Katla eða Kötlugjá. (Austan úr Mýrdal.) Það bar til eitthvert sinn á Þykkvabæarklaustri, eptir að það var orðið múnkasetur, að ábóti, sem þar bjó, hèlt matselju eina, er Katla hèt; hún var forn í skapi og átti hún brók þá, sem hafði þá náttúru, að hver, sem í hana fór, þreyttist aldrei á hlaupum; brúkaði Katla brók þessa í viðlögum; stóð mörgum ótti af fjölkyngi hennar og skaplyndi og jafnvel ábóta sjálfum. Þar á staðnum var sauðamaður, er Barði hèt; mátti hann opt sæta hörðum ávítum af Kötlu, ef nokkuð vantaði af fènu, þegar hann smalaði. Eitt sinn um haust fór ábóti í veizlu og matselja með honum og skyldi Barði hafa rekið heim alt fèð, er þau kæmu heim, fann nú ei smalamaður fèð, sem skyldi; tekur hann því ráð, að hann fer í brók Kötlu, hleypur síðan sem aftekur og finnur alt fèð. Þegar Katla kemur heim, verður hún brátt þess vís, að Barði hefir tekið brók hennar; tekur hún því Barða leynilega og kæfir hann í sýrukeri því, er að fornum sið stóð í karldyrum og lætur hann þar liggja; vissi einginn, hvað af honum varð, en eptir því, sem leið á veturinn og sýran fór að þrotna í kerinu, heyrði fólk þessi orð til hennar: „Senn bryddir á Barða.“ En þá hún gat nærri, að vonzka hennar mundi uppkomast og gjöld þau, er við lágu, tekur hún brók sína, hleypur út úr klaustrinu og stefnir norðvestur til jökulsins og steypir sèr þar ofan í, [Pàg. 185] að menn hèldu, því hún sást hvergi framar; brá þá svo við, að rètt þar eptir kom hlaup úr jöklinum, er helzt stefndi á klaustrið og Álptaverið; komst þá sá trúnaður á, að fjölkyngi hennar hefði valdið þessu; var gjáin þaðan í frá nefnd Kötlugjá og svæðið, er hlaup þetta helzt eyddi, Kötlusandur¹.

Katla o l'Avenc de la Katla. (De la part de llevant del Mýrdalur). Una vegada es va esdevenir al monestir de Þykkvabær, després d'haver esdevingut seu monacal (l'autor o l'autora de la versió definitiva d'aquesta contarella ja no té clar què era realment un abat, ja que el descriu com si fos una mena de pastor protestant; d'altra banda, sent el mot Þykkvabæjarklaustur “monestir de Þykkvabær” com a topònim, cosa que explica l'expressió tautològica i estranya “ després que el monestir hagués esdevingut monestir”), que un abat que hi vivia, hi tenia una casera que es deia Katla. Aquesta dona sentia una gran afecció pels costums i les coses de l'antigor (això és: tenia inclinacions paganes i, per tant, també per la bruixeria) i tenia uns calçons que tenien la virtut que ningú que se'ls posés no es cansava mai de córrer. La Katla només usava aquests calçons en casos extrems. Molts eren els qui se sentien atemorits a causa de la seva bruixeria i el seu temperament, fins i tot el mateix abat. En aquell monestir hi havia un regatxo que es deia Barði. Sovint, si quan ell havia menat les ovelles a pasturar, n'hi faltava alguna, havia de patir les dures reprensions de la Katla. Una vegada, a la tardor, es va esdevenir que l'abat se n'hagué d'anar a un convit [de noces] i ella l'hi va acompanyar. Abans de partir-hi, deixaren dit a en Barði que arreplegués les ovelles que pasturaven a lloure i les menés a les cases del monestir, abans que ells haguessin tornat del convit; però vet ací que el regatxo no va trobar totes les ovelles que tocava. Llavors, va resoldre de posar-se els calçons [màgics] de la Katla i, un cop fet, va córrer com un esperitat a cercar les ovelles que faltaven i [realment,] les va trobar. Quan la Katla va tornar a cases, de seguida va tenir la certesa que en Barði havia agafat els seus calçons; per aquesta raó, va agafar d'amagat en Barði i el va ofegar dins la tina de sýra que, segons el costum antic, hi havia a l'entrada principal i l'hi va deixar dedins. Ningú no sabia què se n'havia fet d'ell, però quan l'hivern va començar a passar i el nivell de la sýra va començar a baixar dins la tina, la gent li sentien a dir aquestes paraules a la Katla: “Aviat començaran a veure en Barði”. I aleshores se'n va adonar que la seva maldat sortiria a la llum i li'n vindria la recompensa que hi ha prevista per aquesta mena de fets, així que va agafar els calçons, se'ls posà i sortí corrents del monestir en direcció nord-oest, cap a la glacera, i s'hi precipità dins algun esvoranc, segons va creure la gent, perquè, de llavors ençà, a ella no la van tornar a veure enlloc mai més. Es va esdevenir que immediatament després d'això, es va produir una gran avinguda procedent de la glacera que es va dirigir sobretot cap al monestir i cap a l'Álftaver i llavors, arran d'aquest fet, va sorgir la creença que aquella revinguda l'havia causada la magia de la Katla. D'aleshores ençà, l'esvoranc, dins el qual ella s'era estimbada, es va dir Avenc de la Katla i la contrada que aqueixa revinguda va devastar pricipalment, Arenys de la Katla¹.

