Són camins de pagès o carreteres antigues, però ja han perdut la seva funció original en la societat motoritzada. Tot i així, juguen un paper ecològic molt especial i ofereixen a la societat una colla d'al·licients de caire divers: educatiu i pedagògic, paisatgístic, històric, lúdic, etc.

Han estat vigents durant segles, i foren concebuts i mantinguts amb tècniques populars que ja s'han extingit del bagatge cultural de l'individu occidental. Els seus artífexs foren gent senzilla que coneixia profundament el medi i els materials naturals, coneixement del qual avui en dia anem mancats.

Potser per altres mancances, com ara de sensibilitat, el curs dels esdeveniments sembla condemnar aquests camins a la desaparició, juntament amb tot el seu entorn agrícola. No sembla que aquesta societat nostra, que reclama solucions als problemes mediambientals, estigui disposada a aturar, en benefici propi, l'expansió urbanística que està transformant els nostres pobles en petites ciutats.

La línia que dibuixa un camí a través del territori és un compromís entre totes les formes de dificultat que aquest territori ofereix al desplaçament: la distància, el pendent, l'adequació del terreny i l'existència de barreres insalvables.

Davant la impossibilitat de realitzar grans moviments de terra o d'excavar llargs túnels en la muntanya, els avantpassats preindustrials adaptaven el traçat a les formes del relleu. Per a nosaltres, acostumats a sobrevolar el paisatge tot cavalcant grans viaductes, el camí antic revela als nostres ulls la geomorfologia del terreny que trepitgem, alhora que ens hi mena.

El traçat del camí dibuixa el paisatge pel qual, també, ens transporta.

Al llarg dels nostres camins de pagès trobem, sovint, trams més o menys llargs de rocallís, fent de paviment excel·lent, només corregit aquí i allà per petites feines de picapedrer, per facilitar el pas de les rodes dels carros. Quan desapareix la pedra, la terra necessita ser compactada per fer un bon ferm, per bé que el simple trànsit és un bon sistema per, si més no, mantenir la compactació.

El pendent és el principal aliat de l'erosió. Els agents erosius que actuen sobre un camí són l'escorrentia pluvial i les peülles del bestiar. Tant l'un com l'altre es poden neutralitzar amb un bon empedrat (vegeu fot. 4). De camins pavimentats amb empedrat en trobem a tot arreu i de totes les amplades.

Els empedrats, a més de protegir de l'erosió, també milloren la practicabilitat de la plataforma. Sempre els trobarem en trams amb pendent, on la terra i la roca solen ser relliscoses després de ploure.

En trams singulars, la plataforma adquireix una rellevància principal en el camí. Es tracta dels ponts i altres passos difícils, on el suport físic del camí és totalment artificial. Però aleshores, no és simplement la plataforma, sinó que l'obra implica, sense solució de continuïtat, els límits del camí, dels quals parlarem a continuació. Els trams aeris, fins i tot acrobàtics, de camí que suposen tots el ponts i alguns flanquejos per cingles, ziga-zagues, rampes, etc. són lliçons d'enginyeria de l'antigor que no podem menystenir (vegeu fots. 1 i 2).

L'amplada dels camins és finita i, a més, minsa. El seu primer condicionant és l'economia de l'esforç de construcció. El camí mai és més ample del que és necessari.

D'altra banda, inclús en terrenys que no necessiten pràcticament condicionament, s'introdueix un altre condicionant: el valor del sòl. El camí, públic o privat, pren lloc a altres usos. Cal reduir-lo al que és estrictament necessari. Per a aquesta defensa de la propietat privada o dels usos de les terres adjacents, pot ser suficient la senyalització amb fites, però si el terreny ofereix bons materials, el més segur és que s'hi aixequin murs.

En els llocs plans, el marge de pedra del camí no es distingeix del marge de finca. Un cop més, constatem l'essència del mur de pedra seca: emmagatzema la pedra que destorba en el camp, acompleix, i bé, la missió primària (protegir i delimitar la titularitat de les terres, subjectar feixes, etc.) i ho fa ocupant la mínima superfície i l'alçada necessària, mercès a l'art d'encaixar bé les pedres. Si la quantitat de pedra obliga a fer un marge massa ample, ell mateix fa de camí (vegeu fot. 3).

Ara bé, quan el terreny és accidentat, l'amplada del camí depèn de la gosadia tecnològica que s'hi apliqui. Quan la gosadia és gran, l'amplada natural del camí creix gràcies a murs de pedra, com dèiem en el paràgraf anterior, però ara es tracta de marges de càrrega. Aquí, la funció primària del mur de pedra és modelar i suportar la plataforma, en l'amplada en què excedeix el seu substrat natural (vegeu fot. 1 i 2).

A més d'aquests tres elements essencials, el paisatge rural en conté d'altres amb una forta relació amb els camins.

