LÍNIES POLÍTIQUES D'ACTUACIÓ EN L'ÀMBIT DE L'ATENCIÓ I L'EDUCACIO DE LA INFÀNCIA EN RISC SOCIAL A CATALUNYA PEL SEGLE XXI.

Moderador: Sr. Salvador Alsius i Clavera, Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Convidats: Sra. Marina Geli i Fabrega, exdiputada i cap de llista del PSC de Girona. Sra. Mª Dolors Nadal i Aymeric, exdiputada i núm. dos de la llista del PP per Barcelona. Sr. Joan Ridau i Martín, exdiputat i candidat de la llista d'ERC per Barcelona. Sra. Carme Tolosana i Cidon, exdiputada i candidata d'IC- Els Verds per Barcelona. Sr. Ramon Buscallá i Corominas, Director General, DGAI, Generalitat de Catalunya.

Salvador Alsius i Clavera, Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Hores d'ara, a un quart i mig de set d'aquesta tarda, s'està celebrant, encara deu durar ara, als estudis de TV3 de Sant Joan Despí, el debat que s'emetrerá aquest vespre a diferents cadenes de televisió, dels candidats a la Presidència de la Generalitat a les pròximes eleccions autonòmiques del dia 17. Sense dubte, deu estar resultant un debat molt interessant, que quedarà demà àmpliament reflectit als mitjans de comunicació, als candidats s'esforçaran en utilitzar el seu espai mediàtic en obtenir la major quantitat de vots possibles, però tots sabem que, al costat d'aquest grans debats de les qüestions més generalistes, relatives al govern del nostre país, hi ha moltes coses puntuals que de forma sectorial interessen a àmbits diversos de professionals, d'usuaris, de mil i un serveis, mil i una activitat. Seria segurament equivocat pensar que el debat important es el que es té a la televisió i el que serveix per guanyar directament vots i que els altres, molts d'aquest debat sectorials son o menys importants o be que perden rellevància en la mesura que, quantitativament almenys, no tenen als mateixos rèdits electorals, però crec que en una situació com l'actual, la situació política com la que estem vivint en el nostre país, és molt important que en els diferents sectors, en els diferents àmbits d'activitats, els partits i les coalicions que concorren a les eleccions tinguin ocasió de expressar de manera clara, d'una manera transparent, d'una manera diàfana, quines son les seves posicions, quines son les seves intencions.

Es el cas que ens ocupa avui, el que fa l'àmbit del qual tots vostès son especialistes i sobre el que ja porten hores discutint en aquest fòrum, un fòrum que es tanca amb la presencia de diferents representants de les coalicions que concorren a les eleccions i que tenen aquí l'ocasió per explicar quin es el seu programa de govern pel que fa al tema de la infància i l'adolescència.

Aquí els tenim i així doncs, sense més preàmbuls, començarem a escoltar-los. Aquest acte estarà estructurat de la següent manera, d'una manera molt clàssica, segons que hem acordat amb l'organització, d'una manera molt canònica, atenent justament a la situació electoral en que ens trobem, o preelectoral. Farem allò tan convencional de donar la paraula per començar a cadascun de ells durant 5 ó 6 minuts perquè ens interessa que pugui haver-hi un ampli col·loqui desprès. En qualsevol cas, aquest col·loqui l'acabarem a tres quarts de vuit perquè a les vuit ha d' acabar necessàriament el acte per raons d'ocupació de l'espai, s'ha de tancar el Palau i volem que el final de tot, tots ells tornin a tenir una oportunitat per recapitular els seus punts de vista. Així doncs, començarem la presentació, no ja la presentació de tots ells perquè ho anirem fem en la mesura que els donem la paraula, sinó doncs de la primera persona que escoltarem. Estan situats a la taula seguint un cert ordre de representació parlamentaria, de menor a major i, correspon ara parlar, a Carme Tolosana, exdiputada i candidata d'IC- Els Verds en las pròximes eleccions.

Carme Tolosana i Cidon, exdiputada i candidata d' IC - Els Verds.

Bona tarda a tothom. No cal donar-li especial importància al ordre, no som els que tenim o hem tingut menys representació parlamentaria, però el que és realment important es fer arribar a vostès les nostres propostes i que puguem intercanviar en el col·loqui opinions per enriquir-les i ajustar-les més a les necessitats que vostès com implicats directament, com sectors implicats ens poden fer arribar i perfilar els nostres programes amb major encert.

Per tant, IC per Catalunya- Els Verds, proposa en les seves polítiques d'atenció a la infància, seguint una mica l'ordre que s'ens ha posat en el guió, encara que no sigui d'una manera literal i estricta, un canvi en les polítiques, en general, i també la manera de fer política. Per tant, les innovacions o allò que pensem que han de ser aportacions substancials, explicades d'una manera molt esquemàtica, donada la limitació, molt raonable del temps, que s'ens dona d'intervenció primera, és que les innovacions que nosaltres proposem com a Partit que es presenta al Govern de Catalunya, haurien d'anar necessàriament, adreçades a un canvi en les polítiques que s'han fet fins ara. Nosaltres creiem que caldria canviar la dimensió excessivament fragmentada d'atenció a la infància i a l'adolescència en risc, pensem que caldria parlar de polítiques més integrals, que atenguessin també a la família i al entorn per evitar que, mentre es fa l'atenció a l'adolescent i després s'ha de retornar al entorn familiar, aquest entorn familiar i social no ha estat tractat i ha perdut encara més que en el moment del internament de la criatura, ha perdut la seva capacitat, encara més o ha degradat encara més la seva capacitat de relació amb en el infant.

Pensem també que es necessari crear un nou model, articular un nou model d'atenció a partir d'aquesta concepció que nosaltres entenem que hauria de regir el tractament d'atenció a la infància, que es no considerar als infants ni als adolescents, ni en general a les persones a partir del dèficit, sinó a partir de que són ciutadans de ple dret, i que el que han de veure és quines són les polítiques compensatòries per aquelles persones que tenen determinats dèficits, en aquest cas social, d'atenció, afectius, el que sigui, que permeti situar el exercici dels seus drets i la seva ciutadania, el seu futur i present com a persones a nivell de la resta de ciutadans i ciutadanes. Per tant, nosaltres proposaríem, per dissenyar aquest nou model, la creació d'un estudi, d' un observatori general que partís de les necessitats dels infants i dels adolescents en la societat present i de cara al futur, i que a mes dissenyés quines han de ser els polítiques compensatòries per la infància en risc que necessita arribar a aquest nivells de suficiència, d'atenció, d' estabilitat, d'afecte, que tenen la resta d'infants i adolescents.

Pensem que caldria necessàriament incrementar els recursos que ara es donen per l'atenció a la infància; això no es un invent, això realment ja està, l'hem de mantenir, fer efectiu i reforçar un sol criteri de realitat pressupostaria que aquest sector te des de la llei de infància. Pensem que hem de veure les necessitats tal per el que fa a les infrastructures, el finançament, la quantitat de recursos però també com aquests recursos es distribueixen entre les entitats d' iniciativa social i sense ànim de lucre o algunes directament gestionades per els ents públics. Pensem que haurien de canviar els actuals convenis per concerts plurianuals, haurien de donar determinades atencions de desgravament fiscal a les famílies acollidores i pensem fonamentalment que cal introduir un canvi cultural en el que son les polítiques d'atenció a la infància i a l'adolescència.

El punt tres diu si el nostre govern, si les nostres propostes com a partit de govern defineixen una atenció d'educació a la infància en risc per plantejaments globals que responguin a problemàtiques amb profunditat, amb una perspectiva transversal, coordinada, etc., o be des de polítiques locals especialitzades. Nosaltres pensem que cal tenir, a partir d'aquest observatori, a partir d'aquest model que garanteixi la igualtat de drets, la qualitat a tots els infants i adolescents que tenen aquesta atenció específica, la mateixa qualitat, els mateixos drets, el mateix tipus d'atenció, naturalment adaptada a les necessitats concretes de cadascun, i pensem, per tant, que s'ha de trobar un equilibri entre una planificació general que garanteixi la igualtat de drets, d'atenció i la qualitat d'aquesta atenció i una execució mes propera possible allà on es donen els problemes i per això creiem que els ens locals, les entitats, les associacions i els mateixos protagonistes, la infància en risc, ha de tenir un paper importantísim, decisori en l'aplicació d'aquestes polítiques dissenyades de manera general.

Vostès ens plantegen, com establiríem la prioritat en la definició d'una xarxa de serveis públics concertats, amb quina temporalitat, tipus de contracte, sistema de finançament i fiscalitat, si la infància ha de ser prioritària en la definició de les polítiques del segle XXI perquè son el futur. Nosaltres pensem que la infància es el futur però es el present i, per tant, hem d' invertir, i sabem que la millor inversió de futur es la de tenir un present que et permeti viure la vida amb qualitat, amb plenitud i amb reconeixement de drets. Pensem que cal donar un protagonisme a aquests infants en la seva autoorganització i en la gestió dels sues propis problemes, sempre que sigui possible,. Sabem que no hi han solucions màgiques però sabem que hi han experiències com la de meninos i meninas de rua respecte a la autogestió i al enfrontament d'aquest infants respecte a les seves situacions de marginació i problemàtica social que podria ser un camí d'exploració per introduir, amb totes les condicions, naturalment d'entorn social diferent, per introduir temes de participació del infants i adolescents, en la mesura de les seves possibilitats i naturalment, amb la mediació d'educadors i educadores, pensem que hauria de ser un tema prioritari, un tema novedós i un tema que ens fes veure aquesta participació dels afectats de manares diferents. També introduir, no només per les polítiques d'atenció a la infància, sinó per qualsevol llei, la necessitat d'una auditoria obligatòria de les entitats afectades quant s'aprovi una llei sectorial en el Parlament.

Joan Ridau i Martín, exdiputat i candidat de la llista d'Esquerra Republicana per Barcelona.

