultural dels immigrants comunitaris i extracomunitaris) és una associació que va elaborar un pla d’actuació, anomenat “ Recurs pilot per immigrants menors d’edat “, d’acord amb les propostes de Baytí i es va presentar a la DGAI. Proposaven un mòdul d’assistència bàsica i formació-educació en funció de les edats i necessitats dels joves , la qual el va declinar per motius econòmics. El pla que proposaven té dos nivells d’actuació: L’assistència directe i el treball per la integració.

Han presentat un estudi de les condicions de vida d’aquests joves a una altra Institució. Intenta fer una història de vida des de la partida en la immigració, l’arribada i la seva opinió i demandes de serveis  de futur. Els mediadors que hi ha aquí no són Educadors, cal fer una formació d’aquestes persones i fer un seguiment del seu treball (Amina assenyalava els riscos de pràctiques integristes islàmiques).

Els menors immigrants viuen en unes difícils condicions que cal siguin ben estudiades. Alguns dels joves ja són nois del carrer als seus països d’origen. Però tots són desestructurats perquè en el seu país només han pogut desenvolupar una  lluitar per sobreviure, no són considerats menors, la incidència de la religió en la vida quotidiana és molt forta, no saben defensar la seva cultura, no volen ser considerats immigrants i no accepten el rebuig que reben.  Aquests joves es senten refusats, les crea una contradicció entre el seu sentiment d’immigrants i el seu desig d’integració. Per poder integrar-los cal treballar, educar-los en la seva cultura i en la cultura receptora. La integració ha d’incloure una educació de la cultura àrab i catalana que els permeti construir la seva identitat i respectar els seus orígens.

Un eix primordial de treball és fer un estudi en profunditat i una coordinació d’esforços per poder coordinar els esforços i buscar respostes globals. Cal fer un treball conjunt per poder estructurar propostes reals d’actuació.

A continuació, s’obre el debat a la sala en el que es van mostrar opinions, preocupacions i reflexions que els ponents de la taula van anar responent o comentant:

Qui té competències reals en la protecció d’aquests menors?

La llei d’estrangeria no parla de menors, perquè es va aprovar al 85 i no hi havia una preocupació social per aquest tema. A la proposta de modificació hi segueix havent un buit en aquesta llei. Se’ls tracta primer com immigrants i després com a menors, que porta implícit una idea de control. No hi ha voluntat política que faciliti la seva integració.  L’administració s’excusa en la confidencialitat per eximir-se de les seves responsabilitats, però en cap cas la DGAI pot eludir la seva responsabilitat.

La majoria d’edat es fixa en l’edat del país d’origen o el receptor. És la del país receptor: 18 anys. I abans d’aquesta edat haurien d’estar tutelats, perquè les diligències prèvies estaria fora de la legalitat. En el tema d’immigració es comenten moltes irregularitats en menors i encara més en adults.

El Consulat Marroquí no utilitza processos estàndards: Hi ha uns llistats oficials?

Hi ha llistats oficials, però els cursos administratius i judicials depenen de les persones que els instrueixen. La llei i les regulacions són insuficients i tot es converteix en una discrecionalitat totalment irregular. Hi ha un decret que regula els serveis que s’han d’oferir als menors tutelats, per tant seria inherent a l’obligació de tutelar el desenvolupament de recursos idonis? Haurien d’existir decrets específics, però la seva inexistència no eximeix la Generalitat de Catalunya d’oferir aquesta cobertura, ja que estem vinculats a convenis internacionals que parlen d’atendre el menor. Cal que l’administració delegui la tutela a les entitats amb capacitat de gestionar recursos idonis per al tractament d’aquests joves.

Es plantegen algunes qüestions per centrar el debat en l’elaboració de propostes per a un nou model d’atenció i educació de la infància i adolescència en risc:

-         El problema assenyalat des de Baytí dels falsos mediadors culturals, que de vegades són integristes islàmics que sota el nom de mediadors fan tasques no educatives.

-         La necessitat de normatives i recursos específics o no específics per aquesta població.

-         Circuits, xarxes responsabilitats,… per donar un servei estructurat i coherent.

Cal tenir en compte la participació dels menors en els seus processos, cal treballar amb ells. Des dels centres d’acollida, residencials,… hem d’oferir recursos que siguin acceptats pels nois, perquè en cas contrari no es pot fer un treball educatiu. Cal tenir en compte que les xarxes delinqüencials tenen efectes molt negatius en els nois en molts pocs dies d’estada a Catalunya.

Qui ha de fer el diagnòstic i les orientacions de tractament educatiu d’aquests joves?

Si s’ha de fer en els centres d’acolliment i diagnòstic hauria de ser màxim un mes per definir el perfil i el recurs que necessita. Hi ha centres d’acollida diürns que ofereixen uns serveis, o bé la possibilitat d’una atenció educativa i participació en tallers. Se’ls explica el circuit, però no funciona. És necessari fer un treball que documentar (amb els papers de la delegació de govern) que els acrediti els nois per treballar i per tenir atenció mèdica. Els joves es passen el temps esperant per tenir papers, per poder fer una formació, per poder treballar.

Són necessaris programes transversals, que documentin els nois des del principi, amb permisos de residència i projectes educatius de continuïtat.

La negativa dels nois a acceptar els centres és el temps que passen sense documentar-se i poder treballar. Des de direcció General no s’habiliten els recursos necessaris per tramitar els documents que els permeti treballar. Aquesta agilitat suposa un problema de relacions internacionals respecte el dret de lliure residència.

Últim torn de paraules per la taula:

Dris Bouissef: la DGAI té el deure de solucionar els papers de la Delegació de govern. Proposa a FEIDA realitzar reunions de treball per coordinar els esforços en aquesta àrea. I definir recursos a oferir a les autoritats.

Henriette Llopis: Buscar famílies magrebines que ofereixin una acollida temporal a aquests joves que permeti evitar malalties, infeccions, mancances d’higiene,… Així com també començar a treballar amb els nens de famílies que han arribat sense documentació i que també tenen una situació mèdica, educativa,… i social molt precària.  El diagnòstic s’ha de fer des dels equips de carrer i dels centres de dia i se’ls ha d’oferir recursos idonis per cada perfil concret. És necessari establir xarxes ràpides que elimini els riscos de captació dels joves per les xarxes il·legals. Els circuits han de ser àgils amb sentit comú i coherència.

Jesús Moya: La societat civil té coses a dir i persones i entitats han de demanar a les Institucions competents que facin el treball del que són responsables.

S’agraeix a la sala i als ponents l’assistència i participació

És necessari que el treball amb aquests joves es basi en la responsabilitat, no es pot educar en una cultura del donar, del dret sense deures.