La fundació

Els estudis universitaris experimentaren durant el segle XVI un notable creixement arreu d'Europa. Per una banda, permetien a l'Església formar amb fiabilitat els clergues i passar pel sedàs les possibles vel·leïtats reformistes; per altra, l'Estat descobria el valor del control ideològic, i, per últim, les elits encarrilaven els seus delfins en la salvaguarda dels privilegis. Els diversos estaments pugnaren pel control de les universitats i la por a la lliure circulació d'idees féu que els fundadors explicitessin els mecanismes de vigilància. Ultra els creadors, els beneficaris més immediats de les noves fundacions foren els fills amb talent de les classes humils, els quals, mercès als beneficis atorgats, trobaren oberts els camins per poder-se incorporar a les estructures de poder.

Com a senyor jurisdiccional de Tarragona, Gaspar Cervantes ho tenia fàcil, ningú li podia disputar el privilegi d'erigir una universitat literària. La creació del Seminari la podia completar amb càtedres universitàries; en sortirien beneficiats l'Església i la ciutat, ja que Tarragona veuria incrementar l'oferta docent amb el que això suposava de prestigi i de possibilitats d'atracció d'estudiants, algun dels quals podria deixar-se seduir per la carrera eclesiàstica. Seminari i Estudi es complementaven, Cervantes ho percebé, i s'afanyà a posar fil a l'agulla. A més, per la capital metropolitana era vergonyós veure com funcionava només una Escola de Gramàtica, mentre Lleida, Girona i Barcelona ja disposaven d'estudis propis.

El 13 de maig de 1572 el cardenal feia entrada a Tarragona i al cap de poques setmanes segellava un acord amb els cònsols de la ciutat pel qual es comprometia a sufragar les despeses dels professors a canvi que el municipi construís l'edifici. El 5 de juliol signava una escriptura pública, en presència del notari Sebastià Llagostera, per la qual atorgava 12.000 lliures perquè servissin per fornir les càtedres de la projectada universitat. El mateix any dotava els jesuïtes perquè fundessin a Tarragona un col·legi, el dels Sants Reis, que el 1575 seria el noviciat de l'orde, en el qual estudià sant Pere Claver.

El papa Gregori XIII, prèvia sol·licitud de Cervantes, promulgà, el 15 de desembre de 1574, a sant Pere de Roma la butlla apostòlica que aprovava i confirmava l'Estudi General de Tarragona i que li concedia el privilegi de conferir graus acadèmics en les facultats de Teologia, Filosofia i Arts. En ser una institució nascuda sota l'empara de la mitra no es preveia l'establiment de facultats profanes com les de Lleis i Medicina. El papa reconeixia que el cardenal li havia demanat la prerrogativa "para mayor provecho de la cultura pública" i per tal d'establir les càtedres necessàries per a la difusió de les ciències eclesiàstiques ell ja "había hecho donación de rentas suficientes para los Maestros". Li concedia "la autoridad de Administrador de dicha Universidad, a fin de que con esta facultad disponga los Estatutos, ordinaciones y donaciones que juzgue necesarios para utilidad y gobierno del Estudio; y para que designe las personas que hayan de compartir con él la administración y régimen del mismo; y para que nombre por sí, o dé facultad a otros para nombrar o elegir a las personas que hayan de desempeñar los cargos de Rector, Doctores y Maestros; todo ello de modo que la referida Universidad tenga las mismas prerrogativas y derechos que sus hermanas de Barcelona, Lérida y Tortosa".

Amb l'aquiescència del pontífex, Cervantes creà el canemàs organitzatiu de l'Estudi, en redactà els Estatuts, comprometé en l'empresa el vicari general, el prior de Sant Domènec i el de Sant Francesc i quan ho tingué tot travat procedí a nomenar administrador el canonge humanista Melcior de Biure, rector el fidel Joan Terès, primer catedràtic de Teologia, i segon rector el beneficiat de la catedral Pere Torrens.

Diversos codicils amb rendes importants i 3.000 lliures anyals garantien la continuïtat de l'empresa. Cinc dies abans de morir encara llegava 4.000 lliures "para que de ellas se compre renta a cumplimiento de mil libras de renta en lugar tuto y seguro, y en caso de micion asi de estas quatro mil libras como de las demas, queremos sea guardado lo que está dispuesto en nuestro testamento; y mas queremos, y es nuestra voluntad, que si dentro de dos años despues de nuestro fallecimiento en el dicho studio no hubiese ordinariamente por lo menos veinte studiantes de Theologia y treinta de Artes, en tal caso aplicamos y hacemos donacion de dicha renta de ochocientas libras y de la propiedad de ellas, y de estas quatro mil libras que aqui le mandamos y de la renta que de ellas se comprare, para que de todo se cumpla y haga conforme en el dicho nuestro testamento tenemos ordenado". Josep Blanch afirma que hi havia "renda competent per a tres mestres de gramàtica, tres de philosophia y quatre de theologia".