Primer agrair la invitació a participar en aquest debat per part de la FEDAIA, també una mostra de reconeixement i de la nostra consideració de la vostra feina, la vostra Federació aplega un seguit d'entitats, de centres i de serveis d'iniciativa social que gaire be es hegemònic en aquest país i des de aquest punt de vista, la vostra dedicació a l'atenció i a l'educació de menors en situació de desemparament és modèlica. I dit això, si faig aquesta mostra de reconeixement al principi de la meva intervenció és perquè jo d'entrada vull coincidir bàsicament amb el diagnòstic, amb els vostres documents, també amb la compareixença que es va substanciar fa pocs mesos al Parlament, on vau exposar la situació dels infants i adolescents en desemparament. Nosaltres pensem que aquesta situació revela, presenta aspectes que ens preocupa molt, degut bàsicament a dos factors: el primer és la manca i la inadecuació dels recursos de tot ordre que es destinen a aquest tipus de polítiques i fonamentalment les que provenen dels poders públics, però també hi ha un desconeixement i una manca de compromís general per part del conjunt de la societat que també afecta i repercuteix negativament.

Ens demaneu en aquest qüestionari que plantegem les qüestions que afecten al futur, les innovacions; en qualsevol cas desprès aniré concretant algun d'aquest aspectes però ja d'entrada coincidim plenament amb la voluntat expressada per FEDAIA de abordar el que seria una reordenació i un replantejament del que es la gestió actual en aquest apartat. La necessitat de definir o de conèixer les necessitats reals, un mapa o un observatori, la definició de paràmetres mes objectius i la redistribució de recursos mes objectiva e imparcial per exemple en tot el que afecta als mòduls, la recerca d'un marc estable de relacions entre l'Administració i el sector, entre, en aquest cas, el Departament de Justícia de la Generalitat i el que son el conjunt de centres i entitats col·laboradores i, finalment la divulgació tant de l'adopció i les diverses fórmules d'acolliment i la necessitat de plantejar estímuls i algun tipus d'incentius a aquestes polítiques alternatives, són evidentment aspectes en els que hem de coincidir.

I coincidim perquè els indicadors negatius que actualment coneixem i que vosaltres heu manejat, que ens heu traslladat i, que de fet, la pròpia DGAI i el Síndic de Greuges en el seu Informe, ens presenta, no poden ser gens encoratjadors:

- D'entrada la desproporció a favor del internament i de la institucionalització que es dona a casa nostra, 2000 menors en aquest moment, aproximadament en centres d'internament, contra els 340 - 350 que es troben en el sí de famílies acollidores o els 500 que estan en processos d'adopció, donen una bona mostra del que jo qualificaria d'involució o fins i tot d'allò que implica l'ultima reacció del sistema que seria recorre al internament com a ultima instància. En aquest país el que prima, s'està veient, és el que hauria de ser autènticament una anomalia.

Jo vull en aquest punt aplaudir una decisió si de cas molt tardana i pot ser un pel oportunista i fins i tot electoralista i és que ara, el Govern s'afanya en anunciar que dotarà d' un sou a les famílies acollidores. Aquesta és una reclamació i una demanda que havien formulat anteriorment i hem hagut d'esperar aquesta setmana pràcticament per a que el Govern ho hagi fet públic i ho hagi anunciat.

- Un altre indicador negatiu que és el desbordament i el colapse que estan patint en aquest moment els EAIA. Vostès ho coneixen molt mes be que no pas jo mateix o els que estem aquí a la taula. Desprès de la detecció del maltractaments i de les situacions que es detecten en l'atenció primària, en el sistema educatiu o sanitari, a partir d' aquí, el nombre importantísim d'infants i adolescents que estan en estudi o senzillament veuen que la seva solució es retarda, en aquest moments es greu, com es greu també la manca de places per infants diagnosticats que en aquest moment no tenen plaça assignada, cal afegir el nombre de places, importantísim, que s'han desballestat en aquests últims anys, particularment en el últims dos, tres anys, cal citar també la problemàtica greu que afecta a les urgències. En aquest cas ens preocupa, efectivament, que aquest problema vagi en augment i es una problemàtica que està molt estreta e íntimament vinculada amb la manca de recursos, d'aquella dotació que denunciava que no tenen els EAIA.

- Al tema de les llistes d'espera per ingressar en un centre oscil·la en aquest moment, gaire bé, entre un centenar d'infants, s'ha afegeix la dificultat també per disposar d'una plaça totalment adequada, que requereix una certa especialització, i la inadecuació també d'un instrument que fa pocs mesos, i el Director General se'n recordarà perfectament, ell mateix i la Consellera ens presentaven al seu balanç que era el famós Pla Interdepartamental per a Majors de 18 anys, que en la nostra opinió no garanteix la autentica autonomia dels menors en aquesta edat d'emancipació. Jo crec que ha fracassat el conjunt de polítiques del Govern pel que fa a la transició cap a la vida autònoma del nostres joves en situació de risc.

- La problemàtica relativa al finançament dels centres residencials: és greu que en aquest moments hagi un nombre importantísim, xifrats l'ordre del 80 % d'aquests centres que hagin de disposar, doncs, de la meitat de recursos que s'estimen totalment necessaris.

- I finalment ja, l'estabilitat dels centres; no pot ser, i compartim la preocupació del sector, no pot ser que els convenis es signin amb retard, ens afegim a la denúncia que fa pocs dies d'aquesta setmana, des de la FEDAIA s'ha fet pública en relació al retard de la signatura del conveni pel any 99, estem al mes d'octubre de l'any 99, les eleccions són el 17 d'octubre de l'any 99, i per això no han tingut la deferència de signar el conveni de la mateixa manera que han anunciat els sous per a les famílies acollidores i és absolutament aclaparadora la dada que acabo d'exposar i que vosaltres heu denunciat.

I jo, si us assembla, encara que heu demanat altres qüestions que si de cas podríem abordar més tard, de moment ho deixaria aquí i en tot cas, us emplaço que si desprès hi ha un debat, un col·loqui, podrem aprofundir més en aquestes qüestions.

Dolors Nadal i Aymerich, exdiputada i numero dos de la llista del PP per Barcelona.

En primer lloc, agrair que tinguem novament aquesta ocasió de compartir un espai de treball i un espai de reflexió amb FEDAIA. S'ha esmentat abans per part dels meus companys que aquesta és una tasca que ja havien realitzat en el Parlament de Catalunya i no només havien realitzar solemnement a la Comissió de Política Social al mes d'abril d'aquest any, sinó que aquesta compareixença davant la Comissió havia estat ja el fruit de diverses trobades entre el sector per intentar cercar solucions i sobretot intentar cercar consens entre tots els grups parlamentaris pel que fa a matèria de infància. Perquè el que sí voldria esmentar o palesar és que per tots nosaltres, em sembla, que aquest debat, aquesta tarda, és un parèntesi en la campanya electoral, és un parèntesi perquè si alguna cosa ha caracteritzat la tasca que han portat a terme els diferents grups parlamentaris al Parlament de Catalunya pel que fa a les polítiques de infància ha estat sempre arribar a polítiques de consens. A mi em sembla que és especialment paradigmàtic i és quelcom del que ens he de sentir molt orgullosos el document que es va impulsar, el document Infants-Consens, que vàrem signar totes les forces polítiques a finals de l'any 98, perdó, al juliol del 97, en el qual ens comprometien a tot un seguit de principis genèrics però que englobaven les polítiques fonamentals en matèria de infància. Ja dic que és un debat que ve de lluny, un debat però que i malauradament segueix sent-nos necessari.

Coincideixo totalment, com va passar en el debat del Parlament, amb les exposicions que han esmentat els companys que m'han precedit en l'ús de la paraula perquè a hores d'ara i si ho diem col·loquialment " a aquesta alçades del ball " encara hem de seguir reflexionant. A mi em sembla que reflexionar està molt bé, obrir espais de debat, està molt bé, però a mi em sembla que ja es el moment de que afrontem un canvi de model pel que fa al tractament de la infància i l'adolescència però especialment pel que fa a la infància i a l'adolescència en risc.

Posaré alguns exemples. Catalunya té una magnifica legislació en matèria de protecció a la infància. Tenim la llei de Protecció als Menors de l'any 88 actualitzada posteriorment, perdó del 95, actualitzada posteriorment però es demostra la manca de voluntat política per tirar endavant realment, per poder aprofitar el marc normatiu que dona el Parlament de Catalunya per que hagi acció de govern per aplicar aquest marc normatiu el fet de que també estigui recollit reiteradament per el Síndic de Greuges que gran part, gran part del Drets del Infants que es contenen en la llei de Protecció a la Infància i a l'Adolescència de l'any 95, no es poden aplicar perquè aquest Govern, desprès de 4 anys encara no ha fet el desplegament reglamentari de la llei. Em sembla que es prou indicatiu de les mancances que existeixen., i per tant d'aquesta necessitat, com deia, de... jo formularé una proposta i la formularé d'antuvi. A mi em semblaria oportú, estem a poc termini de que es torni a constituir el Parlament de Catalunya, no sabem quina serà la correlació de forces, en qualsevol cas, com dic, la preocupació per la infància, la preocupació pel menors, ha estat quelcom que ha unit a totes els forces polítiques i, per tant, jo crec que seria oportú la creació de una comissió parlamentaria per fer avançar les polítiques de protecció a la Infància.

Jo no repetiré les dades que s'han donat perquè a més a més, les dades que han estat donades fins ara, si no recordo malament, jo les he estat repassant també, són les mateixes que apareixen en el bolletí del 28 d'abril de 1999, la sessió 52 de la Comissió de Política Social del Parlament, les dades que s'han donat son les que realment apareixen en aquesta Comissió i, per tant, no voldria tornar-hi a reincidir. De tota manera sí que voldria fer esment a quelcom que s'ha dit en aquí i és que s'ha parlat de una coincidència electoral, m'ha sembla que ha sigut el Sr. Ridau i que comencen a ser una epidèmia aquestes coincidències electorals que ara fan que el Sr. Pujol se'n recordi que el primer nucli de solidaritat i de socialització de la infància és el de la família i que aparegui la setmana passada en els diaris dient: " Bé, ara ja estic en condicions de tirar endavant una política de família ", desprès de 19 anys. Insisteixo en la importància que te la família com a nucli bàsic de socialització dels infants. Per tant, jo el deixaria aquí, només pot ser fent una pinzellada respecte al fracàs, que jo considero un dels fracassos més estrepitosos que ha estat sobretot per la esperança, per la il·lusió que havia despertat entre nosaltres, les possibilitats que oferia el acolliment preadoptiu, que realment era una via que donava una sortida molt millor, una sortida desitjable al que era la institucionalització dels infants i realment crec que un dels fracassos mes estrepitosos del sistema ha estat la manca de recursos que s'han destinat al acolliment preadoptiu i, per tant, contem-lo més en tot Catalunya en 240 famílies acollidores. Jo ho deixaria aquí i reprendrem desprès el debat.

