LA PARRÒQUIA DE SANT JOAN BAPTISTA DEL CATLLAR

Manuel Maria Fuentes i Gasó, autor del llibre El Castell, Vila i Terme del Catllar. Segles XII-XVIII, editat l’any 1999 per l’Ajuntament del Catllar, parla, en primer lloc, de “Quan el Catllar no hi era”, on es fa referència al poblament prehistòric, a les comunitats protohistòriques, al món romà i a l’alta Edat Mitjana (segles XI-XII), que és quan podem obtenir informació de les primeres fortificacions del castell del Catllar, de la Torre d’en Guiu i La Guardiola i la Torre de Mas Moragues. Val a dir que, prop del nucli de la població, a la riba dreta del Gaià, al lloc conegut com l’Abalç, hi hagué un centre eremític en els primers moments de la formació del Catllar, qui sap si en relació amb l’advocació de l’església del Catllar a Sant Joan Baptista, ja que està documentat en altres indrets que moltes esglésies dedicades a aquest sant foren bastides per eremites; els gravats de la cova Alta podrien correspondre a un moment posterior, si tenim en compte la cronologia de la creu recreuada: probablement al rebrot de l’eremitisme que es donà durant el segle XVI. Cal suposar, doncs, la perduració d’aquest indret com a lloc de culte, perduració que, de fet, ha arribat fins a dates ben recents. Sabem per tradició oral que al peu de l’Abalç existia una ermita, sota l’advocació de sant Magí de la Brufaganya, curiosament un eremita, que fou destruïda per l’aiguat de Santa Tecla el 1874. Malauradament, no sabem res més d’aquesta ermita ja que no apareix citada en cap document ni es conserva cap resta de l’estructura. L’únic element que permet contrastar l’existència d’aquest edifici és la referència a una Ermita en ruinas situada al peu de l’Abalç recollida al cadastre de 1921.

1. La vila del Catllar

El terme del Catllar es troba situat a la vall baixa del Gaià, dins de la demarcació històrica del Camp de Tarragona i de l’actual comarca del Tarragonès; el terme municipal, actualment, té una extensió de 26,39 km², per la qual cosa esdevé el primer municipi del Baix Gaià en extensió territorial. Les dues primeres referències documentals sobre el topònim són la butlla del papa Celestí III de l’any 1194, on s’esmenta l’església parroquial del Castlar , i el llistat de les dècimes de 1279 on es parla de l’església de Castlario. Després de la Guerra de Successió, el Reial Decret de Nova Planta, de 16 de gener de 1716, incorporà el Catllar al nou corregiment de Tarragona, que integrava les antigues vegueries de Tarragona i Montblanc; el corregiment fou dividit en els partits de Tarragona i Montblanc i el Catllar formà part del primer. Aquest sistema de divisió administrativa fou suprimit l’any 1833, amb la creació de les províncies. Quant al terminis castri de Castlario, el seu domini, més o menys benèfic, s’extengué sobre els emplaçaments humans de la vila del Catllar, Mas Moragues, les quadres del Masnou i la Plana i el lloc de l’Argilaga. Cal afegir que el terme del Catllar històricament ha estat propens a la població dispersa i, a partir del segle XII, els masos (l’any 1534 se’n coneixen vint-i-dos) esdevenen la forma habitual del colonitzar i repartir el territori; a més, hi figurava la Quadra de Vespella. Cal considerar el terme dels Cocons com una incorporació tardana.

La vila ha estat el nucli principal de població del terme del Catllar: nascuda a recer del castell, esdevingué la protagonista principal dels esdeveniments catllarencs. El nucli urbà del Catllar s’edificà a final del segle XII a la riba dreta del riu Gaià, al redós d’un turó, d’uns 59 metres d’altitud, coronat per una fortificació. L’any 1186 en aquell indret hi havia un castell, possiblement una torre fortificada, sota la protecció feudal de la qual començà a aparèixer la població. No és possible fixar el moment en què la població adquirí el títol de vila; el que sí que podem afirmar és que l’any 1833, quan hom creà la nova província de Tarragona, el Catllar hi constava com a vila; es tracta, per tant, del títol que li és històricament més escaient, encara que no poguem documentar la seva concessió oficial, si és que realment n’hi hagué. Des del principi l’escut de la vila s’identifica amb l’Agnus Dei relacionat amb sant Joan Baptista que, des del segle XII, segons consta documentalment, era patró de la parròquia del Catllar; l’any 1790, a la façana de la nova església, hom esculpí l’escut de la vila al costat del lleó rampant dels Queralt, senyors del Catllar.

Dissortadament, ens manca documentació referent al segle XIII. Tot i això, la dècima pagada pel rector del Catllar els anys 1279 i 1280 i la concessió d’un mercat setmanal per part del rei Jaume II, l’any 1299, ens permeten suposar que la població devia haver crescut i es devia haver consolidat suficientment per fer-ho possible. El nucli urbà de la població, d’acord amb l’època, ja era tancat per una muralla, si més no, a meitat del segle XIV. En aquesta època, a més del castell i l’església, els edificis principals, també hi havia un hospital de pobres i un molí fariner. A meitat del segle XV ja es construïa extramurs. A començaments del segle XVI el senyor ampliava el molí fariner i construïa un molí draper i una farga. El redreçament econòmic que això comportà va fomentar la reconstrucció dels edificis enderrocats, castell inclòs, durant la Guerra Civil Catalana, i l’augment demogràfic, sovint afavorit per una nodrida presència de strangers. Durant la primera dècada del segle XVII es bastí, fora de la vila, a prop dels molins senyorials, una ermita dedicada a sant Ramon de Penyafort. A meitat de segle la vila gaudia d’una casa de l’Estudi ubicada en dependències pròpies de l’hospital. La Guerra de Separació de 1640 ocasionà, novament, la destrucció de molts habitatges de la població, sobretot fora muralla, i també malmeté el castell. Amb l’arribada dels Queralt-Reart tots els edificis senyorials foren reconstruïts. Novament una guerra, en aquesta ocasió la Guerra de Successió, a principi del segle XVIII, estancà la població i el seu creixement urbanístic i econòmic. Tanmateix, ben aviat, durant la segona meitat del segle es veié el més gran creixement urbanístic que la vila havia experimentat fins llavors. La urbanització, s’efectuà a la zona de lo Portal de França i a la Quintana del Castell. Amb el canvi de la situació política, l’espai defensiu fou innecessari i fou transformat a poc a poc en nou i preuat sòl urbà per edificar. La principal novetat en el camp de la construcció en aquest segle fou la nova església parroquial, iniciada el 1776 i beneïda l’any 1790.

Hom pot documentar l’existència de la universitat del Catllar a meitat del segle XIV; en aquesta època, el consell general de la universitat del Catllar no tenia un lloc propi on aplegar-se i es reunia en diversos indrets de la vila, tots ells sota tutela sagrada (i, per tant, inviolables); ho feia a l’hospital, a l’abadia o darrere l’església o fossar. La universitat posseïa, pel que sembla, un edifici propi de capacitat reduïda i possiblement destinat a altres funcions. Durant la primera meitat del segle XVI, hom procedí a la construcció d’una nova abadia; la vella esdevingué la casa de la vila, la qual romangué al mateix lloc fins a final del segle XIX, quan fou traslladada a la seva actual ubicació. Pel que fa a la demografia, al segle XIV arriba als 400 habitants; al segle XV, a 220; al segle XVI, a 459; al segle XVII, a 554; al segle XVIII, a 986. Val a dir que el senyor del Catllar nomenà directament els seus batlles i sots-batlles fins a la implantació del règim borbònic l’any 1719; fins a la seva abolició l’any 1832 eren ratificats per la Reial Audiència de Catalunya. Com a òrgans de govern de la vila, fins a la implantació del règim borbònic, hi hagueren els jurats nomenats directament pels veïns; a partir de l’any 1719, foren imposats els regidors d’encuny castellà: fins a la seva abolició l’any 1832, eren nomenats per la Reial Audiència de Catalunya.

