Els noms de les baies en alemany i islandès
i llur traducció al català
 
     
 
Macià Riutort i Riutort
(Universitat Rovira i Virgili)
 
     
 
València: Festschrift Herta Schulze-Schwarz, 2006
 
       
   
Tostemps vir cuidar en sabér
E camgi so cug per so sai,
E lais mentir per dire vér.

Tostemps trabuc creure en saber,
i canvii "ho crec" per "ho sé",
i deix de mentir per dir només ver.

Non cre qu'a la mort
Negus plus en port
Aver ni arnei
Mas los faitz que fei

No crec pas que a la mort
ningú se'n porti
haver ni eixovar:
tan sols els fets que féu
(Pèire Cardenal, Sirv. XXIV,1 i XX,6 segle XIII)
 
       
    1.
Agraïment
 
         
   
Voldria deixar constància, en primer lloc, del meu agraïment al botànic, naturalista i amic Heinz-Otto Rehage de Münster (Westfàlia) que em va posar a disposició la seva biblioteca personal i els seus coneixements per fer aquest recull terminològic.
 
       
       
    2.
A tall d'introducció:
 
         
   
En contraposició a la Mediterrània, rica en arbres fruiters, però relativament pobra pel que fa a la presència de baies, el centre i el nord d'Europa en són força rics i les baies, si més no històricament, hi han constituït la base del consum de fruita. Amb el present treball volem fer un primer intent de donar, de manera sistemàtica, uns equivalents catalans als noms de les baies més comunes en alemany i en islandès. No he pretès de fer un treball exhaustiu perquè fer-ho ultrapassaria de molt els límits que pot i ha de tenir aquesta publicació. Per això, he optat, p.e., a renunciar àmpliament a indicar la riquíssima terminologia dialectal alemanya i centrar-me en els termes més emprats en la llengua literària alemanya (remeto qui hi estigui interessat a les obres de Marzell i Pritzel/Jessen). La pràctica absència de dialectes a Islàndia soluciona ja de per si aquest problema en el cas de l'islandès. Tanmateix, he optat per introduir en el recull els noms d'alguns fruits que, malgrat no ésser populars, tenen, en la nostra societat, una gran repercussió econòmica (v.g., el quivi).
 
       
   
Les designacions científiques i els termes alemanys, islandesos i catalans, han estat extrets de les obres que es consignen a la bibliografia i de la informació aportada verbalment pel botànic alemany Sr. Rehage.
 
       
   
L'ordenació dels termes s'ha fet a partir de les famílies -ordenades alfabèticament- a les quals pertanyen les diferents plantes. Quan la planta i la baia que ella produeix tenen un nom diferent, escric el nom de la baia en vermell després d'indicar el nom de la planta.
 
       
   
Escric amb asterisc * els termes catalans encunyats en el marc d'aquest treball. Quan no he pogut trobar l'equivalent islandès d'una planta i la seva baia, he optat per donar-ne, tanmateix, un possible equivalent. Aquest fet queda consignat mitjançant un signe d'interrogació (?) escrit darrere el mot conjecturat. En aquest punt hem d'obrar amb extremada cautela, com ho palesa el següent exemple: La planta Lycium barbarum -per a la qual encunyo els neologismes boc-espí, arç de Berberia i espí de boc- es designa amb els termes Bocksdorn (alemany), boksdoorn (neerlandès), bocktörne (suec) i bukketorn (danès, noruec). Aquest fet ens podria induir a creure que, en islandès, al Bocksdorn alemany li ha de correspondre per la força un hipotètic *bukkaþyrnir... i no és pas així: el terme islandès (cf. Böðvarsson p. 562) és, en realitat, laufskálaflétta.
 
       
    3.
Varia philologica
 
         
    3.1.
Etimologia de Beere
 
   
Es tracta d'un mot pangermànic, per bé que atestat en dues variants morfològiques i dues de fonètiques:
 
       
    3.1.1.
Neutre fort
 
   
A] d'una banda, tenim un neutre fort, continuat pel gòtic *basi n (G.sg.: *basjis. El mot és atestat a través del compòsit weinabasi "gra de raïm": Mateu 7,16 i Lluc 6,44), norrè occidental antic ber n (islandès: ber n; suec: bär n; danès: bær n; dano-noruec -bokmål- bær n; noruec modern -nynorsk- bær n), alemany antic bėri n, saxó antic bėri n (? pel que fa al gènere).
 