L'òbit, el 17 d'octubre de 1575, de Gaspar Cervantes de Gaeta aconsellà aturar el funcionament de les càtedres fins que no es cobrís la vacant. Antoni Agustí consolidà el programa del seu predecessor dissenyat en les ordinacions que recollia el testament, redactat el 6 d'octubre de 1575.

El 2 de maig de 1577 el novell arquebisbe presidia una junta amb els administradors Rafael Joan Gil, ardiaca de Vila-seca i canonge de la catedral, i Francesc Cisterer, cònsul en cap de la ciutat, per la qual ratificava en el càrrec de rector Joan Terès, la veritable alma mater —en el testament el Cervantes ja expressava la seva voluntat que continués en l'exercici de la tasca "porque estamos confiados de su persona hara en ello el deber"—, i nomenava secretari el notari de l'escrivania del Comú, Joan Baptista Mullola. El 7 de juny, ateses les múltiples obligacions del càrrec, acordaren incrementar el sou del bidell a 30 lliures. Al setembre quedava oficialment inaugurat el curs acadèmic de l'Estudi de Tarragona; el dia 26 es reuneixen al Palau Arquebisbal els administradors i acorden, a instàncies d'Antoni Agustí, nomenar per la càtedra de Retòrica, amb un sou de 150 lliures, el valencià Baltasar Céspedes i per la segona classe de Gramàtica el mestre Miquel Verdola, que cobraria 50 lliures. El mestre Burgada tenia assignades 60 lliures "pagaderas por terceras partes como todos los de la universidad".

El Consell municipal del 30 de maig de 1579 adoptà un acord de gran transcendència per a la Universitat: concedia franqueses, de mitja quartera de blat cada mes, a les cases que hostatgessin estudiants estrangers matriculats en Arts i Teologia a l'Estudi, "e dita franquesa será duradora tant quant lo dit magnífic Consell voldrá y ab dita conditio".

El 1579 la Universitat ja podia caminar; es conferiren graus inferiors i l'arquebisbe Agustín per solemnitzar-ho manà proclamar públicament la butlla de Gregori XIII. El secretari Joan Baptista Mullola es presentà amb el document pontifici a la Universitat quan s'estaven celebrant oposicions per proveir la càtedra vacant de Teologia que s'atorgà a Pere Torrens, i el llegí en presència de catedràtics i alumnes.

El canceller

En ser la màxima autoritat acadèmica, el títol requeia en l'arquebisbe o la persona que ell designés, podia autoritzar treure conclusions, concedir graus i determinar els temes per a les conclusions dels graus. Al canceller, doctorat en Teologia, les Constitucions d'Antoni Agustí li exigeixen ser "ilustre por su ciencia y virtudes", i podia comptar amb el reforç d'un vicecanceller.

Els administradors

Les autoritats comunals catalanes, al llarg dels segles XVI i XVII, incrementaren, en detriment d'altres estaments, el seu poder; la tensió provocada pel control dels privilegis esquitxà, entre d'altres, les universitats, que veieren com els municipis pugnaren per estendre les quotes de decisió en la vida universitària.

A Tarragona la calma la garantí el testament de Cervantes, que atorgava, sense embuts, el control majoritari de l'Estudi a l'Església, i que deixava, però, perfectament delimitat el poder de l'arquebisbe i el capítol, ja que expressava que quan el vicari general ocupava el lloc del prelat no podia ostentar cap canongia. Així, el màxim òrgan de govern, com hem indicat més amunt, el composaven l'arquebisbe o el vicari general, un capitular elegit pel capítol i el cònsul en cap del Consell.

Els administradors governaven l'Estudi a través d'un rector, fiscalitzaven la gestió del clavari, autoritzaven els nomenaments de professors i fins podien votar l'expulsió dels catedràtics.

Les reunions es celebraven habitualment a la capella del Santíssim Sacrament de la Catedral, bastida per Antoni Agustí a l'antic refetor dels canonges després d'haver fet seva una idea apuntada pel cardenal Cervantes el 1572.