Al llarg del segles el Catllar fou un senyoriu totalment reial i lliure de qualsevol altra mena de jurisdicció: els seus senyors, fins al segle XIX, gaudiren del mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció sobre el terme i els seus habitants. Arran de la venda de la jurisdicció sobre molts dels pobles del Camp de Tarragona, que féu el rei Joan II a l’arquebisbe Ennec de Vallterra, el 4 de desembre de 1391, el monarca ordenà la fitació dels termes de Tarragona i el Catllar; des d’aleshores la ciutat de Tarragona i la vila del Catllar restaren sota el condomini reial. El castell, vila i terme del Catllar entre els segles XII i XIX estigueren sotmesos al règim senyorial, i hi senyorejaren diverses famílies que aconseguiren de facto que règim feudal sobrevisqués fins a la irrupció del règim liberal. Els Montoliu hi van romandre durant els segles XII-XIV; els Requesens, els Olzinelles i els Queralt-Olzinelles durant el segle XIV; els Queralt i els Pallars durant el segle XV i, finalment, els Queralt, primerament barons i des de final del segle XVI comptes de Santa Coloma, des del segle XV al XIX.

Dues dates obren i tanquen simbòlicament aquest llarg període de la història de la vila del Catllar. L’any 1136 Arnau i Bernat de Viver, senyors del lloc, concedien a Ramon de Puigmoltó una quadra dins el terme del castell del Catllar. I el 1842, Joan Baptista Maria III de Queralt i de Silva, vuitè comte de Santa Coloma, va vendre a Josep Safont i Lluch els drets que tenia al senyoriu del Catllar. Val a dir que el 5 de juliol de l’any 1186 els Viver donaren les dècimes i altres coses del castell i terme del Catllar a l’església parroquial del lloc, al Capítol Catedral de Tarragona i a l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls. A principi d’agost de 1481, Elionor de Pallars, senyora del Catllar, casada que fou amb Joao Vaz de Almada, posada en entredit per Joan II, empresonada, excomunicada i posteriorment alliberada i finalment enterrada a la catedral de Tarragona, feia donació del castrum et villam de Castlario cum terminis eiusdem al seu parent Dalmau de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt. Elionor lliurà un reliquiari en forma de braç humà, que avui es troba al Tresor de la Seu de Tarragona, al Catllar; després de la seva mort, el rector Francesc Febrer, que l’havia absolt de l’excomunió, feia d’ella aquest comentari: fuit crudelissima tiranna, sine verecundia, mala et perversa femina et domina adversus omnes et vassallos suos non timens Deum. Si hem de creure una declaració bastant posterior, concretament de l’any 1548, al moment de la defunció d’Elionor de Pallars el seu patrimoni estava en molt mal estat, i Dalmau II de Queralt hagué de lluitar en tres fronts per tal de refer les rendes de la baronia del Catllar: calia fer habitable el castell, lluir el major nombre possible de censals i racionalitzar les rendes de la baronia; però fou Guerau II qui aconseguí treure la baronia del Catllar de la situació econòmica precària en què es trobava.

En prendre possessió Andreu de Queralt, de Reart i d’Icart (1689-1721), el nou senyor procedí a noves millores, però la Guerra de Successió (1701-1714), que fou una vertadera sagnia per a la vila, canvià radicalment la situació: la repressió suprimí el dret tradicional dels catalans de dur armes; en acabar la guerra, els soldats del rei s’establiren a la vila, alguns dels quals arribaren a casar-se amb catllarenques. El rei Ferran VI de Borbó va expedir a Joan I de Queralt i de Xammar la Reial Carta de successió el 13 de juliol de 1752; el seu fill, Ignasi Andreu de Queralt i Descatllar (1756-1766), enfortí l’economia senyorial i propicià la construcció del molí paperer. El seu fill Joan Baptista II de Queralt (1766-1803) obtingué de Carles III la Reial Carta de successió el 23 de novembre de 1766, el qual aconseguí un progressiu ennobliment i el privilegi, atorgat pel papa Pius VI, d’oratori privat: la castellanització de Joan Baptista fou pràcticament total a partir del seu matrimoni amb Maria Luna, filla del comte de Cifuentes, i sembla que el 1784 es traslladà definitivament a viure a la cort de Madrid; els seus estats catalans, i entre ells la baronia del Catllar, restaven cada vegada més lluny dels interessos dels Queralt; amb tot, el comte juntament amb la seva mare, Maria Josepa de Pinós, fou l’impulsor de la construcció de la nova església parroquial. El seu fill, Joan Baptista Maria III de Queralt i de Silva, vuitè comte de Santa Coloma, fou el darrer senyor del Catllar; va morir l’any 1865.

Un altre element que marcà el final de segle fou la Guerra Gran (1793-1795), que mobilitzà el país contra la França revolucionària, la qual cosa suposà un esforç econòmic important. La Guerra del Francès de començament del segle XIX influí en els catllarencs com en els de les altres poblacions. Les tropes franceses entraren a la vila del Catllar el capvespre del dia 2 de gener de 1809. Necessàriament cal relacionar l’extinció total del règim senyorial a la vila del Catllar amb la situació política de la primera meitat del segle XIX: el 6 d’agost de 1811 les Corts de Cadis aboliren gran part dels drets senyorials; Ferran VII, malgrat restablir el règim absolut, mantingué en vigor el decret de supressió dels drets senyorials jurisdiccionals; el Trienni Liberal (1820-1823) representà el retorn de la Constitució de 1812 i un nou impuls per als objectius de la revolució liberal; el 27 de setembre i l’11 d’octubre de 1820 fou promulgada la llei de desvinculació de tota mena de senyorius. El comte de Santa Coloma fou un dels pocs nobles catalans que s’hi acollí; entre els anys 1821 i 1823 efectuà tres vendes del seu patrimoni català; el retorn a l’absolutisme l’any 1823 suposà una nova supressió de la legislació libeal; finalment, el 30 d’agost de 1836 fou restablerta la llei desvinculadora de 1820: amb l’abolició de les relacions feudals de l’ordenament jurídic, la propietat de la terra finalment fou sotmesa a les lleis del mercat capitalista. El 12 de maig de 1842, el comte vengué al comerciant vigatà Josep Safont totes les seves finques, i així pogué eixugar el seu deute.

2. L’església antiga

El nucli originari de la parròquia l’integraven la vila del Catllar i el seu terme, en el qual hi havia altres nuclis de població com ara Mas Moragues , La Plana i el Mas Nou, i sobretot l’Argilaga-Montbui, a més d’una vintena de masos. Durant un cert període de temps, el rector del Catllar tenia jurisdicció sobre l’església del poble de Peralta, lligat a la família dels Montoliu. La parròquia sempre està arrelada en un territori concret. En aquest cas, la de Sant Joan Baptista DEL Catllar comprenia a més de la vida i el seu terme, el poble de Peralta, i el Molí de Fortuny; aquesta àrea d’influència varià al llarg dels segles. Així, l’església de Peralta fou segregada de la parròquia del Catllar a final del segle XVI, i l’Argilaga ho fou a meitat del segle XIX.

