Friedrich Hölderlin*
PLANYS DE MÈNON[1] PER DIOTIMA[2]
Traducció de Macià Riutort
I
Cada dia surto a fora i mai no cerco el mateix i fa temps que he interrogat tots els viaranys del país. Tot ho visito: les altures refrescants, les obagues i les fonts: el meu esperit vagareja amunt i avall suplicant la pau com el cèrvol ferit[3] que corre boscos endins, fugint cap allà on, en l'obaga, sempre havia descansat segur, en havent arribat migdia, però el seu jaç verd no li alleuja pas el cor i el fibló l'empeny d'ací i d'allà amb bruel gemegós, delejós d'una son que el defuig: no l'alleugereixen ni l'escalfor de la llum ni la frescor de la nit i debades enfonsa les seves ferides dins les ones del corrent. I talment com la terra li allarga en va les gojoses plantes remeieres i cap dels zèfirs no li estronca pas la sang borbollejant, així, estimats, així també sembla que em passi a mi: és que no hi haurà ningú que em pugui llevar del front aquest somni esmarrit?
II
Sí, Déus de la Mort! Un cop que heu aconseguit l'home retut i l'agraponeu fermament, un cop que l'heu arrapat, malvats, amb vosaltres, i el vos heu emmenat allà baix on regna una nit atroç, de res no serveix llavors d'encercar-vos, suplicar-vos o aïrar-se amb vosaltres, ni viure en un ensensament temorós sentint amb un somriure la vostra broixa cançó: Així ha d'ésser! Oblida la teva passada benanança i dorm en silenci![4] Però, ànima meva, vet aquí que dins el pit se m'hi aixampla un so d'esperança, (ai lassa, encara no t'hi has avesat i no fas més que somniar presa d'un son ferreny!): no tinc festa però voldria coronar-me el rull. És que per ventura he deixat d'estar tot sol? Deu ser que un geni amical, vingut de lluny, roman vora meu, perquè tant si vull com si no, he de somriure i m'he d'astorar de quant feliç sóc, malgrat tot, enmig del meu sofriment.
III
Llum de l'Amor! Daurada! Brilles també als morts? Imatges d'un temps més lluminós, em fareu llum dins la meva nit? Jardins amorosos, muntanyes roents del capvespre, i vosaltres, caminois silents del boscatge: siau-m'hi tots benvinguts! I vosaltres els estels també, testimonis tots d'una benaurança divina, alts espectadors que en altres temps em vàreu mirar tot sovint amb esguard propici! I també vosaltres, parelles d'enamorats, bell plançó del maig, roses manyagues i lliris que anomèn encara ben sovint, també vosaltres! És ver que les primaveres s'escolen i que un any engega l'altre, i que el temps, el qui tot ho canvia i el qui amb tot i tothom es baralla, s'esmuny sorollosament per damunt els caps dels mortals com un torrent que s'esbrava retrunyent: però no pas als ulls benaurats, ja que als qui s'estiment, se'ls ha fet el present d'una altra vida. Així s'esdevenia amb nosaltres, Diotima, car tots els dies i tots els anys dels estels estaven lligats al nostre voltant eternament i íntimament.
IV
Però nosaltres, acollats delitosament, fèiem camí damunt aquesta terra com els cignes amants quan descansen a la vorera del llac o s'engronsen damunt les ones (on, entre nauxer i nauxer oneja un blau eteri) i miren dins les aigües, on es reflecteixen uns núvols d'argent. I encara que amenaçàs la tramuntana[5], enemiga dels qui s'estimen, ordidora de lamentacions i s'esfullessin les branques i la pluja volés dins el vent, nosaltres somrèiem tranquil·lament i sentíem el déu propi en converses de cor a cor, en un sol acord de les ànimes, plenament en pau amb nosaltres mateixos, solament joiosos i innocents com un infant. En perdre-la a ella, també m'he perdut a mi mateix i la casa se m'ha feta tediosa; ells[6] m'han eixorbat, i és per aquesta raó que ara dardejo, és per aquesta raó que cal que visqui com les ombres, per aquesta raó que tot el que em queda em sembla desproveït de sentit d'ençà de fa molt de temps.
V
Voldria celebrar festes; però per a què?! I també voldria entonar un cant amb altri, però vet aquí em falta tot el diví, estant com estic tan totsol: vet aquí la meva mancança; sé que per aquesta raó una maledicció em paralitza els tendons i que em toma sempre que vulgui començar a fer festa, de manera que sec tot lo dia apàtic i en silenci com els infants: només les llàgrimes em derregalimen sovint dels ulls, tot fredes, i les plantes del camp i les refilades dels ocells m'entristeixen, perquè també ells són missatgers, amb llur alegria, del diví. El sol, el qui tot ho reviscola, no vol acabar d'eixir dins el meu pit tremolós de fred: només l'ocupa un llostre fred i eixorc com els raigs de la nit, i el cel, ai las, buit i sense valor com les parets d'una presó, penja damunt el meu cap com un pes aclaparador.
VI
Jovenesa! En altres temps et coneixia d'una altra manera! Que no et retornarà mai cap prec? No em tornarà a dur cap a tu cap sendera? M'ha de succeir com als qui en temps passats també van seure a una taula benaurada amb ull brillant, hostes aboldronats en un eixam humà, sempre eixamenant, que assadollats aviat, vivien ignorants dels déus i que ara dormen muts sota el cant de l'oratge, sota una terra que floreix, i hi seguiran dormint fins que els arribi el dia en què el poder d'un miracle els faci tornar i els faci tornar a viure damunt un trispol verdejant, a ells, als ara sepultats?[7] Un alè sacre i diví amararà llavors la figura diàfana[8] quan la festa s'animi i les ones de l'amor vibrin, quan el torrent vivent ressoni tot embegut de cel, retrunyint allà baix, quan la nit reti els seus tresors i l'or soterrat llambregi des del fons dels torrents.
VII
Però tu, el dia en què et trobares davant la cruïlla[9], i jo em vaig esbucar davant tu, m'assenyalares, aconhortadora, quelcom de molt bell: m'ensenyares en silenci a saber veure les coses més grans i a cantar els déus amb veu més gojosa, talment com ells m'ho havien ensenyat a mi feia molt de temps en fer vibrar d'entusiasme el silenci[10]. Plançó dels déus! Que no em voldràs aparèixer per saludar-me i tornar-me a parlar de coses superiors com ho feies antany? Guaita! He de plorar-te i t'he de plànyer tot recordant un temps que fou més noble per més que l'ànima n'estigui avergonyida. Car, alegre esperit protector, t'he encercat molt molt de temps, avesat com estava a tu, pels fatigats camins de la terra... camins desencaminats. Sí, però ben debades, car els anys s'han esmunyit des que, pressentint el nostre fat, vèiem els vespres resplendents.
VIII
Heroïna, només et continua la teva llum! I en la llum només et perdura, bondadosa, la teva paciència. I ni tan sols estàs tota sola, tens prou companys de joc allà on ara floreixes i descanses sota les roses de l'anyada i el Pare mateix t'envia tendres vou-veri-vous per mitjà de les Muses que t'escalfen amb llur suau alè[11]. Sí, encara és ben ella! Encara és ben ella, des de la coroneta fins a la sola dels peus, la qui -com en altres temps- ara es fa davant meu, l'atenesa, atansant-se'm tota callada. I així com el teu raig, esperit amical, s'escampa propici i segur entre els mortals des del teu front rioler, així m'atestes (i fent-m'ho m'estàs dient que ho digui a altri, car els altres tampoc no ho creuen) que l'alegria és més perenne que l'aïrament i la preocupació, i que al final, cada dia serà un dia daurat[12].
IX
Divins! Us vull regraciar, car a la fi torna a alenar des del meu pit lleuger la pregària del cantor i torna a parlar-me el déu, com quan m'estava amb ella a dalt de cimals assolellats, des de dedins del que és el seu temple tot, tot vivificant-me en fer-ho. Vull viure! Ja rebrota el verd! i de les muntanyes d'argent d'Apòl.lon[13] em crida un so com si procedís de la lira sagrada i em mostra el camí[14]! Vine! no ha estat més que un mal-son[15]: les ales sagnants ja s'han curat i totes les esperances viuen rejovenides. Encara hi ha grandeses a trobar, moltes, moltíssimes, car el qui ha estimat tant, recorre ara[16] -cal que la recorri-, la senda que mena cap als Déus. I vosaltres, hores sacres, escorteu-nos-hi, totes vosaltres, les serioses i les jovenívoles! Vosaltres, pressentiments sagrats, romaneu amb nosaltres i vosaltres, precs pietosos! Vosaltres, entusiasmes, i tots vosaltres, bons genis a qui plau d'estar-se amb els qui s'estimen, romaneu també amb nosaltres! Romaneu tots vosaltres amb nosaltres fins que hàgim atès un trispol comú, ja sigui allà on tots els benaurats estan preparats per prendre estatge[17], allà on hi ha les àguiles i els estels -els missatgers del Pare-, allà d'on són herois i amants, allà on les Muses ens encontraran, o sigui aquí, a l'Illa del Desgel[18], on els nostres seran els primers, acollats en jardins esponerosos, on els cants seran vers i les garrides primaveres més llargues, i on a la nostra ànima, la teva i la meva fetes una, li tornarà a rodar la roda de les saons.
Tarragona, 1985
DEU POEMES*
de Friedrich Hölderlin
Traducció de Macià Riutort
A tall de pròleg.
Vull agrair als amics de Salina, abans que vosaltres, lectors i lectores, comenceu a llegir els hermeneumènons transcrits aquí dessota, que els hagi vingut de grat imprimir-los. La traducció d'aquestes odes i poemes fou feta durant el primer curs que vaig ensenyar a Tarragona (1984-1985). De llavors ençà ja han passat un bon manat d'anys, i tot probablement aquests textos haurien restat inèdits si no s'hagués presentada l'oportunitat de publicar-los a través de Salina. Per aquesta raó, sigui amb el seus editors el meu agraïment, i molt especialment a na Sara Pujol i a n'Olivier Giménez.
El lector que encara hagi fet el batxillerat de lletres potser se'n recordarà -de les classes de grec-, que en aqueixa llengua un mateix verb, hermeneúein, reuneix els significats de traduir i interpretar. Per a la ment grega, la diferència entre tots dos conceptes, que a nosaltres tan clara ens sembla, era difusa, vaga. I és que, realment, no hi ha traducció sense interpretació, i qui vulgui traduir Hölderlin, escomesa l'empresa, esdevindrà aviat ben conscient d'aquest fet. La traducció que ofereixo avui al lector tarragonenc i d'enjondre, és per tant, la meva forma d'entendre el difícil poeta alemany, la meva forma d'interpretar-lo, la meva forma d'acostar el lector a les seves sovint closes paraules. Em sentiré benpagat si, en haver acabat de llegir els textos traduïts, trobeu que és digna d'ésser encabida al costat de totes les altres que pugueu tenir.