       
    3.1.2.
Femení feble
 
   
B] d'una altra, tenim un femení feble, continuat per l'anglès antic berie f, berige f, berge f, berigie f, el baix-alemany mitjà i el neerlandès mitjà bēre f, neerlandès bes f (pl: bessen; diminutiu: besje n) i antiquat o dialectal bezie f (pl: beziën), alt-alemany modern Beere (per bé que sembla ésser-hi realment un ingveonisme, tal i com suggereix en Kluge i creiem nosaltres). Aquesta variant B] pot ésser tan antiga com l'altra, però també es pot tractar, senzillament, d'una innovació de l'ingveònic -germànic central-, que hauria arraconat l'antiga forma de gènere neutre cap als extrems -septentrional i meridional- de la Germània.
 
       
    3.1.3.
Variant amb -s- sorda
 
   
La forma gòtica basi n, el baix-alemany mitjà bēsinge f, bēseke n i el neerlandès mitjà bēse f i besie f (→ neerlandès modern bes f (pl: bessen; diminutiu: besje n) i antiquat o dialectal bezie f (pl: beziën, respectivament), remunten a una forma amb -s- sorda.
 
       
    3.1.4.
Variant amb -z- sonora
 
   
Les formes alemanya, baix-alemanya i norrena amb -r- exigeixen, ensems amb el neerlandès mitjà beire n i beyer n, en llur origen, una -z- sonora (→ -r- per rotacisme).
 
       
    3.1.5.
Denominador comú
 
   
Mentre que l'explicació de l'alternança -s-/-z- en el radical és senzilla, ja que hi ha molts altres casos semblants i tots ells són explicables pel canvi gramatical, l'alternança morfològica entre neutre fort d'una banda i femení feble de l'altra és més difícil d'explicar.
 
       
   
Per a la forma neutra forta, l'existència de canvi gramatical ens permet de reconstruir un protogermànic *básjan n (G.sg.: *basjés). El canvi de l'accent en els casos oblics hauria provocat en germànic comú l'aparició del canvi gramatical, i doncs, l'escissió del mot en dues variants fonètiques: a un básia- del nom.sg. se li hauria oposat un *bázjis, *bázjes del gen.sg. (i de les altres formes obliqües). En una part del germànic, les formes obliqües amb -z-, s'haurien generalitzades en tot el paradigma, mentre que en una altra part del germànic ho haurien fet les formes del cas recte amb -s-: d'aquí en vindria la divergència en el consonantisme entre l'alemany Beere i el neerlandès bes. La -r- de les formes alemanya i norrenes es deu, com ja hem indicat més amunt, a rotacisme.
 
       
   
Per tant: protogermànic *básjan n (G.sg.: *basjés) → germànic comú primerenc básjan "nom.sg." / *bázjis, *bázjes "G.sg." → germànic meridional *bázja- o *básja- (depenent del dialecte) i germànic septentrional *bázja-. Un germànic comú *basja, de gènere neutre, però reinterpretat com a femení pel romànic, es troba a la base del francès framboise (→ castellà frambuesa) que procedeix d'un *brāmbasja "móra d'esbarzer".
 
       
   
De tota manera, i com ja hem vist, cal assumir que aquesta forma comptava amb un doblet de gènere femení i paradigma feble: *bazjṓn (g.sg.: *bazjṓnaz), del qual n'hauria sortit l'anglès antic berie (g.sg. i n.pl.: bergan), baix-alemany mitjà i neerlandès mitjà bēre f. La manca de testimonis ens impedeix de dilucidar si aquesta forma ingveònica és un desenvolupament propi d'aquest grup del germànic o si hi és la continuació d'una vella variant germànica.
 
       
   
En alemany antic, el mot bėri és neutre i el mateix s'esdevé amb la seva continuació en alt-alemany mitjà, bėr. Però a la primera meitat del segle XIII el mot ja es troba atestat amb gènere femení (Konrad von Heimesfurt, diu urstėnde), tot i que com a substantiu fort, no feble. Durant el període de l'alt-alemany modern primerenc, pel territori de l'alt-alemany s'hi escamparà i s'hi acabarà imposant una forma de gènere femení i declinació febla, i no està clar si som davant un desenvolupament intern de l'alt-alemany o bé davant un manlleu del baix-alemany mitjà.
 
       
   
La primera explicació a aquest fenomen que nosaltres coneixem és la que li van donar els germans Grimm el 1854 al primer volum de llur diccionari. Segons ells, el plural del neutre daz bėr, que sona diu bėr, és formalment igual a un nominatiu singular femení (això és: diu bėr); doncs bé: l'ús freqüent del mot en plural hauria fet que hom l'acabés reinterpretant com a femení i així s'hauria originat el modern Beere f. La teoria dels germans Grimm és perfecta tret d'un sol punt: obvia el canvi de paradigma en la declinació del mot femení.
 