No sempre eren gelosos en el compliment del càrrec, puix tenim coneixement que el 22 de febrer de 1603 es reuní el Claustre de Doctors, presidit pel rector Jaume Guerau, per mostrar el malestar arran del fet que els administradors no dignificaven amb la seva presència els actes dels graus, atès que percebien sis rals d'honoraris en els graus de doctor en Teologia i quatre en els de doctor en Arts. Els reunits decidiren treure'ls l'assignació quan no complissin amb el deure.

En altres ocasions eren excessivament primmirats; el 12 de juny de 1604 el vicari general Joan Lluís Doms, el canonge Francesc de Torme y de Liori i el cònsul en cap acordaren prohibir al rector que anunciés les oposicions a càtedra sense haver-hi donat ells d'antuvi el consentiment i haver-los inscrit en el llibre de la Universitat.

Interior de la capella del Santíssim a la Catedral de Tarragona, on es reunien periòdicament els administradors de la Universitat. Foto Carles Fargas.

El rector

Els administradors delegaven el govern executiu en el rector, "persona de qualidad y doctrina segons Cervantes o varón ilustre, doctor en Teología o Maestro en Artes", d'acord amb Agustí. La confiança li feien per dos anys prorrogables i sovint es deixaven les mans lliures a l'arquebisbe perquè escollís el candidat més idoni. Tenim l'exemple que, en cessar Domènec Marián, Joan Terès comptà amb Jeroni Bertran. L'autoritat del rector no es reduïa a l'àmbit universitari sinó que s'estenia a tota la ciutat, fins al punt que quan un membre de la comunitat universitària estava acusat de qualsevol delicte, la pena que se li imposava havia d'estar avalada pel rector.

Tenia cura de la disciplina. Enregistrava en el llibre de Matrícula els noms dels professors i alumnes, als qui cobrava un sou l'any en concepte d'inscripció. Assistia als exàmens i vetllava perquè en les conclusions no s'exposessin teories contràries a la fe catòlica. Treballava per establir una bona harmonia entre els docents i "le toca corregir al contraventor imponiéndole el castigo que juzgue conveniente". Autoritzava amb la seva signatura fixar cartells a les portes i defensar tesis públicament. Definia els temes, el lloc i la puntuació per optar a les oposicions de càtedres; els opositors havien de comptar amb les corresponents acreditacions. Impedia que s'expedissin graus sense comptar amb el seu permís, amb el vot favorable del tribunal i sense haver satisfet els corresponents drets. Decidia si els alumnes de Gramàtica passaven a cursos superiors després d'haver superat els exàmens de setembre, gener i maig. Periòdicament podia assistir a les aules, sobretot a les de Gramàtica, per supervisar el procés d'aprenentatge.

Atesa la diversitat de tasques, el rector podia descarregar responsabilitats en un vicerector de qui es refiés. Les obligacions de l'un i de l'altre els impedia atendre acuradament les classes, amb el consegüent perjudici per als alumnes. L'arquebisbe Joan de Moncada ho esmenà vetant els catedràtics per a ambdós càrrecs.

La manca de recursos econòmics, tot i no ser preocupant, obligava a ser primmirats amb les despeses; per aquesta raó, el gener de 1607, es decidí que els exrectors rendissin comptes de la seva gestió. Aquests s'hi negaren i s'actuà per via judicial. Per fiscalitzar les operacions el 1610 s'obligà als rectors que dipositessin els fons de la caixa a la Taula de Tarragona "y tinga obligació lo Rector cada vegada que rebia diners de la caxa posarlos en dita taula y cobrarne una poliça".

Rectors destacats foren el primer catedràtic de Teologia i primer rector, Joan Terès; Domènec Marian, catedràtic de Teologia de 1594 a 1617 i canonge de la seu, nomenat el 1597 i reelegit diverses vegades fins que li ho permeté la normativa vigent; Joan Hortoneda, elegit el 1600, que menà la Universitat en l'època daurada; Jaume Mas, canonge i rector el 1661, que fou preconitzat per a la diòcesi de Vic, i el vallenc Josep Mora, que regí l'Estudi el 1678 i que cinc anys després, en qualitat de bisbe de Maronea, auxilià els arquebisbes José Sanchiz i fra Josep Llinàs.

Detall de la façana de l'església de Sants Reis, antic convent dels Jesuïtes, orde instituït pel Cardenal Cervantes simultàniament a la Universitat Tarraconensis. Foto Carles Fargas.

El notari

El designaven els administradors i acostumava a ser el secretari del Consell de Tarragona. Guardava les Constitucions, els privilegis i la resta de documents de la Universitat. Aixecava acta dels acords dels administradors i enregistrava els actes acadèmics, com la concessió de graus i càtedres i juntes de doctors. Prenia nota de les altes i baixes dels professors i de les retribucions del personal.

