Nú kannar Hrómundr skipin ok finnr einn mann hallast upp við í stafni¹. Hann spyrr þann mann at nafni. Sá kveðst Helgi heita inn frœkni, bróðir Hrǫngviðar, — «ok nenni² ek eigi friðar at biðja.»

 

Hrómundr lét grœða Helga inn frœkna. Hann sigldi þar eptir í Svíþjóð ok gerðist landvarnarmaðr³.

 

Þar eptir helt Óláfr konungr liði sínu vestr til Suðreyja⁴, gengu þar á land ok tóku strandhǫgg⁵. Karl⁶ einn bjó þar nærri. Konungmenn hǫfðu tekit kýr hans ok ráku undan sér. Lét hann mjǫk aumliga um þann missi.

 

Hrómundr kemr at ok spyrr, hverr sá væri. Karlinn segir, at byggð sín væri allskammt þaðan, ok kvað meiri fremd at brjóta hauga ok ræna drauga fé. Þessi kvaðst Máni at nafni. Hrómundr bað hann segja sér, ef hann vissi nokkut um soddan.

 

Máni sagðist víst vita ok mælti: «Þráinn, sem vann Valland⁷ ok var þar konungr, berserkr mikill ok sterkr, fullr galdra, hann var settr í haug með sverði, herklæðum ok fé miklu, en fáir fýsast þangat.»

 

Hrómundr spyrr, hverja leið sigla skal þangat. Hann segir, at hann má sigla rétt suðr í sex daga. Hrómundr þakkar karli fregn þessa, gaf honum fé ok lét hann taka kýr sínar. Sigldu þeir svá þaðan eptir því, sem karl vísaði þeim til, ok at sex daga fresti sáu þeir hauginn rétt fyrir framstafni.

 

Þeir kómu vestan at Vallandi ok fundu hauginn ok rufu þegar. Ok at liðnum sex dǫgum kómu þeir glugga á hauginn. Sáu þeir, at þar sat á stóli dólgr⁸ mikill, blár ok digr⁹, allr gulli klæddr, svá at leiptraði af. Rumdi¹⁰ hann mjǫk ok blés at eldi. Hrómundr spyrr, hverr nú vill ganga í hauginn, ok sá skuli kjósa sér þrjá gripi.

 

Váli kvað: «Engi mundi vilja gefa líf sitt við því. Eru hér nú sex tigir manna, ok mun trǫll¹¹ þetta ǫllum dauða veita.»

 

Hrómundr mælti: «Vágat mundi Kári hafa þetta, ef lífs væri,» — ok kvað þat makligt, at sér væri niðr sleppt í festi¹², þótt betra sé at fást við átta aðra. Fór svá Hrómundr niðr í festinni. Var þat á nóttu. Ok er hann kom niðr, bar hann saman fé mikit ok batt í festarenda.

 

Þráinn hafði verit á fyrri dǫgum konungr yfir Vallandi ok vann allt með gǫldrum, gerði margt illt af sér, ok þá hann var svá gamall, at hann kunni eigi at stríða lengr, lét hann setja sik lifanda í hauginn ok mikit fé með sér.

 

Nú sér Hrómundr, hvar sverðit hangir uppi á einni súlu. Hann kippir því ofan, gyrðist með ok gengr fram at stólnum ok mælti: «Mér mun vera mál¹³ ór hauginum, fyrst¹⁴ engi hamlar, eða hverninn vegnar¹⁵ þér, þú hérna, inn gamli? Sástu eigi, at ek bar saman fé þitt, en þú höktir¹⁶ kyrr, hundr¹⁷ leiðr, eða hvat var þér í augum, er þú horfðir á, at ek tók sverðit ok menit ok fjölda þinna annarra gripa?»

 

Þráinn kvað sér einskis um vert þykkja¹⁸, ef hann léti sik kyrran sitja á stóli sínum, — «ek kunna áðr fyrr¹⁹ at berjast. Er ek þá orðinn nógu ragr²⁰, ef þú einn skalt ræna mik auði, ok vil ek synja þér gripanna. Máttu sjá við²¹ mér dauðum.»

 

Þá mælti Hrómundr: «Rigaðu þér á fœtr²², ragr ok blauðr, ok tak þú sverðit aptr af mér, ef þú þorir.»