       
   
Calia, doncs, explicar també aquest punt. I per fer-ho, es va partir, ja en el segle XX, de tres fets:
 
 
1.
En el territori baix-alemany, la forma bēre f "baia", de gènere femení i declinació febla, hi és general a tota l'Edat Mitjana: una consulta al MNHW ens mostra que la forma baix-alemanya medieval bēre ffeble hi és general en tot el territori i en tots els temps i no hi alterna pas enlloc amb una forma de gènere neutre; alterna, això sí, en els territoris d'influència neerlandesa, amb formes amb -z- (escrita -s-), però de gènere igualment femení.
 
       
 
2.
A mesura que ens n'anem allunyant del territori baix-alemany, tornen a aflorar derivacions de les formes alt-alemanyes antigues, relegades, aixó sí, a l'àmbit dialectal o subestàndard. Aquest fet fa palès que hi ha hagut un desplaçament o avanç de la forma femenina i febla des del nord en direcció cap al sud: així, per exemple, Staub/Tobler IV, col. 1461-1475, ens mostren que a Suïssa continua predominant-hi -o hi predominava fa cent anys, quan es va fer el diccionari- una forma neutra das beri, das ber (diminutius: berli, bereli, beretschi), encara que, al seu costat, Staub/Tobler també hi constaten l'existència de la forma femenina de ber.
A més a més: en el sud, allà on el mot ja és de gènere femení, hi conserva la declinació forta, no pas la febla: així, Schmeller I, col. 263-264 constaten, per al bavarès, el plural die ber per al singular die ber, i els autors del WBMÖ II, col. 1047-1065, constaten, per al bavarès d'Àustria, que "plural gelegentlich auf -n <...> meist aber wie singular"
 
       
 
3.
Finalment, cal també constatar que les formes baix-alemanyes subjacents presentaven una -e- oberta llarga que topava amb la -e- tancada dels parlars del sud, que, en mots d'ells, va evolucionar modernament a -i-, de manera que a bona part del sud -i sempre en oposició als parlars baix-alemanys-, el mot per a "baia" hi té actualment una -i-: v.g., el luxemburguès bier o el bavarès birl/birdl, formes diminutives, però d'ús més freqüent que no pas llur primitiu, bir. És ver que aquesta forma amb -i- actualment va quedant arraconada per formes amb -e- en el mot primitiu, però es conserva molt bé en els seus compòsits (cf. Schmeller I, col. 263-264, qui consigna, per al bavarès lörbir "llorer", weinpir "pansa", prämpir "móra d'esbarzer" etc) i a la toponimia (cf. topònims com ara el bavarès Bierbichel, que no té res a veure amb la cervesa, sinó amb les moltes matetes de baies que s'hi fan: significa "Pujol de Baies"). La penetració del vocalisme -e- en el primitiu, en front de la conservació del vocalisme -i- en els compòsits, es pot interpretar, també, com el resultat de la pressió del mot de l'estàndard (procedent del nord), afavorida pel desig d'evitar l'estesa homofonia amb el mot per a la pera, i, en menor grau, amb la del mot per a l'ós.
 
       
   
Tot això, però especialment els dos primers punts exposats a dalt, van portar els etimòlegs a pensar que l'alemany modern Beere hi és un préstec, no pas una forma hereditària: Kluge hi veu un mot agafat del baix-alemany hanseàtic, i Duden i Pfeifer hi veuen una importació del territori de l'alemany central, on les formes femenines febles hi tenen una tradició molt més antiga que no en alt-alemany superior. Tinc per mi, que Pfeiffer i Duden encara pensen massa en termes de "desenvolupament lingüístic propi" i obvien que la forma de l'alt-alemany central també hi és una importació del baix-alemany. Ens calen monografies que estudiïn el cas en detall, però, malgrat aquest fet, personalment em decanto per veure en el mot alemany modern un baix-alemanyisme dels temps hanseàtics, irradiat primer al territori de l'alemany central i d'aquí, incorporat a la llengua estàndard i irradiat lentament cap a la resta del territori alt-alemany.
 
       
   
Sigui com sigui, avui el mot Beere és femení en alt-alemany, tant en el primitiu com en els compostos formats amb ell. Només hi conec una sola excepció: en el mot llorer, l'alemany distingeix entre Lorbeer m "llorer" i Lorbeere f "baia de llorer".
 