Donava fe dels exercicis de cada grau i al cap de sis dies expedia la corresponent certificació acadèmica a l'alumne.

El clavari

La funció de recaptador de rendes o clavari apareix explicitada en les Constitucions d'Agustí amb l'objectiu d'obtenir un "mejor régimen económico". Tradicionalment pertocava al mateix de la ciutat. La seva feina consistia a efectuar els pagaments, previ rebut, al personal i a guardar "con diligencia y bajo su responsabilidad, en lugar seguro" els fons de l'Estudi.

El bidell

L'ordenança era un dels elements més peculiars de l'Estudi; Cervantes li assignava funcions de neteja, consergeria i vigilància i els Estatuts li precisaven les obligacions.

Obriria i tancaria les portes, anunciant-ho a toc de campana. Avisaria els catedràtics de les hores de classe. Verificaria que els mestres complissin els horaris i atenguessin els alumnes. Impediria que les armes profanessin la calma acadèmica. Convocaria, quan el rector disposés, els doctors per celebrar el claustre. Portaria les tesis als domicilis dels membres del tribunal. En els actes acadèmics tindria cura del protocol i situaria les persones d'acord amb la seva dignitat. Recordaria als catedràtics els dies de vacances. Per últim, reprimiria les cridòries que pertorbessin l'ordre i frustraria qualsevol discussió entre els estudiants.

El formigueig universitari de Tarragona devia molt al bidell, el qual responia del funcionament i del clima que amarava el recinte docent.

Els mestres

Es sotmetien als administradors, a les ordenances i estatuts de la universitat. S'elegien cada any i podien ser acomiadats per decisió dels regents. Per a l'exercici de la professió havien d'acreditar estar en possessió dels corresponents graus, estar inscrits en el llibre de Matrícula del rector i formar part del Col·legi de Doctors i Mestres.

Els mestres de Gramàtica eren tres, que atenien respectivament les classes de menors, de mitjans i de majors. Se'ls recordava que les explicacions havien d'estar a l'abast dels escolars, "sencillas y progresivas, para que adquieran metódicamente los conocimientos". Començaven amb exercicis de Nebrija i les Sentències de Ciceró; això els pemetia passar al tractat de Construccione d'Erasme, als textos de Terenci i al De Officios de Ciceró. Pel final es deixaven les Epístoles de Ciceró i els Comentaris de Cèsar. El llatí l'havien de parlar esgraonadament, de manera que unes primeres frases al començament permetessin, en entrar a la tercera classe, expressar-se completament. "Todo ello con gran celo y prudencia, explorando siempre y fomentando las aptitudes de los escolares." Si el mestre estava un mes sense cobrar un terç del seu jornal podia suspendre les classes.

Els catedràtics

Regentaven les càtedra després d'haver passar una oposició. La càtedra de Gramàtica quedava vacant cada dos anys.

Els concursos d'oposició seguien uns conductes preestablerts. Primerament es publicaven els edictes. El dia del concurs, si els competidors optaven a la càtedra de Teologia, es proposaven a cadascun d'ells conclusions teològiques; a continuació el rector els donava vint-i-quatre hores per preparar una exposició oral. L'esquema valia igualment per Filosofia i Gramàtica, però s'eliminaven les conclusions.

Els opositors acreditaven estar graduats i si algun no era mestre cercava algú que tingués el grau i volgués apadrinar-lo per tal que es presentés en l'argumentació de conclusions. Si obtenia la càtedra podia deixar passar dos mesos i graduar-se de mestre. A partir de 1615 cap catedràtic d'Arts, durant els tres anys que ocupava una càtedra, podia concursar a una altra càtedra de la universitat "per lo notable dany que naixiria als Studiants ab la mutació de Mestre deixant lo propi del qual tenian ya conegut lo stil, método y concepte".

Entre els catedràtics de més relleu trobem Bernat Bages, d'Aguiló, catedràtic egregi de Filosofia; Lluís Bofarull, dels Pallaresos, catedràtic de Filosofia i rector del Seminari Tridentí de Tarragona; Jaume Martí, de Tarragona, que explicà Filosofia; Marc Giralt, de Tarragona, que sobresortí en Filosofia; Macià Amengol, tarragoní, filòsof i llatinista; Jeroni Bertran, que explicà la Sagrada Escriptura; Joan Ferrer, de Santa Coloma de Queralt, que impartí Filosofia; Pau Miracle, filòsof i monjo de Santes Creus, i Tomàs de Vidal i de Nin, de Tarragona, abat de Santes Creus i teòleg.