La primera església fou bastida a final del segle XII i dedicada a la Degollació de sant Joan Baptista. El 7 de juliol de 1186, els germans Bernat i Arnau de Viver, juntament amb els seus respectius fills Guillem, Bernat, Pere i Bertran de Montoliu i Arnau, Berenguer, Ponç i Gerard de Montoliu feren donació de décimas y otras cosas en el termino del Catllar, á favor de su Iglesia de Sn. Juan, de este Mitrado, y su Cabildo; la donació dels Viver de 1186 inclou, a més de la pròpia parròquia, l’arquebisbe de Tarragona, aleshores Berenguer de Vilademuns, i el seu Capítol Catedral: des dels seus orígens, per tant, la parròquia de sant Joan Baptista del Catllar estigué vinculada a la Seu de Tarragona. El primer edifici, ja fos bastit abans de l’any 1186 o bé arrel de la donació efectuada pels senyors del Catllar aquell mateix any, fou aixecat segons el gust i l’estil romànic de l’època. Dissortadament, posseïm comptades notícies sobre l’església del Catllar durant els segles XII-XIV; i, encara, les que tenim són breus i es refereixen més a les rendes que no pas a l’edifici parroquial.

La primera descripció que tenim de l’església del Catllar pertany a meitat del segle XV. El 17 de març de 1450 el cardenal Pedro de Urrea feia visita pastoral al Catllar: el visitador considerava que l’edifici de l’església es trobava en bon estat, tenia un campanile i estava bene illuminata cereis et lampadis i també resultava satisfactori l’estat de les fontes baptismales - que estaven - sub clave. Disposava de tres altars: el major, dedicat a sant Joan (a l’absis se servava la reserva eucarística en un armari-sagrari), un altre dedicat la Maria de Déu (on hi havia fundat un benefici) i un tercer dedicat a sant Bartomeu (també amb un benefici). Val a dir que l’absència reiterada del rector, el comensal Bartomeu Casadevall, i l’existència de diversos clergues que regien la parròquia en nom seu explicaria la pobresa general que aquella presentava, un fet que coincideix amb una no bona situació econòmica de la vila.

Tot i les turbulències de diversa mena que afectaren el Principat de Catalunya durant la segona meitat del segle XV, de les quals no se’n lliurà pas el Catllar, l’església parroquial conegué un notable procés d’embelliment artístic. Coneixem, a més de l’altar major ja esmentat (que fou objecte d’una actuació pictòrica) i els de Santa Maria (posteriorment coneguda amb el nom de la Candelera) i de sant Bartomeu, el de sant Sebastià (un sant, objecte de devoció popular amb ocasió de les pestilències que afectaren la població de manera continuada el segle XV) i el de santa Maria Magdalena (també amb un benifet). Durant els segles XVI i XVII hom constata, en sintonia amb les directrius del concili de Trento, una renovació de la vida cristiana que es manifesta en la renovació religioso-artística de l’església parroquial; noves devocions i la revifalla de les antigues promogueren la construcció de capelles i altars: els altars de la Mare de Déu del Roser, del Sant Crist o del Nom de Jesús, de sant Antoni de Pàdua, de santa Llúcia i de sant Francesc Xavier. Ara bé, l’església que fins a final del segle XVIII es considerava en bon estat, s’anà deteriorant progressivament; l’estructura mateixa de l’església o d’algunes de les capelles esdevingué ruïnosa, poc estètica i digna per a les celebracions religioses, i fou l’arquebisbe Pere de Copons i de Copons, durant la seva visita pastoral de l’any 1731, qui llençà el primer crit d’alarma. L’auge econòmic i demogràfic produït a la vila del Catllar, com a la majoria de les altres poblacions del Camp de Tarragona, a meitat del segle XVIII, explicaria la preocupació de la població per tenir un temple amb més capacitat. La visita pastoral de 1759 explica prou bé que la intenció dels catllarencs no era pas en aquell moment l’edificació d’una nova església, sinó l’eixamplament de l’antiga a partir del presbiteri; però tot va quedar en bons propòsits. Durant aquest període de temps, els altars i capelles també experimentaren alguns canvis: a més d’arranjar algunes de les capelles ja existents o els antics altars, es construïren: a l’altar de sant Sebastià hi havia les imatges de sant Antoni i de santa Llúcia, a la capella de santa Maria Magdalena la imatge de sant Isidre, a l’altar del Roser les imatges sant Domènec i de santa Caterina de Siena, a l’altar de la Candelera una imatge de la Mare de Déu dels Dolors, un quadre de la Puríssima Concepció i un altar de les Ànimes del Purgatori; Sant Nicasi, tot i que el copatró del Catllar, tenia probablement només una imatge en algun altre altar.

D’acord amb la documentació que tenim a les mans, podem assegurar que la parròquia del Catllar mai no tingué una valuosa orfebreria dedicada al culte, fora del braç-reliquiari de sant Joan Baptista: obrat segurament a final del segle XIV o a prinicpi del XV la parròquia el perdé el 1488 amb la mort d’Elionor de Pallars. A principi del segle XVI es produeix una donació per a fer una capsa d’argent per tenir lo Corpus en lo sacrari i una creu: la fabricació de la creu es retardà alguns anys, si és que arribà a fer-se mai. El 16 de juliol de 1964 els jurats feien l’inventari dels ornaments i argenteria de la sagristia de l’església: Item, un calser de argent sobredaurat (...). Item, un calser de piltre. Item, una capseta de argent per portar lo Sanct Sagrament. Item, una custòdia de coure per portar lo Sanct Sagrament per la villa y terme. Item, una capseta de estany per a extremunciar; el 8 de febrer de 1643 la sagristia de la parròquia lliurava 6 lliures i 6 sous per a pagar la plata y mans de les tres crismeres. La Guerra de Separació posà en perill l’escassa orfebreria de l’església parroquial del Catllar; quan el conflicte començava a minvar, l’interès per millorar la qualitat dels objectes litúrgics augmentà notablement; una consideració especial mereix el reliquiari de sant Nicasi, fabricat l’any 1688. Les visites pastorals del segle XVIII posen de manifest l’estat lamentable dels objectes de culte, a causa de l’estat ruïnós de la teulada de la sacristia. Durant el segle XIX, la parròquia, si fem cas dels inventaris dels anys 1846, 1868 i 1875, no augmentà pas la seva orfebreria dedicada al culte: en la visita de 1825 l’arquebisbe Jaume Creus i Martí manava: dorese la patena y vaso del caliz de plata; l’any 1828 l’arquebisbe Antonio Fernando de Echanove i Zaldivas insistia encara en l’anterior manament; el 1882 l’arquebisbe Benet Vilamitjana i Vila manava que se restauren los relicarios y se haga desaparecer las manchas de una de las patenas y la del fondo de uno de los cálices. El final de segle veuria l’expoli d’alguns objectes de culte.