1. DER GEFESSELTE STROM
1. Was schläfst und träumst du, Jüngling, gehüllt in dich,
Und säumst am kalten Ufer, Geduldiger!
Und achtest nicht des Ursprungs, du, des
Ozeans Sohn, des Titanenfreundes!
2. Die Liebesboten, welche der Vater schickt,
Kennst du die lebenatmenden Lüfte nicht?
Und trifft das Wort dich nicht, das hell von
Oben der wachende Gott dir sendet?
3. Schon tönt, schon tönt es ihm in der Brust, es quillt,
Wie, da er noch im Schoße der Felsen spielt',
Ihm auf, und nun gedenkt er seiner
Kraft, der Gewaltige, nun, nun eilt er,
4. Der Zauderer, er spottet der Fesseln nun,
Und nimmt und bricht, und wirft die Zerbrochenen,
Im Zorne, spielend, da und dort zum
Schallenden Ufer, und an der Stimme
5. Des Göttersohns erwachen die Berge rings,
Es regen sich die Wälder, es hört die Kluft
Den Herold fern, und schaudernd regt im
Busen der Erde sich Freude wieder.
6. Der Frühling kommt; es dämmert das neue Grün;
Er aber wandelt hin zu Untersterblichen;
Denn nirgend darf er bleiben, als wo
Ihn in die Arme der Vater aufnimmt.
1. LES AIGÜES ENCADENADES1
1. Què hi fas dormint i somiant, tu, jove2, acotxat amb tu mateix3,
i et fas esperar4 a la riba freda, tu, pacient5!
I desatens6 el qui et fou Origen, tu, el
fill d'Oceà, l'amic dels Titans!
2. Que no reconeixes els càlids oratges que atien la vida7,
els missatgers d'amor que t'envia ton Pare?
I que no et fér la paraula, que tota clara t'envia
de dalt el Déu omnivigilant?
3. El pit ja li ressona, ja li ressona, i li rebull8
com quan encara jugava pel roquissar matern9:
ah! vet aquí que el puixant se'n recorda de sa
força, i s'apressa ja i corre,
5. ell, l'indecís10: fa befa dels seus lligams,
i els agafa i els trenca, i furient, com si estigués jugant,
llença els ara trencats ça i lla cap a la
riba sonora; i en sentir la veu
6. del fill dels Déus es desperten les muntanyes tot al seu rodó,
s’agiten els boscos, sent el cingle
l’herald de lluny, i l’alegria torna a fer-se sentir,
amb un fremiment, dins la sina de la terra:
7. La primavera arriba; ja despunta arreu un verd novell.
Però Ell camina cap a les qui no moren11;
Car enlloc no li és permès de romandre, més que
allà on son Pare el rep en braços.
2. GANYMED
1. Was schläfst du, Bergsohn, liegest in Unmut, schief,
Und frierst am kahlen Ufer, Geduldiger!
Denkst nicht der Gnade, du, wenns an den
Tischen die Himmlischen sonst gedürstet?
2. Kennst drunten du vom Vater die Boten nicht,
Nicht in der Kluft der Lüfte geschärfter Spiel?
Trifft nicht das Wort dich, das voll alten
Geists ein gewanderter Mann dir sendet?
3. Schon tönets aber ihm in der Brust. Tief quillts,
Wie damals, als hoch oben im Fels er schlief,
Ihm auf. Im Zorne reinigt aber
Sich der Gefesselte nun, nun eilt er,
4. Der Linkische, der spottet der Schlacken nun
Und nimmt und bricht und wirft die Zerbrochenen
Zorntrunken, spielend, dort und da zum
Schauenden Ufer, und bei des Fremdlings
5. Besondrer Stimme stehen die Herden auf,
Es regen sich die Wälder, es hört tief Land
Den Stromgeist fern, und schaudernd regt im
Nabel der Erde der Geist sich wieder.
6. Der Frühling keimt. Und jedes, in seiner Art,
Blüht. Der ist aber ferne; nicht mehr dabei.
Irr ging er nun; denn allzugut sind
Genien; himmlisch Gespräch ist sein nun.
2. GANIMEDES1
1. Què hi fas dormint, fill del puig, jaguent tot sorrut, de biaix2,
i glaçat en aquesta riba pelada3, tu, pacient!
Que no te'n recordes de la gràcia que t'atorgaven
els Celestials quan sedejaven antigament a llurs taules?4
2. Que no reconeixes allà baix, dins el cingle,
el redoblat ressò5 dels oratges, els missatgers del Pare6?
Que no et fér la Paraula que plena de l'esperit d'antany
et crida un que per tu s'ha fet ric en camins i viatges?7
3. Però vet aquí que el pit ja li ressona8. I a dins de les seves profunditats
el cor se li eixampla9, com antany, quan dormia allà dalt, al roquissar.
I pres d'ira l'encadenat s'allibera ara de sa brutícia
i s'apressa i corre,
4. el malapte10, i se'n riu de la ganga11 que el lligava,
i la pren i la trenca, i, ebri de ràbia, jugant-hi,
llença els trencats bocins ça i lla cap a la
riba esguardant, i a la peculiaríssima12 veu
5. del foraster, els folcs13 s'aixequen
i es contorben14 les forests; i d'enfora sent la plana15
l'Esperit del Riu16, i amb una esgarrifança
torna en el Melic17 de la Terra a renéixer l'Esperit.
6. La primavera brosta18. I tota cosa, segons li és llei i natura,
floreix. Però ell és lluny; ja no és aquí.
S'és perdut per a nosaltres19; car massa bons són
els Genis20; i d'ara endavant, les seves converses seran celestials21.
3. HÄLFTE DES LEBENS
Mit gelben Birnen hänget
Und voll mit wilden Rosen
Das Land in den See,
Ihr holden Schwäne,
Und trunken von Küssen
Tunkt ihr das Haupt
Ins heilignüchterne Wasser.
Weh mir, wo nehm ich, wenn
Es Winter ist, die Blumen, und wo
Den Sonnenschein
Und Schatten der Erde?
Die Mauern stehn
Sprachlos und kalt, im Winde
Klirren die Fahnen
3. A1 LA MEITAT DE LA VIDA
Amb peres grogues
i tot florit d'englantines penja
el paisatge sobre el llac;
oh, cignes plens de gràcia!
que tot embriacs de besades
capbusseu el vostre cap
dins les sòbries aigües sagrades2.
Ai de mi!3 On colliré jo ara,
en arribat l'hivern, les flors,
on l'esclat del sol
i amb ell les ombres de la terra?
Silents es drecen els murs,
i glaçats, i en el vent
grinyolen els penells.
4. SOKRATES UND ALKIBIADES
“Warum huldigest du, heiliger Sokrates,
Diesem Jünglinge stets? kennest du Größers nicht?
Warum siehet mit Liebe,
Wie auf Götter, dein Aug auf ihn?”
Wer das Tiefste gedacht, liebt das Lebendigste,
Hohe Tugend versteht, wer in die Welt geblickt,
Und es neigen die Weisen
Oft am Ende zu Schönem sich.
4. SÒCRATES I ALCIBÍADES1
“Per què, sagrat Sòcrates, ets tostemps tan sol.lícit2
amb aquest jove? Que no coneixes res de més gran?
Per què es gira el teu ull amorós3
cap a ell com ho fa cap als déus?
El qui ha filat4 els pensaments més profunds, estima la més vivent de les edats,
el qui ha escrutat5 el món, sap què vol dir l'alta joventut6.
I al final, sovint s'esdevé que els savis giren llur seny
cap a la bellesa7.
5. EMPEDOKLES
Das Leben suchst du, suchst, und es quillt und glänzt
Ein göttlich Feuer tief aus der Erde dir,
Und du in schauderndem Verlangen
Wirfst dich hinab in des Ätna Flammen.
So schmelzt' im Weine Perlen der Übermut
Der Königin; und mochte sie doch! Hättst du
Nur deinen Reichtum nicht, o Dichter,
Hin in den gärenden Kelch geopfert!
Doch heilig bist du mir, wie der Erde Macht,
Die dich hinwegnahm, kühner Getöteter!
Und folgen möcht ich in die Tiefe,
Hielt die Liebe mich nicht, dem Helden.
5. EMPÈDOCLES
Cerques la vida, la cerques, quan1 un foc diví
brolla cap a tu tot brillant des de les profunditats de la terra,
i tu, pres d'un desig gràvid de feredat2
et llences cap avall cap a dins les flames de l'Etna.
És ver que la sobergueria3 de la reina li féu fondre perles en el vinagre4:
Però ella prou que ho podia5 fer! Però tu, poeta,
tant de bo no haguessis sacrificat
ta riquesa en el calze rebullent6!
Però tu m'ets sagrat, tant com la puixança de la terra
que et va rapir, audaç occit!
I voldria seguir l'heroi7 en l'abís
si Amor no em retingués.
6. AN DIE PARZEN
Nur Einen Sommer gönnt, ihr Gewaltigen!
Und Einen Herbst zu reifem Gesange mir,
Daß williger mein Herz, vom süßen
Spiele gesättiget, dann mir sterbe!
Die Seele, der im Leben ihr göttlich Recht
Nicht ward, sie ruht auch drunten im Orkus nicht;
Doch ist mir einst das Heilge, das am
Herzen mir liegt, das Gedicht gelungen,
Willkommen dann, o Stille der Schattenwelt!
Zufrieden bin ich, wenn auch mein Saitenspiel
Mich nicht hinabgeleitet; Einmal
Lebt ich, wie Götter, und mehr bedarfs nicht.
6. A LES PARQUES
Feu-me1 el do d'atorgar-me un darrer estiu, oh vosaltres, tot puixantes!
i amb ell, una darrera tardor, perquè el meu cant pugui madurar
i mon cor, assadollat dels dolços acords2, sigui
més volenter a prendre mort3!
L'ànima, a qui en vida li fou denegat el seu dret divinal,
de bades cercarà allà baix, a l'Orcus, el repòs;
però si un dia em reïx el Sagrat4, el Poema que
ara encara afeixuga mon cor5,
Benvingut em seràs tu llavors, Silenci del Regne6 de les Ombres!
Estaré benpagat de mi mateix, baldament en el descens no m'hi acompanyin
ni ma lira ni el seu so: car una vegada
hauré viscut com els Déus - i això, ja és prou.
7. DIE GÖTTER
Du stiller Äther! immer bewahrst du schön
Die Seele mir im Schmerz, und es adelt sich
Zur Tapferkeit vor deinen Strahlen,
Helios! oft die empörte Brust mir.
Ihr guten Götter! arm ist, wer euch nicht kennt,
Im rohen Busen ruhet der Zwist ihm nie,
Und Nacht ist ihm die Welt, und keine
Freude gedeihet und kein Gesang ihm.
Nur ihr, mit eurer ewigen Jugend, nährt
Im Herzen, die euch lieben, den Kindersinn,
Und laßt in Sorgen und in Irren
Nimmer den Genius sich vertrauern.