Marina Geli i Fàbrega, exdiputada i cap de llista Partit dels Socialistes, per Girona

Jo voldria si em permeten, presentar fonamentalment el nostre model en cas de que ponguem governar a Catalunya i per això voldria fer un petit anàlisi del perquè demanen un canvi en el model de les polítiques i quins han estat els elements crítics. Partim de una primera idea que ja ha comentat la Sra. Nadal és que a Catalunya, per sort, partim d'un consens entre partits que no s'ha trencat mai, que no s'ha fet demagògia ni partidisme en relació a les polítiques de infància. I d'una altre idea fonamental que es que amb infància en risc el primer que ens haurien de comprometre és en fer Pedagogia Social per a que algú no pensés que només son els governs els responsables de les polítiques d'infància en risc, i, per tant, un compromís de fer-ne pedagogia per treure d'aquesta sensació d'invisibilitat només quant hi ha anècdotes greus i importants. Per tant em sembla que aquest és el primer compromís. El preàmbul es molt breu, probablement, el model no funciona excessivament perquè son inexistents polítiques integrals amb la família, en termes generals, la mediació i la teràpia familiar son pràcticament molt embrionàries a Catalunya i les polítiques integrals d'atenció a la infància també ho són. Per tant, com pot no anar malament o relativament malament la política de infància en risc?.

Perquè som crítics en el model i perquè demanem un canvi ? Som crítics perquè:

1er. Estan a Justícia i nosaltres no volem que estiguin a Justícia tot i que la Justícia evidentment ha d'intervenir en les polítiques integrals i, per tant, aquesta és la primera crítica. 2on. Perquè tenen un pressupost insuficient i sobretot fragmentat. Nosaltres no sabem el pressupost que destinem a Infància en risc perquè haurien de sumar diferents capítols. 3er. Hi ha una visió absolutament centralista des del Govern, per dir-ho així, de la Infància en risc, una excessiva judicialització, una poca flexibilizatció dels recursos, un fracàs del nombre de famílies acollidores, siguin famílies o persones acollidores qualificades, que nosaltres també pensem que seria una alternativa, han hagut dificultat en el diàleg amb les entitats que gestionen, encara continuem sabent que hi ha mòduls de 5.000 pta. i mòduls de 15.000 o mes en altres centres propis o en algun centre. 4ar. Hi ha una fragmentació absoluta de la intervenció, molts d'aquests nois, sobretot adolescents, son fracàs escolar, i en realitat son un rebuig del sistema educatiu; 5é. La xarxa de salut mental actua per el seu comte o molt poc coordinadament. 6é. Les rutes del lleure son una mica…, cada centre s'ho monta, s'hi permeten aquesta simplificació. 7é. L'actuació dels EAIAs, diríem, també estan fragmentades. Per tant: fragmentació de la intervenció i molta improvisació davant de fenòmens molt complexes que no podem fer simplificació com el tema dels nens sense papers de l'estrangeria i una dada que ens preocupa i es que hi han excessives intervencions d'urgències. Per tant, un model basat en intervencions d'urgències és un model complex i per tant, quin és el nostre model de govern, la nostra proposta de govern?

1er. Descentralitzar. Proposem un model regional i per tant, demanem que les regions facin aquest paper, regions i proximitat, municipi. Descentralització de la presa de decisions en la planificació i en l' anàlisi de necessitats. Nosaltres no imaginem un govern que observi des de la llunyania, preferim observar des de la proximitat i amb totes les parts. Per tant, descentralització i molt més capacitat del ents locals per la planificació, fins i tort per la gestió del concert amb les entitats. 2on. Cal un anàlisis molt més rigorós del que és la infància i l'adolescència en risc. No tenim, al menys nosaltres no l'hem sabut trobar. Sabem que vostès han intentat fer un cert anàlisis pel que hem de fer posterior que és, un cop un analitza, observa i observa en el continuo del temps, planifica los programes i recursos. I fa un altre cosa molt important i és que avalua constantment els recursos que té. Per tant, descentralització, proximitat, planificació en base a un observatori constant de necessitats que pot ser fins i tot amb col·laboració aliena del mon universitari o del propi Síndic amb totes les parts. Necessitem un mapa de recursos i programes i un nou marc de finançament. 3er. Canvis importants en el model. Parlem de flexibilització. Hi ha persones, infants en risc, adolescents en risc amb els que he d'estar especialment atents. Adolescents amb trastorns adaptatius greus, adolescents amb trastorns de personalitat greus, adolescents amb conductes agressives, adolescents a vegades psicòtics, adolescents amb consum de drogues i adolescents amb conductes predelictives. Aquests són els que a vostès els hi preocupen més i a la societat li hauria de preocupar més, des del punt de vista fins i tot de la prevenció, del risc, del risc final, aquest risc emergent que acaba succeint. En definitiva hem d'estar atents a un model flexible, que prioritzi les famílies acollidores, les persones acollidores qualificades, necessitem un tutor que faci el seguiment i que pot ser que sigui dintre, allò que jo em dic, i voldríem canviar el nom, acabem dient CRAE, per dir-ho així, haurien de dir CASA, perquè en aquest sentit de que hauria de ser la casa, on la afectivitat, l'afecte, sigues un element molt important; per tant, la selecció del personal ha de venir en relació també amb la capacitat de simular o de fer, ja que no podem donar, ofertar moltes vegades una família substitutiva professionalitzada, si em permeten utilitzar aquesta paraula, i lligar l'escola. No pot ser que el sistema educatiu rebutgi a aquest nanos i com ja els tutela una administració, poden estar per allà, al centre, això no ho podem permetre. Es el sistema educatiu qui ha d'assumir les seves quotes, la casa, el lleure, la salut. Aquest són els ingredients fonamentals i evidentment amb la participació el mon judicial, que ha de ser molt mes àgil. Però no a Justícia, en una cosa, que hem diríem i que en direm, probablement, Departament de Polítiques Socials.

Ens pregunten què pensem de la xarxa de responsabilitat pública. Nosaltres pensem que és molt interessant la capacitat que te la societat catalana de haver-se organitzat i creat cooperatives de treballadors o entitats sense afany de lucre que són les que realment estan aguantant el model. També els hi diguem amb claredat que la responsabilitat és una responsabilitat pública. Per tant, nosaltres volem anar cap un model com el model de xarxa hospitalària de responsabilitat pública, a on la responsabilitat de l'observació, planificació i avaluació es pública i els centres o les entitats que facin qualsevol tipus de programa tinguin una relació molt més clara. Hem de canviar els concerts anuals per plurianuals, i es més, hem de pensar en partides d'inversions perquè sinó en aquest moment hi ha una heterogeneïtat de centres que a vegades hi ha que tenen dificultats per canviar la porta, per dir-ho així i altres que quant entres per la porta son excessivament luxosos i en canvi no són segurament simuladors de casa, si em permeten dir així perquè em sembla que és la realitat i per tant, nosaltres estem a favor del sector concertat, no més faltaria, però amb regles de joc clares, amb concerts plurianuals i sempre, insisteixo, amb avaluació del sistema.

Curiosament, no sé si és que sabien que havia de venir a aquest debat, però he rebut una pluja de persones dient-me " aquest centre d' Igualada no funciona, avui mateix aquest centre d' acollida de Girona hi ha un desgavell que els educadors, en un centre públic, diuen que s'ha de parat l'activitat..." Jo no faig judicis de valors, dic la constatació de casos que ha estat un continu excessiu, insisteixo, aquest es un tema supercomplexe i, aquí acabo, la nostra primera responsabilitat es treure'l de la invisibilitat perquè sinó només parlem d'infància en risc quan els trobem a sota d'un pont i no arriben, diríem, un dia sota el pont.

Per tant, polítiques integrals de família, polítiques integrals d'infància, canvi de model, fonamentalment flexibilització i retornar la responsabilitat pública des d'un model molt mes pròxim, de proximitat.

Salvador Alsius

Ara presento al Sr. Ramon Buscallá, fent l'apunt de que no es tracta d'un exdiputat i que tampoc no pertany a cap llista de les que es pressenten a les eleccions. El presento com a una persona lligada a l'Administració i ell dirà en qualitat de què adreça les seves paraules.

Ramon Buscallá i Corominas, Director General de la Direcció General d'Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya.

Evidentment crec que jo estic en inferioritat, això es palpable, i no voldria convertir-me en protagonista d'aquesta sessió de aquesta tarda i d'alguna manera estic també en inferioritat perquè jo no estic acostumat a la disciplina parlamentaria com veig que les senyores exdiputades i el senyor exdiputats ho estan, i tampoc a un tipus de debat d'alguna manera amb un signe catastrofiste que crec que no obeeix a la realitat. Es públic i notori i reconegut per agents exteriors i altres comunitats autònomes de quin és el nivell, la qualitat i el desenvolupament de l'atenció a la infància a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Es públic i notori perquè en molts programes posats en funcionament, en aquest moment, la Direcció General assessora i atén a les altres comunitats autònomes per poder-los posar en marxa. I em puc referir perquè evidentment el que estic dient no es matèria inventada sinó real, que pot ser aconseguiríem, a base de parlar de coses que no son, fer-les, com a mínim, reals en el imaginari i crec que ens hem de referir a les coses que són i les coses que passen per ser objectius.

