5. La vida de la parròquia durant els darrers setanta anys

En esclatar la guerra civil, l’església parroquial, un cop trets dels seus llocs imatges i retaules i cremats davant del temple (inclosos la creu de dalt de la façana i la imatge de sant Joan Baptista de damunt de la porta principal d’entrada), es va convertir en un local per a la cooperativa, on entraven els carros dels pagesos. L’abadia, on es servaven els llibres parroquials i els objectes d’orfebreria de valor, fou respectada. En acabar la guerra, uns i altres foren recuperats. El 21 de juliol de 1936, Mn. Salvador Escarré, rector, va donar sepultura eclesiàstica al cadàver de Josep Fortuny Aleu. L’última partida de baptismes, signada pel mateix rector, és la de Maria-Isabel Salort Batalla, del 26 d’abril del mateix any. Durant els anys de la guerra se celebraren “privadament” aquests batejos: Josepa Salort Gaspà, Roberto Figueras Mayor (batejat pel canonge de Tortosa Manuel Rius Arrufat, refugiat a la vila), Antònia Batalla Saigí (batejada pel prevere anteriorment citat), Maria Inglès Bonsoms, Daniel Virgili Mercadé, Esther Aubia Güell, Mª del Carmen Queralt Capdevila, Mª del Pilar Queralt Capdevila, Mª Montserrat Capdevila Gondolbeu, Maria Miró Mercadé, Dalvador Vidal Güell, Avelina Canela Batalla i Lluís Randé Palau. Mn. Salvador Escarré salvà la vida; no així Mn. Josep Mª Pallarès, que era veí del poble.

Al mes de gener de 1939 va encarregar-se interinament de la parròquia el P. Francisco Serra, superior dels jesuïtes de Tarragona, abans que tornés a la vila l’antic rector, Mn. Escarré, que hi va ser fins que, a l’octubre del mateix any, fou nomenat regent Mn. Lluís Folch; el succeí l’any 1949, com encarregat, Mn. Josep Blas. El mateix any prengué possessió de la parròquia, com ecònom, Mn. Josep Andreu, que hi va ser fins a l’any 1962. El succeí Mn. Joaquim Casas, fins el 1970, que és quan prengué possessió de la parròquia l’ecònom Mn. Josep Ballesté, que morí a primers de l’any 1982. Al març del mateix any va ser nomenat rector Mn. Josep Gil i Ribas, i ho va ser fins l’any 1988. El succeí Mn. Jordi Gual Farré, fins l’any , que és quan fou nomenat Mn. Joaquim Gras.

El 20 de gener de 1939, el Vicari General de l’Arquebisbat enviava una circular a tots els rectors i encarregats de parròquies, en la qual manava que con la discreción requerida y a la mayor brevedad posible contesten con claridad, precisión, exactitud y detalle los extremos que a continuación indicamos, és a dir les dades més completes possibles dels preveres assessinats, rectors o no; un inventari exhaustiu del temple parroquial, cementiri, arxiu, casa rectoral, finques i altres fons; estat civil i moral de la població (nombre d’habitants el juliol del 36 i ara; nombre de refugiats; nombre de feligresos morts durant la guerra; nombre de soldats mutilats; assassinats, sacrilegis i altres actes especials de barbàrie comesos amb seguretat; breu relat dels principals esdeveniments de caràcter revolucionari, profà i religiós; nombre d’empresonats; nombre de no batejats i de matrimonis civils; reacció religiosa del poble i sentiments, recels i perjudicis dominants en el poble); i en acabar ordenava que l’església i el cementiri fossin reconciliats, que es presentés a la Junta tècnica Arxidiocesana els projectes oportuns de reforma del temple parroquial i que es reorganitzés l’Obra Pia de Culte i Clergat. Per cert que, el 1 de març del 1941, el Dr. Salvador Rial, aleshores Vicari General, enviava una altra circular en la qual exigia el cumpliment de l’ordre sobre la reinstauració de l’Obra de Culte i Clergat. L’Arquebisbat aprovava l’any 1940 la benedicció de la imatge de sant Joan; l’any 1941, s’aprovaven les imatges de la Mare de Déu del Carme, de Sant Josep, de la Mare de Déu del Roser, del Sagrat Cor i del Sant Crist; l’any 1944, ho feia de la imatge de Sta. Teresina i la de sant Isidre.

