Breu notícia d'una incursió norrena a les Balears (a. D. 1109)
continguda a la Heimskringla de Snorri Sturluson
MACIÀ RIUTORT i RIUTORT
UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI (TARRAGONA)
| |
|
En aquesta ponència només pretenc donar a conèixer un fragment de la Heimskringla¹ de Snorri Sturluson que crec que, fins al moment, no ha estat conegut entre nosaltres i en què es conta la història d'una incursió escandinava a les nostres illes². |
|
| |
|
|
|
| |
|
La troballa és interessant sobretot perquè els nostres llibres d'història no la consignen -amb la qual cosa és de preveure una futura col·laboració amb els historiadors, però també amb els arqueòlegs, especialment en terres formenterenques, que porti a determinar on exactament eren els reals escandinaus i les construccions sarraïnes esmentades en el passatge en qüestió- i perquè portà les Balears a pertànyer, si més no nominalment, per espai d'uns anys al comte En Guillem Vè de Montpeller a qui Sigurðr I les hi deixà, si hem de fer cas de les paraules de Fabricius (1882:23): |
|
| |
|
|
|
| |
|
Sigurd efterlod disse øer [= les Balears] til grev Vilhelm 5. af Montpellier, der 1114 gjorde et tog derover for at underkaste sig dem; men allerede 1117 faldt de igen i Arabernes vold ved forræderi af Genueserne, hvem man havde betroet øernes forsvar. |
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
En canvi, la primera incursió norrena a les Balears, que se sol datar a l'any 857 o 859, sí que es coneix i molt. Ja l'esmenta en Campaner 1987:19 -record aquí que l'obra original d'en Campaner es va publicar el 1888- tot citant el Cronicón de Sebastián de Salamanca que ell, Campaner, cita a partir de l'España sagrada d'en Flórez: |
|
| |
|
|
|
| |
|
Iterum Nordomani Piratae per haec tempora ad nostra littora peruenerunt: deinde in Hispaniam ( así llamaban las gentes del norte de la Península la parte ocupada por los Árabes) perrexerunt, omnemque eius maritimam gladio, igneque praedando disipauerunt: exinde mari transiecto Nachor ciuitatem Mauritaniae inuaserunt, ibique multitudinem chaldeorum gladio interfecerunt. Denique Maioricam, Fermentellam, et Minoricam insulas adgressi, gladio eas depopulauerunt. Postea Graeciam aduecti, post triennium in patriam suam reuersi. ( Florez: Esp. Sagr. tom. 13, pág. 492) ³ |
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
Encara que no vingui massa a tomb, voldria citar unes paraules del mateix Campaner (1987:19-20) perquè serveixen per a documentar que vers el 1888 ja s'havia estès entre nosaltres l'estereotip actual sobre els homes del nord: |
|
| |
|
|
|
| |
|
Basta tener presente que aquellos bárbaros invadieron cualesquiera paises sin atender á las creencias religiosas que profesasen sus habitantes, y guiados exclusivamente por su sed de destrucción, de rapiña y de matanza, para comprender que nunca sería prueba concluyente de la ocupación de estas islas por los árabes, la llegada á sus costas y el brutal ataque de las hordas del Norte, las cuales lo mismo invadían y saqueaban las ciudades sujetas al yugo islamita, que robaban, atropellaban y devastaban los campos, los monasterios y los pueblos cristianos. |
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
L'expedició tingué lloc en el marc d'un viatge del rei Sigurðr I Magnússon de Noruega a la Mediterrània en cerca d'honors i riquesa que aquest rei aprofità per visitar Terra Santa (la seva destinació veritable era Constantinoble). Sigurðr arribà el 1109 a Terra Santa i hi prengué part en el setge de Sidó al costat del rei de Jerusalem, Balduí I de Bolonya. A Terra Santa i com era tradicional, s'hi banyà en el Jordà i hi va visitar el Sant Sepulcre. En principi, doncs, no es tracta d'una víking i menys encara d'una leiðangrferð -d'una expedició de guerra i saqueig-, sinó d'una expedició en cerca d'honors i riqueses que acaba tenint, almenys parcialment, un rerefons religiós (vulgueu veure la nota a peu de plana nº 28 sobre si cal considerar el rei Sigurðr un croat o no). Snorri deixa ben clar que només s'hi lluita contra pagans, mai contra cristians, però algun episodi, com el de l'eixivernada de la flota noruega a Galícia, deixen més que entreveure que els homes de Sigurðr no miraven massa prim i fins i tot es pot creure, amb precaució, que tots aquells que entren en combat amb la flota d'en Sigurðr són reconvertits a posteriori en pagans per no exaltar els ànims dels lectors cristians. |
|
| |
|
|
|
| |
|
En el començament de la Magnússona saga, Snorri ens descriu com el rei Sigurðr salpa de Noruega cap al sud amb un estol de seixanta naus durant la tardor del quart any després d'haver pujat al tron de la Noruega meridional. Això ens permet de fixar la data de la seva sortida a l'any 1107. Passa l'hivern d'aquell any a Anglatterra i, en arribar la nova primavera, salpa posant rumb a França (sense que a la Heimskringla s'hi especifiqui cap a quina part de la seva costa es dirigeix) i, tot seguit, continua la singladura cap a Galícia, a les costes de la qual arriba per la tardor del 1108 i on eixiverna.