En aquest sentit vull dir que, per exemple, la posada en marxa dels equips especialitzats d'atenció a la infància i a l'adolescència en el any 86... ( per un problema de so, no s'ha recollit una part de la intervenció ) ... al extrem i a la instància protectora última quant no han funcionat els altres mecanismes de prevenció. I perquè s'ha produït aquesta situació ? Aquesta situació s'ha produït per un element molt fàcil: a Catalunya s'ha desenvolupat 377 Unitats Bàsiques d'Assistència Social Primària que tenen 300 educadors de carrer i tenen 700 assistents locals, competències locals i de municipis i més a més tenen no se si 700 ó 800 treballadores familiars que treballen al territori i aquest és el desplegament de prevenció primària. A més a més, s'han creat 82 Equips d'Assessorament Psicopedagógic a les escoles que compten amb 300 professionals aproximadament. A més a més, hi ha el reforç de disminuïts, la xarxa sanitària en el camp de la prevenció i de la detecció. S'està produint un fenomen que en el moment que es posen en marxa els equips especialitzats, les persones miren ràpidament a l'especialista en contes de seguir treballant al carrer. I a l'any 1986, en un llibre que tots vosaltres coneixereu del bon amic Jaume Funes i Carles González, " Els nens de carrer ", va denunciar aquesta situació, que els equipis de carrer del Carmel de l'any 1975 al 1985, havien estat retirats i havien desaparegut. I em remeto als fets. Quant la tasca social vertaderament preventiva, i aquí no estic discutint de, mes pressupostos o no, que ho reconeixerem, des de l' equip de govern es reconeixen aquestes mancances, però val la pena que quant fem aquest anàlisi amb profunditat, al que m'han invitat els meus colegues de taula, ho fem amb tota profunditat.

No pot ser que un educador de carrer tingui horari de 8 a 15 h. i això no és competència de la Generalitat de Catalunya, això és competència dels Ajuntaments que tenen mes de 20.000 habitants, segons està determinat i menys que aquests educadors posin que tenen un horari de visites de 10 a 12 de matí per a que les famílies els vagin a trobar. L'educador de carrer que jo conec i que es tota una institució com es Sor Genoveva, em comentava fa uns anys quant jo pujava les escales de Ciutat Vella i em trobava amb altres educadors que entraven a les cases, prenien el cafè a mitja tarda, estudiaven la situació i ajudaven, gastaven energies ajudant a aquestes famílies. Això, a veure, hem de recuperar-ho amb una voluntat decidida de tots i hem de recuperar-ho amb nou model d'infància, propiciador de tots els professionals que treballen al territori. A veure, analitzem: hi ha no se si 3.000 ó 4.000 professionals treballant en el territori amb el suport de tot l' associacionisme català que fa que hagi 2500 d' infància que treballen en centres d'esplai etc., ja no parlaré del 110 Centres Oberts, els quals el Departament de Justícia i la Direcció General d'Atenció a la Infància subvenciona, la DGAI, no agafem el Departament de Justícia, i a més a més té totes les xarxes del 42 programes que en aquest moment estant funcionat d'ajut a la conciliació entre la vida laboral i familiar en aquest sentit.

Tot això, arriba un moment que s'entrebanca mútuament i tot funciona bé quan no hi ha problema i quan hi ha problema, tothom mira al de mes amunt. I ¿què passa?, que a la Direcció General d'Atenció a la Infància, i amb això dono la raó, s'ens acumulen les urgències perquè el treball social evita això. A veure, s'ens acumularan les urgències, s'ens acumularan els processos judicials i s'ens acumularan les accions judicials com constataven, precisament la setmana passada, quan el catedràtic de la Universitat de Birmingham exposava les polítiques de infància europea i nosaltres vam, com a mínim jo personalment em vaig quedar una mica amb aquesta sensació, quant compares tens una sensació agradable i saludable perquè no estem tan malament, però que a els als hi fa que hagin imposat una llei de toc de queda perquè la cosa no funciona amb els infants d'un país molt desenvolupat. Haurien d'aconseguir no arribar aquí, no arribar a que s'ens acumulessin en les urgències, s'ens acumulessin en les institucions malgrat tot jo he de clarificar en aquest sentit que, a veure, no ha hagut aquesta involució que s'ha dit anteriorment, perquè a l'any 1990 hi havia internats els mateixos menors que en l'actualitat, quan en aquell any hi havien 3000 expedients oberts. Ara hi ha 10.000 i estem baixant el nombre d'internaments perquè en qüestió d'un any i mig han pujat el 50% els acolliments en família alinea, es segueixin pujant els preadoptius i segueix funcionant l'ajut que de les famílies parentals i, per tant, l'atenció en el propi territori.

Jo crec, senyor moderador, senyores exdiputades i senyor exdiputat, que jo he portat moltes senalles i moltes alforges per aquest viatge i que en cinc o sis minuts no puc exposar, doncs de manera reposada i tranquil·la, però que m'he vist obligat a posar les coses en el seu lloc i també posar un punt de reflexió en aquest debat d' aquesta tarda.

S'obre el debat. Intervencions des de la sala.

Públic 1. - Pregunta al Sr. Buscallá: si guanyen les eleccions ¿pensen canviar la seva política de prevenció en la petita infància, mes allà de reflectir en el DOG unes aportacions econòmiques que no són veritat ? Per parlar de coses que són i coses que passen, li diria que en el any 98, el Departament de Justícia, va signar amb el Ministerio Trabajo y de Asustos Sociales, un conveni per recolzar projectes de assistència a petita infància amb un montant total de 400 milions de pts., dels quals, el Ministerio aporta 200 milions i altres, la Generalitat obliga a reflectir en el DOG que son aportats per la CCAA de Catalunya i els ajuntaments, quant això no es veritat, o sigui, la totalitat d'aquests milions son aportats pels ajuntaments i referint-nos a l'any 98, la Generalitat diu en papers ha escatimat 100 milions de pessetes, que hauria de posar la DGAI per aquest projectes i que han posat els ajuntaments perquè DGAI no ha posat ni un duro.

Públic 2. - El señor Buscallá no quería ser protagonista pero, no sé si por suerte o por desgracia, lo va a ser. El señor Buscallá ha dado muchas cifras pero para decirnos al final que esto no marcha, entonces, para mí, la conclusión que yo saco es que no hay una política de prevención y eso es lo primero que un gobierno, con una responsabilidad bien entendida, a favor de la población que se debe atender, debería hacer. Yo soy inmigrante marroquí y en todas las intervenciones evidentemente con algunas estoy muy de acuerdo, con otras más o menos y con algunas nada. Quiero decir, que de todos modos, ha faltado un elemento y es que en la cuestión educativa en general, en la cuestión de la infancia, está apareciendo en Cataluña y en el resto de España, la cuestión de la inmigración. ¿ Piensan ustedes, en general, que es una cuestión suficientemente especifica para tener, para merecer también una atención también específica, o no, y en qué sentido ? Porque actualmente existen programas de compensatoria y una serie de cosas, se habla de integración, de ayuda, pero la realidad de estos inmigrantes, el 90 %, yo conozco casos, son fracasos escolares.

Después hay otro tema, que a mí me gustaría que se diera respuesta y es la cuestión de los niños de la calle. Nos dicen que hay no sé cuantos centros pero hay niños que se están muriendo de hambre, de enfermedad y de no sé qué cosas más y hay recursos y propuestas que mucha gente ha hecho a la DGAI y la respuesta ha sido siempre negativa desde DGAI. Hay una serie de soluciones que sé están dando, y que podemos hablar de ellas, pero que también son totalmente insuficientes en calidad y en cantidad.

Públic 3. - Vull fer una pregunta als altres components de la taula perquè em sembla que al senyor Buscallá li estem donant massa feina. A mi m'agradaria saber que pensen fer els demés partits polítics si aconsegueixen al govern amb tots els funcionaris de la DGAI, amb tots els treballadors de EAIAs que porten una experiència bastant negativa al damunt. Son gent que ha treballat, millor o pitjor, en unes condicions molt difícils, en un tema professional molt difícil i que farà falta una política de formació, d'autoestima.., diga-li com vulguis, perquè realment estan molt cremats. En aquest sentit, pensava que el senyor Buscallá, com a Director General, podia haver fet una defensa amb més orgull de la feina que es fa des de allà, o de la feina que es pretén fer i no simplement atacar als altres que pot ser no fan.

Públic 4. - Jo començo aclarint que no pertanyo ni a la disciplina parlamentaria ni a l'administrativa; pertanyo a la disciplina que te que veure amb la intervenció directa que jo he fet com a educador social en una llar funcional que està situada a la localitat de Igualada. Llavors, per traslladar les coses a un terreny mes pràctic, m'interessaria corroborar el que jo he vist com a professional que durant dos anys he estat intervenint allà. I el que volia fer palès i manifest, i he vingut expressament aquí per dir això, es que en un recurs com aquests, en una llar funcional, he pogut constatar mancances de tipus econòmic, com poden fer referència a temes d'alimentació, de roba, mancances a nivell professional per part de responsables que porten aquesta llar funcional, mancances molt importants, mancances d'afecte i dedicació envers als nens, i llavors es tracta de manifestar això aquí i de veure fins a quin punt, la disciplina parlamentaria i la disciplina administrativa es distancien del que es la practica o del que es visiona al terreny de la practica. També es tractaria de veure de que fins a quin punt aquestes disciplines estan distanciades del que es la societat perquè no crec que sigui aquesta la idea que la societat te de el que ens ha de aportar un sistema de protecció de menors.

Respostes des de la taula.

Sr. Buscallá.

Referent a aquestes darreres qüestions plantejades, i jo començaria una mica per la persona que ha dit que la meva intervenció no ha estat respectuosa amb els professionals que treballen en aquest camp, he de dir que jo he analitzat una organització del sistema i en cap moment no he dit que les persones no facin una tasca que es deu haver definit d'un altre manera i segurament la fan molt professionalment però si que convé que es redefineixin quins son els objectius de la tasca de cada un dels professionals que treballen en la primera línia de primària que son els mes soferts perquè son aquells que fàcilment tenen respostes agressives per part dels usuaris i pot ser, sense tanta protecció o menys protecció de la que pot haver en una institució i, per tant, si s'ha interpretat tot això no era aquest al to i tots aquests que m'han sentit parlar ho sabem, perquè jo em reconec com un professional d'aquesta tasca i de cap manera jo podria tirar terra damunt de mi mateix. Soc un professional de l'educació des de els vint- i- un anys en ensenyament i com sabeu des de quinze anys, doncs, funcionari i encarregat de tasques educatives amb un any i mig de posar en funcionament el Centre Educatiu l'Alzina de Palau de Plegamans i, per tant, haver observat el que es quant un dels menors internats et posa un ganivet al coll i et diu: " Subdirector, abre porque te rajo si no abres". Evidentment això quedi clar aquí el meu agraïment a totes les persones que treballen en aquest camp.