       
   
El protogermànic *básjan és un mot aïllat dins el conjunt de les llengües indoeuropees; amb, potser, l'excepció del grec antic de Salamina βάτιον "móra". El finès marja i l'estonià mari semblen ésser un préstec del germànic septentrional (*barja), amb bilabial nasal per comptes de bilabial oral, ja que, d'una banda, tant les llengües bàltiques (lituà uoga -accentuació: úoga-, letó oga -o- = diftong decreixent []- ← bàltic oriental *ōgā; cf. també lituà geruogė, gervuogė -esdrúixols- "móra d'esbarzer", žemuogė -esdrúixol- "maduixa", kadaguogė -accentuació: kàdaguogė- "ginebró" etc.) com les eslaves de l'entorn (rus ягода -esdrúixol-, polonès jagoda -pla- ← protoeslau *agā + el sufix col·lectiu -odā) presenten mots de forma massa divergent i, de l'altra, per la llunyania geogràfica del grec μορέα i afins. Fins a quin punt el nostre mot germànic pot estar relacionat amb el llatí baca, i aquest amb l'hongarès bogyó, les formes balto-eslaves esmentades a dalt, el tocari B oko (plural: okonta) i fins i tot el grec κόκκος "fruit (baia, llavor)", és un tema que ha de quedar per la força en l'aire, ja que només s'hi poden fer especulacions, que, per força, seran inconsistents i de base molt fràgil. Aquí només voldria deixar constància que el mot germànic sembla ésser un préstec d'una llengua del substrat, exactament igual que el que s'esdevé amb el mot llatí; i, encara que no ho pugui demostrar, tinc per mi que tots aquests mots poden ésser -són- continuacions d'un antiquíssim mot paleolític paneuropeu que cada grup lingüístic (ja d'ascendència indoeuropea, ja d'ascendència uralo-altaica) va acabar deformant per etimologia popular, per metacedeusi o simplement pel simple procés d'adaptació al respectiu sistema fonològic (a tall d'exemple modern: en català tenim el mot aranyó, que ens sembla un derivat d'aranya, quan en realitat és un mot cèltic, cf. aranès -de les Illes Aran, a Irlanda- āŕńə i irlandès mitjà i modern áirne -i valgui aquí a dir que fins i tot el sufix es correspon al sufix irlandès -óg, emprat en la formació de noms de baies-; el japonès beri hi és un préstec de l'anglès, el català baia ho és del francès etc. etc.). Finalment, també vull esmentar, per bé que com a tema a desenvolupar necessàriament enjondre, que l'existència de la parella formada pel germànic septentrional *barja i el finès marja ens ha de fer, si més no, considerar la possibilitat que el llatí mōrum "móra", mōrus "morera" i el grec μορέα "morera", μόρον "móra" (al costat de μῶρον "móra"), μορόεις -εσσα -εν "gros com una móra" -ja homèric- etc. també siguin continuacions del mateix mot paleolític paneuropeu ("paleoeuropeu").
 
       
   
Ja per acabar, voldria tractar aquí breument el cas de l'alemany antic <begelari> o <begeleri> -en ortografia normalitzada, <bėgilâri> o <bėgilėri>- (cf. Starck/Wells p. 43: "baca; Lorbeere; Ölbeere"; AHW I (A-B), col. 838: "Beere des Lorbeerbaums, baca lauri oder Ölbeere, Olive" -significats als quals cal encara afegir el de gra de raïm ja que també glossa el llatí uva-). A diferència de les obres esmentades, que hi veuen la continuació del llatí baca lauri o baca laurea, jo considero que aquest mot s'ha de veure com un préstec a l'alemany antic d'un mot ja romànic, continuació, és ver, dels clàssics baca lauri o baca laurea "baia de llorer, κοκκόδαφνον", però ja amb sonorització de l'oclusiva velar intervocàlica.
 
       
         
    3.2.
Baca / Bacca
 
   
Consonantisme: Fins fa relativament poc temps, s'assumia que, en llatí, "baia" s'hi havia dit "bacca" (i, de fet, és aquesta forma bacca, amb -cc-, la que continua fornint la base dels compòsits erudits catalans, v.g., baccífer -a, bacciforme, baccívor -a; també és la forma que es continua preferint en els manuals de botànica consultats). Tanmateix, en l'actualitat, aquesta forma amb -cc- geminada s'ha bandejat gairebé totalment dels diccionaris moderns de llatí, on la veiem substituïda per la forma genuïna baca. És d'aquesta forma amb -c- de què n'han sortit -o n'haurien d'haver sortit- les formes romàniques.
 
       
   
Vocalisme: Pel que fa a la quantitat de la vocal tònica, aquesta era llarga, això és, "bāca".
 