Les fites, creus de terme i elements similars, generalment de pedra, constituïen la senyalització d'abans. La fita, de terme o de propietat, acostuma a ser molt simple, sovint una pedra no totalment repicada i amb alguna marca meteoritzada fins a ser il·legible (vegeu fot. 5).

Als camins hi ha abeuradors i fonts. És difícil dir, en cada cas, si el traçat d'un camí ha estat condicionat per l'existència d'una font pròxima o si la seva coincidència ha estat un feliç atzar. La proximitat del nivell freàtic no sempre explica la disponibilitat d'aigua, també es pot tractar d'una cisterna que recull directament l'aigua de pluja. Però en tots els casos podem trobar que la mà de l'home hi ha deixat mostres d'arquitectura popular.

No podem oblidar els menuts oratoris que, a certa distància del poble, permeten encomanar-se a alguna santa o sant, alhora que es recupera l'alè.

En la dilatada història d'aquests camins que hem heretat i veiem desaparèixer, la major part del temps han estat cuidats i, ensems, dissenyats i construïts per mans destres però no especialitzades en el sentit amb què ho entenem avui en dia. Fins a la implantació de la màquina de vapor, la població a tot el món va ser, principalment, rural. El treball agrícola era cosa de la majoria, fos quina fos la relació de cadascú amb les terres que treballava. Els oficis que ocupaven a una persona tot el temps era cosa de les ciutats, i les xarxes locals de camins només preocupaven, de manera quotidiana, a qui les havia de trepitjar, és a dir, a la població local.

La situació actual és ben diferent. L'activitat econòmica agrícola en el món occidental la duu a terme només una part, cada cop més petita, de la població que ocupa els territoris que, encara, reben la consideració de rurals. Els usuaris "per obligació" dels camins rurals són, avui en dia, una minoria. La resta, ens movem pel món (amb frenesí!) per carreteres i carrers asfaltats, en tren, etc.

La població actualment ocupada en l'agricultura no pot escometre la tasca immensa de mantenir els seus camins amb mètodes artesanals. El més natural és el recurs a la retroexcavadora i el quitrà, cosa que condueix a la desaparició irreversible d'un patrimoni de gran valor pel present i pel futur. Hauria de ser la societat, en pes, qui es fes càrrec d'un manteniment que fos compatible, alhora, amb els usos agrícoles i la conservació d'aquest patrimoni.

En tot cas, les iniciatives que trobem en aquest sentit estan basades en l'acció voluntària i altruista d'associacions i d'individus, acció que està supeditada, normalment, a la concessió d'ajuts o subvencions, això en el millor dels casos.

En general, de les actuacions que es fan, en comptades ocasions són satisfactòries respecte a la implementació de les tècniques tradicionals. Fins i tot, fons d'ajuts europeus destinats al desenvolupament de zones rurals s'han utilitzat, en comarques turístiques, per eixamplar i enquitranar camins que, després, han seguit sent infrautilitzats.

On s'ha dut a terme una tasca d'inventariat, restauració i manteniment important és a Mallorca (vegeu fot. 6). FODESMA, organisme del Consell de Mallorca, gestiona el patrimoni i el medi natural en conjunció amb projectes de formació i ocupació5. L'eix d'acció és la pedra seca, i l'ofici de marger ha estat vivint una petita edat d'or en els últims anys a Mallorca2.

D'altra banda, esperem que les iniciatives que proliferen a favor dels camins de transhumància3 beneficiïn a curt termini a tots els camins rurals i forestals, en general.

Al nostre país, grans infraestructures esquarteren el territori (vegeu fot. 7). Les ciutats s'estenen en forma de ciutats-dormitori o urbanitzacions de segona residència. En els últims anys, fins el més petit municipi ha començat a planificar el seu sòl, posant el punt de mira en el desenvolupament urbà i industrial. El territori rural està retrocedint i, amb ell, una fesomia de país que s'ha constituït, a base de segles, sota la mà laboriosa i l'enginy senzill, però efectiu, de la pagesia. Aquest fenomen és especialment intens on més còmode o més rentable resulta: la costa, les planes, les valls aptes per a l'esquí, etc.

El camí antic ens mena pel paisatge, ens en permet gaudir, i ell mateix hi està integrat. La societat post-industrial valora, de forma explícita, el gaudi de la Natura, àdhuc la seva protecció. Paradoxalment, però, les persones que formem part d'aquesta mateixa societat acabem consentint que la nostra caminada dominical es desnaturalitzi a causa d'un alfaltat prescindible, d'un traçat prepotent i d'uns talussos precaris i ineficaços. Acabem assumint, en massa casos, la renúncia a uns itineraris que han estat esborrats pel caprici i l'estretor de mires d'algun promotor urbanístic o per la desconsideració impune d'algun espoliador particular.