7. ELS DÉUS
Tu, èter encalmat! Sempre em preserves enmig del dolor
l'ànima i sa bellesa1, i tot sovint, Hèlios,
el meu pit irat s'ennobleix en presència del teu esclat
fins a brandar d'audàcia.
Vosaltres, déus bondadosos! míser és qui no us coneix,
car el desassossec2 no deixarà reposar mai el seu cor incivil
i el món li serà tostemps nit, i no hi haurà cap
alegria ni cant que li xor'.
Només vosaltres, amb la vostra joventut eterna, nodriu
un cor d'infant dins el pit d'aquells qui us estimen,
i només vosaltres no deixeu mai que el Geni
es contristi en el neguit i la follia.
8. VULKAN
Jetzt komm und hülle, freundlicher Feuergeist
Den zarten Sinn der Frauen in Wolken ein,
In goldne Träum und schütze sie, die
Blühende Ruhe der Immerguten.
Dem Manne laß sein Sinnen, und sein Geschäft
Und seiner Kerze Schein, und den künftgen Tag
Gefallen, laß des Unmuts ihm, der
Häßlichen Sorge zu viel nicht werden.
Wenn jetzt der immerzürnende Boreas,
Mein Erbfeind, über Nacht mit dem Frost das Land
Befällt, und spät, zur Schlummerstunde,
Spottend der Menschen, sein schrecklich Lied singt,
Und unsrer Städte Mauern und unsern Zaun,
Den fleißig wir gesetzt, und den stillen Hain
Zerreißt, und selber im Gesang die
Seele mir störet, der Allverderber,
Und rastlos tobend über den sanften Strom
Sein schwarz Gewölk ausschüttet, daß weit umher
Das Tal gärt, und, wie fallend Laub, vom
Berstenden Hügel herab der Fels fällt.
Wohl frommer ist, denn andre Lebendige,
Der Mensch. Doch zürnt es draußen, gehöret der
Auch eigner sich und sinnt und ruht in
Sicherer Hütte, der Freigeborne.
Und immer wohnt der freundlichen Genien
Noch Einer gerne segnend mit ihm, und wenn
Sie zürnten all, die ungelehrgen
Geniuskräfte, doch liebt die Liebe.
8. VULCÀ1
Però ara vine, geni del foc2, amic, i gombolda
en núvols el tendre cor de les dones,
gombolda-les en somnis encesos d'or i protegeix la
florent quietud de les tothora bondadoses3.
I a l'home deixa-li els negocis i els seus afanys4
fés que trobi plaer a la claror de sa llàntia o en el dia
venidor, i no permetis que ni la displicència
ni la lletja basca el sobrepugin,
ara que Bòreas en una còlera que no coneix ni treva ni repòs,
-ell, el meu enemic mortal-, argolla la terra amb la gelada
durant la nit i tard, en l'hora dels sons
canta sa terrible cançó fent befa dels homes,
ara, quan ell, el qui tot ho atueix,
assola els murs de les nostres ciutats, assola la nostra tanca,
-tots ells aixecats amb diligència-, i amb ells devasta també
[la plàcida arbreda5,
i l'ànima a mi em destorba fins i tot quan ella canta,
i ara, que encès d'una fúria que no coneix ni detur ni descans vessa
sa negra nuvolada sobre les plàcides aigües del riu,
fins que la vall tot al nostre voltant rebull fins a ben lluny,
i cau, talment fullaraca, el roc del puig que s'esberla6.
Prou que l'home és el més pietós de tots els vivents.
Però quan defora bramuli la maltempsada, ell,
el Nascut Lliure, millor que no tingui cap altre amo que no
[sigui a ell mateix,
ni descansi ni mediti enlloc més que no sigui dins sa segura cabana.
Car sempre tindrà, vivint amb ell de grat i beneint-lo,
un Geni propici; i si un dia
es desfermessin totes les forces indòcils
del Geni, restaria encara Amor, que l'estima.
9. DER BLINDE SÄNGER
ἔλυσεν αἰνὸν ἄχος ἀπ᾽ ὀμμάτων Ἄρης
(Sòfocles, Àiax, v. 706)*
Wo bist du, Jugendlicher! das immer mich
Zur Stunde weckt des Morgens, wo bist du, Licht?
Das Herz ist wach, doch bannt und hält in
Heiligem Zauber die Nacht mich immer.
Sonst lauscht ich um die Dämmerung gern, sonst harrt
Ich gerne dein am Hügel, und nie umsonst!
Nie täuschten mich, du Holdes, deine
Boten, die Lüfte, denn immer kamst du,
Kamst allbeseligend den gewohnten Pfad
Herein in deiner Schöne, wo bist du, Licht!
Das Herz ist wieder wach, doch bannt und
Hemmt die unendliche Nacht mich immer.
Mir grünten sonst die Lauben; es leuchteten
Die Blumen, wie die eigenen Augen mir;
Nicht ferne war das Angesicht der
Meinen und leuchtete mir und droben
Und um die Wälder sah ich die Fittige
des Himmels wandern, da ich ein Jüngling war;
Nun sitz ich still allein, von einer
Stunde zur anderen, und Gestalten
Aus Lieb und Leid der helleren Tage schafft
Zur eignen Freude nun mein Gedanke sich,
Und ferne lausch ich hin, ob nicht ein
Freundlicher Retter vielleicht mir komme.
Dann hör ich oft die Stimme des Donnerers
Am Mittag, wenn der eherne nahe kommt,
Wenn ihm das Haus bebt und der Boden
Unter ihm dröhnt und der Berg es nachhallt.
Den Retter hör ich dann in der Nacht, ich hör
Ihn tötend, den Befreier, belebend ihn,
Den Donnerer vom Untergang zum
Orient eilen und ihm nach tönt ihr,
Ihm nach, ihr meine Saiten! es lebt mit ihm
Mein Lied und wie die Quelle dem Strome folgt,
Wohin er denkt, so muß ich fort und
Folge dem Sicheren auf der Irrbahn.
Wohin, wohin? ich höre dich da und dort,
Du Herrlicher! und rings um die Erde tönts.
Wo endest du? und was, was ist es
Über den Wolken und o wie wird mir?
Tag! Tag! du über stürzenden Wolken! sei
Willkommen mir! es blühet mein Auge dir.
O Jugendlicht! o Glück! das alte
Wieder! doch geistiger rinnst du nieder,
Du goldner Quell aus heiligem Kelch! und du,
Du grüner Boden, friedliche Wieg! und du,
Haus meiner Väter! und ihr Lieben,
Die mir begegneten einst, o nahet,
O kommt, daß euer, euer die Freude sei,
Ihr alle, daß euch segne der Sehende!
O nimmt, daß ichs ertrage, mir das
Leben, das Göttliche mir vom Herzen.
9. L'AEDE1 ORB
ἔλυσεν αἰνὸν ἄχος ἀπ᾽ ὀμμάτων Ἄρης
(Sòfocles, Àiax, v. 706)*
On ets, minyona!? On ets tu, claror1, que sempre em despertes
en el moment precís de l'arribada del matí2?
Mon cor ja és despert, però la nit encara
em reté, captiu del seu sagrat encant.
Antany m'agradava escoltar3 l'arribada de l'alba, antany em plaïa
d'esperar sa arribada en el raiguer, i mai no en vaig ésser decebut!
mai, amiga4, no m'han enganat els teus missatgers,
els oratges matinals, car tostemps has vingut
Per la mateixa sendera, sembrant pertot l'alegria,
Sempre radiant, bella. Però on ets, claror?
Mon cor torna a estar despert, però la infinita
nit encara em paralitza i reté captiu.
Per mi verdejaven antany les fulles i brillaven
les flors en la mateixa lluïssor de mos ulls;
la cara dels meus no m'era llunyedana
i m'il.luminava el seu esclat, i allà dalt,
i tot al voltant de les forests, quan era un minyó
veia les ales del cel solcant-lo.
Ara, vet-me aquí, sol i vern, callat, enfilant hores
a les hores, elucubrant ma pensa
visions d'amor i dolor dels dies més clars
que li siguin un goig,
i heus-me aquí escoltant les llunyanies a veure si, pentura,
me'n ve un amic que em salvi.
Llavors, sovint al migdia sento
el Tonant apropant-se tot d'aram
que l'habitatge per ell em tremola i el sòl
retruny sota ses passes, i el puig retorna el seu retrò.
I el sento de nits, el meu salvador, i el sento a ell,
el meu llibertador, quan duu la mort, quan duu la vida,
a ell, el Tonant, fent acuitadament sa via de ponent
fins a llevant, i vosaltres voleu ara vers ell,
vosaltres, acords de la meva lira! Ma cançó reviu amb ell
i talment com la font fa cap a la correntia,
així he de fer cap jo també cap allà on ell vagi5 i
segueixo el qui marxa segur pel seu erràtic vial6.
Cap a on? Cap a on? Et sento ça i lla, arreu,
Magnífic7, tot al teu voltant retruny la terra,
on són tos confins? i què, què hi ha allà,
part damunt els núvols, però ara què, què m'ocorre?
Oh Dia! Oh Dia! Tu, que estàs part damunt els núvols que s'esfondren!
Sies benvingut! Per tu mos ulls viuen una nova florida.
Oh claror de ma jovenesa, o felicitat! Prou que ets la
mateixa dels temps passats, però ara el teu doll,
daurada deu, que rages d'un calze sagrat, brolla dins meu, em neix de
[l'esperit!8 i tu,
tu, sòl verdejant, i tu, plàcid bressol! i tu,
casal de mos pares9! i vosaltres, estimats,
que antany m'acollíreu, tots vosaltres, atanseu-vos,
Veniu a mi i que vostra sigui també l'alegria,
veniu, que us beneeeixi el qui torna a veure!
Oh, lleveu-me la vida, lleveu-me del cor el pes del diví,
si voleu que ho pugui suportar!
10. CHIRON
Wo bist du, Nachdenkliches! das immer muß
Zur Seite gehn, zu Zeiten, wo bist du, Licht?
Wohl ist das Herz wach, doch mir zürnt, mich
Hemmt die erstaunende Nacht nun immer.
Sonst nämlich folgt ich Kräutern des Walds und lauscht
Ein weiches Wild am Hügel; und nie umsonst.
Nie täuschten, auch nicht einmal deine
Vögel; denn allzubereit fast kamst du,
So Füllen oder Garten dir labend ward,
Ratschlagend, Herzens wegen; wo bist du, Licht?
Das Herz ist wieder wach, doch herzlos
Zieht die gewaltige Nacht mich immer.
Ich wars wohl. Und von Krokus und Thymian
Und Korn gab mir die Erde den ersten Strauß.
Und bei der Sterne Kühle lernt ich,
Aber das Nennbare nur. Und bei mir
Das wilde Feld entzaubernd, das traurge, zog
der Halbgott, Zevs Knecht, ein, der gerade Mann;
Nun sitz ich still allein, von einer
Stunde zur anderen, und Gestalten
Aus frischer Erd und Wolken der Liebe schafft,
Weil Gift ist zwischen uns, mein Gedanke nun;
Und ferne lausch ich hin, ob nicht ein
Freundlicher Retter vielleicht mir komme.
