ELEMENTS PER A LA DEFINICIÓ D’UN MODEL D’ATENCIÓ I EDUCACIÓ DE LA INFÀNCIA PEL SEGLE XXI.

Conferència a càrrec del Sr. Ferran Casas de l’Institut de Recerca sobre Qualitat de Vida de la Universitat de Girona. 

 Un dels valors socials que semblen abanderar les nostres aspiracions socials actuals a tot el món occidental és l’augment de la qualitat de vida. Malgrat que la relació entre la qualitat de vida i els drets humans (i drets dels infants) és un tema que no troben gaire sovint tractat en deteniment, i que és ben clar que la qualitat de vida és entesa de moltes maneres diferents, possiblement podríem arribar a consensuar bastant àmpliament que una mínima qualitat de vida no s’assoleix fins que no existeix en una societat donada un nivell mínim de respecte als drets humans dels seus membres.

 En el terreny internacional existeix una certa tradició, nascuda arran de la Convenció de l’ONU sobre els drets del infant, aprovada el 20 de novembre de 1.989, relativa a que aquests drets estan vinculats a tres principis, coneguts com les tres “PS”: els dos grans conjunts de drets tradicionals reconeguts en els infants (Provisió i Protecció),  més els drets i llibertats civils reconeguts en la convenció (Participació). Des d’una perspectiva de la qualitat de vida, s’ha apuntat (Casas, 1988) que caldria afegir dues PS més: Prevenció i Promoció.

 Les dinàmiques de reconeixement des drets dels infants s’ha assenyalat que estan sotmeses a actituds que hem anomenat d’alt consens i baixa intensitat. Ningú no està en contra que fem el millor pels nostres infants, tots acceptem que cal acceptar els seus drets, però poques vegades sembla que corri pressa actuar, no tenen prioritat en la pràctica. Són el nostre futur social, es a dir, són “ciutadans de futur”, i amb aquest argument tan convincent els sotmetem a la moratòria social (Verhellen, 1991) i ens oblidem (persones i institucions) que ja són ciutadans del present, malgrat no votin.

 Això succeeix en el món científic i entre els professionals de la informació. Els darrers anys han anat apareixen estudis sobre la qualitat de vida dels infants. Una cosa que sobte quan es revisen és que en bona part d’aquests estudis no s’ha preguntat res als propis infants. Molts investigadors semblen haver assumit que les percepcions, avaluacions i aspiracions socials dels infants poden ser substituïdes per les atribucions de benestar o de qualitat de vida que adults o experts facin sobre els infants. Aquesta postura traeix els mateixos fonaments històrics i conceptuals en que utilitzem el concepte qualitat de vida (com a funció de la realitat objectiva, però també de les percepcions, avaluacions i aspiracions dels ciutadans, i, en el seu cas, dels usuaris dels serveis, Casas, 1996).

 En altres paraules, també els investigadors i els professionals caiem en el parany d’assumir “lògics” uns posicionaments atrapats en les representacions socials que sobre la infància són majoritàries a la nostra cultura: els infants són el grup social dels encara –no (Verhellen, 1992; Casas 1998). Encara no són adults, encara no saben el que volen, encara no són competents, encara no són fiables, encara no són importants per la vida social, etc. Si les opinions i les aspiracions dels infants no coincideixen amb les dels adults no interessen, perquè (segur que no tenen raó). Hem caigut en allò que la psicologia de les relacions intergrupals anomena un procés de diferenciació categorial, en el que es minimitzen les diferències intergrupals (són menors) i es maximitzen les diferències intergrupals (encara no poden tenir els mateixos drets, encara no saben el què és la vida).

 La participació social dels infants en el sentit que cal tenir més en compte els infants en la vida interpersonal i social, és un tema que ha començat a preocupar especialment en alguns espais europeus, entre els que destaca el Consell d’Europa, a partir d’una Conferència de Ministres responsables d’Afers Familiars celebrada l’any 1989. Una societat acceleradament canviant, s’afronta cada vegada més de pressa a situacions noves en que calen capacitats noves, entre les que ha d’estar també la capacitat de dirimir nous dilemes ètics. És a dir, necessitem noves formes d’educar en la responsabilitat. I això no és una qüestió que afecta només les famílies o les escoles. La responsabilitat, igual que la democràcia, la tolerància, la solidaritat i tant d’altres valors, no s’aprenen rebent consells o lliçons des de la teoria sinó sobretot podent-los exercir i experienciar en la pràctica. És per això que cal que tota la societat tingui més en compte als infants, bo i facilitant i promovent la seva participació i responsabilització socials.

 En aquests sentit s’ha assenyat que les noves tecnologies de la informació i la comunicació ja estan creant situacions paradoxals en relació a aquestes representacions socials tradicionals sobre la infància.

 En la actualitat a Europa es poden observar vàries tendències oposades en relació a les polítiques d’infància: unes ens obliguen a ser pessimistes, en el sentit que sembla que la infància i la prioritat dels seus drets no interessen al sí d’unes polítiques només preocupades només per la economia i per les que tot allò que ressona a social ha anat esdevenint tabú. En contrast, tenim alguns moviments que ens permetrien ser més optimistes, i, sobretot, tenim grans reptes de futur que caldria debatre àmpliament i afrontar proactivament.

 En qualsevol cas, és urgent parlar més explícitament en més deteniment i profunditat, de la infància i de la seva situació, com a conjunt de població dins les nostres societats, i de les actuacions polítiques que pensen i s’adrecen als infants com a persones integrals i com a ciutadans del present. Cal superar el que alguns autors anomenem la invisibilitat estadística i social de la infància. L’infant no és sol un malalt pediàtric, un alumne, un usuari de serveis de protecció, un membre d’un centre d’esplai o d’un club esportiu. La persona de l’ infant en la seva globalitat només pot ser reconeguda des de les  instàncies públiques i des de les decisions polítiques, creant espais i actituds socials on estem obligats a considerar-los en la seva globalitat i això significa desenvolupar polítiques integrals d’infància.