Les primeres descripcions més acurades sobre els objectes de culte d’orfebreria, les trobem entrat el segle XX. L’inventari de 1911 parla de tres calzes, la vera Creu, els dos reliquiaris i, pel que fa a altres objectes, un armonium; el de 1922, recull pràcticament el mateix. El més extens és el de 1925, que recull l’existència dels següents objectes: calices tres, uno de platina y dos de metal dorado al fuego (...). Patenas tres de plata dorada (...). Cucharas idem (...). Cupones dos, uno de plata dorada grande y otro mediano de platina (...). Custodias una de platina recien dorada en 1924 (...). Una cruz de plata dorada (...). Una cruz procesional de metal dorado (...). Palmatorias, hay una de plata dorada con su aguja (...). Reliquiarios, uno de plata de San Juan Bautistay otro también de plata de San Nicasio (...). Un incensario con naveta de platina (...). Portapaces dos de platina. El regent Magí Pujol, l’any 1930, en fa una nova descripció, a més d’explicar la construcció d’un nou “Monument” i la reparació de la teulada del temple; i escriu: Donde se venera al Sto. Cristoal entrar al templo, había un altar dedicado a S. Ramon, tan mal colocado y de tan mala vista que ya en su visita el Emmo. Sr. Cardenal afirmó que le sería muy grato el verlo desaparecer. Expuesta la idea al Superior la aprobó y al efecto se procedió a desmontarlo y a colocar al Sto. Cristo que estaba retirado en la sacristía en el lugar u forma en que hoy se venera (...). Se puede afirmar que no había Altar del Carmen, pues solo había unos tablones casos y carcomidos con una pequeña imagen de la Virgen en el centro. Pensose en arreglar el que servía para S. Ramon y asi se hizo; afegeix que a fin que la parroquia tenga buen repertorio de música se ha suscrito a Revista parroquial de música sagrada. Mas para no se gravoso para el culto se ha pedido a las Asociaciones: Apostolado de la Oración, Virgen del Rosario, Hijas de María y Visita Domiciliaria que ayudaran a pagar la suscripción (...). Al objeto de fomentar la piedad e instrucción religiosa de los feligreses, se ha suscrito a la parroquia a la hoja Fiesta santificada (...). En fecha de noviembre de 1930, se ha pasado por toda la Iglesia la linea de conduce el fuido eléctricopara así facilitar la iluminación por todos los altares y dependencias de la parroquia.

És més interessant l’inventari de 1935, efectuat per mossèn Salvador Escarré; en aquesta ocasió, el rector s’atrevia a descriure els objectes litúrgics: El precioso y antiguo Reliquiario de la Veracruz, es de estilo gótico, de plata, hermosamente repujado y dorado: no tiene marca de platero, mide 0,35 m. De alto, y no tiene esmaltes; lástima que la Cruz, se ignora por quien, ha sido recompuesta con estaño (...). El Reliquiario de San Jaun Bautista es tambien de plata y bellamente repijado; en el pié se ven cuatro cabezas de angel y en su remate en forma de cúpula hay una pequeña imagen de S. Juan Bta. También de plata. No tiene marca de platero, mide 0,41 m. De alto y no tiene esmaltes (...). El Reliquiario de S. Nicasio es igualmente de plata, hermosamente repujado; en el pié se ven cuatro medallones, uno con la inscripción “Catllar”, en otro se lee “Any”, en el tercero “1688” y en el cuarto el escudo parroquial; en su remate, en forma de cúpula, hay una cruz, también de plata; no tiene marca del platero, mide 0,45 m. Y no tiene esmaltes.

Per acabar aquest apartat, parlarem de l’ermita, del fossar, de l’abadia i de l’hort. El 12 d’abril de l’any 1605, Pere Joan Rull, pagès del Catllar, féu donació a la parròquia d’un terreny de 120 passos d’ample i 140 passos de llarg per a construir una ermita a sant Ramon de Penyafort; la primera referència documental que prova l’existència d’una capella dedicada al sant segarrenc la trobem quatre anys més tard: tot i la construcció de l’edifici, l’acondicionament interior de l’ermita devia ser més lent. Possiblement, la novella capella patí els estralls de l’escomesa castellana de 1641, però la seguretat i les condicions de la capella devien ser prou bones el 1643 perquè hom hi redactés uns capítols matrimonials i hi deixés misses; el primer ermità documentat és Lluc Pagès (1672) i el darrer Joan Pallarès i Roig (1773-1802).

A poc a poc, l’ermita aniria caient en un estat de postració lamentable, com queda documentat en l’acta de la visita de l’arquebisbe Romualdo Mon de l’any 1805, i en la de l’arquebisbe Jaume Creus de l’any 1825. La devoció popular a sant Ramon féu que l’ermita es convertís en un centre de pietat important. Val a dir que l’any 1835, en ocasió de la primera guerra carlina, la població convertí l’ermita en un lloc fortificat i l’altar fou traslladat i instal·lat a l’església parroquial; l’any 1838 l’ajuntament liberal, aprofitant un clima socialment i políticament favorable i l’absència del rector, va permutar amb Jaume Safont aquesta ermita per un forn de pa que aquell tenia a la vila. Aquesta situació es perllongà fins a l’arribada del rector Ignasi Martí, l’any 1849. A principi del mes d’octubre de 1850, l’ajuntament intentà de legalitzar la permuta, però el rector s’hi negà. Nou anys després es formalitzava la permuta, i el rector obtenia lo forn anomenat de la vila, forn que el rector Ignasi Martí arrendà a Nicasi Canals, i els diners foren utilitzats per a satisfer diverses necessitats de l’església parroquial. A partir de 1859 i fins l’any 1873, la part alta del forn fou arrendada a Pere Fortuny. El 21 d’octubre de 1885 el rector Martí protestava davant del delegat d’hisenda pública de Tarragona per la intenció oficial de vendre en subhasta pública l’ermita que ell continuava considerant propietat de la parròquia. La subhasta es dugué a terme el dia 30 del mateix mes. La hisenda pública considerava l’ermita de sant Ramon com un bé de l’Estat, que comprenia l’edifici i els terrenys adjacents, tot plegat d’una superfície de 529 m². El preu de la subhasta fou de 250 ptes., però finalment fou rematada per 251 ptes. El comprador fou Josep Pujadas i Pallarès, fabricant de paper del Catllar.

Els primers enterraments es feren al fossar, situat al costat de l’església parroquial; a partir del segle XVI, hom també enterrà els difunts al temple, però sempre con a signe del poder i riquesa d’algunes famílies catllarenques. El fossar vell fou el resultat d’una donació efectuada per Arnau i Bernat de Viver al rector del Catllar, l’any 1186; amb el pas del temps, el fossar s’anà deteriorant i, així, l’any 1766, el visitador ordenà la seva millora, millora que arribà parcialment l’any 1805. Durant la dècada de 1890, hom hi edificà l’abadia i solament restà una petitíssima part de l’antic fossar; a partir d’aleshores, un petit jardí recordava la seva existència. El cementiri actual passà a ser municipal en virtut de la Llei del 30 de gener de 1932 i el Reglament de8 d’abril de 1933. Recordem que el 2 de juny de 1933 es va promulgar la Llei de Confessions i Congregacions religioses, en la qual, entre altres coses, s’estableix que pertenecen a la propiedad pública nacional los templos de toda clase y sis edificions anexos; i recordem també l’encíclica de Pius XI del 3 de juny del mateix any, en la qual condemna la Llei anterior declarando que ésta no podrà ser invocada contra los derechos imprescriptibles de la Iglesia.

Hem de parlar de l’existència de dues abadies anteriors a l’actual. De la primera, tenim documentació en el Capbreu de 1451; durant la primera meitat del segle XVI hom bastí una abadia nova i la vella esdevingué la casa de la vila. La nova, amb el pas dels anys, es deteriorà lamentablement i els mestres de cases el rierenc Pau Voltes i el homònim catllarenc, oncle i nebot respectivament, signaven amb el rector Tomàs Pellicer el contracte de la construcció d’una nova façana per a l’abadia. Els mestres de cases se obligan y prenen a preu fet a fer la paret davantera forana, ahont és la porta major, davant la iglésia, de la abadia del Catllar. Com a conseqüència de les dificultats econòmiques del rector a l’hora d’acabar les obres, aquell es veié obligat a vendre part d’un edifici propietat de la rectoria: la casa limitava, a sol ixent, amb Anton Novell; a migdia, amb el carrer davant de l’església; a ponent, amb la casa i corral de l’abadia i, a tramuntana, amb Nicasi Salort.