Dann hör ich oft den Wagen des Donnerers
Am Mittag, wenn er naht, der bekannteste,
Wenn ihm das Haus bebt und der Boden
Reinigt sich, und die Qual Echo wird.
Den Retter hör ich dann in der Nacht, ich hör
Ihn tötend, den Befreier, und drunten voll
Von üppgem Kraut, als in Gesichten,
Schau ich die Erd, ein gewaltig Feuer;
Die Tage aber wechseln, wenn einer dann
Zusiehet denen, lieblich und bös, ein Schmerz,
Wenn einer zweigestalt ist, und es
Kennet kein einziger nicht das Beste;
Das aber ist der Stachel des Gottes; nie
Kann einer lieben göttliches Unrecht sonst.
Einheimisch aber ist der Gott dann
Angesichts da, und die Erde ist anders.
Tag! Tag! Nun wieder atmet ihr recht; nun trinkt,
Ihr meiner Bäche Weiden! Ein Augenlicht,
Und rechte Stapfen gehn, und als ein
Herrscher, mit Sporen, und bei dir selber
Örtlich, Irrstern des Tages, erscheinest du,
Du auch, o Erde, friedliche Wieg! und du,
Haus meiner Väter, die unstädtisch
sind, in den Wolken des Wilds, gegangen.
Nimm nun ein Roß, und harnische dich und nimm
Den leichten Speer, o Knabe! Die Wahrsagung
Zerreißt nicht, und umsonst nicht wartet,
Bis sie erscheinet, Herakles Rückkehr.
10. Quiró1
On ets tu, objecte dels meus pensaments?2 tu que sempre
t'has d'allunyar quan pervé l'hora del silenci3, on ets, tu, llum?
Prou que mon cor no dorm, però la nit, tota corruixosa,
la nit em té encara pres amb sos prodigis.
Antany anava a cercar herbes pel bosc, i sotjava
la tendra presa pel pujol, i no hi vaig anar mai debades!
Mai no m'enganaren, ni una sola vegada, els teus ocells,
car tu venies, gairebé massa amatent4,
Quan en el jove poltre o en mon verger cercaves delectança, tu,
portadora de consells, pel que fa als afers del cor5; on ets, llum?
Mon cor ja no dorm, però la nit, la sense cor,
la tota puixanta6, no deixa pas d'arrossegar-me amb ella7.
Era ben bé jo. I la terra, de frígola, de safrà
i de blat em donava sempre el seu primer pom.
I aprenia a la serena dels estels,
tan sols allò el nom del qual es pot dir8. I al meu costat,
Desencantant els camps salvatges i tristos,
marxava el semi-déu, el servent de Zeus9, l'home condret10:
I ara, vet-me sol i vern, enfilant hores a
les hores, i ma pensa
Afaiçona formes amb terra fresca i núvols d'amor,
a causa d'aquest verí que hi ha entre nosaltres dos11;
i escolto amb atenció la llunyania per si me n'arribava,
pentura, un amic i salvador.
Llavors, al migdia, sovint sento el carro del Tonant quan
s'apropa, ell, el més conegut de tots12,
i l'habitatge en tremola i a son pas el sòl
es neteja i l'eco repeteix el meu turment13.
I sent' el salvador també de nits, i el sent' a ell,
el llibertador, portant la mort, i allà baix, plena
d'herba luxuriant, com en una visió,
esguardo la terra feta incendi violent;
I es relleven tanmateix els jorns, els bons i els nefastos,
i és un dolor quan ningú, observant-los i
veient-ne un de doble natura, no
coneix pas què n'és millor, si la part bona o la dolenta.
Vet-aquí l'agulló del déu; sense ell, ningú
no sabria14 pas estimar la injustícia divina.
Però en estimar-la15, el déu troba aquí casa seva,
i la Terra es fa diferent.
Dia, oh dia! heu-vos aquí que torneu a respirar com cal, que torneu a beure,
oh vosaltres, salzes dels meus rierols! la llum de mos ulls,
i drets s'obren els vials, i apareixes
com un sobirà amb els esperons posats, en els teus acostumats
Dominis, tu, Estel errant del jorn,
i tu també, oh terra, dolç bres, i tu
casal de mos pares que anaren, desconeixedors encara de les ciutats16,
dins els esbarts17 de bèsties salvatges.
Agafa ara un cavall, cenyeix ta cuirassa i pren
ta llança lleugera, minyó! La profecia
es mantindrà ferma18, i fins que no la vegem a la perfí, acomplida,
l'espera del retorn d'Heracles19 no serà pas vana.
11. BROT UND WEIN
1.
Ringsum ruhet die Stadt; still wird die erleuchtete Gasse,
Und mit Fackeln geschmückt, rauschen die Wagen hinweg.
Satt gehn heim von Freuden des Tags zu ruhen die Menschen,
Und Gewinn und Verlust wäget ein sinniges Haupt
Wohlzufrieden zu Haus; leer steht von Trauben und Blumen,
Und von Werken der Hand ruht der geschäftige Markt.
Aber das Saitenspiel tönt fern aus Gärten; vielleicht, daß
Dort ein Liebendes spielt oder ein einsamer Mann
Ferner Freunde gedenkt und der Jugendzeit; und die Brunnen,
Immerquillend und frisch, rauschen an duftendem Beet.
Still in dämmriger Luft ertönen geläutete Glocken,
Und der Stunden gedenk rufet ein Wächter die Zahl.
Jetzt auch kommet ein Wehn und regt die Gipfel des Hains auf,
Sieh! und das Schattenbild unserer Erde, der Mond
Kommet geheim nun auch; die Schwärmerische, die Nacht kommt,
Voll mit Sternen und wohl wenig bekümmert um uns,
Glänzt die Erstaunende dort, die Fremdlingin unter den Menschen
Über Gebirgeshöhn traurig und prächtig herauf.
2.
Wunderbar ist die Gunst der Hocherhabnen und niemand
Weiß, von wannen und was einem geschiehet von ihr.
So bewegt sie die Welt und die hoffende Seele der Menschen,
Selbst kein Weiser versteht, was sie bereitet, denn so
Will es der oberste Gott, der sehr dich liebet, und darum
Ist noch lieber, wie sie, dir der besonnene Tag.
Aber zuweilen liebt auch klares Auge den Schatten
Und versuchet zu Lust, eh es die Not ist, den Schlaf
Oder es blickt auch gern ein treuer Mann in die Nacht hin,
Ja, es ziemet sich ihr Kränze zu weihn und Gesang,
Weil den Irrenden sie geheiliget ist und den Toten,
Selber aber besteht, ewig, in freiestem Geist.
Aber sie muß uns auch, daß in der zaudernden Weile,
Daß im Finstern für uns einiges Haltbare sei,
Uns die Vergessenheit und das Heiligtrunkene gönnen,
Gönnen das strömende Wort, das, wie die Liebenden, sei,
Schlummerlos, und vollern Pokal und kühneres Leben,
Heilig Gedächtnis auch, wachend zu bleiben bei Nacht.
11. PA I VI
1.
Tot alentorn descansa la ciutat; el carreró enllumenat es va callant,
i, adornats amb torxes, s’allunyen els carruatges i llurs sorolls.
Els homes tornen a casa, tips de les alegries del dia,
I un cap assenyat sospesa guanys i pèrdues
ben satisfet, a casa.; El mercat laboriós ara és buit de raïms i flors
i descansa de les feines de l’artesà.
Però, de jardins llunyans arriba el ressò d’un instrument de corda; potser
que hi estigui tocant un amant o un solitari
que recorda amics llunyedans i el temps de la jovenesa; i els brolladors,
d’aigua fresca i sempre rajant, remoregen arran de parterres flairants.
En l’aire llostrejant, se sent el repic assossegat de les campanes tocades,
I el vetllador sereno crida el nom de les hores.
Ara també arriba un alè d’aire que mou els cimals del bosquitjol,
Mira! la germana fosca de la nostra terra, la lluna
Ara també ve, tota misteriosa. Arriba la nit, l’extàtica,
plena d’estels i d’indiferència vers els homes.
L’astoradora, l’estrangera entre els homes, puja tota resplendent allà
Per damunt els cims de les serralades, trista i alhora magnífica.
2.
Els favors que ens dispensa la Veneranda són meravellosos i ningú no
sap, ni d’on arriben ni què ens forniran.
Així és com la Nit mou el món i les ànimes esperançades dels homes:
Ni tan sols un savi entén què prepara, car
Així ho vol el Déu suprem, el qui t’estima molt, i per això
el dia assolellat encara et resulta preferible que no pas ella.
Però, de vegades, un ull clar i net també estima l’ombra
i, amb plaer prova de dormir abans que n’hi hagi la necessitat,
O, per contra, a un home fidel també li agrada endinsar la seva mirada en la nit:
Sí, escau de consagrar-li corones i càntics,
Car ella és sagrada a l’errant i als morts,
mentre es manté eterna, en l’esperit més lliure.
Però ella, a fi que en l’hora vacil·lant i en la foscor
hi hagi per a nosaltres alguna cosa de ferma o duradora,
ens ha de concedir l’oblit i l’ebrietat sagrada,
i ens ha de concedir la paraula que aflueixi impetuosa i que no conegui
pas la son, com els amants, i amb ella la copa plena i una vida més agosarada,
i també la memòria santa, perquè romanguem desperts de nits.
12. MENSCHENBEIFALL
Ist nicht heilig mein Herz, schöneren Lebens voll,
Seit ich liebe? warum achtetet ihr mich mehr,
Da ich stolzer und wilder,
Wortereicher und leerer war?
Ach! der Menge gefällt, was auf den Marktplatz taugt,
Und es ehret der Knecht nur den Gewaltsamen;
An das Göttliche glauben
Die allein, die es selber sind.
12. APLAUDIMENT DELS HOMES
Per ventura no és sagrat el meu cor, ple d’una vida més bella,
des que estimo? per què em respectàveu més,
quan era més orgullós i salvatge,
més ric en paraules i més buit?
Ai las! A la gernació li agrada el que serveix per a ser venut a plaça,
I el servent només honora el violent;
Només creuen en el diví
els qui, ells mateixos, ho són.
(Tarragona, 1985)
[1]. Mènon, nom sota el qual s'amaga l'autor de l'elegia, és un nom parlant. Pot significar dues coses segons el mot grec que creguem que hi ha al darrere:
Així, si hi veiem la germanització del grec Μέvωv, -ωvoς, aquest nom parlant voldrà dir tant com "el qui desitja o anhela, el qui grifa, l'expectant" (cf. el grec μέvειv "desitjar, grifar, anhelar").
Però si hi veiem la germanització del grec Μέvωv, -ovτoς, llavors el mot vol dir tant com "el qui va a la rerassaga, el qui ha restat enrere, el que hi ha quedat endarrerit".