L'actitud del poder i dels particulars està condicionada per l'opinió pública. I, com que els "camins de carro" i l'entorn rural no gaudeixen, avui en dia, de la protecció d'una alta valoració ciutadana, qualsevol es fa una barbacoa amb els còdols d'un paviment mil·lenari, o esborra un tram de camí ancestral, sense patir ni tan sols mala consciència.

La protecció legal i la restauració dels camins antics és una assignatura pendent d'una societat que es diu avançada, que coneix la importància de l'entorn natural i que cada cop és més conscient de la seva capacitat destructiva. La protecció, avui, és insuficient i l'activitat restauradora una opció gairebé lúdica, en mans del voluntarisme.

Ponts de ciment armat d'estètica horripilant, devastats per la primera riuada important, asfalts esbotzats amb menys de dos mesos de vida o esvorancs eterns en el paviment de "camins condicionats" amb formigó o quitrà, contrasten penosament amb vistosos ponts de pedra, grans i petits, però tots amb segles d'existència4, i camins ben atalussats que han resistit, també, segles d'inclemències i ús.

Cal prendre una lliçó d'humilitat i reconèixer que no fem les coses tan bé com podríem.

No ho fem bé quan reconvertim camins antics en carreteres estretes. La circulació rodada té el seu espai. Les activitats rurals es realitzen, avui en dia, amb vehicles molt preparats. I hi ha camins que exigeixen molt poc manteniment. Per contra, els desplaçaments a peu són cada cop més difícils, i no es tenen en compte en el disseny de carreteres1.

La facilitat d'ús dels materials aglomerants i la disponibilitat de màquines propicien un abús per part dels "arquitectes populars" d'avui en dia. Hom ignora eventualitats com ara avingudes fluvials; la imatge de pontets i murets de contenció insulta el paisatge. De les noves tècniques, no se'n beneficia l'obra ni la societat en conjunt, només la butxaca a curt termini.

Amb tot l'aparell cultural de la nostra civilització, no podem ser cecs davant d'un valor tan immens i d'una ocasió única. El conjunt dels camins rurals, forestals o ramaders no es pot conservar en una vitrina de museu. És un patrimoni en actiu, amb funcions potencials per a les societats actuals i futures. És una infraestructura sense cost, un recurs gairebé natural.

De camins vells, n'hi ha que van tenir especial rellevància en èpoques històriques. Desplaçats per vies de comunicació més modernes i relegats a funcions agrícoles o engolits per la vegetació, cal que siguin rescatats per donar testimoni de fets simbòlics de la Història.

L'acció destructiva de civilitzacions anteriors no ens ha privat de recuperar joies arqueològiques a base d'excavacions. Però la voracitat exhaustiva de les màquines excavadores ens privarà als contemporanis (els nostres fills i néts) de l'autenticitat del paisatge que hem heretat; i, als futurs arqueòlegs, de trobar dempeus un metre de marge o un rotllo d'empedrat.

La protecció dels camins va lligada a la del territori. L'entorn rural és un valor (productiu, social, cultural i ecològic)6, i cada municipi està obligat a protegir-lo. Tal com exigim al Brasil que respecti l'Amazònia, nosaltres ja hem esgotat el nostre "cupo" de creixement. Cal començar a aportar, també, la nostra quota de renúncia a l'espoli del sòl.

Els primers beneficiats serem els ciutadans locals, que gaudirem d'espais lliures, tal com són reclamats a les ciutats en forma de parcs. Només que, enlloc d'ender-rocar, dissenyar, construir i mantenir, els petits pobles no han de fer més que respectar i conservar el patrimoni que suposen els camins i tots els elements d'obra tradicional.

La biodiversitat i els cicles de matèria i energia no estan gaire alterats en conreus i forests. A diferència de les ciutats, cada metre quadrat absorbeix aigua de pluja. Els camins actuen com a reservoris lineals de la flora autòctona desplaçada, sempre amatent per reconquerir el terreny. La fauna utilitza o té en compte el traçat dels camins. Molts grups animals estableixen el seu refugi entre la vegetació marginal o les pedres dels marges dels camins.

Un dels motius dels nostres viatges vacacionals o de cap de setmana són paisatges exòtics. Les nostres contrades ens poden semblar monòtones i buides d'interès, però són exòtiques per gent d'altres llocs. I si hi parem atenció, també nosaltres hi podem descobrir bellesa, equilibri i espectacularitat. Els camins dibuixen, matisen, ordenen visualment aquest paisatge quasi natural (vegeu fot. 8), i ells són els que ens permeten endinsar-nos-hi i explorar-lo.

Ja sols manca reconèixer les possibilitats educatives i pedagògiques que ofereixen els nostres camins i el seu entorn (vegeu fot. 9). Disposar a pocs minuts del centre educatiu (a peu, en molts casos) de referències històriques, geològiques i biològiques tan directes, tan lligades a la identitat local, és un privilegi vist des de la ciutat. I un privilegi no es pot deixar perdre.