Tenim ben documentat l’hort antic de l’abadia; almenys a final del segle XIX s’hi accedia des del primer pis de l’abadia mitjançant una escala; el cavall de batalla al llarg dels segles fou la seva conservació com a hort clos i aïllat de l’exterior. El 15 d’octubre de 1883 el rector Martí rebia el permís episcopal per vendre l’hort de la rectoria i destinar els diners de la venda a les urgents reparacions que necessitava l’abadia. La venda s’efectuà el 4 de gener de 1884 a favor de Sebastià Pallarès i Gassó. L’hort, en el moment de la venda, media 72 pams de llarg per 56 pams d’ample; fou venut a 2 quarts el pa, i s’obtingueren 4.702 pessetes que hom invertí en la reparació de l’abadia.

3. La construcció de l’església nova

L’última referència a la necessitat de fer obres a l’església parroquial del Catllar, la trobem a la visita pastoral de 1766; en canvi, la decisió de bastir-ne una de nova no apareix fins a deu anys més tard. Sembla que la decisió de bastir el nou temple vingué auspiciada per l’ajut i encoratjament dels senyors de la vila. El 8 de febrer de 1776 els regidors de la vila escrivien l’arquebisbe Juan Lario tot notificant-li el seu projecte i sol·licitant del prelat els ajuts i gràcies acostumades; en la carta s’esmentava la voluntat dels comtes de Queralt de subvenir les necessitats de la nova construcció. El contracte de construcció de la nova església fou signat el 25 de febrer de 1776 a la vila del Catllar, davant del notari torrenc Jeroni Cabanyes, entre l’arquitecte Josep Carafí i els representants de la vila. Carafí era mestre d’obres i vivia a Sarrià; tot i que el conveni el presentava com a arquitecto de la ciutat de Tarragona, probablement hauria nascut a Barcelona. Amb l’inici de les obres, Carafí devia habitar regularment a la vila del Catllar, encara que anant i venint de Barcelona.

Les obres s’iniciaren l’any 1776 i la nova església es bastí en el mismo lugar en donde al presente està cita, por no haver lugar mas comodo: l’antic temple seria enderrocat aviat per tal d’aprofitar-ne les pedres. Les primeres referències a una església interina no apareixen fins el 1790, en la visita de l’arquebisbe Francesc Armanyà. Dissortadament, no disposem d’informació sobre el desenvolupament de les obres. El 18 d’agost de 1790, poc dies abans de beneir el nou temple, el rector Joan Guardiola informava de l’estat en què aquell es trobava. Segons l’informe del rector, lo material de la fabrica de la iglesia esta casi del tot concluida. Falta solament acabar al chor, una de las dos sacristias, posar vidrieras a la ons. Falta també lo pulpit, la llantia per il·luminar lo Santíssim Sagrament, la pila de batejar y en la sagristia faltan las portas y aygua mantil. Però lo pulpit, la llantia y las portas de la sagristia prometen estar tot posat y llest per lo día de la Degollació de S. Joan, y juntament també tenir posadas dos o quatre vidrieras en dos o quatre de las set ons de la iglesia. Tenen sí un altar major y la iglesia se tanca ab sas portas, pany y clau. La nova església fou beneïda el dia 28 d’agost de 1790; amb tot, l’any 1795 encara es parlava del que havien costat les pedres del campanar. I, segons l’inventari de 1935, malgrat la benedicció de l’any 1790, hom estava continuando aun las obras hasta marzo de 1796. L’any 1805 un informe de la parròquia del Catllar adreçat a l’arquebisbe Romualdo Mon i Velarde descriu la totalitat de la fàbrica acabada, campanar inclòs.

Sembla que la decisió de bastir el nou temple vingué auspiciada, una vegada més, per l’ajut i encoratjament dels senyors de la vila. El 8 de febrer de 1776 els regidors de la vila escrivien a l’arquebisbe Juan Lario tot notificant-li el seu projecte i sol·licitant dels prelat els ajuts i gràcies acostumades: l’encoratjament i l’ajut senyorial, acompanyats de la col·laboració dels veïns del Catllar, feren possible l’inici de l’empresa. El permís del prelat tarragoní arribà abans del 25 de febrer 1776, data en la qual la vila signà el conveni de construcció de l’edifici amb l’arquitecte Carafí. Segons l’informe oficial de 17 de maig de 1783, la construcció de l’església nova del Catllar estava pressupostada em 24.000 lliures i 6 sous; generalment, aquestes construccions es finançaven gràcies a les almoines dels fidels, la imposició de diversos vintens i d’altres impostos sobre els fruits collits al terme, tant per part dels veïns com pels terratinents, i la col·laboració econòmica, més o menys voluntària, dels perceptors del delme en aquelles contrades; en el nostre cas, la documentació, encara que incompleta, parla de dos vintens i de la col·laboració dels confraries. Com era habitual i preceptiu, fou nomenada una junta d’administradors de l’obra i un dipositari dels cabals.

El 14 d’agost de 1790, els regidors del Catllar sol·licitaren de l’arquebisbe de Tarragona l’autorització per tal de beneir la nova església. La lletra recordava al prelat que serca de catorze anys que comensaren la iglesia de la parroquia de dita vila. I aleshores demanaven que com ara está concluin-se dita iglesia desitjaria dit ajuntament se servisque V.S.I. de complaurer a dits srs per donar-los lo permís per beneir-la per estar en gran falta de temple. Suplican dits srs. A V.S.I los fasés la graciade beneir-la lo dia de St. Joan de Gollasi, que es lo dia 29 de eix mes de agost per tenir temps per compondrer las cosas necesarias que se auran menester que esperan rebre lo fabor y gracia de V.S.I.. L’arquebisbe encarregà al rector Joan Guardiola un informe sobre l’estat del nou temple; l’informe fou enviat el dia 16 d’agost. Finalment, el dia 19 d’aquell mes, l’arquebisbe Fr. Francesc Armanyà concedí la facultat al rector Guardiola perquè beneís la nova església. La benedicció es féu el 28 d’agost; l’acta de benedicció ho relata dient que el dia 28 del que rige a las diez y media de la mañana salió de la iglesia interina con toda solemnidad la procesión se dirigió a la iglesia nueva, y en llegando a dicha iglesia se hizo la función segun prescribe el Ritual Romano y Tarraconense (...). A las cinco de la tarde se hizo la solemne procesión de la traslación del Santísimo Sacramento.

Medina de Vargas adscriu l’església del Catllar a una època d’indefinició situada entre el Barroc i el Classicisme: L’edifici de l’església parroquial del Catllar, obra de l’arquitecte Josep Carafí, construïda entre els anys 1776 i 1780, és de gust classicista amb certs trets barrocs. Aquesta indefinició estilística obeeix al fet de trobar-nos en un moment, l’últim quart del segle XVIII, en el qual el gust constructiu a Catalanya oscil·la entre dos corrents: d’una banda, la forta implantació del barroc que fins ben passat el primer terç dels egle XVIII ha mantingut un predomini total, però que, tanmateix, no aconseguí ofegar els principis vitruvians, els quals, la segona meitat del segle, tornen a agafar força, en bona mesura gràcies al suport de l’Acadèmia de San Fernando - fundada en 1752 -. Aquest segon corrent influencià els sectors culturalment més sensibilitzats, tot preconitzants un sentit de sobrietat oposat a les exaltacions, sovint força grolleres, del barroquisme popular i, ja en el segle XIX, cristalitzà en l’estil neoclàssic. Fluctuant entre ambdós gustos s’arriba a una mena d’entesa en virtut de la qual conviuen en un mateix edifici estructures classicistes amb elements ornamentals barrocs o rococós, però que s’aniran reduint cada vegada més a elements no pròpiament constructius, especialment els retaules. La fàbrica del temple del Catllar està clarament imbuïda d’aquesta sobrietat que s’evidencia a l’exterior, especialment en el frontis, el qual presenta porta rectangular devellada i enquadrada amb pilastres corinties, entaulament quasi llis i frontó corbat, tot del més net classicisme.