Malauradament, no posseïm l’inventari abans sol·licitat sobre els objectes de culte i menys encara sobre l’estat de l’església i de l’abadia. Sí que hi ha l’inventari de l’Arxiu Parroquial i de l’Arxiu Notarial, així com de tot un seguit de relligats en pergamí. Es conserva també un exhaustiu llibre de Comtes de culte i de fàbrica a partir de 1939. Del període de Mn. Lluís Folch, consten diversos treballs de consolidació i reforma de la fàbrica de l’església, així com diverses adquisicions de mobiliari i vestits litúrgics i treballs de millora dels vasos sagrats i d’instal·lació elèctrica. Durant el període de Mn. Josep Andreu, cal remarcar l’adquisició d’un sagrari de metall, una reparació de la teulada de l’església i pavimentació de la mateixa. Del període de Mn. Joaquim Casas, són remarcables l’adquisició de l’equip megafònic, bancs, ornaments litúrgics, etc. L’any 1980, Mn. Josep Ballesté procedeix a tres obres majors: obres de consolidació i reconstrucció de la rectoria, reparació del cimbori i repàs general de la teulada del temple. La construcció de l’altar major, segons una nota de l’any 1952, va pujar 46.335,80 pessetes

L’any 1960 la parròquia confecciona un cens d’habitants de la vila (1200 aproximadament). En la consueta de Mn. Josep Andreu llegim, entre altres coses, el recorregut que segueixen les processons solemnes (Divendres Sant, Festa de les Filles de Maria, Corpus i Sant Nicaset) i el del Via-crucis del Diumenge de Rams i del Divendres Sant; el Diumenge de Rams hi ha també la processó de les Palmes; Rosari de l’Aurora el dia de Pasqua; les XL Hores; la festa del Sagrat Cor, les tres festes majors. També se’ns informa de les associacions: les Filles de Maria, l’Apostolat de l’Oració, la Junta de Càrites, la Biblioteca parroquial i el catecisme parroquial.

Durant el rectorat de Mn. Josep Gil i Ribas es prosseguí la renovació de la vida parroquial iniciada anys enrera, renovació que es manifestà amb la recuperació de l’escolania, la creació d’una agrupació escolta i d’un grup de joves (amb la construcció d’unes instal·lacions adequades en espais de la parròquia), el Consell de pastoral i una Junta d’obres (l’any 1985), la qual tingué cura del finançament de les obres de restauració i remodelació del temple parroquial, sota la direcció de l’arquitecte Sr. Ramon Aloguín i Pallach, unes obres que costaren 16.731.123 pessetes (d’aquest import, 7 milions foren aportats per les Institucions: Generalitat, Diputació, Ajuntament i Arquebisbat, i la resta pels veïns de la vila i amics de la parròquia i del Catllar).

L’any 1987 se celebrava els 300 anys de la primera Festa Votada en honor de sant Nicasi, i en aquesta ocasió s’organitzaren un seguit d’actes que culminaren amb la consagració del nou altar major de la parròquia, duta a terme per l’arquebisbe Dr. Ramon Torrella i Cascante, en el context de la seva Visita Pastoral. Les obres s’inauguraren l’agost de 1990, essent rector Mn. Jordi Gual i Ferré i alcalde el Sr. Josep Maria Gavaldà i Colomina, en complir-se els dos-cents anys de la inauguració del temple, i per a celebrar l’efemèride es constituí una àmplia comissió de representants de les institucions de la vila, comissió presidida conjuntament pel rector i pel batlle. A la comissió hi pertanyien: Josep Zaragoza, en representació de l’Ajuntament, Alexandre Queralt, en representació del Consell Parroquial, Nicasi Dalmau Rull, en representació de la Cooperativa, Josepa Espasa, en representació de l’escola, Joan Mercadé, en representació de la Junta d’Obres, Josep Maria Navarro Salas, en representació de la Coral, Joan Inglès Muñoz, en representació del Club de Futbol, i Mn. Josep Gil i Ribas, com vocal co-optat. La celebració del bicentenari es perllongà fins a l’octubre de 1991.

En el folletó preparat ad hoc, Ramon Aloguín, aleshores Cap de la Secció d’Inspecció del Patrimoni Arquitectònic, escrivia el següent: “L’Església de St. Joan Baptista del Catllar ha estat restaurada des de l’any 1985 en diverses etapes, fins assolir la data del seu bicentenari. L’any 85 ens vàrem trobar un edifici totalment acabat per que fa a l’obra, però que sol·licitava determinades reformes per adaptar-se a requeriments litúrgics i de confort. Per mi, el repte va ser molt gran: no es tractava només d’una reparació o d’un manteniment —que, d’altra banda, ja s’ha anat fent amb molta cura— sinó culminar una obra mestra iniciada dos-cents anys abans. Em va semblar necessari un estudi aprofundit