|
|
| |
|
|
|
| |
|
Costereja després al llarg de les actuals costes portugueses i andaluses, amb eventuals aturades aprofitades per al reavituallament i per al saqueig (episodis de Sintra, Lisboa i Gibraltar), aturades en què lluita normalment contra els sarraïns locals però també contra d'altres flotilles norrenes que puguin trobar-se operant a la zona per on passa el camí d'en Sigurðr cap a Jerusalem. Com ja hem dit a dalt, Snorri atribueix una motivació estrictament religiosa al combat de Sigurðr I amb aquestes altres flotes norrenes. El lector constata, d'aquesta manera, que, mentre Sigurðr és cristià i es troba de travessia cap a Terra Santa, les flotes norrenes amb les quals es topa són tripulades per escandinaus encara no cristianitzats (la qual cosa justifica llur destrucció pels homes de Sigurðr), un fet que no deixa pas de sorprendre si es té en compte que Noruega es considera cristianitzada des dels dies dels reis Olau I Tryggvason i Olau II Haraldsson de Noruega, cent anys enrere. Personalment crec que aquestes flotes, que clarament es troben de víking -si és que el mot víkingar no s'hi ha d'entendre com a simple designació de pirata, sigui quin sigui el seu origen ètnic-, són atacades perquè representen una competència a Sigurðr en la seva encoberta activitat de saqueig, però també i sobretot, perquè, destruint-les, el rei noruec està fent minvar la força dels opositors al poder reial de Noruega que, sens dubte, havia augmentat amb les aventures a l'estranger de son pare, el rei Magnús Cames-despullades.
|
|
| |
|
|
|
| |
|
Després de navegar en cabotatge fins a Gibraltar, Sigurðr puja cap a Formentera i la conquereix. D'aquí passa a Eivissa i d'Eivissa a Menorca. Amb la sortida de Menorca amb rumb cap a Sicília acaba l'episodi balear de la Magnússona saga. De tota manera, és molt possible que Sigurðr, abans d'atacar Menorca, atacàs Mallorca. Snorri no ho esmenta pas a la seva obra, però sí que ho fan Guillem de Malmesbury i, no tan clarament, la Gran Conquista de Ultramar, com fa avinent Fabricius (1900:23)4. Així, mentre que a la Gran Conquista de Ultramar (1877:389) només hi llegim que:
|
|
| |
|
|
|
| |
|
Non tardó mucho despues que las nuevas sonaron por todo el mundo en cómo los cristianos de Ultramar conquirieran é guerrearan los enemigos de la fe. Mas cuando lo supieron en Occidente, en la tierra de Noruega, hobo muchos caballeros é otras muchas gentes que hobieron deseo de ir en romería al sepulcro. E luego aparejaron sus naves é otros navíos, é entraron sobre mar, é passaron por la mar de Inglatierra é por la mar de España é por los estrechos de Cepta, é entraron en la mar meridiana por la mar de Mayorqas é de Cecilia, hasta que arribaron al puerto de Jaffa, en Suria. |
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
als De gestis regum anglorum de Guillem de Malmesbury5, hi posa:
|
|
| |
|
|
|
| |
|
Denique Siwardus rex Noricorum, primo aeui processu fortissimis conferendus [p. 486] incepto itinere Ierosolimitano, rogataque regis pace, in Anglia tota resedit hieme; plurimoque per ecclesias auro expenso, mox, ut Fauonius ad serenitatem pelagi uernales portas aperuit, naues repetiit; prouectusque in altum, Baleares insulas, quae Maiorica et Minorica dicuntur, armis territas, faciliores ad subigendum praefato Willelmo de Monte Pislerio reliquit. Inde pertendit Ierosolimam, nauibus omnibus incolumibus praeter unam. |
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
De tota manera, voldria dir que sense el testimoni específic de Guillem de Malmesbury, també podríem arribar a la conclusió que Sigurðr hauria pogut passar per la stœrst Baleareyja, encara que s'ha de deixar ben clar que la base d'aquesta constatació és l'especulació. En primer lloc, podríem afirmar que per anar d'Eivissa fins a Menorca, s'ha de fer molta de voltera per no passar per Mallorca i que, per tant, hi ha moltes de probabilitats que realment s'hi aturassin; i tanmateix, aquest fet no demostra absolutament res perquè també és ver que podríem pensar o objectar que pentura els norrens féren de grat aquesta gran voltera senzillament per motius estratègics, i, en concret, perquè els calia defugir la major de les Balears ja que aquesta illa també devia ésser l'illa més ben defensada de les de l'Arxipèlag, i, per tant, la més perillosa de totes elles, i doncs, la qui representava un risc major per als norrens, però també s'ha de tenir present un fet de natura estrictament lingüística: s'ha de pensar en la possibilitat -que és el que faig jo- que Snorri, que va escriure la seva obra gairebé cent anys després dels fets que ens ocupen aquí- pogué confondre en un sol mot -Manork- el que en la font escrita que ell utilitzava eren en realitat dos -*Maiork i Manork-. Darrere aquesta confusió no hi hauria, per tant, res pus que l'extrema proximitat grafemàtica de dos mots que, a més a més, designen dos llocs geogràficament molt pròxims l'un de l'altre6. A més a més sobta que el detallista Snorri, si Sigurðr realment hagués evitat Mallorca, no ho indiqués, especificant a més a més, les raons estratègiques que haurien empès Sigurðr a passar directament d'Eivissa a Menorca.