Per altra badna, l’autora relaciona l’església del Catllar amb la de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona construïda per l’arquitecte Josep Mas entre els anys 1756 i 1775. Per ella les semblances són evidents quan diu que una i altra planta mostren la mateixa solució bàsica pel que fa al repartiment de les naus, el creuer, la cúpula, etc., com també les proporcions entre les parts; l’analogia entre ambdues façanes és igualment pal·lesa, especialment en les corvatures còncaves resultants d’escapçar les cantonades corresponents a les reduïdes naus laterals; però no s’està de dir que cal dir que al Catllar, potser per partir d’un pressupost més baix i/o perquè el gust d’en Carafí fos més auster i influït per l’Acadèmia, hi ha diferències respecte a la Mercè. En general, la façana del Baptista és molt més estilitzada i airosa que la dels mercedaris, tot i que la primera obeeix a l’alçada real de la nau central - el frontó coincideix amb la teulada -, mentre que a la segona la façana fa de teló en el sentit que no es correspon amb l’estructura de l’edifici sinó que el sobrepuja aproximadament fins a coincidir l’arrencament del frontó amb el vèrtex de la teulada; la qual cosa, però, no evita l’efecte de pensator, accentuat per l’horitzontalitat de l’ovat i per la cornisa, la qual, en dividir l’alçada a la meitat, trenca l’impuls de verticalitat. I continua dient: Quant a ornamentació, la parroquial del Catllar és molt més senzilla que l’església mercedària, encara que, com ella, disposa de gerros a banda i banda de l’acabament en frontó triangular del capcer, com també l’òval, però aquí més petit i circular. Les pilastres adossades i bessones a cada banda del temple mercedari, se substitueixen al Catllar pels petits esglaons de retrocés dels laterals de la façana, i, finalment, a cada costat la portalada hi ha un escut o cartel·la —l’un amb el lleó rampant dels Queralt, i l’altre amb l’Agnus Dei de la vila— i al damunt una furnícula amb l’estàtua del patró. El campanar, admirable pel seu disseny, exquisit i airós, és un element primordial en la fàbrica parroquial del Catllar. Té un primer cos quadrat, un segon vuitavat, amb esveltíssimes finestres, i un tercer, també vuitavat i de diàmetre més petit, amb ornament de balconets amb gerros davant de cada finestral; l’acabament és una coberta barroca molt gràcil amb finestrals ovalats profusament decorats. L’extremada senzillesa que el cimbori octogonal de l’església presenta a l’exterior, molt probablement respon al propòsit de no distreure l’atenció del campanar.

Cal afegir que la cúpula de l’església està il·luminada per quatre finestrals i ornamentada interiorment per quatre medallons situats sobre les petxines; el primer dels quals representa les taules de la Llei; el segon, la mesa dels sacrificis amb el canalobre dels set braços; el tercer, l’Arca de l’Aliança i el quart, l’Anyell amb el Llibre dels Sagraments amb la creu i sobreposat el triangle de la Santíssima Trinitat; tots estan guarnits amb àngels i diversos estris sagrats. Durant el mes de novembre de 1790, el comte de Santa Coloma Joan II i la seva muller, Maria Luisa de Silva, sojornaren al Catllar; segurament, el motiu principal de la visita fou contemplar el nou temple ja beneït. Aleshores, Joan II de Queralt digué que volia posar en la iglesia las suas armas, y que juntament ell pagaria las armas de la vila. Així, doncs, el lleó rampant dels comtes de Santa Coloma l’Agnus Dei de la vida del Catllar foren posats a la façana de l’església el mes d’agost de 1791. El rector Joan Guardiola es preocupà, en la nota que ara transcriurem, d’indicar el significat d’aquest fet. Segons el rector, se posaren las ditas armas o escut, no perque dit excssím. Sr. Tinga algundret en dita iglesia, ni sia presentador de la rectoria; pues a mi me la presentá lo ilssm. Sr. Arquebisbe Dons r. Francisco Armanyà, sinó solament per obsequi que lo volgué fer lo poble per lo que dit exssim. Sr. Contribuó en tres passetas diarias tot lo temps que durá la fabrica de la dita Iglesia.

De primer moment, l’església fou embellida amb els altars de l’església vella. L’altar major, possiblement encara era d’època medieval. D’altres, com els del Sant Crist, sant Isidre i santa Magdalena, la Purificació de Maria, les Ànimes del Purgatori i la Mare de Déu del Roser havien estat obrats durant la primera meitat del segle XVIII. D’altra banda, l’altar de la Mare de Déu dels Dolors, que trobem a la visita de 1753, no apareix en l’inventari parroquial de 1805. Els nous altars foren els de sant Pelegrí a la capella que está en lo cruzero, a la part del Evangeli, amb les imatges de sant Francesc Xavier i de santa Teresa de Jesús; l’any 1809, com a conseqüència de la Guerra del Francès, es malmeteren les imatges de sant Francesc Xavier i de santa Teresa, però foren restaurades i pintades en temps del rector Ignasi Martí (ambdues eren de fista pintada i medien 0’90 cms d’alçada). L’inventari parroquial de 1935 ofereix una descripció detallada de la mesa i del retaule de l’altar.

Abans de l’any 1731 hom havia bastit una capella nova i esculpit una nova imatge del Sant Crist; malgrat això, la devoció de Francesc Rull el decidí a fer-ne un de nou el 1792, i el rector Guardiola en parla dient: lo dia trenta de novembre mil set cents noranta dos se ha plantat lo retaula del San christo en la capella del cruzero, que és a la part del Evangeli. Al qual retaula lo ha fet a expensas suas lo sor Francisco Rull, pagès de la prsent vila. Lo valor de ell, junt ab las pedras picadas que estan al grahó qui puja a la capella, és tres centas noranta lliuras. La imatge del San Christo és la mateixa ques estava a la iglesia vella, solament se ha encarnat de nou, y costà lo encarnar-la setze lliuras. Dia primer de janer de mil set cents noranta tres lo he benehit jo lo infrascrit rnt. Rector. Dia benedicció se feu ab tota solemnitat: fou cantada y ab capa pluvial; se feu immediatament al tornar de la professó, y luego después se cantà la missa major en la dita capella. L’any 1851, arran de la construcció de la capella del Santíssim Sagrament, l’altar del Sant Crist fou traslladat a la banda oposada del mateix creuer; temps després, aquest altar fou instal·lat a l’interior de la nova capella, al bell mig del presbiteri. L’inventari de 1935 deia que el retablo forma tres cuerpos: el inferior, a los lados de la mesa, es el pedestal de las columnas; en el central hay una grande hornacina cuadrilonga con tres imágenes, el Sto. Cristo en medio, la Virgen Dolorosa a la derecha y S. Juan Evangelista a la izquierda, formando el Calvario; está la hornacina franqueada por cuatro columnas estriadas, sobre las que corre un friso con adornos centrales y la cornisa denticulada con modilloes; el cuerpo superior de forma circular, también denticulado con modillones lleva grabado en su centro el monograma de Jesús. El retablo es de madera, pintado y decorado. La imatge de Jesús crucificat era de tamany natural natural i provenia de l’antiga església. Fou tallada en fusta pels volts de 1731 i, juntament amb la creu, media 3,50 metres d’alçada. La imatge de la Dolorosa, en canvi, només tenia cap i mans, mentre que la resta era un maniquí de fusta, vestit de negre, amb una tovallola a les mans, un escut-cor d’argent travessat amb set espases al pit i una corona daurada. La Dolorosa media 1,55 metres d’alçada. Finalment, la imatge de sant Joan Evangelista era de fusta pintada i media solament 1,50 metres.