 

Draugr mælti: «Þat er engi fremd at bera sverð á mik vápnlausan. Heldr vil ek reyna afl við þik ok glímu.»

 

Hrómundr kastar þá sverðinu ok treysti afli sínu. Þráinn sá þetta ok leysti ofan ketil sinn, er hafði uppi. Hann var þá eigi frýnligr²³, blés þá at eldi, er hann var búinn at eta ór katlinum. Funi²⁴ mikill var í milli fóta honum, en ketillinn fullr í búki. Hann var í stakki²⁵ gullfáguðum²⁶. Báðar hendr hans váru brenglaðar²⁷, ok beygðust neglr fyrir góma.

 

Hrómundr mælti: «Skríddu af stóli, skálkr²⁸ argr, sviptr²⁹ ǫllu fé.»

 

Þá sagði draugr: «Nú mun mál vera at fara á fœtr, fyrst þú frýjar mér hugar.»

 

Dagr líðr, en kveldar, ok gerðist þá myrkt í hauginum. Hann gekk þá til glímu við Hrómund, en kastaði niðr katli sínum. Neytti þá Hrómundr afls, ok svá gengust þeir hart at, at grjót ok steinar gengu upp.

 

Þá datt draugrinn á annat kné³⁰ ok mælti: «Þú stjakar mér, ok víst ertu hraustr maðr.»

 

Hrómundr sagði: «Stattu stuðningslaust á fœtr aptr. Miklu ertu linari en Máni karl sagði.»

 

Þá tók Þráinn at tryllast, ok fylltist upp haugrinn með illan daun. Setti hann þá klœr sínar á hnakka Hrómundi ok sleit hold af beinum á lendar ofan ok mælti: «Kvarta eigi um, þótt gráni³¹ leikrinn ok sárni³² kroppr þinn, því at nú skal ek rífa þik kvikan í sundr.»

 

«Eigi veit ek,» sagði Hrómundr, «hvaðan soddan kattakyn³³ er komit í haug þenna.»

 

Draugrinn mælti: «Þú munt fœddr vera af Gunnlǫðu. Eru fáir þínir líkar.»

 

«Illt mun vera,» sagði Hrómundr, «at þú klórir mik lengi.»

 

Glímdu þeir hart ok lengi, svá at allt skalf, þat nærri var, þar til um síðir, at Hrómundr felldi hann á fótarbragði³⁴. Þá var orðit mjǫk dimmt.

 

Þá mælti draugr: «Nú vannstu mik með ráðum ok tókst sverð mitt. Þat skipti með okkr leikum. Lengi hefi ek lifat í haugi mínum ok lafat á fé, en eigi er gott at trúa gripum sínum, þótt góðir þykki, of mjǫk, ok aldri hefi ek ætlat, at þú, Mistilteinn³⁵, mitt góða sverð, mundir verða mér til meins.»

 

Varð Hrómundr þá lauss ok náði sverðinu ok mælti: «Herm mér nú, hvat marga menn í hólmgǫngu þú vannst með Mistilteini.»

 

«Hundrað fjóra ok tuttugu,» kvað draugrinn, «ok fekk ek aldri skeinu. Semingr konungr, er var í Svíþjóð, ok ek reyndum okkrar íþróttir, ok hugði hann ek mundi seint unninn verða.»

 

«Lengi hefir þú,» sagði Hrómundr, «verit mǫnnum til meins, ok mun þat happaverk at láta þik sem fyrst deyja.»

 

Hjó hann svá hǫfuðit af draugnum ok brenndi hann upp allan á báli, fór svá ór hauginum. Spurðu menn þá, hverninn Þráinn ok hann hefðu skilit. Hann kvað þat hafa gengit í kjǫr³⁶, — «því at ek hjó af honum hǫfuðit.»

 

Eignaðist Hrómundr þá þrjá gripi, er hann sótti í hauginn, hring, men ok Mistiltein. Allir fengu þeir of fjár. Sigldi Óláfr konungr svá þaðan ok norðr til síns ríkis, settist síðan at landi sínu um kyrrt³⁷.