[2]. Διo-τίμα és també un nom parlant que vol dir tant com "l'estima de Zeus, l'objecte de l'estima o el respecte de Zeus, aquella a qui Zeus honora o afavoreix" (cf. el grec τιμᾶv "honrar, honorar etc.").
De tota manera, Διo-τίμα, -ης és el nom d'una sacerdotessa oriünda de la vila de Mantinea, situada a l'Arcàdia, que apareix en El Convit de Plató. Ἡ μαvτιvικὴ ξέvη, com l'anomena Plató, hi explica a Sòcrates la seva doctrina sobre l'amor.
[3]. El tema del ‘cèrvol ferit’ ja es troba a Virgili (cf. Eneida IV, 67-74: <...> i al seu cor la nafra callada palpita. Crema Dido, infeliç, i tresca enfollida per tota la ciutat, talment una cèrvola, incauta, ferida
pel dardell que, de lluny, li llançà, pels boscos de Creta <...> (Trad. de Miquel Dolç).
[4]. També es pot interpretar: <...> sentir-hi la vostra broixa cançó. Si així ho fem, val més que oblidem la nostra benanança i dormim en silenci.
[5]. El Bòreas com a enemic dels amants és un lloc comú ja de la literatura greco-llatina. Vegeu un passatge semblant a les Heroides d'Ovidi (‘Leandre a Hero’, versos 37-46).
[7]. Amb els qui vivien ignorants dels déus he traduït el mot alemany die Götterlosen "els sense-déus, els ateus", que són els homes; en el text alemany es tracta d'una prolepsi; raó per la qual l'he traduït després de la frase encapçalada per com als qui.... Hölderlin fa referència al fet que els homes, abans d'esdevenir a-teus per obra d'Hibris, segons conta Hesíode als Treballs i els Dies, versos 106-173, seien amb els déus agermanats a una mateixa taula (és la taula benaurada de què parla el poeta en aquesta estrofa).
El text alemany no parla de sepultats sinó de die Versunkenen "els enfonsats". Si l'he traduït per sepultats és perquè he estat de l'opinió que el mot alemany fa referència al grec ἔκρυψε d'Hesíode, 3ª pers. del sing. de l’aorist d’indicatiu actiu de κρύπτω.
[8]. Tradueixo amb els mots la figura diàfana el sintagma alemany die lichte Gestalt. Fa referència a la figura d'aquella que un dia sera despertada a una nova vida.
[9]. Fa referència al creuer on fineix el camí de la vida i comença el camí de la mort. És a dir, el poeta fa referència probablement a l'agonia de Diotima.
[10]. Hölderlin fa ús en aquest punt d'un mot encunyat per ell mateix, stillebegeisternd, de dificilíssima traducció. Els dos versos alemanys fan: “Du, die Großes zu sehn und froher die Götter zu singen,
Schweigend, wie sie, mich einst stillebegeisternd gelehrt;”
La traducció oferida en el text és una possibilitat. Però n'hi ha com a mínim una altra; segons aquesta darrera possibilitat, davant el pronom mich seríem davant un hèn dià dyoĩn, pel qual mich seria alhora complement de lehren i de begeistern, amb la qual cosa la traducció fóra:
talment com ells m'ho havien ensenyat a mi en el passat en omplir-me calladament d'entusiasme...
[11]. L'adjectiu alemany encunyat per Hölderlin sanftumatmend es pot traduir com ho he fet jo, però també com a embolcallant-te amb llur alè suau i també amb ... que alenen ben suaument al teu voltant. La imatge, si no fos pel context que parla en contra de tal interpretació, fóra de regust bíblic: la imatge del nen embolcallat a la grípia de la pallissa i escalfat per l'alè del bou i de l'ase.
[12]. Und ein goldener Tag täglich am Ende noch ist...
Aquest vers alemany amb que Hölderlin clou la vuitena estrofa també es pot traduir de la següent manera:
i al final cada dia serà un dia daurat...
[13]. Les muntanyes d'argent d'Apòl.lon són el Parnàs (el substantiu muntanyes apareix en plural perquè aquest puig té dos cims). Silbern/d'argent fa referència a la neu. Al peu del Parnàs hi ha Delfi, ciutat cultual dedicada a Apòl.lon.
[14]. He traduït el verb encunyat per Hölderlin voranrufen en el sentit de vorwegrufen o vorwegweisen. Una altra possibilitat és d'entendre voranrufen com a simple variant (emfàtica) de rufen. En aquest cas, la frase i em mostra el camí seria sobrera.
[15]. L'original alemany fa: “Komm! es war wie ein Traum!“.
La traducció del mot Traum "son, somni" com si fos Alptraum "mal-son" és interpretació meva. En part es fonamenta en la creença que aquest vers al.ludeix en definitiva al darrer vers de la primera estrofa en la qual es parla d'un trauriger Traum "somni trist".
[16]. També es podria interpretar, i potser fóra millor i tot, com a torna a recórrer...
[17]. Aquesta és la manera com traduïm el neologisme de Hölderlin niederkehren, un verb que al nostre entendre representa un encreuament de niederlassen i zurückkehren, un verb que dóna la idea d'establir-se al lloc on un hom torna.
[18]. La tauende Insel de l'original pot ésser una referència a les Illes dels Benaurats/αἱ [τῶv] μακάρωv νῆσοι de la mitologia grega, les illes de l'eterna primavera que segons Hesíode (Els Treballs i els Dies, versos 168-173) són l'estatge dels herois i semi-déus; a més a més, Hesíode també ens fa palès que en aqueixes illes, els herois i semi-déus hi són "lluny dels immortals i Cronos regna sobre ells". Si fos així, en aquesta estrofa novena es contraposaria l'Olimpus (allà on hi ha les àguiles) a les Illes dels Benaurats, i això es podria interpretar com un "la felicitat tornarà tant amb com sense els déus. La idea d'un retorn de la felicitat a través del retorn de Diotima plana damunt tota l'elegia: a l'estrofa primera hi trobem com a cloenda els mots aquest somni esmarrit que, al meu entendre, estan en contacte amb el Vine! Que tot ha estat com un mal-son d'aquesta darrera estrofa. Tenc per mi, doncs, que aqueixos mots donen a entendre que el poeta esguardava, en escriure aquesta elegia, el domini fosc -la mort- d'una manera més distant, més freda que no ho havia fet immediatament després del traspàs de Diotima. La mort ja no s'hi sent com a una amenaça directa de la felicitat del poeta, assolida a través de la unió amb la persona estimada, sinó que és esguardada amb més fredor, com una mena de somni, com una cosa que no reeixirà a espanyar la relació Mènon-Diotima.
Deixo als intèrprets d'escatir per què Hölderlin es refereix a aqueixes illes tot singularitzant-les, però remarco que en grec al costat de αἱ [τῶv] μακάρωv νῆσοι es parla també de ἡ [τῶv] μακάρωv νῆσος.
Dubto que l'expressió alemanya emprada per Hölderlin -tauende Insel- sia un calc d'un possible sintagma grec *αἱ τηκόμεvαι νῆσοι (del mediopassiu τήκεσθαι "fondre's la neu") però hauran d'ésser els col.legues de clàssiques els qui hi donin una resposta definitiva.
1. Una altra traducció possible del participi alemany gefesselt fóra ‘lligades’ o ‘fermades’. L'objecte del poema sol ésser interpretat com un riu, les aigües del qual estan conglaçades: en iniciar la lectura del poema tenim al davant, doncs, l'aigua del riu presa pel gel hivernenc. Si tenim en compte que una segona rescripció del poema duu el títol de ‘Ganimedes’, podríem pensar -com a hipòtesi remota- que l'objecte d'aquest poema és Aquelous, fill d'Oceà i Tetis, el primogènit dels déu-riu o déus fluvials. El motiu del riu lligat pel gel és antic: a la poesia llatina tenim el corrent duro gelu colligatus o gelu astrictus o la unda gelu constricta. De tota manera, Hölderlin parla de Strom "curs d'aigua, corrent, correntia, riu, torrent".
2. El mot alemany és Jüngling, que també podríem haver traduït amb els nostres jovencell, jovençà, fadrí, noi o xicot, minyó i adolescent.
3. De tota manera, el gehüllt in dich no només vol dir ‘tapat amb tu mateix’. També pot significar abgeschottet, és a dir, ‘abstret, tancat dins tu mateix, retret del tracte amb la gent’.
5. tu, que saps prendre paciència, coneixedor de la paciència, que saps esperar, pres de la paciència.
7. A l'original tenim el sintagma die lebenatmenden Lüfte. L'adjectiu lebenatmend és una encunyació de Hölderlin. No hem gosat encunyar un nou mot català que li fos equivalent, però sí una expressió que, tot i que no n'és una traducció fidel (el mot alemany voldria dir una cosa com "insuflants vida"), li és lleial.
8. A l'original, Hölderlin empra el verb aufquellen "inflar-se". Consegüentment, la millor traducció pentura fóra "se li eixampla". Nosaltres, però, hem pensat en la possibilitat que aufquellen aquí s'usi una mica amb el sentit de aufwallen, aufsprudeln i hem tractat de trobar un equivalent català que presentés ensems els matisos de "inflar-se, eixamplar-se" i "boldrejar, borbollar".
10. D'altres possibles equivalents de l'original der Zauderer" fóren l'hesitant, l'indolent, el vacil.lant, el dubitatiu.
11. A l'original, zu den Unsterblichen. El traductor es veu constret a interpretar el mot per saber com traduir-lo. Nosaltres hem pensat que feia referència a "les ones", "les aigües que mai no moren" i per tant, l'hem traduït com a femení. Però si, de contra, creiem, que fa referència als déus, la traducció hauria d'ésser llavors "cap als qui no moren".
1. Ganimedes és el bell coper o escançó dels déus. No era de nissaga divina, sinó fill de Tros, rei de Frígia, i de Calírroe. Segons la faula més estesa arribà al cel emportat per Zeus el qual l'havia raptat després de transformar-se ─per a l'ocasió─ en àguila. Col.locat o admès en el cel, hi conforma la constel.lació de l'Aquari. L'objecte d'aquest poema sembla ésser un Ganimedes fuit de l'Olimp que dorm en un dels cimals del Parnàs. Tot sembla indicar que s'ha barallat amb els olímpics i consent de dormir a una riba pelada abans no tornar amb ells. D'aquí que a l'inici del poema el trobem tot emmurriat, malmirrós.
2. ‘de biaix’ mereix al nostre parer una explicació. Per una banda, dins la nostra tradició cultural, la ripa (riba de riu, en oposició al litus o vorera de la mar) pot rebre els epítets de decliuis o obliqua. Hölderlin traspassa aquests epítets que descriuen la riba del riu al jove que hi dorm. D'aquí que Ganimedes hi jegui tot "oblic". Per altra banda, deixem als intèrprets d'escatir si Hölderlin pretenia oposar el schief "de biaix, esbiaixat" qualificatiu de Ganimedes amb el gerade Mann qualificatiu d'Heracles que trobarem més endavant en el poema intitulat Quiró.