L’altar de sant Nicasi començà a bastir-se gràcies a les almoines recollides entre els catllarencs ui fou acabat el 1799 amb l’auxili de dos fidels, Nicasi Salort i Nicasi pasqual. Estava emplaçat al bell mig del creuer a la part dreta del temple. L’inventari de

1935 diu: La mesa es de madera, con dos gradas. El retablo consta de tres cuerpos: el inferior, a los lados de la mesa, forma los pedestales de las columnas, llevan esculpidos diversos atributos episcopales, mide 1,90 m. De alto; en el centro dels egundo cuerpo hay una hornacna con la imagen de S. Nicasio revestida de pontifical y en actitud de bendecir, sobre un pedestal de madera en que hay esculpidas una espada y corona entrelazadas, y al pié de la imagen hay dos ángeles, uno que sostiene el báculo y el otro lleva una palma. A los flancos de la hornacina hay cuatro columnas con estrías doradas, al igual que los capiteles, lleva superpuesto el friso con adornos centrales y la cornisa desticulada con modillones. El ucerpo superior es semicircular, denticulado también y con modillores, y en su centro una corona radiante al rededor de un pequeño triángulo con la palabra Jeová en hebreo, y dos jarrones en los extremos. La imatge de sant Nicasi era de fusta i media 2 metres, mentre que les dels àngels medien 0,60 metres cadascuna.

L’altar de la Candelera estava situat a la segona capella després del creuer a la banda dreta de l’església. L’inventari de 1935 ofereix una descripció de l’altar: La mesa es de madera. El retablo forma tres cuerpos: el inferior, a los lados de la mesa, con diversas alegorías de la Virgen, es el pedestal de las columnas; en el centro del segundo cuerpo en su parte baja hay un sencillo sepulcro con la imagen de la Virgen yacente; encima y dentro de una hornacina está la imagen de la Virgen con el niño Jesús en brazos en el misterio de su Purifiación, y a sus pies dos ángeles con doas palomas el uno y con un cirio el otro; está la hornacina franqueada por cuatro columnas estriadas, dos a dos, y a sus lados sobre unas repisas la imagen de Sta. Marina, en la parte del Evangelio, y otra, en la de la Epístola, que representa una santa monja (...). En el archivo consta que es 1806 se colocaron a los lados de este altar las imágenes de Sta. Marina i Sta. Longarda; sobre los capiteles dorados coore un friso con adornos centrales y cornisa denticulada. El cuerpo superior es de forma cuadrangular, en su centro hay en relieve una imagen de la Inmaculada, rodeada de nubes, con cuatro cabezas de ángel, y a ambos extremos sobre la cornisa se ven los ángeles. La mesa y el retablo son pintadas y los capiteles con los adornos del friso dorados. La imatge principal de la Mare de Déu media 1,60 metres, els àngels que l’envoltaven, 0,50 metres cadascun; la Verge jacent, 1,30 metres; les imatges laterals medien 1,35 metres cadascuna; la de la Immaculada media 1 metre i, finalment, les dels àngles superiors, 0,50 metres cadascun.

4. La vida de la parròquia fins la guerra civil

La vida de la parròquia es manifesta històricament a través de les confraries i associacions piadoses. L’any 1647 fou confeccionat un llibre que aplegava totes les confraries existents. La primera confraria que es pot documentar és la de santa Maria Magdalena: durant la primera meitat del segle XVI era una confraria mixta, formada per homes i per dones, i també foren confrares francesos o genovesos que arribaren a dirigir-la. La importància d’aquesta primera confraria en la vida catllarenca es fa palesa al llarg del temps. Sembla que fou la primera capella bastida a l’antiga església l’any 1603. Entre 1733-1748 es bastí una nova capella, juntament amb la del Roser; en algunes ocasions fou l’indret cobejat pels catllarencs per ésser-hi enterrats.

La confraria del Santíssim Sagrament tingué com antecedent la luminarie Corporis Christi: la seva finalitat era la il·luminació constant i suficient del Santíssim Sagrament, coneguda també com a confraria dels fadrins. El 12 de gener de 1681, el papa Innocenci XI establí la Confraria del Santíssim Sagrament del Catllar agregant-la a la Confraria de Santa Maria sopra Minerva de Roma. Aquesta última, l’havia eregit el papa Pau V el 7 de desembre de l’any 1606. Gràcies a l’agregació, els confrares catllarencs gaudirien de la gran quantitat d’indulgències plenàries concedides als devots romans de l’Eucaristia; podrien tenir estatuts propis aprovats per l’ordinari, en aquest cas l’arquebisbe de Tarragona; mantindrien el dret de captar per millorar el culte eucarístic i elegir lliurement el seu confessor. L’any 1934 la còpia autèntica d’aquesta butlla pontifícia fou dipositada a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. La confraria celebrava sobretot la festa del Corpus.

La confraria del Sant Nom de Jesús, amb una gran influència tridentina, tenia cura especialment de la processó del Divendres Sant; sembla que aviat gaudí del favor de la població, car augmentà ràpidament el seu patrimoni. La de sant Joan Baptista, documentada entre l’any 1643 i 1758, era pròpiament la confraria de la vila i, com a tal, tenia cura de l’altar major i del culte que s’hi celebrava. La confraria de sant Sebastià, documentada entre 1646 i 1764, tenia altar propi i era coneguda com la confraria dels menestrals de dita vila del Catllar. La devoció a la Mare de Déu del Roser i al res del rosari fou propagada arran de la batalla de Lepant de 1572; la confraria, documentada entre els anys 1641 i 1757, estava erigida a l’altar dedicat a la Mare de Déu del Roser. La confraria de Nostra Senyora de la Candela, documentada entre els anys 1604 i 1758, era administrada per les dones de la vila, i celebrava especialment les festes de la Candelera i de l’Assumpció; però les dones portaven, en un tabernacle. Una imatge de la Mare de Déu dels Dolors durant les processons que celebraven en el seu honor. Finalment, hem de parlar de la confraria de sant Isidre, erigida, segons la visita pastoral de 1737, a l’altar de santa Maria Magdalena; potser era la mateixa confraria coneguda amb el nom de santa Maria Magdalena.

Els catllarencs dels segles XII al XVIII visqueren pregonament la seva fe. Gràcies a les devocions a determinats sants, com sant Joan Baptista o sant Nicasi, pogueren experimentar una certa tranquil·litat i seguretat, malgrat l’època difícil que vivien (la pesta, les caresties alimentàries i la mateixa guerra). Mitjançant les festes, i els espais especials de lleure, convivència i gratuïtat que les festes proporcionen, la vila expressà el sentiments de confiança i poc a poc s’anà creant l’imaginari col·lectiu; el sentit festiu dels catllarencs es fonamentà des del segle XII entorn de la figura de sant Joan Bpatista com a titular de l’església parroquial; a partir del segle XVII, la figura del màrtir sant Nicasi ocupà el lloc principal en la vida devocional de la vila, i la seva significació es féu definitivament palesa a principi del segle XIX, quan esdevingué patró del Catllar.