Referent al tema pressupostari, jo únicament em puc remetre a les dades que conec, evidentment, la posada en funcionament de tota aquesta atenció a la petita infància, en les reunions de coordinació de Directors Generals quan vaig a Madrid s'han plantejat els programes que m'he referit abans de conciliació de la vida laboral i de la vida familiar i en aquests programes s'està avançant i com dic, en aquest moment a Catalunya hi ha 42 programes subvencionats, que funcionen en aquesta línia, no del tot sinó que funcionen també gràcies a la col·laboració d'aquestes entitats sense afany de lucre que dediquen temps i organització. Però he de dir que a infància en risc, la DGAI aquest any gastarà un pressupost de 13.000 milions de pessetes que estan destinats a aquest 10.000 menors detectats mes en situació de risc. Déu ni do el pressupost que es per cada un d'aquest nois perquè en definitiva si es divideix es veu la quantitat de diners que s'inverteixen en ells. I no serà per la inversió de recursos materials. Si jo m'he de referir al recursos humans, perquè es públic i notori també que els nois que estan en els centres estan atesos per tant adults com menors son i això, si en aquest model hem de seguir sent catastrofistes... A veure, parlo de promig, si us plau, a les dades em remeto. Se de dos centres col·laboradors amb la DGAI que, aproximadament, tenen 1300-1400 nois i tenen 1200 professionals adults en aquests centres i, per tant, son les dades estadístiques i poden sumar i facilitar a la FEDAIA, es una dada que jo no invento aquí per cap promoció ni per cap campanya electoral en aquest moment. Son les dades que hi ha i es dedica en aquests centres 4.500 milions de pessetes en aquest sentit.

Pel que fa referència al tema de la immigració, si em permet un moment, precisament avui es un tema que preocupa a tota la societat i evidentment ha de ocupar als organismes competents perquè precisament avui hi ha la primera reunió tècnica sol·licitada per aquesta Direcció General de tractar el tema dels menors immigrants no acompanyats a nivell d'Espanya. Avui, el Cap de Secció, senyor Manel Capdevila, al Ministerio de Exteriores, al Ministerio de Interior, al organisme competent en immigració, ACNUR i la Direcció General del Menor i la Família, estan reunits amb tècnics de totes les comunitats autònomes per solucionar un tema complex, que te un abast nacional, un abast europeu i, per tant, s'haurà de traslladar al organisme europeu, perquè les actuacions que es fan a Catalunya i hem intentat fer i desplegat el millor que hem sabut, es facin igual a tot el nivell de Comunitats Autònomes per evitar aquests traspassos migratoris de nois de una comunitat a altre, que arriba un moment que desborden les possibilitats.

Marina Geli.

A mi em sap greu, Sr. Buscallá perquè penso que vostè no es la persona que hauria d'estar aquí entre nosaltres perquè avui estem debatem i em sap molt greu personalment perquè sap que jo l'aprecio i el respecto. Hauria d'estar un polític perquè avui sembla que estiguem en desigualtat de condicions, nosaltres criticant un model d'un govern que ha governat 19 anys, que ha fet moltes coses be o no... Avui estem en igualtat de condicions perquè estem en campanya, aquest es un debat de candidats però que no ha pogut ser així perquè ha hagut el debat electoral a TV3. Dic això perquè sembla, i em sap molt de greu, que ens situem en inferioritat de condicions i jo, amb la demanda que em va fer la FEDAIA es intentar respondre el que faríem nosaltres si governéssim. Però evidentment, algú que ha governat 19 anys, te mes responsabilitat.

El primer de tot que s'ha hauria de fer es canviar la llei. No podem dir que el problema siguin els ajuntaments quan la llei de serveis socials vigent a Catalunya, la 4/ 1994, precisament va estar només votada per Convergència i Unió, entre altres coses, per aquest tema, perquè l'atenció especialitzada va continuar en mans de la Generalitat, quan nosaltres volien, com a mínim, compartir -la amb els ajuntaments. Per tant, la historia és aquesta i caldria un canvi legislatiu que permetés passar, no competències només, sinó diners als ajuntaments perquè, evidentment, també poguessin assumir aquesta competència de servies especialitzats, sobre tot en ajuntaments grans. La segona constatació es que hem de acceptar que entre tots, i nosaltres que hem governat l'Estat també, que gastem menys que la mitjana de la Comunitat Econòmica en infància. Ho hem de dir, l'Estat ens ho diu, no ho diem nosaltres: hem avançat molt en salut, en sistema sanitari, que va avançat relativament ràpid i encara lluny, en pensions, que hem avançat relativament, perquè partíem de supòsits enrederits, en educació, però en canvi, EUROSTAD ens diu, que la despesa en suport a la família i en infància, es petita comparada amb la resta. Hem d'acceptar la culpa de tots i també els ciutadans perquè no en reclamem mes, però nosaltres som iguals, per dir-ho així. Hem d'acceptar que hi ha una baixa despesa en aquest temes. El tema de la petita infància i del Pla que ve de Madrid no ho hem aclarit mai. Nosaltres, que portem debats de pressupostos, mai entenem el que ve de Madrid ni el que posa la Conselleria ni abans quan estava el Departament... Parlo de programes finalistes com el de la petita infància. Aquest es un tema de clarificació. Jo crec que si que s'hi posen els 200 milions el que passa es que estan dispersos en altres programes que no son ben be els programes que venen de Madrid.

El tema de la immigració, s'hi calen centres especials, m'ha semblat... o programes especials. Calen programes especials; nosaltres pensem que caldria una primera línia de acollida de persones, sobre tot nens sense papers o nens amb problemàtiques importants que siguin estrangers amb cultures i llengües diferents. No tenim tan clar, i els tècnics ens hauran de respondre perquè l'altre proposta es la despolitització de les qüestions tècniques. Aquest es un tema obert. En alguns llocs caldrà un centre especial per estrangers, probablement, temporal estic parlant, de acollida, en algun lloc potser només, però amb termes generals, no. Per tant aquest es un altre element.

Als funcionaris, tornar-lis la il·lusió, no hi ha mes. Quant en un servei, públic, de proximitat entre les persones, el personal se sent, permeteu-me l'expressió col·loquial, cremat, l'únic que podem fer es tornar-li la il·lusió, com?, que no siguin el cul de sac. El que ha passat en infància en risc es que hem convertit el personal en el cul de sac. Insisteixo en que hi ha tota una feina de compartir responsabilitats: el sistema educatiu, el sistema sanitari, el sistema de serveis socials en atenció primària, que estic d'acord que si hi ha ajuntaments que continuen tenint personal educatiu que treballa de 8 a 15, es un error i aquí, treballadors, sindicats i tots hem de canviar-ho. Es així perquè no estem fem la feina que hem de fer.

I altre qüestió que hem de canviar, Sr. Ramon Buscallá, és aquesta visió de tirar pilotes fora amb els ajuntaments. Els ajuntaments també fan moltes coses malament igual que la Generalitat fa moltes coses bé i malament. El que hem de canviar és pensar que els millors aliats per les polítiques de infància son els ens locals, els millors aliats. Em tenim el que representa a la Generalitat en el territori es el Ajuntament. Hi han hagut dificultats de diàleg, dificultats importants de no trobar el escenari adequat per que els ajuntaments i el Departament, abans de Benestar Social i ara de Justícia, trobes el paper de treball conjunt. Nosaltres mai hem dit que passarem als ajuntaments totes les responsabilitats ni de la tutela, en primera instància, almenys durant 4 anys. Veurem, com a altres països, si la tutela pot passar primer a mans d'una persona, des de el punt de vista tècnic, que tuteli tot el que li passa en la vida, tutela professionalitzada em refereixo. La tutela jurídica, en principi, haurà de ser de la Generalitat i això no vol dir que en el futur relativament immediat, pugui estar compartida amb els ajuntaments com a altres països de la UE.

Dolors Nadal.

Jo també tinc aquesta sensació doncs que, en definitiva, estem en un debat preelectoral i el Sr. Ramon Buscallá representa 19 anys de govern, 19 anys d'una determinada política i per tant, doncs, personalment, em sap greu que totes les critiques hagin estat dirigides molt a ell directament. Deia el Sr. Buscallá que es públic i notori que el model funciona i ens venen a veure com funciona per copiar el model. El que es públic i notori i perquè es publica, son el Informes del Síndic de Greuges i els Informes del Síndic denuncien any rera any aquesta situació i el Informe del Síndic de Greuges d'aquest últim any, fins i tot, va recollir l' informe de la FEDAIA que ha motivat les trobades que han tingut, el debat que s'ha produït en el Parlament de Catalunya i el debat que estem tenint ara mateix.

Respecte a les preguntes que s'han plantejat, jo volia dir, respecte al tema dels menors que es troben en situacions d'extrema marginalitat, no només de les nostres ciutats sinó arreu del Estat, el que no es pot fer es la política que s'ha portat a terme des de el Govern de tancar els ulls, es a dir, jo recordo una resposta parlamentaria en que es deia que els menors, es preguntava per la presencia d'aquests menors en les nostres ciutats, es deia que els menors estaven perfectament escolaritzats, perfectament atesos, que a més a més tenien educadors de la seva pròpia ètnia, etc., i quatre dies desprès de rebre aquesta resposta parlamentaria, es trobem amb els nens dormint sota el pont de Marina. Això es un determinat estil de fer política, van tornar a amagar el cap sota el ala dient que no tenien competències per identificar aquests menors quan haurien de saber que un menor ara mateix que es plogui del cel, l'autoritat tutelar es la DGAI, per tant, no va be amagar el cap sota el ala. Aquest estil de fer política que s'ha de revisar es aquest model de protecció a la infància i a l'adolescència, el que volem modificar.

Per un altre costat està el tema dels ajuntaments, que son els que millor poden prestar aquest model per la seva proximitat però, això si, ens omplim la boca demanant la transferència de competències a la Generalitat, però el que encara no s'ha fet es la transferència de la Generalitat als ajuntaments. Els ajuntaments han de ser tractats, no només pel que fa a les seves competències, com esmentava la senyora Marina Geli, sinó també respecte al seu finançament per pogué portar a terme aquestes polítiques que, sense dubte, es portaran a terme molt millor des de els ajuntaments.