3. A l'original, kahl. D'altres possibles equivalents fóren "nua, despullada". Fins a quin punt pogué existir per a aquest sintagma un vers grec que contingui un sintagma del tipus ἡ ψιλὴ ὄχϑη o un de llatí del tipus "nudae sine fronde, sine arbore ripae" és una cosa que no hem pogut esbrinar. Ignorem a més a més a quina riba es pot referir el poeta.
Que no te'n recordes de la gràcia atorgada
quan els Celestials sedejaven en altres temps a llurs taules?
5. A l'original, geschärfter Spiel. Spiel en principi és joc. Però també pot ésser "execució o interpretació (d'una peça musical). D'aquí la nostra traducció. Pel que fa al comparatiu geschärfter(es) voldria dir tant com "penetrant, estrident, agut".
6. Els missatgers del Pare són, doncs, els oratges de l'hemistiqui anterior, que ara bufen amb més força que no els és habitual. Pel que fa al pare, som de l'opinió que o bé es tracta de Zeus, o bé d'Oceà -que és presentat per Homer com el principi de totes les coses, fins i tot de les divinitats-, o bé d'Hèlios el qual és designat ara i adés per Hölderlin al costat de la ‘Mare Terra’ com el pare dels homes i de tota la vida.
7. L'original alemany sembla més fàcil de traduir que no ho és en realitat. Al nostre entendre té tres interpretacions possibles (com a mínim!) de les quals en deriven tres possibles traduccions:
En el passatge en qüestió, podem entendre per una banda el sintagma voll alten Geists "ple/plena de l'esperit antic" com a referit al mot Wort/paraula precedent i deslligat per tant del sintagma ein gewanderter Mann que li segueix. Aquest darrer sintagma fóra interpretable com a simple sinònim de *einer, der früher viel herumgekommen ist+, és a dir, "un, que ha viatjat molt". La traducció de tot el passatge fóra llavors: "un, que ha viatjat molt, t'envia un missatge ple de l'esperit del passat". Aquesta és la interpretació per la qual ens havem decidit a l'hermeneumènon. Però no és pas l'única.
Per la segona interpretació, el sintagma ‘voll alten Geists’ podria qualificar el sintagma ein gewanderter Mann, amb la qual cosa tindríem al davant la imatge d'un home tot ple, tot imbuït d'un esperit dels temps antics (que al nostre entendre seria l'antic esperit de pau i harmonia que regnava entre ell -Ganimedes- i els déus) que roda pel món tot cercant Ganimedes. Fixem-nos, però, que el fet d'interpretar voll alten Geists no a Wort/Paraula sinó a ein gewanderter Mann no canvia, en el fons, el contingut del passatge. La segona interpretació fóra una petita variació de la primera, si quedés limitada a aquest aspecte. Però no hi queda. I és que creiem que el gewandert original és pot entendre de dues maneres, i amb ell, el verb senden que Hölderlin empra: gewandert pot voler dir un home que ha viatjat molt -un hom que és ric en camins i viatges- o pot voler dir un home que pelegrina, que fa camí cap a Ganimedes. Per tant, segons com vegem aquest participi de passat, canviarà també la forma com vegem el verb senden de l'original alemany: el gewanderter Mann alemany podrà ésser l'emissor (Sender) del missatge (possiblement es tracti del Pare Zeus qui en el missatge li prega que torni a l'Olimp), o el seu transmissor (Übersender). Nosaltres creiem en la darrera possibilitat. Creiem que som davant un missatger que, enviat per Zeus, ha cercat Ganimedes pertot i encara no l'ha trobat (d'aquí que el missatge sigui cridat arreu amb l'esperança que Ganimedes el senti). Ell no és el Sender sinó l'Übersender del missatge diví. D'aquí que no hàgim traduït sendet per "envia", sinó per "porta". I com que creiem que és important de remarcar que Ganimedes no es troba amb el missatger, sinó que només el sent, hem transformat aquest "porta" en "crida".
I aquí arribem a la darrera interpretació. Les dues anteriors, les podíem esguardar com a petites variacions d'un mateix missatge; en el fons, deien el mateix. Aquesta tercera, però, és força diferent i tot plegat, la més inversemblant per més rebuscada. Per ella, creiem que el poeta fa un joc de paraules intraduïble entre ‘gewandert’, que vol dir "viatjat", i ‘bewandert’ que vol dir "un que és versat o entès en una cosa": som en realitat davant un ein im alten Geist bewanderter Mann, weil früher viel gewandert, viel herumgekommen, (über-)sendet dir ein Wort der Versöhnung "un de versat en l'esperit d'antany per haver fet molts de viatges, t'envia un missatge de reconciliació" o davant un ein im alten Geist bewanderter Mann, der jetzt bis zu dir gewandert ist. D'aquí la idea d'una traducció que cerqués de junyir la idea del "versat, savi" (bewandert) amb la del "qui ha fet molts de camins" (gewandert) i de la qual sorgiria una versió com ‘un home, ric en saviesa guanyada fent molts camins i viatges, ha vingut fins a tu per transmetre't un missatge’...
A qui fa referència exactament el poeta? Qui és aquest ὁδoιπόρoς -viatger, caminant, vianant-? No ho sabem amb força provatòria, però suposem que o bé es refereix a Bòreas o al seu companyó habitual, Zèfir, el ponent lleuger, favorable i benèfic, l'alè del qual obre les flors primaverals; o bé es refereix a Hermes, el missatger dels déus i déu dels viatgers (que per cert, abans de començar a ésser representat com a efebus ideal, era representat com a home madur, amb barba llarga i espessa), que portaria a Ganimedes mots reconciliatoris, imbuïts per tant de l'antiga amistat i harmonia que hi havia entre ell, Ganimedes, i els déus.
8. A l'original, tönets. Existeix la possibilitat que aquest es faci referència al Wort/Paraula de l'estrofa anterior, amb la qual cosa la traducció llavors fóra:
Però dins el pit, la Paraula enviada ja li ressona.
9. La frase alemanya, ‘Tief quillts ihm auf’ és de dificil traducció. Nosaltres hi interpretam l'adjectiu tief com "dins les seves entranyes", "en el fons del seu cor", "en la profunditat del seu ésser".
Però hi ha una altra interpretació (la preposició de què fem acompanyar l'equivalent català del tief alemany variarà segons l'equivalent català que donem al verb aufquellen, que aquí, a diferència del poema El riu encadenat, no s'aplica a un corrent d'aigua, sinó a una persona):
En el fons del seu cor, un nou arrapament el pren i vol aflorar
Des del fons del seu cor un nou abrivament el va sacsejant, enardint
Des del més amagat del seu interior es va alçant un nou abrivament
10. D'altres possibilitats fóren el maldestre o el poca-traça.
11. der Schlacken a l'original alemany. Die Schlacke en alemany pot ésser tant l'escòria o carrall -que es produeix en fondre els metalls (d'aquí el nom de cagaferro que hom també li dóna- com la ganga -que acompanya (o sol fer-ho) el mineral en el seu estat natural-. Consegüentment, podríem haver traduït el sintagma de la següent manera:
...fa befa de l'escòria que el cobreix. Ens hem, però, decidit per la primera de les possibilitats perquè en l'escena que tenim al davant no es parla pas de cap fornal.
12. Nosaltres hem entès l'adjectiu alemany besonder en el sentit de "peculiar, singular", perquè en la nostra tradició cultural "est nemus arboribus densum, secretus ab omni uoce locus" i, consegüentment, la veu que s'hi sent, ha de tenir alguna cosa d'especial, de singular. De tota manera, també es pot entendre en el sentit de "rarament sentida, poques vegades sentida", i d'aquí, "insòlita, inusitada, insueta, desacostumada o poc avesada, altament extraordinària, infreqüent", i fins i tot "prodigiosa, altament melodiosa, superba".
Existeix una darrera possibilitat: que siguem davant un nou hel.lenisme de Hölderlin. Besonder intentaria traduir en alemany el δαιμόvιoς grec que significa alhora "diví, procedent dels déus", "meravellós, extraordinari" i "inaudit, estrany, rar".
13. Si identifiquem el gewanderter Mann del vers amb Hermes, el missatger de Zeus, podem recordar, arribats a aquest punt, que Hermes era el protector dels ramats.
14. sich regen a l'original alemany. Així i doncs, també podríem traduir el passatge com: són escomogudes o s'agiten (cf. el llatí uenti fremunt siluis). Hermes, el missatger de Zeus, podia recórrer la immensitat de la terra amb l'únic impuls del vent que produïen les seves sandàlies pennades.
15. tief Land a l'original alemany. Literalment, així i doncs, la terra baixa. Aquesta plana fóra al nostre entendre probablement la Vall de Tempe. Menys versemblantment hi podríem veure la plana, al peu del Parnàs, on hi havia Delfi, plana cap a la qual s'escolaven des dels cimals del Parnàs les aigües que a Delfi brollaven a la font de Castàlia. De tota manera, el vers pertany a la visió tòpica del riu fluent cap a la mar: recordeu sinó el vers llatí ‘flumen abit resonans in uallibus imis’.
16. Aquest esperit del riu pot ésser, en la nostra interpretació, el Peneu. La raó n'és que aquest déu-riu, en atravessar la Vall de Tempe, està íntimament relacionat amb Apol.ló (fem emprec d'aquesta forma a dretcient. L'estàndard modern prefereix la forma plana Apol.lo; però la forma Apol.ló s'ha usat també entre nosaltres, respon a la catalanització d'un dels casos oblics de les formes gregues - Ἀπόλλωv o Ἀπόλλω, gen. Ἀπόλλωvoς- i té el paral.lel de Sant Apol.ló, sant cristià la festa del qual se celebra cada any el 21 d'abril. Si els alemanys tenen tres formes per al nom d'aquest déu: Apollo, Apoll i Apollon -l'ordre d'aparició reflecteix l'ús de més a menys habitual-, per què ens hem d'encabotar nosaltres a tenir-ne una de sola?). Aleshores s'establiria una contraposició entre Peneu (a les ribes del qual eixiverna l'Apol.ló hivernenc) i Delfi (on resideix el déu solar a l'estiu). L'Esperit del Riu torna a deixar-se sentir per la primavera, després que el gel hivernenc l'hagués acallat.
17. En la nostra tradició cultural, el melic de la terra - ὁ ὀμφαλὸς τoῦ κόσμoυ- és Delfi. Cal fer-se present que segons el mite, en arribar la fi de la primavera d'hivern, Apol.ló abandonava la seva ciutat per eixivernar al País dels Hiperboris. En arribar la nova primavera, el déu tornava de bell nou a Delfi i ho feia tot qualcant en un carro estirat per cignes blancs. El retorn de l'Esperit (això és, del déu) al Melic de la Terra (això és, Delfi) s'ha d'interpretar com el retorn de la primavera. Apol.ló era un déu de la llum i la claror, una divinitat solar -encara que no es confon mai amb Hèlios, el Sol- que, res de més normal, se'n va d'entre nosaltres amb l'arribada de l'hivern i torna amb la vinguda de la nova primavera.