Pel que fa a la devoció a sant Joan Baptista, sabem que l’any 1186 els germans Viver i els seus fills, de cognom Montoliu, concediren delmes, primícies i terres, entre d’altres, a la parròquia de sant Joan Baptista del Catllar; des del principi, l’advocació fou a la Degollació de sant Joan, que es celebrava el dia 29 d’agost. Signe del precursor fou l’anyell de Déu que aquell anunciava i que esdevingué, primerament emblema de la parròquia i, posteriorment, escut de la vila. A final del segle XIV, o a principi del XV, la vila tenia un braç-reliquiari destinat a servar una relíquia del sant patró; després de diverses vicissituds històriques, el reliquiari acabà formant part del tresor catedralici de Tarragona. A principi del segle XVIII, la parròquia aconseguí un nou reliquiari gràcies a la magnificència del seu rector, el Dr. Francesc Salesses.

Pel que fa a sant Nicasi, hom celebra dues festes en honor seu, els dies 11 d’octubre i 14 de desembre, que es corresponen a dos esdeveniments importants per a la població ocorreguts gràcies a l’auxili d’aquest sant. Sant Nicasi fou bisbe de Reims i predicador afamat amb impromta de profeta. L’any 467, juntament amb moltes altres persones, fou degollat pels vàndals quan aquests saquejaren la ciutat de Reims. Tradicionalment fou considerat un bon advocat contra la pestilència i coma tal se’l tenia a l’església parroquial del Catllar des de finals del segle XV. Així, trobem, doncs, que l’11 de juny de 1497 els jurats del Catllar signaven un contracte amb el pintor tarragoní Joan Albiols per a què pintés un retaule dedicat a sant Sebastià. En aquell retaule ja hi figurava Sent Nichasi, màrtir e bisbe; que és de les pestilències juntament amb d’altres advocats d’aquelles malalties. Tanmateix, la seva importància dins la vida religiosa i social de la vila no arribarà fins al segle XVII, quan es féu un vot de poble per tal d’alliberar-se de la plaga de la llagosta, que assolí arreu de Catalunya una extrema virulència 1687 i que retornà als termes dels Pallaresos, l’Argilaga i la Secuita el 2 de març de 1688 i al del Catllar la vigília de sant Pere: el rector, Dr. Joan Belart, que en fa una vivíssima descripció, demanà als jurats que apleguessin el consell de la vila per tal de decidir el que procedia fer, el qual resolgué se posarien en srots los sants següents: Sant Joan Baptista, Sant Joseph, Sant Nicasi, Sant Ramon de Penyafort, Sant Domingo, Sant Antoni de Pàdua, Sant Sebastià i Santa Magdalena. I lo que dels sobredits gloriosos sants exiria en sort aquell es prengués per patró i advocat contra la dita plaga, i lo diumenge vinent se li celebràs una solemne festa ab sermó. Los quals posats en un sombrero fou extret i eixit en sort lo gloriós Sant Nicasi, bisbe i màrtir (no sens admiració de dit rector i jurats per veurer que com lo dit gloriós sant havia tingut lo patronat de dita vila contra la pesta, lo havia volgut tenir també contra la dita plaga de la llagosta). Al qual lo diumenge següent després de dita extractió, se lo celebrà la festa solemne ab sermó que predicà lo molt Rnt. Pare Mestre Fr. Joseph Lleonart de la orde de predicadors, lector magistral de la santa i metropolitana iglésia de Tarragona. Hom també feia constar amb admiració el lligam espiritual que els catllarencs tenien amb sant Nicasi. Hom explicava com en la vila de Catllar, del Camp i Archebisbat de Tarragona, de temps immemorial se donàs culto i veneració tots los anys ab solemne festa lo dia catorse de desembre al gloriós Sant Nicasi, bisbe i màrtir de Rems, en França, tenint-lo sempre per advocat contra la pestilència de la qual dihuen los vells de la vila haver-los librat per dos vegadas. Aleshores la vila resolgué fer un solemne vot de poble en agraïment a aquell sant. El Dr. Belart va escriure com en altre concell immediat a la dita extracció fou determinat que lo dia catorce de desembre tots los anys (qu.és lo dia del felís transit del dit gloriós sant) li fos celebrada la festa ab maijor solemnitat que fins dit dia tenian acostumat dexant la disposició de aquellas als jurats qui aleshores eren i vull són i per temps seran.

Per altra banda, la vila volgué arrodonir la seva revifada devoció a sant Nicasi amb la consecució d’una relíquia seva. El mateix Fr. Lleonart s’oferí a aconseguir-ne una de les monges dominiques de Montsió de Barcelona. El dia 2 de desembre de 1687 aquelles religioses donaven al rector Belart una reliquia de la part del cap del dit gloriós Sant Nicasi de la forma de dos travesos de dit de amplària i dos i mig de llargària a fi i effecte de collocar aquella en la iglesia de dita vila del Catllar per a la devoció y consuelo de dit poble. La relíquia de sant Nicasi fou aprovada i autentificada per l’autoritat eclesiàstica el 9 de març de 1688. Aquell mateix any la vila féu obrar un reliquiari per servar les relíquies del seu sant patró.

Tanmateix, la vila tingué encara l’oportunitat altra vegada de gaudir de la protecció i auxili de sant Nicasi. El capvespre del 2 de gener de l’any 1809 els francesos entraren al Catllar després de lluitar aferrissadament contra els sometens de la vila. Aquell any hom enregistrà un total de 174 defuncions, la majoria a causa de la pesta. La malaltia es reproduí l’any 1812 i el nombre de morts arribà a 131. El rector Ignasi Martí escrigué uns anys després que a l’any 1812 per rahó de unas amalatias que hi hagué, se va votà S. Nicasi, moriren 80 cossos y 51 albats. La nova festa establerta en honor de sant Nicasi fou fizada el dia 11 d’octubre. Segurament fou triat aquest dia per distingir la festa de la votada el 1687. En aquella època altres pobles de la comarca votaren festes, com és el cas de la Santa Creu de la Riera de Gaià. La vila celebra aquesta festa, coneguda amb el nom de Sant Nicaset, amb una major intensitat que la del dia 14 de desembre. Val a dir que els goigs tradicional cantats a la vida del Catllar recorden la gesta efectuada pel sant l’any 1687: són una adaptació local dels antics goigs que es cantaven al monestir barceloní de Montsió, on se servava la seva relíquia i que foren estampats l’any 1743.

A més de les dues festes votades acabades de citar, podem documentar la festa votada de sant Roc. D’altra banda, les rogatives es feien en moments de necessitat com eren les secades o negades; però la documentació no ha estat pas generosa amb nosaltres. El 18 d’abril de 1539, la ciutat de Tarragona tragué en processó el braç de santa tecla per tal de demanar pluja. Foren invitats els pobles del Camp, entre d’altres, hi assistiren en processó els de Torredembarra, Altafulla i el Catllar. També el 25 d’abril de 1611 es feren rogatives a Tarragona per demanar pluja i acabar la sequera. La ciutat va treure el braç de santa Tecla, que passejà pel voltant de la muralla acompanyat per la confraria tarragonina de la Puríssima Sang i de dos processons dels pobles de Constantí i el Catllar. El 14 de març de 1720 per causa de la gran secada se feren pregàries y se anà a St. Ramon, y se aportà la sta. Imatge de St. Ramon a la parroquial, ben composta y adornada ab lo tabernacle del Roser.