Llavors en Hromund va escorcollar els vaixells i hi trobà un home estalonat a una roda de proa. Li demana com es diu i ell li respon que Helgi el valent i que era germà d'en Hrongvid, — «i em repugna demanar treva a ningú.»

 

En Hromund va permetre a l'Helgi el valent que curés les seves ferides; després, va singlar cap a Suècia on s'hi va fer landvarnarmaðr.

 

Després, el rei Olau va posar rumb amb la seva flota cap a ponent, cap a les Hèbrides, on van desembarcar i hi féren botí de bestiar. A prop d'allà hi vivia un vell. Els homes del rei li havien pres les vaques per emmenar-se-les cap a la platja. El vell cridava molt planyívolament queixant-se d'aquesta pèrdua.

 

En Hromund s'hi va acostar i li va demanar qui era. El vell li digué que les seves cases no eren gaire lluny d'allà i que veuria augmentats fama i honor entrant a dins els túmuls funeraris per robar-hi els béns als draugs. El vell llavors li digué que es deia Mani. En Hromund li pregà que li digués si en sabia res d'una cosa així.

 

En Mani li va dir que certament que en coneixia i va afegir: «En Train, que va conquerir la França i en fou rei, un berserc gran i fort, i un gran bruixot, fou dipositat en un túmul funerari amb la seva espasa, cuirasses i moltes de riqueses, però són pocs els disposats a entrar-hi.»

 

En Hromund li demana quin rumb ha de prendre per anar-hi. El vell li respon que durant sis dies ha de navegar amb rumb de cap a migjorn. En Hromund regracia el vell per aquesta informació, li dóna cabal i permet que agafi les seves vaques. Després d'això, es féren a la mar seguint les indicacions que el vell els havia donat i al cap de sis dies van albirar el túmul funerari ben al davant de la proa.

 

Arribaren a ponent de França i hi trobaren el túmul funerari que començaren a obrir de seguida. Al cap de sis dies aconseguiren obrir una finestra a l'interior del túmul i hi veieren un gran dólgr, negre i inflat, assegut a un setial, tot ell revestit d'or de manera que llambrejava. Vociferava molt i bufava el foc [per reviscolar-lo]. En Hromund llavors va demanar als seus homes qui d'ells volia entrar dins el túmul indicant-los que el qui ho fes podria quedar-se amb els tres objectes que hi triés.

 

En Vali li va respondre: «Cap de nosaltres donaria la seva vida a canvi d'això. Som seixanta homes aquí i així i tot, aquest trol és capaç de matar-nos a tots.»

 

En Hromund li va replicar: «Si fos viu, en Kari hauria gosat heure-ho,» — i va afegir que s'esqueia que l'hi davallessin a ell amollant-l'hi amb una corda, "encara que [consideri que] és millor enfrontar-se a vuit altres [que no pas a aqueix monstre]". En Hromund llavors hi entrà fermat a una corda. Ja s'havia fet de nit i quan va arribar al fons, va fer aplec de molt d'objectes preciosos i els va fermar al cap de la corda.

 

En altres temps, en Train havia estat rei de França i ho aconseguia tot amb les seves arts màgiques. Feia molt de mal i quan va haver tornat tan vell que ja no podia continuar lluitant, es va fer tancar viu dins el túmul amb un gran tresor.

 

En Hromund llavors va afinar una espasa penjada a dalt d'una columna. La davalla d'una estrebada, se la cinyeix, se'n va davant el sitial i parla dient: «És hora que surti del túmul ja que ningú no em priva de fer-ho, o, què et passa a tu, vell d'aquí dins? Que per ventura no has vist que he estat aplegant el teu tresor mentre tu et feies el ronso com un gos fastigós, i què hi tenies als ulls quan has estat mirant com agafava l'espasa, el collar i una gran quantitat d'altres objectes?»

 

En Train li va respondre que no donava gens d'importància al fet d'haver decidit continuar assegut i sense immutar-se al seu sitial, — «antany prou que en sabia de lluitar, i si tu totsol m'has de poder robar les meves riqueses, és que he tornat molt efeminat: penso negar-te els meus objectes, així que, mira d'anar amb compte amb mi, un mort.»

 

Aleshores en Hromund li va replicar: «Posa't dret, tu, marieta i covard, i recupera la teva espasa prenent-me-la, si és que goses.»