       
   
Ús: Segons Lewis/Short, bāca s'empra, en llatí, amb dos significats bàsics:
1. En sentit estricte:
1.1. Fruit petit i rodonenc (com ara el del llorer, la murtera, l'hisop, el xiprer, el plàtan i d'altres arbres).
1.2. oliva (fruit de l'olivera).
1.3. qualsevol mena de fruit.
2. <fig.> Diversos objectes i coses la forma de les quals recorda la de les baies; en concret:
2.1. perla (gemma).
2.2. cagalló de cabra o ovella.
2.3. baula de cadena, petita i en forma de perla.
3. Epítets:
3.1. Amb el significat 1. apareix qualificat amb els adjectius amara, arborea, bicolor, Idumaea, Palladia, pinguis, sanguinea, Sicyonia, siluestris, turgens, uirens.
3.2. Amb el significat 2.1. apareix qualificat amb els adjectius candida, conchea, fulgens, fulgida, insignis, leuis, Nereia, nitida, rotunda.
 
       
   
Exemples: → bācăquĕ cūm rāmīs sēmpēr frōndēntĭs ŏlīuae (Ovidi, Metamorfosis, VIII,295) "i la baia de l'olivera ensems amb les seves branques, de fulla sempre verda").
→ Pōnĭtŭr hīc bĭcŏlōr sīncērǣ bācă Mĭnēruǣ (Ovidi, Metamorfosis, VIII,664) "S'hi posa la baia bicolor de la verge Minerva [=olives verdes i negres, barrejades]".
→ īn spēm bācārūm flōrēbăt ăquātĭcă lōtŏs (Ovidi, Metamorfosis, IX,341) "floria un lotus aquàtic a l'espera de les baies [que naixerien de les seves flors]").
→ ēt bĭcŏlōr mȳrtūs ēt bācīs caerŭlă tīnūs (Ovidi, Metamorfosis, X,97) "i la murtera, bicolor per les seves baies i blavenca l'oriola per les seves").
→ Myrtĕă sīluă sŭbēst, bĭcŏlōrĭbŭs ōbsĭtă bācīs (Ovidi, Metamorfosis, XI,234) "A prop hi ha un bosc de murteres, plenes de baies bicolors").
→ quīppĕ nŏtām līnguae bācīs ŏlĕāstĕr ămārīs [exhibet] (Ovidi, Metamorfosis, XIV,525) "car l'ullastre fa palès el caràcter de la seva llengua en les seves baies amargues").
→ ōrchădĕs ēt rădĭī ĕt ămārā pausĭă bācā (Virgili, Geòrgiques, II,86) "hi ha les òrcades i els radis i les pàusies, de baia amarga (=tres menes diferents d'oliva)".
→ bālsămăquĕ ēt bācās sēmpēr frōndēntĭs ăcānthī? (Virgili, Geòrgiques, II,119) "...dels arbres de baume i de les baies de l'acant, de fulla sempre verda?").
→ uēnĭt hĭēms, tĕrĭtūr Sĭcyōnĭă bācă trăpētīs (Virgili, Geòrgiques, II,519) "ve l'hivern i la baia siciònia [=l'oliva] és mòlta sota els rutlons").
→ sānguĭnĕīs ĕbŭlī bācīs, mĭnĭōquĕ rŭbēntēm (Virgili, Bucòliques, ègloga X,27) "vermell de mini i de baies sanguínies d'évol").
→ rūtăquĕ Pāllădĭae bācae iūtūră săpōrēm (Moderat Columel·la, De l'agricultura, X,121) "i la ruda, que ajudarà a millorar el sabor de la baia de Pal·las").
→ quaequĕ ĕt Ĭdūmaeās mīttūnt pālmārĭă bācās (Joan Jovià Pontà, Del jardí de les Hespèrides, cap. De utilitate horum pomorum 82) "i també els palmerars que produeixen baies idumees [=dàtils]".)
 
       
   
Atès que un llatí baca havia de donar en català i en castellà *baga i no pas baia (català) ni baya (castellà), cal assumir que, darrere aquestes dues formes -a les quals cal afegir encara el basc baia- no hi ha pas un mot hereditari, sinó un manlleu agafat d'una altra llengua, en concret, del francès. Barri 1999 arrenglera el mot català entre els gal·licismes de la nostra llengua, seguint l'opinió dels qui ja n'havien tractat l'etimologia abans, com ara Coromines o DCVB. En tot cas, cal assumir que el préstec, si realment ho és, es va produir a partir de la forma escrita <baye>, ja que una adopció oral del mot hauria d'haver donat en català *bea, atès el fet que la pronunciació francesa del mot és [bε].
 