1. Þessi frásögn er nálega orðrétt, eins og í „Eldritum“ sèra Jóns Steingrímssonar á Kirkjubæar klaustri († 1791), sem svo eru nefnd, og segist hann taka hana eptir „æfintýra og ýmsra frásagna skruddu eptir Einar Þorsteinsson, sem var bæði sýslumaður og klausturhaldari“ í Skaptafellssýslu „öndverðlega á liðinni öld“ (1652-1683); hann neitar og gjörsamlega þeirri frásögn um Kötlu, sem Eggert Ólafsson hefir fylgt í „Kötlu-gyllíng,“ 12. 34. og neðanmálsgreininni við það (sbr. Kvæði Eggerts Ólafssonar, Kh. 1832, 200.—201. bls.), að smalinn hafi heitið Skúli, og Katla hafi komið honum í skyrsá, og um spor Kötlu, er hún stökk í gjána.

1. Aquesta contarella gairebé és literalment idèntica a la continguda als Eldrit, tal i com se'ls anonema, (designació de tres escrits contenint descripcions d'erupcions i d'activitats volcàniques de l'antiga comarca meridional de l'Skaftafellssýsla -que el 1877 fou dividida en dues, l'occidental i l'oriental- com ara l'erupció del volcà Laki a l'any 1783. Mossèn Jón Steingrímsson fou prebost o prófastur dels skaftafel·lesos (Skaftfellingar) occidentals entre els anys de 1773 i 1791) de mossèn Jón Steingrímsson de Kirkjubæjarklaustur († 1791) que diu haver-la agafada „d'un vell patracol de rondalles i diversos altres relats escrits per l'Einar Þorsteinsson, sýslumaður i klausturhaldari o donat del monestir“ de l'Skaftafellssýzla „al començament del segle passat“ (1652-1683); també hi rebutja rotundament la versió de la contarella sobre la Katla que va seguir l'Eggert Ólafsson (1726-1768) a la seva „Kötlu-gylling“ o „Dauradura del Katla“, estrofa 12, línia 34 i nota a peu de plana a aquesta (cf. Poemes de l'Eggert Ólafsson. Copenhaguen, 1832, pàgs. 200.—201) segons la qual el rabadà es deia Skúli, la Katla el ficava dins una tina d'skyr i s'hi parla, a més a més, de les petjades que la vella va anar deixant fins a saltar a dins l'avenc.