Cal finalment tenir present una concomitància entre l'adoslescent Ganimedes i el déu Apol.ló que no ens pot passar per alt: que si Ganimedes és un adolescent de bellesa ideal, el déu Apol.ló és representat habitualment com un adolescent ros (rep l'epítet de Chrysocomes, Auricomus "el dels cabells d'or") de bellesa igualment ideal.
18. Joc de paraules intraduïble entre Der Frühling kommt "arriba la primavera" i Der Frühling keimt -que és el que figura a l'original- "treu la primavera", "grilla la primavera". La similitud fonètica de totes dues formes es veu accentuada si pensem que en Hölderlin probablement no deia kommt "ve, arriba", sinó kömmt, la forma etimològicament genuïna. Kommt és una forma deguda a l'analogia que acabà vencent la forma original kömmt en el segle XIX.
19. L'original alemany fa: ‘Irr ging er nun’. És una frase fins a un cert punt ambígua, el significat de la qual pot canviar segons que entenguem que som davant un ‘er ist irregegangen’ "s'és perdut" o bé davant un ‘er ist irre gegangen‘ "se n'és anat com a transtornat, oradament". Traduïm d'acord amb el que creiem que fóra la interpretació més normal.
20. Dins la mitologia llatina, els genis eren divinitats anònimes protectores de tota mena d'agrupacions humanals i dels llocs on es manifestava llur activitat. Per tant, hi havia "un geni del poble romà", "un geni de la ciutat", "un geni de la barriada", "un geni de la casa" etc. Però una de les peculiaritats de la llengua de Hölderlin és l'ús del mot geni com a sinònim de deïtat, divinitat, déu. D'aquest ús en trobarem nombrosos exemples al llarg dels textos hölderlinians. Nosaltres creiem que Hölderlin usa l'alemany Genius (pl. Genien) amb el significat del grec δαίμωv "déu, deessa, divinitat; geni, esperit".
Hi hauria, en la llengua de Hölderlin, una relació d'equivalència, o de possible equivalència, entre: Geist (terme alemany) i Genius (llatinisme de l'alemany), parella de mots damunt la qual planaria o es projectaria l'ombra del grec δαίμωv.
21. Si no fos per preservar les connotacions de l'adjectiu original himmlisch "celestial", una altra traducció que ens hauria plagut per a aquest adjectiu alemany hauria estat "extraterrenal". Cal recordar que Ganimedes fou col.locat en els cels per Zeus, on hi conforma la constel.lació de l'Aquari.
2. Hem traduït el neologisme hölderlinià heilignüchtern no com a "sacrament sobri", com potser fóra normal en una primera lliçó del mot, sinó com a "sagrat i sobri". Interpretem doncs, el compòsit, com a dvandvà.
3. Una altra traducció que ens hauria plagut fóra estada: “Trist, oh trist de mi!” i “Malaguanyat de mi!”.
1. Salvant les distàncies (aquí els protagonistes són el mestre i el seu deixeble, allà l'artista i el bell objecte del seu desig), per a nosaltres, aquest poema expressa magistralment en dues estrofes el mateix per què Thomas Mann va haver de menester tota una novel.la ("La Mort a Venècia"). En el Banquet de Plató se'ns fa palesa la relació d'en Sòcrates amb n'Alcibíades: aquest darrer fa una escena de gelosia a en Sòcrates: tenint-lo pel seu amant, li retreu les seves infidelitats i, per una altra banda, la seva gelosia. En Sòcrates, al seu torn, li mig retreu que és ell, Alcibíades, el qui en realitat l'empaita a ell.
2. A l'original alemany s'hi troba emprat el verb huldigen "homenatjar, afalagar, sol.licitar, regalar".
3. Atès l'original alemany, una altra possible traducció fóra: ‘Per què l'esguarda el teu ull ple d'amor com esguardaria els déus?’
4. Al nostre entendre, la frase original és ambígua, ja que tant es pot entendre com una afirmació amb validesa universal com com una afirmació referida únicament a Sòcrates. En el text traduït ens hem decantat per aquesta darrera solució. L'altra fóra:
qui mai hagi filat el més profund dels pensaments, estima el més viu dels vivents,
qui mai hagi escrutat el món, sap el que vol dir l'Alta Joventut...
5. Hem entès el verb alemany blicken no en el sentit normal de "esguardar", sinó en el de "observar, contemplar, mirar atentament, examinar". És a dir, hi hem vist un hel.lenisme semàntic (cf. ϑεωρεῖν, ϑεωρεῖσθαι). D'aquí la tria del verb escrutar per retre'l en català ja que aquest mot reuneix idealment els significats de "explorar amb la vista" i "estudiar, examinar amb cura, investigar".
6. Al nostre original es parla de die hohe Jugend "l'alta Joventut". Hi ha versions que, emperò, parlen de die hohe Tugend "l'alta virtut". Ens decantem per la versió més estesa, atesa la interpretació general que atorguem al poema. Efectivament, amb l'epítet hoch "alt", creiem que el poeta veu en la jovenesa la nostra edat zenital, és a dir, el punt més alt, el zenit, l'ἀκμή de la vida, l'edat, doncs, després de la qual ja no hi ha res més que davallada.
1. A l'original alemany es parla de und "i", no pas de wenn "quan". Hem traduït d'acord amb el sentit que donem a la frase.
3. A l'original alemany es parla de Unmut. Per tant, d'altres interpretaments fóren "presumpció" i "despit, enuig, picança".
4. A l'original alemany es parla de Wein "vi", no pas de Essig "vinagre". Ens hem permès, doncs, una petita llicència translatícia. La raó n'és la nostra tradició al respecte que en definitiva remunta a la Història Na tural de Plini el Vell, llibre IXè, capítol 58: Ex praecepto ministri unum tantum uas ante eam [Cleopatram] posuere aceti, cuius asperitas uisque in tabem margaritas resoluit... [D'acord amb el que havia manat, els servents posaren davant ella <Cleopatra> un simple recipient ple de vinagre, l'aspror i la fortalesa del qual destrueix les perles tot dissolguent-les...].
De tota manera, resta a resoldre per què Hölderlin parla de vi i no de vinagre. Possiblement s'hagi de partir d'una motivació almenys doble: A una raó de caire rítmic (Wein és monosíl.lab, Essig bisíl.lab; Hölderlin necessitava en aquest punt concret del vers, atès el metre que emprava, un monosíl.lab), se n'hi pot afegir una de "estètica": a les connotacions positives del mot vi s'hi oposen la negativa que té el mot vinagre; vi sona, doncs, millor que vinagre, i ajuda a donar una visió positiva de l'escena protagonitzada per Cleopatra, ajuda a mitificar l'escena. Finalment, no podem deixar de pensar que podríem ésser davant un d'aquells classicismes (en aquest cas més llatinisme que no hel.lenisme) semàntics que tant caracteritzen la llengua de Hölderlin: efectivament, ignorem fins a quin punt en el dialecte fràncic del nostre poeta -o en d'altres dialectes del sud d'Alemanya- existeix un terme Sauerwein, Scharfwein o Hantigwein per designar el vinagre, però el poeta prou que devia saber que en llatí el vinagre no només es diu ăcētum, sinó també uīnum ăcĭdum, i (si més no en llatí tardà) uīnum ācre -d'on surt el nostre mot vinagre-: el vinagre no és res mes que vi tornat agre. De tota manera, cal anar molt en compte en aquest cas, car en grec, tenim el mot τὸ ὄξος -εος, que segons el diccionari de grec de Henry George Liddell i Robert Scott, és "vi ordinari, de poca vàlua; vinagre (fet amb aquest vi)"; ens manquen els mitjans per esbrinar fins a quin punt en aqueixa llengua s'ha usat un *ὀξὺς οἶνος o *ὀξέος οἶνος o un *ὀξὺ κρασίov/ὀξυκράσιov "vi agre, vinagre"; el grec modern usa el diminutiu ξίδιov "vinagre; lit.: vinagret".
5. A l'original alemany es parla de Und mochte sie doch! Una altra possible traducció fóra "prou que podia fer-ho!".
6. A l'original gärend "fervent, escumejant, borbollant". Encara que el mot no és literari, un mot que s'escauria molt bé per traduir el mot alemany és el mallorquí "rebullorant" o "bullorant".
7. Vulgueu entendre el mot heroi no en el sentit habitual que hom dóna modernament en català a aquest mot, sinó en el sentit clàssic de "semi-déu" o "home il.lustríssim".
1. Atorgueu pot ésser en català, parellament al que s'esdevé en alemany amb la forma gönnt, tant un present d'indicatiu com un imperatiu. En català, l'atorgueu indicatiu exigeix una altra construcció que l'atorgueu imperatiu. Per aquesta raó calia decidir-se per una de totes dues possibilitats. Consegüentment, la segona fóra: ‘Vosaltres, tot puixantes, només m'atorgueu un estiu més!’.
2. Interpretem el mot alemany Spiel que figura a l'original, no com a joc sinó com a interpretació, acords. Seria -sempre segons el nostre parer- referència catafòrica del Saitenspiel de l'estrofa següent.
3. Consenteixi més volenterosament la mort.
Consenteixi a morir més de grat.
Sàpiga més resignadament morir.
Sàpiga deixar d'ésser rebec a Mort.
4. El mot alemany de l'original, Das Heilge és més difícil de traduir que no sembla a un primer cop d'ull. La raó n'és que el traductor s'ha de decidir per tres para-sinònims en català, cadascun d'ells amb un matís diferent: sacre, sagrat, sant. Ens hem decidit per sagrat perquè al nostre entendre ocupa una posició intermèdia entre sacre i sant; per una banda, no té una connotació cristiana tan forta com sant i per l'altra, no és tan literari com sacre. De tota manera, si pensem que amb Heilig, Hölderlin volia fer referència a allò que ell comparteix amb la divinitat, pentura hauria estat sacre la millor traducció del mot alemany. La idea que el poeta no és un mortal normal, sinó un de tocat per la divinitat, és vella. En llatí pŏēma i carmen són qualificats ara i adés de săcrum, dīuum o dīuīnum. I en grec, dels poetes se'n deia que eren θεῖος, θέσπις, θέσφατoς, θεσπέσιος. Ignoro si els adjectius ἱερός o ἅγιος poden qualificar ποίημα o ποίησις.
5. En una altra interpretació, l'oració de relatiu ‘das am Herzen mir liegt’, no qualificaria per igual das Heilge i das Gedicht sinó només das Heilge. Això implicaria un canvi en la traducció, que passaria a sonar de la següent manera: ‘allò de sagrat que porto dins meu, el poema...’.
2. El mot emprat a l'original alemany és Zwist que vol dir tant com "discòrdia, dissensió". Creiem que aquí el mot és usat però com a sinònim de innere Unruhe. D'aquí la nostra traducció.