       
   
En francès, baie se sol veure com un mot patrimonial, amb una evolució semblant a la d'altres mots llatins amb -c- entre dues a (verbi gràcia, pacārepayer), tanmateix, l'existència del neerlandès bei —amb el doblet baai ← neerlandès mitjà baye— "baia" al costat de bezie i bes (bei també apareix en els compòsits, v.g. aardbei "maduixa", al costat de aardbezie), del baix-alemany beje al costat de bäre/bäär i del frisó bei -que també apareix en els compòsits, v.g. ierdbei "maduixa"- ens fa pensar que la història del mot francès pot ésser més complicada que no sembla a primera vista. És ver que el neerlandès bei / baai se sol interpretar com un manlleu del francès antic, però l'existència de les formes paral·leles frisona i baix-alemanya (fins i tot a una contrada tan llunyedana -això és, allunyada del territori neerlandès- com és el Dithmarschen), em fan pensar que el francès baie podria ésser-hi un vell germanisme, préstec d'una tercera forma germànica, pròpia de l'ingveònic costaner *baja / baje. Per donar resposta a aquesta pregunta, ens calen monografies que estudiïn amb detall l'origen de les formes neerlandesa, frisona i baix-alemanya, l'ancorament temporal de la forma francesa, i fins a quin punt hi ha pogut haver un solapament d'una forma d'origen germànic amb una forma d'origen llatí.
 
       
   
Fins i tot sense haver de recórrer a un hipotètic ingveonisme, podríem pensar que darrere la forma francesa hi ha una forma germànica, car, ¿com hauria evolucionat en el llatí o en el romànic primerenc de la Gàl·lia una forma germànica amb -z- o -ř- (*bazja o bařja, essent aquesta darrera forma la fase intermèdia entre bazja i barja)? Cal recordar aquí que aquest era un mot d'una freqüència d'ús altíssima entre els germanons i amb un so aliè al sistema fonològic del llatí. El canvi de gènere no ofereix cap problema: és sabut que els neutres i masculins germànics acabats en -a foren reinterpretats pel llatí / romànic com a femenins (i a l'inrevés: els femenins llatins i/o romànics acabats en -a foren reinterpretats pels idiomes germànics com a masculins o com a neutres). I, pel que fa al consonantisme del mot, no fóra, per ventura, possible que un *-zj- o *-řj- germànica hagués estat adaptat pel llatí o el romànic al seu sistema fonològic com a *-j- o *-gi- o alguna cosa de semblant? Els manuals que he consultat no preveuen què hauria passat en llatí o en romànic amb l'adaptació de mots xenoglòssics contenint aquests sons, però la parella Sisibut/Sisebut~Sigibut em fa creure que, si més no, fóra possible. I, independentment d'aquest fet, l'evolució normal del mot llatí bāca en francès, no hauria d'haver estat beye, -e-, per comptes de baie, amb -a-? Al capdavall, hom té en francès, en mots on la -a- llatina anava en síl·laba oberta: cantata/chantée, talem/tel, marem/mer, capra/chèvre, pratum/pré, casa/chez, -tatem/-té etc..
 
       
         
    3.3.
Significat normal i significat botànic
 
   
Si consultam el mot baia a la Gran Enciclopèdia Catalana, hi trobarem la següent definició (vd. GEC 4 [1988²,¹], BAI-BIA, pàg. 17):
 
       
 
BOT Fruit indehiscent, monocarpel·lar o pluricarpel·lar, d'epicarp prim i membranós i mesocarp i endocarp carnosos. Les llavors es poden trobar immergides directament dins la polpa homogènia (baies pròpiament dites) o bé trobar-se ordenades en diverses cavitats de la polpa (pseudo-baies). Són baies els fruits del raïm, el tomàquet, el pebrot, la belladona, l'albergínia etc...
 
     
   