Pel que fa a la pregunta que s'ha plantejat dels funcionaris, doncs s'han de tirar endavant polítiques que els motivin, però penso que, en qualsevol cas, el que no s'ha guanyat és el repte de la qualitat en les polítiques que s'han portat a terme. No s'ha guanyat el repte de la qualitat ni en el funcionament del Departament ni el repte de la qualitat perquè aquest funcionaris no han tingut al seu abast totes aquelles mesures que necessiten per donar de sí tot el que requereix un model de protecció a la infància i l'adolescència que respongui realment a les necessitats del segle XXI.

Joan Ridau.

D'entrada afegir-me a la consideració que han fet la resta de companyes a la naturalesa del debat i per tant no insistiré perquè em sembla que ha quedat molt clar. Jo volia atendre a dues de les qüestions que s'han formulat. La primera en relació amb la dotació econòmica per la petita infància; jo he de confessar públicament que desconec amb detall a on pot haver anat aquesta quantitat de diners però si de cas ja pararé atenció de cara als pròxims exercicis pressupostaris però sí que puc dir que si això es així, te una tradició ja bastant solida en el nostre govern. Hi ha un exponent clarísim que tots els que estem aquí a la taula que és el senyor Comas del Departament de Benestar Social que any rera any, doncs, tant el recursos que provenen del pla concertat com del pla gerentológic, que la Generalitat hi ha de posar en la mateixa quantitat, doncs sempre hem reclamat que això sigui així i mai ha estat possible. Pot ser la DGAI que prové originalment d'aquest Departament i pot ser li queda encara algun vici d'origen adquirit.

Pel que fa al tema de la immigració, jo crec que, i Esquerra Republicana pensa, que aquesta es una problemàtica mes, no creiem que s'hagi de pensar de forma separada ni que s'hagi de fragmentar i de parcel·lar les polítiques i tampoc preveure serveis especialitzats. Jo soc de la opinió que existeix clarament en el nostre país un buit legal i aquí hi ha discrepàncies i, per exemple, el propi Síndic de Greuges manté una opinió diferent a la que sosté Esquerra Republicana, però el que sí es clar, i el propi Síndic de Greuges coincideix plenament amb nosaltres, es que hi ha una autentica absència de polítiques de cara a la immigració i pels menors immigrants i, per tant, que això impedeix l'accés de tots aquests joves a recursos formatius i laboral i els hi deixa en una situació de gran precarietat. Es cert, i s'ha dit, que el Departament de Justícia ha creat serveis, recentment va entrar en funcionament el Servei d'Atenció Urgent, també s'ha creat el Centre de Collserola... La solució, i en això coincideixo amb la Marina Geli, no entenem que passi, d'entrada per obrir nous centres o crear serveis de caràcter urgent sinó per actuar el nostre marc legal vigent per tractar de propiciar la recerca d'un lloc de treball, de la ocupació d'aquests menors i també la possibilitat de que puguin enviar diners a les seves famílies d'origen, etc., etc., i en comptes d'això el que en aquests moments crec que s'ha estar fent es obligar-los a estudiar i el que això provoca en molts casos es la seva fugida, es la seva, fins i tot, marginació. I des de aquest punt el que cal es un disseny de polítiques globals que, si de cas, en el últim torn, a tall de conclusió, voldria exposar en que consistiria.

Carme Tolosana.

Pel que fa a certes opinions de la valoració del funcionament de les polítiques aplicades fins ara d'atenció a la infància i a l'adolescència, sembla que no cal que jo insisteixi perquè els aquí presents les disfruten o les pateixen, cadascú pensarà com les interpreti i, per tant, no contesto res del que hagi pogué dit per part del representant del govern. Vostès ja ho saben i si no, aquesta magnifica carpeta dona informació de la situació real, no cal dir res mes. En el que si voldria posar accent és en el tema dels ajuntaments. Aquí sí que hi ha una política transversal de la Generalitat i és el menysteniment contant dels ens locals, del ajuntaments en tots els àmbits de la política i en aquest també i, per tant, pensem que es una cosa a canviar. Cal canviar les polítiques i les maneres de fer política. Quant mes a prop estan les decisions del ciutadans, més fàcil és controlar-les, mes transparents son, mes se poden adequar a els realitats que atenen i mes garantia hi ha del seu compliment i de la seva avaluació, perquè hem de pensar que això que hem decidit està be o malament.

Pel que fa a si la Generalitat posa o no posa quant es pertanyen a altre institució els diners, miri, no se en aquest cas concret m'apunto a la opacitat del pressupostos per arribar a concretar o saber si els posa o no els posa, però sí que es cert que ajudes de la UE es perden per la no col·laboració de la Generalitat, això si que es demostrable amb altres qüestions.

Al tema de l'atenció a la immigració. Jo crec que aquest es un tema molt important, molt interessant, i no he estat mai d'acord quant es diuen aquestes coses de que " aquí encara hi han pocs " com si el fet de que són siguin massa ja ens eludeix de la responsabilitat, pot ser estiguem en situació, si no hi ha moltes persones immigrades, per atendre millor, amb mes possibilitats i tranquil·litat les seves problemàtiques. Jo entenc també que no cal situar el tema de la immigració com un fet conflictiu, ni problemàtic ni necessàriament amb atencions especifiques però també cal tenir el realisme, que agradi, això es un debat que he tingut, no sé si perquè el focs m'impedeixen veure la cara de vostès, no se si ara és aquí una de les persones amb les que vaig compartir en unes jornades que va organitzar IC-Verds de Lleida, sobre el tema d'immigració precisament, i fonamentalment d'atenció educativa i atenció a les famílies, el tema de si la igualtat ha partir de considerar-los ciutadans d'igual dret, jo crec que sí, però també es veritat que en una societat, que li costa tant d'acceptar la diferencia, les polítiques compensatòries perquè aquesta igualtat és pugui fer efectiva, a la nostra manera de veure des de Iniciativa, es que hagi aquestes polítiques compensatòries per qui les necessiti, naturalment; si el nen, encara que els seus pares hagin vingut de fora, sigui nascut a Catalunya o hagi vingut també i és un bon estudiant, naturalment que no necessita reforç per evitar el fracàs. Ho dic amb sensatesa, aplicades aquestes polítiques amb sensatesa, nosaltres sí que som partidaris d'aplicar polítiques compensatòries. Per tant, estem d'acord que en tots aquest àmbits on siguin necessaris, que de fet només cal la voluntat política, la LOGSE, que pot tenir molts problemes però que de fet contempla aquesta possibilitat d'aplicar polítiques especifiques per problemes específics.

Pel que fa las funcionaris. Miri en aquest tema jo crec que hi ha dues coses fonamentals ha considerar. Una que quant jo vaig a un debat i algú vol fer alguna gràcia o vol afalagar al públic, acaba dient coses com: " això, segurament, ho haurà decidit algun funcionari des de el seu despatx ". I jo sempre penso, " pobre funcionari ". Es veritat que la situació de tenir un treball per a tota la vida ara és una espècie de exotisme perquè la majoria de la població no el te i això pot resultar com un greuge comparatiu, quant es només un dret tenir la possibilitat de treballar tota la vida es un dret i no ha de ser una cosa exòtica, però, en qualsevol cas, tot i que pensant que tot col·lectiu professional necessita també de les mesures necessàries d'estímuls, de control de la qualitat del seu treball, realment hi ha sectors de funcionariat, en general tot el funcionariat, sobretot aquells que fan polítiques adreçades a les persones que son molt dures, que s'han fet en molt males condicions, que necessiten d'una reflexió dels propis col·lectius, de la societat, dels sindicats, dels responsables polítics per retornar la dignitat professional a aquestes persones i les mesures hauran de pogué passar des de, no diré una teràpia seriosa, és un disbarat, però sí un recolzament a la seva tasca i la seva fatiga professional, que en molts casos es molt evident, per el reconeixement social que passa per una millora salarial i també per el reconeixement del seu treball professional que passa, necessàriament per l'avaluació del aquest treball amb les condicions dignes.

Salvador Alsius.

Ara una nova i última, per això, oportunitat. Realment, i com sol passar en aquests casos el temps va apretant cada vegada més. Recollirem 3 ó 4 intervencions d'un minut cadascuna i desprès els candidats o els ponents disposaran de dos minuts per respondre-les.

Intervencions des de la sala.

Públic 5. - M'agrada que estiguin aquí els polítics de diferents partits i quan he mirat qui no ha governat. No ha governat Iniciativa en administracions grans i tampoc ha governat Esquerra Republicana en els últims anys. Per tant, jo em dirigiria als altre representants que son el Partit dels Socialistes, del Partit Popular i de Convergència i Unió. Sra. Dolors Nadal, si a vostè li haguessin fet la pregunta parlamentaria o s'hagués fet en el Parlament aquella pregunta parlamentaria dels nens magrebins, que si estaven atesos i tenien educadors de la seva ètnia, jo li tinc que dir que no és cap mentida, es veritat això; també es veritat però no es tota la veritat. També li volia dir que vostès també governen i en aquí en Barcelona vostès tenen Subdelegació de Govern a Catalunya i tenen una llei que apliquen que es la llei d'estrangeria que apliquen amb molt poca facilitat i en unes cues immenses que també les patint els que tractem amb menors i aquells embuts a l'hora de pogué legalitzar als menors que tenim i vostès governen. I a la Sra. dels Socialistes li diria que vostès van crear una llei d'estrangeria que els menors immigrants estan patint i, per tant, també assumeixin i facin el mea culpa que han de fer. I a Convergència jo li diria que en aquest moment es molt fàcil dir que " això no es competència nostra ". Els menors estant tutelats per la DGAI i els menors tenen que ser, espanyols o estrangers o d'on siguin, han d'estar tots acollits i tenir tots la seva documentació per ser ciutadans de ple dret i no de segona. Res més. I als senyors que encara no governen i tan de bo ho puguin fer algun dia perquè tothom tingui dret a rebre garrotades i a rebre felicitacions, doncs, espero que els hi vagin molt bé aquestes eleccions. Però " apliquense el cuento ".