1. De cara a entendre el poema, recordem al lector que Vulcà és el déu de l'escalfor, és a dir, de la calor benèfica, fecunda. A Roma, Vulcà era invocat com al déu de les foganyes i del foc de la llar, i, per tant, de la llar. Vulcà, però, també era el déu dels incendis, els estralls dels quals, però, podia aturar.
2. Literalment "esperit del foc". Hölderlin anomena els déus sovint "esperits". Si en aquest passatge hem traduït el mot alemany Feuergeist amb geni del foc és per usar el mateix mot d'origen llatí que Hölderlin empra a la darrera estrofa del poema.
3. El vers alemany fa ‘und schütze sie, die / Blühende Ruhe der Immerguten‘. Si entenem el pronom sie no com a catafòric, és a dir, referit a Ruhe, ans com a anafòric, és a dir, referit a les dones del segon vers, el significat de la frase canvia radicalment:
‘i protegeix-les, <car elles són> el florent descans dels sempre bons!’.
4. O bé: “Fés que l'home trobi plaer en sos quefers i consirs”. A l'original alemany, Hölderlin empra el mot Sinnen, de difícil traducció. Podríem haver traduït el mot -que etimològicament és el mateix que el català seny- amb "pensa; pensaments; reflexions". Però nosaltres hem interpretat aquest mot com a "erfinderisches Denken", i, consegüentment, ens hem decidit per retre'l en català amb el nostre “afanys”.
5. En la versió definitiva, comprovar que Hain té realment el sentit de arbreda i no de hort, fruiterar, verger.
1. L'alemany porta Dichter "poeta". Si per comptes d'usar aquest mot grec ja tan naturalitzat i arrelat en la nostra llengua que crec que no hi ha ningú que el senti com a hel.lenisme, m'he estimat més d'usar-ne un altre, ─aede─ és perquè sovint, en la tradició literària greco-llatina, la figura de l'aede és la d'un pobre cec que vagareja de poble en poble i perquè, a més a més, en aquesta mateixa tradició espesses vegades ens hem referit a Homer tot anomenant-lo l'aede orb o el rapsode orb (segons que en vulguem remarcar la seva qualitat de poeta creador -aede- o recitador ambulant -rapsode-. Se'm pot objectar, de tota manera, que no hi ha absolutament res en el poema que pugui induir-nos a creure que el seu objecte sigui precisament Homer. Podria tractar-se, doncs, de qualsevol aede o poeta cec com ara Demòdoc. Però jo crec que amb el poeta cec, Hölderlin es referia a Homer. I és que la segona versió o refosa del poema duu el títol de Quiró. Quiró és un centaure. Aparentment, doncs, la segona versió no té res a veure amb la primera pel que fa al contingut. Però si pensem que durant molt de temps, Homer fou identificat com a nadiu de l'illa de Quios/Xίoς, el títol ‘Quiró’ que porta la segona versió del poema podria haver sortit d'una associació, que hauria ballat dins el cap del poeta alemany, entre "Quiró, el centaure" - el significat d'aquest nom propi (vol dir tant com "el de les mans beneïdes, el del mans hàbils" que tant es podria aplicar a un poeta creador com a un remeier com era el centaure Quiró) i el nom de l'illa de la qual es feia oriünd Homer (podria fer-se un joc de paraules entre Homer ὁ Χῖος -això és, el Quià, el de Quios- i Homer el "Quiró" -això és, el de les mans hàbils a l'hora d'escriure el poema-. És possible, a més a més, que Hölderlin, en triar Quiró com a tema de la segona versió del poema, no fés res més que projectar al grec χείρ-χείρωv la relació que ell veia entre el primitiu alemany Hand "mà" i els seus derivats behende "hàbil, destre", handsam i sobretot, els dialectals händig i handlich "hàbil, destre").
1. A l'original alemany es parla de Licht, un mot de vegades de només aparent fàcil traducció, car el català diferencia entre dos mots (llum i claror o claredat -segons les contrades-) allà on l'alemany, i amb ell el castellà, només en té un. Ja que nosaltres no parlem de la "primera llum del dia" (no almenys a Mallorca), sinó de la "primera claror del dia", ens hem decidit a emprar l'interpretament claror i no llum de cara a retre en català el mot alemany.
Consegüentment, hem hagut de feminitzar el Jüngling alemany que passa d'ésser un ‘minyó’ en l'original a ésser una ‘minyona’.
3. El poeta usa un verb de oïda, allà on n'esperaríem pentura un de vista. Creiem que fa referència al fet que l'alba és precedida de l'oratge matinal o dels ventitjols matiners que en sentir-se, fan, doncs, de missatger(s) seu(s) (cf. versos següents).
4. El poeta usa aquí l'adjectiu du Holdes. Hold és un adjectiu de dificilíssima traducció. Al final, ens hem decantat per traduir-lo mitjançant el substantiu amiga! Però també hauria pogut ésser plena de gràcia o propícia.
5. Si referim el ‘wohin er denkt’ a la correntia/Strom del vers anterior, la traducció del vers fóra: ‘talment com la deu segueix la correntia onsevulla que aquesta vagi...’ o ‘...vulgui anar’.
6. El poeta usa aquí un mot encunyat per ell, auf der Irrbahn. Traduïm d'acord amb la nostra interpretació d'aquest mot hölderlinià. Però el sintagma podria no només referir-se al Tonant sinó a l'aede cec. Aleshores la traducció fóra: ‘en el meu erràtic vial’, ‘en un vial a les palpentes’. El mot Irrbahn faria referència a la desorientació del cec quan aquest fa camí, insegur d'ensopegar, de caure o de fer-se mal.
En una tercera interpretació, partim del fet que Hölderlin, que anomenava el sol enjondre Irrstern l'"astrum errans", la "stella uaga" dels llatins, podria, amb Irrbahn, fer referència al vial diari del sol. Irrbahn seria, doncs, "l'errabund camí", la "carrera erràtica", el "uăgus sōlis cursus" o "cursus irrĕ-quĭētus", l'ὁ πλαvητὸς δρόμoς ἡλίoυ que ell, dia rere dia, segueix. Auf der Irrbahn seria llavors equivalent de facto de "durant el dia".
7. Una interpretació del mot alemany Herrlicher! com a glänzend, això és, "esplèndid, brillant", també és possible.
8. Una altra traducció del passatge alemany, que considerem extremadament difícil, fóra: ‘brolles més pura i espiritual’. Al nostre entendre, la llum -la mateixa de la jovenesa- torna a brollar, però no objectivament, sinó que es fa dins l'esperit del poeta cec. D'aquí l'emprec per part de Hölderlin del comparatiu geistiger. Ja que Geist "esperit" és el contrari de Leib "cos", una altra possibilitat hauria estat "incorpòria".
9. Pares no ret en català l'alemany Eltern ans Väter. Vulgueu-lo entendre, doncs, no en el sentit de pare i mare sinó en el de avantpassats, avis. En grec és possible d'usar el plural del mot πατήρ en aquest mateix sentit, i el mateix s'esdevé en llatí amb el mot pater (cf. el famós lema uindicamus haereditatem patrum nostrorum).
1. Quiró és en grec un mot parlant. Derivat de χείρ "mà" vol dir tant com "el qui és hàbil amb les mans", i és que Quiró, centaure i el primer manescal, guaria amb ses mans, saviesa i perícia en la manipulació de les herbes remeieres tant els homes com els cavalls, els seus semi-congèneres. Heracles el ferí -sense voler- amb una sageta enverinada amb la sang de l'hidra de Lerna, que ell havia mort, i Zeus, ple de commiseració davant el dolor del centaure -un dolor sense fi, ja que el centaure, per sa natura, no podia pas morir-, el transformà en constel.lació: en la del Sagitari.
A la primera nota del poema ‘L'Aede Orb’ hem exposat que Hölderlin podria haver tingut present que, triant Quiró com a tema d'aquest poema, podia reproduir amb el grec la relació que la seva llengua materna li oferia entre Hand "mà" i behende "hàbil, destre".
2. ‘Nachdenkliches’ a l'original significa tant com Font de mos pensaments/cavil.lacions/meditacions
5. És interpretació nostra de l'alemany ‘ratschlagend, Herzens wegen’.
Ara bé, no és pas l'única interpretació possible. Efectivament, també és possible d'interpretar ratschlagend com a depenent del ward del vers 9è i Herzens wegen com a depenent del vers 8è; d'aquesta manera entendríem la frase sencera de la següent manera: denn allzubereit fast kamst du Herzens wegen, so Füllen oder Garten dir labend, dir ratschlagend ward "car gairebé massa aviat venies empesa per qüestions del cor, cercant el conhort ("Labsal") i els consells ("Ratschläge") que el poltre o el verger poguessin donar-te...
7. Si entenem el verb ziehen no en el sentit de "estirar, arrossegar", sinó amb el sentit de zurückziehen, la traducció fóra llavors "no deixa de retenir-me".
9. Hölderlin escriu el mot Zevs. El lector del text original haurà de posar cura a no pronunciar el nom d'aquest déu com es fa actualment en alemany (això és, [ˈt͡sɔʏ̯s]), sinó [ˈt͡sεfs].
11. Fa referència a la sageta tuixegada amb la sang de l'hidra de Lerna que Heracles li havia disparat sense voler.
12. Al meu entendre, tant es pot entendre com a el més conegut de tots els déus com aquell que jo conec millor.
15. Traduïm així l'expressió ‘angesichts da’ "tenint esguard d'això". El passatge és, de tota manera, força fosc, i és interpretable d'almenys una segona manera:
El déu (der Gott) torna a ser llavors (dann) a casa seva (einheimisch), a la terra, entre els mortals, i aquests l'hi ("da") poden veure ("angesichts"), se'ls fa visible -és a dir, se'l veu físicament, la seva presència ha deixat d'ésser només intuïble, com ho era abans a través del vol dels ocells o d'altres signes-.
16. Traduïm així el neologisme hölderlinià ‘unstädtisch’ que ell havia encunyat bo i agafant per model el grec ἄπολις.
17. Havem traduït amb el nostre esbart un hel.lenisme semàntic ("exo-sèmia") de Hölderlin que consisteix en donar al mot alemany Wolken "núvol" el significat de esbart, estol parellament al que s'esdevé amb el mot grec νέφoς "núvol; qualsevol mena de grup compacte (eixam, esbart, colla, caramull, tropa, gernació etc.) que de lluny s'assembli a un núvol": νέφoς ψαρῶν "esbart d'estornells".
18. Literalment: "no serà pas esquinçada". Hem entès, doncs, les formes alemanyes zerreißt nicht "no es veu desbaratada, es manté ferma" i wartet "espera" no com a imperatius, ans com a formes del present d'indicatiu, d'acord amb la interpretació usual a Alemanya.
19. Per al lector del text alemany: en contraposició a l'alemany actual, en què Hérakles hi és un mot esdrúixol, l'alemany del segle XVIII accentuava el nom del semi-déu com en català, això és, Herákles, com a paraula plana. En grec, el mot és agut. L'accentuació Heràcles representa la que vaig aprendre a escola. L'estàndard recomana actualment d'accentuar Hèracles.