Els doctors

Formaven el Claustre universitari. Per incorporar-s'hi es designava per torn una comissió de doctors que investigaven si el candidat reunia les condicions exigides, si estava en possessió d'un títol reconegut i si havia pagat els drets d'incorporació. La toga els distingia de la resta de la comunitat; en cas de no portar-la no podien ser admesos en els exàmens ni admetre propines.

Els que s'havien doctorat a l'Estudi de Tarragona es consideraven creatus i els que ho havien fet en altres universitats eren els agregatus.

El presbiterat Bernat Bages fou el primer doctor creat per la Universitat de Tarragona, l'11 d'octubre de 1580, qui va ser investit mestre en Arts i Filosofia. El 17 d'abril de 1581 es doctoraren en Teologia fra Francesc Balaguer, de l'orde dels predicadors i Onofre Coll, presbiterat de Barcelona. El 12 de maig de 1581 rebé la toga en Teologia Bartomeu Albiñana i el 8 de novembre la d'Arts i Filosofia Pere Torrens, primer agregatus i fundador del Claustre com a doctor en Teologia per la Universitat de Lleida.

Entre el 1580 i el 1624 van passar pel Claustre de Teologia 149 doctors; 50 procedien de l'arquebisbat de Tarragona, 34 del bisbat de Mallorca, 7 del bisbat de Barcelona, 6 del bisbat de Girona, 2 del bisbat de Vic, 2 del bisbat de Tortosa, 2 del bisbat de Lleida, 2 del bisbat de Jaca, 2 del bisbat de València, 20 de l'orde dels pedicadors, 12 de l'orde dels agustins, 4 de l'orde dels trinitaris, 2 de l'orde dels mercenaris, 1 de l'orde dels benedictins i 5 inclassificables. Del 1580 al 1586 hi hagueren 11 agregatus i a partir d'aquest any la resta, o sigui 138, foren creatus.

Montserrat Gil, fra Jeroni Brei i el dominic fra Andreu Balaguer s'incorporaren com agregatus al Claustre d'Arts i Filosofia el 27 de juny de 1580. Darrere d'ells s'hi afegiren, fins al 19 de juny de 1624, altres 63 doctors en la mateixa disciplina, 26 dels quals eren originaris de l'arquebisbat de Tarragona, 4 del bisbat de Vic, 3 del bisbat de Tortosa, 1 del bisbat de Barcelona, 1 del bisbat de Mallorca, 1 del bisbat d'Urgell, 1 del bisbat de Solsona, 10 de l'orde dels predicadors, 6 de l'orde dels mercanaris, 5 de l'orde dels trinitaris, 4 de l'orde dels agustins, 1 de l'orde dels cistercencs i 3 inclassificables.

El Claustre de doctors, format pel canonge Jaume Grau, pel rector Domènec Marian, per fra Narcís Riber, fra Joan Bayo, Gaspar Ferran, fra Natali Gil, fra Francesc Miquel, fra Joan Guasc, Francesc Ravull, Daniel Moya, Pere Elias, Francesc Rosell i Miquel Joan Roger, determinà, el 8 de novembre de 1607, donar de marge fins a Nadal perquè els doctors en Teologia es confeccionessin les togues, "si nou faran que no sian admesos als examens ni puguen haber propina fins a tant que hauran fetas dites togues".

Els estudiants

Segons el jesuïta reusenc Pere Gil, a les acaballes del segle XVI l'Estudi de Tarragona tenia matriculats 200 alumnes, el de Lleida 600 i el de Barcelona aproximadament un miler.

L'ingrés a la universitat es feia a l'adolescència, al voltant dels dotze anys. Per accedir a les facultats, on normalment els cursos duraven quatre anys, l'alumne prèviament havia de posseir el títol de batxiller en Arts que l'obtenia després d'haver cursat quatre anys de Gramàtica i tres d'Arts. Era tradició que els aspirants a grau pintessin inscripcions damunt la portada de santa Tecla la Vella; tal com insinua Emili Morera, "hay una moderna inscripción casi borrada, que ha dado lugar a no pocas conjeturas. Parece que no es más que un tema de algún aspirante a grado de la Universidad o Colegio de Tarragona, pintado allí conforme acostumbraban a verificarlo en los pasados siglos con mayor publicidad".

Excepte els gramàtics, els estudiants estaven obligats a acudir als actes públics i si ja havien complert els catorze anys els podia castigar directament el rector.

Durant les hores de classe se'ls impedia entrar a les aules per discutir, cridar pels claustres i pertorbar el treball. La pau era un valor intrínsec a la universitat, per això els Estatus prohibien taxativament que cap estudiant entrés armat al recinte.