Deixant ara de banda si la definició que acabam de llegir no és més pròpia d'un manual de botànica que no pas d'una enciclopèdia destinada al gran públic, qualsevol lector se n'adona de seguida que la seva idea de baia no es correspon del tot amb la definició acabada de citar: a pràcticament ningú se li ocorreria de designar com a baies fruites com ara l'albergínia, el cogombre, la figa de moro, el plàtan, el pebrot, el quivi o la tomaca, i a l'inrevés: a pràcticament ningú -especialment a cap alemanyo-parlant- se li ocorreria de pensar que les fraules o les móres no són baies -d'acord amb la definició botànica de baia- ans fruits múltiples (alemany: Sammelfrüchte; islandès: samaldin; anglès: aggregate fruits), i, més específicament, pluridrupes (alemany: Sammelsteinfrüchte) les móres i poliaquenis [amb receptacle carnós] (alemany: Sammelnussfrüchte) les fraules (Cf. SF pp. 29-30). Contatam, per tant, que tant en català com en alemany o islandès, hi ha una significació quotidiana, normal, del mot baia que no coincideix pas amb la significació del mot en botànica: així, el fruit de la planta Amaranthus albus és, amb terminologia botànica, un aqueni, però, en islandès, la planta hi rep la designació de gljáber, la qual cosa l'arrenglera entre les baies. Ens agrat o no, el mot baia té dos significats: un de normal o quotidià i l'altre d'específicament botànic, i aquesta doble realitat s'hauria de veure reflectida en el futur en els diccionaris del català. La definició "normal" del mot -evito a dretcient la paraula col·loquial perquè es tracta simplement de la definició no tècnica del mot i no hi ha res de col·loquial en ella- és la de fruit petit, sucós o carnós, de forma més o menys esfèrica, i, de manera especial, el produït per arbust, mata o arbre silvestre. Al seu costat hi ha la definició botànica, que, en paraules pentura més comprensibles per a un gran públic que les contingudes a la mai prou admirada GEC, fóra la de fruit les llavors del qual estan enrevoltades d'una polpa sucosa o carnosa, que està continguda dins una pell membranosa.
 
       
   
Atesa aquesta doble definició del mot, he cregut convenient que, en el present treball, no només hi havia de donar cabuda a les baies enteses en el sentit botànic del mot, sinó també a les pseudo-baies i a les baies enteses en el sentit quotidià del mot, encara que, des d'una perspectiva purament botànica, es tracti d'uns altres tipus de fruits. Així, el fruit de la planta Colchicum autumnale que, des d'una perspectiva botànica, és una càpsula, se sent, en alemany, com a baia, raó per la qual la trobareu en el present recull, i el mateix és vàlid també per al ja esmentat Amaranthus albus.
 
       
         
    3.4.
Ortografia botànica
 
   
En alemany observam una peculiaritat ortogràfica en l'escriptura dels noms de les plantes. Quan es tracta de termes compostos que designen espècies d'un mateix gènere, de manera general els botànics els escriuen separant-ne els constituents mitjançant un guió que desapareix en l'ortografia estàndard. Així, a un botànic Herbst-Zeitlose "còlquic, safrà bord" (planta Colchicum autumnale) li correspon un Herbstzeitlose en ortografia estàndard. Els constituents d'un compòsit, però, no se separen amb guió, quan el compost en qüestió designa un gènere, no una espècie. D'aquesta manera, un botànic escriu normalment Herbst-Zeitlose (perquè es tracta d'una espècie del gènere Colchicum) o Hunds-Rose (perquè es tracta d'una espècie del gènere Rubus) però en canvi escriu sense guió Fichtenspargel (és una planta que no té res a veure amb el gènere Asparagus, al qual pertanyen les diferents espècies d'espàrec. I en efecte, en alemany el terme Fichtenspargel s'empra per a designar les plantes del gènere de les monòtropes) o Zwergmispel (perquè és una planta que no té res a veure amb el gènere Mespilus, a la qual pertanyen les nesples; de fet, en alemany s'empra per a designar el gènere dels cotoneàsters). Atès d'una banda que es tracta d'un hàbit establert per la tradició, i de l'altra que els cercadors d'internet i dels navegadors donen resultats diferents segons que hom cerqui el nom amb o sense guió, indico, sempre que les hagi pogudes constatar, totes dues variants en el present treball.
 
       
   
Una segona peculiaritat ortogràfica botànica ve donada pel fet d'escriure amb majúscula els adjectius que puguin aparèixer en la designació d'una espècie. Amb aquest hàbit ortogràfic es persegueix l'objectiu de deixar clar que l'adjectiu no és un simple adjectiu ornamental, sinó que forma part de la designació de l'espècie en qüestió. Així, el terme alemany amb el qual hom designa la Monotropa hypopitys "xuclapins" és escrit Echter Fichtenspargel en ortografia "botànica" i echter Fichtenspargel en ortografia "estàndard". En el present treball no reflectim aquest hàbit ortogràfic botànic. Si tenim en compte que els cercadors d'internet i els dels navegadors no solen distingir entre majúscula i minúscula, incloure aquest hàbit ortogràfic en el present treball, no faria res més que allargar-lo innecessàriament.
 