Públic 6. - Jo voldria portar l'atenció cap a qüestions més concretes encara que entenc que aquest plantejament general sobre la infància es necessari i es oportú però penso que també els que treballen directament en centres hem de reclamar un repàs del que està passant en els llocs on treballem tots. Penso que la situació d'aquests centres no arriba a ser del tot copsada, percebuda per els responsables polítics. No entenc que es pugui parlar només de dades sobre projectes, sobre inversions, sobre recursos, que probablement han millorat i progressat amb el temps i no es tinguin el mínim moment d'atenció pel gran malestar que existeix en els centres, i ara ja parlo d'una qüestió concreta, cada un parlarà del seu sector de treball, en els centres de menors, davant del problemes, dels conflictes que es viuen quotidianament amb els nanos acollits. Si hagués, només, una petita percepció d'aquest malestar, penso que l'actitud seria un altre. En els centres hi ha constantment situacions límits. Es donen situacions amb nanos que, evidentment no poden ser atesos junt amb altres nanos de característiques diferents. Es necessiten centres més especialitzats; no es pot estar convivint constantment amb nanos que agredeixen físicament als educadors, nanos que s'escapen constantment i sistemàticament dels centres i que es suposa que haurien de tornar i que ningú els va a buscar; no es pot estar vivint amb uns pressupostos que cobreixen una part insuficient de la despesa del centre; no es pot estar en la qüestió del retràs de la firma del conveni durant 9 ó 10 mesos, quant s'està acabant el any no es té firmat el d'aquest any 99; els centres hi ha malestar per la falta d'autonomia en les decisions en quant donar autoritzacions, a donar permisos per la col·laboració amb famílies que podrien portar alguna forma de suport pel nanos... Hi ha una quantitat immensa de queixes que fan que en els centres de treball amb els menors, el malestar dels educadors sigui molt elevat, molt intens. Em sembla que aquest malestar no transcendeix i si transcendeix no es tingut en compte. Entre altres coses tinc la certesa de que no es tingut en comte perquè l'opinió dels professionals que treballen en els centres no es te en compte, no es demana mai. Es prenen decisions, i podria esmentar unes quantes, com la mateixa de traslladar la DGAI des de Benestar Social a Justícia es va prendre sense cap consulta a ningú. Com es poden prendre mesures, com es poden establir línies de treball polítiques sense convocar als propis interessats ? Per concloure: simplement mes atenció als professionals que treballen i mes pressupost per cobrir aquestes necessitats immediates que tots els professionals reclamen.

Públic 7. - M'agradaria compartir, com antiga regidora, una reclamació que s'ha posat de manifest en aquí la taula que es precisament mes competències als ajuntaments, als ens locals en el àmbit dels serveis socials i en concret en el àmbit de la infància, no només de competències sinó també de finançament i acompanyat també d'una nova ordenació territorial que permetés optimitzar molt millor els recursos, les competències, les persones, funcionaris, professionals, entitats sense afany de lucre i tot aquells que estan motivats per el tema d'atenció a la infància i per les persones que especialment estan en situació de risc. Però també m'agradaria anar una mica mes enllà en el principi de subsidarietat i de proximitat i crec que precisament des dels ajuntaments es pot afavorir molt mes aquesta política de proximitat i és contemplar els infants, a tots en general, però especialment als infants en risc, com a persones actives en drets en el present, en drets que cal que exercissin també el l'actualitat i no preparar-los només per exercir-los quant siguin adults. Jo crec que els infants, i els infants en risc també, han de poder sentir-se partícips d'aquelles decisions que afecten al seu entorn i que afecten al seu present i també al seu futur. Unes polítiques de participació activa dels nanos en les presses de decisions que els afecten, segurament que també els ajudarà no com a única, lògicament, ni com una política extrema, sinó com a un factor a complementar que els faci sentir pertanyents a una societat, pertanyents a una ciutat i que els pot ajudar a sentir molt millor en la vida quotidiana. Aquí, deixar-me dir una experiència: aquí a Gracia vam impulsar un procés de participació perquè fossin els infants qui decidissin com volien que fos el seu entorn i el seu espai i va participar, precisament un col·lectiu de nens que estaven internats, de nens en situació de risc. Aquest nanos es van sentir integrats en un projecte col·lectiu i es van sentir pertanyents a una societat i, per tant, molt mes corresponsables del seu present i del seu futur. I dir, en honor als funcionaris, que ho vam pogué fer col·laborant especialment amb Carmen Jara i que com a tants professionals de l'Administració van ser de gran utilitat i ens van permetre tirar endavant un projecte que és realment capdavanter i innovador i que pretén només col·laborar amb una integració i amb un reconeixement dels drets dels infants i especialment dels infants en risc.

Públic 8. - Aquí en esta fila, que supongo que estaba reservada para nosotros, que somos los currantes de la calle y educadores de Santa Coloma y Barcelona y dos voluntarias, el señor Buscallá nos conoce muy bien, llevamos tres años currando muy fuerte con los chavales inmigrantes y verdaderamente, nos tenéis que perdonar, pero no podemos creer en ningún político, en ninguno. Realmente todo esto es muy bonito, todo esto es palabrería, pero en la práctica... os aseguro que no vemos a nadie en la calle. Entonces nosotros, vivimos nuestro tercer invierno, el señor Buscallá tiene todos sus centros a tope, ha hecho convenios, es verdad, con otras entidades y se van haciendo pequeñas cosas y, gracias a Dios, vamos adelantando, pero nosotros tenemos un volumen terrible de niños inmigrantes en la calle, pero tampoco pensamos en los barrios ghetos, donde estas familias han venido con 2 niños y ahora tienen 6 y 8 chavales que son bolsas del las que no hablamos porque ya pasamos a una cifra... y nadie entra en estos barrios ghetos. Entonces digo yo, si verdaderamente, el otro día hubo una cenica en el Palau con 1500 abuelicos y otros que daban abanicos en la entrada, otros en el Arts o en el Ritz, que no sé qué, que también este dinero... porque se necesita y no sé cuanto han tenido que pagar... nosotros ponemos la jaima en Plaza Cataluña y a ver quién es capaz..., claro los nuestros no votan, no tienen derecho ni a dignidad ni a respeto. Yo pediría a cualquiera de vosotros que vengáis a la calle a vivir el terror, el horror de estos chavales de una forma seria, no la voluntad, el diagnóstico... llevamos ya más de 4 años que están más que diagnosticados, están más que vistos, la radiografía, la labor de campo... A ver quien es capaz de poner un proyecto, de venir a la jaima y recibimos a todos sus electores. Una cosita pequeña y a cambio nosotros daremos un té y un cous-cous.

Públic 9. - S'anomenat varies vegades el tema de l'Informe del Síndic de Greuges i volien deixar constància que demà vindrà el Síndic de Greuges aquí a llegir el seu Informe i d'alguna manera pot ser un bon referent perquè ens ho explicarà. També aprofitar per dir que tothom i especialment els que no ho han fet, ens expliquéssim les seves polítiques de futur. Possiblement la senyora Marina Geli ens ha parlat bastant però ens agradaria que s'incideixi en aquestes polítiques de futur.

Salvador Alsius.

Seguint el mateix ordre inicial i començant per Carme Tolosana, jo pregaria, perquè hem assumit aquest compromís tant pel que fa a l'espai com a les persones aquí presents que acabarien a les vuit, que acabem a les vuit i deu. O sigui que si poden parlar durant un parell de minuts, els agrairem tots molt.

Carme Tolosana.

Ja sé que quant s'està en campanya electoral i s'està convidat en un lloc, es bo ser molt complaent i intentar ser mes seductor que convincent i no mostrar discrepàncies amb les intervencions del públic, però jo sé també que te un èxit assegurat dir que els polítics no se que i que no van al carrer i que no se que els hi passa. Però jo ho no puc deixar passar perquè ho trobo, com a mínim, no objectiu, que tots són iguals i que no trepitgen el carrer. Jo no estic d'acord i li he de comunicar i això no en farà guanyar especials simpaties però no estaria conforme amb mi mateixa si ho deixes passar només per cultivar una mica l'ambient i ser complaent amb vostès. Crec que ni les polítiques, ni les maneres de fer polítiques, ni els polítics som tots iguals.

Les nostres línies polítiques es basarien en una planificació amb la participació dels afectats, amb la no promulgació de que havia de ser una audiència obligatòria amb les organitzacions afectades, una responsabilitat pública respecte a les polítiques d'atenció a la infància i a l'adolescència , però també la imprescindible organització amb la societat organitzada, es a dir, entitats i associacions sense ànim de lucre- no estem a favor de societats mercantils -, la transparència en la gestió pensem que la garanteix la proximitat d'aquesta- son molts partidaris de donar major protagonisme als ajuntaments- i creiem que cal un canvi cultural respecte al que vol dir l'atenció als infants i als adolescents en risc, molt profund i que per aconseguir-lo, fer perdre aquest aspecte tan judicialitzat d'aquesta atenció, segurament amb mesures tècniques que ajudin, pensem que es necessari un immens consens social del que no pot estar absent ni cap força política ni cap sector social directament afectat ni tampoc la societat en general.

Joan Ridau.

Dir que qualsevol generalització es injusta i que no comparteixo el seu escepticisme pel que fa al paper que juguen els partits polítics i jo, en aquest cas, ni em sento acomplexat ni li accepto les imputacions que ens fa i jo l'emplaço que a partir de avui, en qualsevol moment i sempre que vulgui, te la porta oberta, sempre ho hem estat i em fa el efecte que els seus companys de la Federació així ho poden assegurar.

El model que hem incorporat en el nostre programa electoral és un model, que com vostès reclamen, posa el accent en un conjunt de propostes centrades en el trànsit o en la evolució de un model, que com el actual, posa el accent en el control social cap a un model que posi el accent en l'interès preferent en l'infant. Primerament demanen mes recursos, dotació de recursos materials i personals. Això implica incrementar el pressupost i també la necessària d'aquests recursos. Ja he parlat abans de tota la problemàtica relativa als mòduls. En segon lloc, reclamen també un paper decisiu i decisori del conjunt de professionals i responsables juntament amb els mateixos infants i adolescents en el disseny de polítiques globals mes enllà del que es el simple assitencialisme i, per tant, una atenció mes integral que procuri una atenció educativa i emocional adequada, per la qual cosa és absolutament imprescindible, com vostès venen reclamant, el disseny de xarxa de serveis interdepartamentals que transcendeixin mes enllà del àmbit estricte d'un sol departament, d'un sol àmbit del Govern, d'una sola Administració, per tal de detectar les situacions de risc i, per tan, que superin l'actual parcel·lació que pateix el sistema. També és necessari conèixer les necessitats reals, sigui a través de l'elaboració de un mapa específic o de la creació d'un observatori permanent com el que existeix des de fa poc temps per la immigració, l'exclusió i la pobresa, doncs és evident que el camp de la infància i l'adolescència en risc es també necessari. I finalment cal també un compromís per part de tota la societat, un compromís per divulgar el treball educatiu, per divulgar les necessitats que existeixen en el món de la infància i l'adolescència en risc i aquesta divulgació hauria de comportar necessàriament que alguns agents importants de la nostra societat, per exemple el sector privat, pugues incrementar les seves ajudes, la seva col·laboració i els seus incentius.