 

El draug li va respondre: «No hi ha cap honor en atacar-me amb una espasa a mi, que estic indefens. M'estimo més de provar les meves forces amb tu lluitant amb les mans nues.»

 

En Hromund aleshores va llançar l'espasa i confià en les seves forces físiques. En Train ho va veure i va despenjar el seu calderó dels clemàstecs. No s'hi sentia pas confortable llavors, va bufar el foc i es disposà a menjar del calderó. Entre els peus del draug hi havia un gran foc i la panxa del calderó era ben plena. El draug duia un gipó adornat amb [brocat d']or. Tenia totes dues mans seques i ganxudes i les ungles de les mans eren tan llargues que es corbaven al davant dels palpissos dels dits.

 

En Hromund li va dir: «aparta't del setial, servent marieta, o dóna't per desposseït de tot el teu tresor.»

 

El draug llavors li va replicar: «És hora d'aixecar-se, ja que reptes el meu coratge.»

 

El dia declina, es fa de nit i l'interior del túmul es fa fosc. El draug deixà caure en terra el seu calderó i es posà a lluitar amb les mans nues amb en Hromund. En Hromund emprava les seves forces, s'escometien amb tanta ferotgia que pedres i macs volaven arreu.

 

El draug llavors va caure, quedant agenollat d'un sol genoll, i digué: «Has aconseguit de fer-me caure, ben cert que ets un home estrenu.»

 

En Hromund li digué: «Deixa d'aguantar-te i torna a posar-te dret. Ets molt més feble del que deia el vell Mani.»

 

Aleshores en Train va embogir de ràbia i el túmul s'omplí d'una pudor nauseabunda. Va clavar les seves urpes al clatell d'en Hromund i li lacerava la carn dels ossos de dalt fins a la ronyonada tot dient-li: «baldament el nostre joc ara hagi deixat d'ésser-ho i el teu cos et sigui una ferida dolorosa: no et queixis pas, perquè ara t'esquarteraré viu.»

 

«No sé pas,» va dir en Hromund «d'on hi deu haver sortit en aquest túmul aquesta progènie de gats.»

 

El draug li va dir: «A tu et degué infantar la Gunnlǫð. Són pocs els teus iguals.»

 

«Mala cosa serà,» li va dir en Hromund, «que em rapinyis molt de temps.»

 

Van lluitar amb les mans durant molt de temps i amb tant d'aferrissament que tot el que hi havia més a prop d'ells tremolava i ho feren fins que finalment en Hromund va fer caure en Train amb una clau de peu. Mentrestant, s'havia fet molt fosc allà dedins.

 

Llavors va parlar el draug dient: «Vet aquí que m'has vençut amb superioritat i has agafat la meva espasa. Amb això acaba el nostre joc. He viscut molt de temps dins el túmul, aferrat als meus tresors, però no és bo confiar massa en els béns d'un, encara que sembli que són bons: mai no hauria cregut que tu, Mistilteinn, la meva bona espasa, et convertiries en el meu mal.»

 

En Hromund llavors el va deixar, agafà l'espasa i digué: «Conta'm ara quants d'homes vas vèncer en duel amb la Mistilteinn.»

 

«Cent vint-i-quatre,» va dir el draug, «i a mi no em feren mai ni una esgarrapada. El rei Seming, que era a Suècia, i jo vam posar a prova les nostres habilitats i ell es va imaginar que li caldria molt de temps per vèncer-me.»

 

«Durant molt de temps,» li va dir en Hromund, «has fet mal als homes. Serà una bona obra si, primer de tot, faig que moris.»

 

I llavors li va tallar el cap al draug i el va incinerar tot ell en una foguera i després va sortir del túmul funerari. Aleshores els seus homes li van demanar com havia acabat la cosa entre en Train i ell. Ell els digué que la cosa s'havia decidit [per a bé], — «perquè li he tallat el cap.»

 

En Hromund es va quedar amb aquests tres objectes que va anar a cercar al túmul: un anell, un collar i l'espasa Mistilteinn. Tots els seus homes hi van obtenir una gran quantitat de riqueses. Després, el rei Olau salpà d'allà per dirigir-se cap al nord, cap al seu regne i a partir de llavors féu vida retirada a les seves terres.