       
         
    3.5.
Planta / baia
 
   
Per regla general, en alemany no se sol distingir entre el nom de la planta i el nom de la baia. Així, Himbeere hi designa la gerdera i el gerd. Només en un context d'èmfasi, això és, quan hom vol deixar clar que hom es refereix a la planta i no al seu fruit, hom recorre a compostos amb -staude, -busch, -strauch, depenent de la planta. En tals casos, el mot Beere adopta sempre la forma -beer-, v.g.: Erdbeerstaude "maduixera", Himbeerstrauch / Himbeerbusch "gerdera", Brombeerstrauch "esbarzer" etc. Per aquesta raó prescindim, com a norma, d'indicar, en el present treball, la forma específica de la planta, tret d'aquells casos en què creim oportú no fer-ho. Se sol tractar de casos en què el nom de la planta i el de la baia o el fruit divergeixen força.
 
       
         
    3.6.
Encunyació de termes catalans
 
   
A l'hora d'encunyar neologismes catalans, he tingut en compte la freqüència d'ús del mot alemany i/o islandès, així com la seva eventual utilització en registres literaris com ara el poètic. Altrament, especialment, si s'ha optat pel mètode senzill, però expeditiu, de catalanitzar el nom llatí o grec, pot passar que el neologisme creat no sigui utilitzable per part del traductor perquè el nou mot té un regust massa científic. Posem-ne un petit exemple: la poetessa Tua Forsström publica el 1979 un poemari amb el títol de Tallört. Una consulta a VF ens indica que aquesta planta rep la designació científica Monotropa hypopitys i una consulta a l'herbari virtual de les Illes Balears ens revela que aquesta planta, si bé present a Mallorca, no té nom popular en català. La consulta de VF i OIM ens en dóna el nom a les diferents llengües germàniques: islandès sníkjurót f, vaniljurót, hreisturblaðka, danès snylterod, alemany echter Fichtenspargel, noruec vaniljerot etc. L'eventual traductor al català de l'obra de Forsström haurà de dur a terme, per tant, la creació d'un terme català equivalent a tallört i, en el moment de fer-ho, tindrà tres camins possibles al davant: podrà crear un Monòtropa f, crear un Hipòpitis f o intentar crear un terme català propi que no només sigui utilitzable en els manuals de botànica, sinó també en literatura i en el món del comerç. Podrà recórrer llavors a encunyar un arrel de vainilla (imitant el noruec vaniljerot), un herba de rojalet (imitant el suec tallört) o fins i tot un xuclapins (imitant el francès sucepin); qualsevol d'aquests tres darrers neologismes resulta molt més idoni per a ésser emprat en literatura i en traduccions literàries que no pas els dos primers, que, al seu torn, s'adiuen més a un context estrictament científic, botànic. La creació de termes catalans utilitzables comercialment i en literatura, és, en la nostra opinió, obligatòria quan el mot de l'Europa central o boreal sense equivalent català no està restringit als cercles dels naturalistes sinó que pertany o forma part de la cultura popular d'aquests països. Vet-ací un segon exemple del que estic dient, extret de l'àmbit comercial: als supermercats hom hi troba, d'ençà d'uns anys, un producte islandès amb el nom de ous de lumpus / cast. huevas de lumpo. Es tracta d'un fals caviar elaborat amb els ous del peix Cyclopterus lumpus (islandès: grásleppa, gráslemba -peix femella- o rauðmagi, grámagi -peix mascle-). Crec que, comercialment parlant, el producte funcionaria encara millor si el peix productor tingués, al costat del nom català de lumpus, una designació més "popular", de regust no tan "científic", que sonés millor a l'orella del potencial comprador, com ara abraça-roques f o semblant. De fet, ens sembla que, darrerament, alguns productors islandesos d'aquest producte han començat a comercialitzar-lo sota el nom comercial castellà de huevas de Islandia o semblants, cosa que sembla indicar que el mot lumpus / lumpo potser no era el més adequat de cara a comecialitzar el peix i els seus ous entre nosaltres.
 
       
         
    3.7.
einiber / einisber
 
   
Ja per acabar aquesta part introductòria, vull fer breument esment del fet que, en islandès, els noms de les baies de les plantes de tema en -ja no solen portar pas s ligativa, tot i que aquesta possibilitat hi existeix. Segons això, la forma normal de designar en aqueixa llengua el ginebró o baia del ginebre és einiber, per més que al seu costat existeixi el doblet, molt poc usat, einisber. En el present treball, només esmentaré les formes sense s ligativa.
 
       
   
     



VOCABULARI TRILINGÜE ALEMANY-ISLANDÈS-CATALÀ