Dolors Nadal.

Vull respondre a la pregunta que se m'ha fet nominalment perquè sembla que m'escapoleixo. Jo estava parlant d'un mal estil de fer política que es amagar el cap a sota el ala. Aquesta resposta no me la van dirigir a mi sinó al il·lustre senyor diputat Ignasi Riera que en el debat que vàrem tenir sobre la situació que estaven vivint els menors immigrants en el carrer va reconèixer la mateixa Consellera de Justícia. I és en aquest mateix estil que hem referia, el mateix estil de fer política en el que, a una resposta d'aquesta mateixa diputada, quan era diputada, preguntant sobre quant s'obriria el Centre El Roure, tots vostès coneixen la situació en que es trobava el Centre d'Urgències El Roure, la resposta que vaig rebre del Govern de la Generalitat va ser la següent: " ben aviat ". Més esquemàtic no pot ser, però evidentment no es el que un espera quant està preocupat, perquè realment el Centre d'Urgències El Roure no funcionava. En referia a aquest malestar de fer política salvant que també vull dir que no és la forma habitual de la Conselleria. Per un altre banda, parlava de la llei d'estrangeria i a córrer cuita ha dit vostè que era una llei socialista, cosa que li agreixo perquè així no he hagut de dir jo i sí el que s'està fent es reformar-la en el Congres dels Diputats. Respecte als menors, la qüestió de les cues que hi ha davant de la Delegació de Govern, estic completament d'acord amb vostè i ho estaria si fos un govern del Partit Socialista o ara que és un govern del Partit Popular. No estic d'acord en aquestes cues i m'és igual de qui sigui el govern, no haurien de ser però el que sí el vull dir és que els menors que s'han portat a identificar en la Delegació son identificats immediatament, la qüestió és que des de la Delegació deien que no els porten menors per a identificar. Perquè un dels primers drets dels menors és el dret a tenir una identitat i el dret a tenir una nacionalitat i quant preguntaves deien això, que no portaven menors. Ben es cert que, a partir d'un cert moment, desprès de les reunions que hi van haver amb la Conselleria, el Síndic de Greuges, etc., el tema es va reconduir. Es per respondre a la pregunta que m'ha dirigit directament.

Pel que fa al model, jo voldria reproduir l'oferta que he fet al començament de la meva intervenció. Les polítiques de infància hem estat capaços totes les forces polítiques d'establir complicitats, de creure que realment el dret superior de l'infant està per damunt del que son enfrontaments per la lluita absolutament legitima, perquè jo reitero el oferiment de que ponguem treballar per dissenyar tots plegats i en la compareixença de tots vostès en el Parlament per elaborar aquest nou model. En qualsevol cas, reiterar el que ja s'ha dit que, en definitiva havien signat totes les forces polítiques en un document que es deia " Infants - Consens ". Parlo dels informes que es donen per part de les persones que en tenen responsabilitats, que son el Departament de Justícia, la Fiscalia de Menors, el Síndic de Greuges i la Delegació de Govern, i tot això esta documentat i amb molt de gust li puc fer arribar aquesta documentació.

Marina Geli.

Amb molta brevetat i concisió, la llei d'estrangeria del 85 la va fer el govern socialista amb un acord de tots els grups parlamentaris excepte el Partit Popular i Iniciativa per Catalunya-Verds que en aquell moment era Izquierda Unida. S'ha de reformar aquesta llei i, per tant, respecte al tema dels menors, li volia dir que, excepte en temes de beques i altres, no es un tema de llei d'estrangeria, es un tema molt mes complex i que podrien debatre mes àmpliament i em sembla que amb el Síndic de Greuges demà ho tractaran. En tot cas, la voluntat i veure que es van cometre errors en l'any 85 i que s'ha de modificar i nosaltres vam presentar una nova llei.

Compromís, el primer, de no fer demagògia i ho he dit al principi, de fer visible mes el que fem entre tots en aquest tema. Allò que diguem primer mon, que no sé si ho hauríem dir, la justifica molt simplement la pobresa, la passa perquè se sap que assumint una quota d'exclusió social i, per tant, és un compromís del que han parlat els mitjans de comunicació com un element important de suport i també de revisió de diversos aspectes. Per un altre costat dir que ens van quedar curts i quan em tingut responsabilitat de govern i també en els ens locals, en els diners que invertim en política de infància però no son només diners que hem d'augmentar i ens ho diuen tots els experts europeus però d'un altre manera, des de la proximitat amb les regions i municipis i amb la xarxa, on també entra la xarxa més informal, que no hem parlat, excepte la senyora de xarxa de moviments associatius i de voluntaris. La proximitat resol més bé les coses, però no dic que es resolen del tot. S'ha de fer prevenció i detecció precoç per no arribar al risc extrem i això vol dir revisar les polítiques de suport a la família i a la infància en general. S'ha d'intentar acabar amb la fragmentació de les intervencions amb una mena de tutoria qualificada que faci seguiment o la introducció de la persona acollidora qualificada que podria ser un altre element a part de incrementar les famílies acollidores. I respecte als concerts amb les entitats, han de convertir-se en un contractes programa igual que hem fet en els sector sanitari, que tinguin una plurianualitat i que contemplin que cada any es vagin renovant amb avaluacions i que també contemplin una part d'inversió, evidentment, mai descuidant el més important que és el capital humà, que és inestable, fins i tot, des de el punt de vista contractual, com esta passant en moltes ocasions i que, probablement, va en detriment de la qualitat del servei.

Ramon Buscallá.

Celebro la distensió humorística del company, que es una eina pedagògica que crec que ens relaxar a tots i, per tant, hem recuperat un to que havien de haver mantingut i, per tant, demano disculpes si la meva intervenció no ha estat en aquest to últim, que intentaré recuperar. Ja deia Stendhal: " aneu amb compte, que si actueu de bona fe, us posareu d'acord ". I en aquest tema, i el amic Ridau s'ha referit, hem de tenir més coincidències que discrepàncies i crec que les tenim. I les tenim en la línia del plantejament de que esta elaborat el nou model d'infància a Catalunya, no per invenció de la DGAI, ni del Departament de Justícia, ni del Govern de la Generalitat, amb la contribució de les reunions que es vàrem fer amb la Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Institut Català de Serveis Socials i la DGAI. Es van sentar unes bases en les quals es va discutir des de nivell tècnic, on va haver una delegació de participacions. I per tant, aquest model està sobre la taula per contrastar-lo junt amb el Pla Integral de Atenció a la Infància. Una cosa no podia anar sense l'altre perquè no podien fer un Pla Integral quant estàvem canviant un model d'atenció a la infància i, per tant, crec que amb la rigurositat tècnica està plantejat un model que de ben segur, qualsevol que hagi de governar Catalunya, esperem que sigui CIU, i ho pugem tirar endavant i sigui possible fer això. ¿ En que consisteix ? En rellançar el principi de subsidarietat sobre la base de la descentralització que comportarà, per tant, totes les competències i les responsabilitats a nivell local i comarcal, que entenem que son les polítiques públiques executades per les instàncies més properes les que més impacten a aquesta societat i aquests infants. Tendim, per tant, a la territorialitzacio, conseqüència d'aquesta descentralització i pel que fa als recursos de tercer nivell, que són els que s'han de posar de veritat a disposició de tot el territori, la DGAI ha d'adequar aquests recursos a les necessitats i tipologia d'aquests menors. Evidentment, amb l'acompanyament pressupostari adient. Aquest acompanyament només es pot exigir tècnicament ja que és possible quant tu planteges un model, valores quin és el pressupost i poses els diners necessaris. Cada any, aquests últim la DGAI ha tingut una injecció, que contempla la llei de pressupostos, de pressupostos afegits a les despeses de 1.300 milions de pessetes per pogué atendre el malament que alguns reconeixeu que ha pogut atendre, però això ha estat possible amb la injecció aquests últims anys de 1.300 milions més que han fet que la DGAI i el Departament de Justícia hagin posat els mitjans a disposició d'aquest menors. La DAGI agraeix el treball de totes les entitats i espero consensuar polítiques, consensuar actuacions i reconèixer tot aquest treball de tots els professionals.

Intervenció des de la sala.

Públic 10. - Sr. Buscallá, des de que treballo en el sector, no tenia constància d'això i si li sembla bé ens podria fer arribar una copia d'aquest document i així podrà rebre l'opinió del interessats. Perquè cada vegada que es parla d'un programa, d'algun document escrit, aquest no existeix mai, no ens arriba res.

Ramon Buscallá.

Jo li puc ensenyar només, perquè els processos tècnics d'autorització per la divulgació d'un model seran els corresponents parlamentaris i tothom tindrà la possibilitat de participar-hi i, per tant, també, participarà la sectorial d'infància, en la qual, la FEDAIA hi és representada i, per tant, podrà veure aquest nou model que és obligatori que tingui l'informe favorable de la sectorial d'infància i serveis social que té una amplia representació de més de 25 professionals i responsables d'entitats en la nova constitució, amb participació també de menors en tota aquesta sectorial d'infància. Per tant, jo li prego que dongui credibilitat al que he dit. El 16 de març esta la proposta de redefinició i al 16 de juliol està presentat el nou model amb tot el esquema actual. I pel que fa referència al Pla Integral d'Infància, està amb data 28 de maig, que són les bases del Pla suficientment establert. En això podria jo donar resposta perquè durant aquest any i mig que estem amb aquesta tasca hem intentat, seguint atenen a totes les urgències de la DGAI, dedicar professionals perquè, a més a més, ens poguéssim dedicar a analitzar i preparar aquest model.