|
|
| |
|
|
|
| |
|
Sóc de l'opinió que possiblement hi hagué una incursió a Mallorca i una a Menorca i que n'Snorri les va convertir en una de tota sola. Snorri escrivia la Heimskringla més de cent anys després d'aquesta incursió, en uns moments en què la presència norrena a la Mediterrània era feble, i, per tant, la geografia mediterrània començava a fer-se borrosa en el nord; d'altra banda, en lletra manuscrita, la proximitat de les formes *Maiork i Manork es pot prestar a confondre-les en una de sola. La forma vencedora fou Manork perquè per a un norrè aquesta forma tenia dos avantatges sobre la forma *Maiork: fonèticament no presentava el problema del grup <ai> -que no existeix en norrè occidental antic i que, per tant, fa difícil de pronunciar el mot Maiork- i, semànticament, la forma Manork és ‘transparent’, ja que es pot descompondre, encara que sigui al nivell de l'etimologia popular, en Man+ork, on el constituent man- representa el substantiu maðr en composició norminal (cf. Noreen 1970:234), i ork recorda el mot orka “força, energia”), mentre que *Maiork no era “transparent” en el seu significat, no tenia sentit7 per a un norrè. El mot Manork, a més a més, s'arrenglerava molt bé al costat de Man o Maney ’illa de Man’, conquerida pel rei Magnús Cames-despullades.
|
|
| |
|
|
|
| |
|
Crec, doncs, que si tenim en compte això, i si tenim en compte els testimonis de Guillem de Malmesbury i de l'autor de la Gran Conquista de Ultramar, podem afirmar que Sigurðr possiblement també desembarcà a Mallorca8. Per arrodonir-ho del tot, hem de dir que l'episodi de Forminterra també és descrit al cap. 243 de la Fagrskinna. Aquí el nom de l'illa hi apareix amb la forma de Formiterra i Sigurðr hi lluita contra els bæði Blámenn ok Serkir ‘magribins i sarraïns’ que s'hi han refugiat a dins la cova. Ara bé, interessant per a nosaltres és que a la Fagrskinna, el rei Sigurðr, un cop presa la cova dels sarraïns formenterencs -un fet del qual el cronista no se'n pot estar de dir que ‘þetta hefir verit kallat eitt hit mesta fremdarverk’-, salpa cap a Sicília: a la Fagrskinna, per tant, no hi ha ni rastre dels atacs a Eivissa o Menorca esmentats a la Heimskringla, i això ens duu forçosament a fer una altra conjectura: que a la font que va utilitzar n'Snorri per escriure la seva Heimskringla no hi hagués cap constància de les incursions a Eivissa i a [Mallorca/]Menorca i que n'Snorri les ‘recompongués’ a partir de les estrofes d'en Halldór el Baladrer que les esmenten i que n'Snorri havia de conèixer per la força i que van quedar integrades, com a lausavísur, a dins la seva Heimskringla. Si aquesta conjectura fos certa, a la Heimskringla no hi hauria cap referència a Mallorca senzillament perquè Snorri no hauria conegut cap estrofa escàldica en la qual es fes esment de la nostra illa.
|
|
| |
|
|
|
| |
|
[Molt de temps després d'escriure aquestes ratlles vaig descobrir dos passatges de la literatura escrita en norrè occidental antic on hi surt esmentat el nom de Mallorca: El primer surt a la Saga Játvarðar konungs hins helga o Història del rei Sant Eduard i el segon, a la Karlamagnúss saga o Història de Carlemany.
En el capítol X de la Història del rei Sant Eduard hi llegim:
...þaðan héldu þeir austr eptir Njǫrvasundum ok kvǫ́mu til eyjanna ok unnu báðar Maiork ok Minork. Eptir þat fóru þeir til Sikileyjar “d'allà [= Ceuta, ciutat que els fugitius acaben de saquejar] i passat l'estret de Gibraltar, posaren rumb cap a llevant i arribaren a les illes i prengueren per les armes totes dues illes, Maiork i Minork. Després d'això, se n'anaren a Sicília” (text normalitzat a partir de l'edició Història del rei Sant Eduard 1868 , pàg. 470. L'edició Història del rei Sant Eduard 1852, pàg. 38, normalitza els noms dels topònims en Majork i Minork). Aquest passatge és una novetat històrica, perquè la flota que pren Mallorca i Menorca està composta per anglo-saxons que han fuit d'Anglaterra després de la conquesta normanda de Guillem el Bastard el 1066. No tinc constància que aquest episodi de la història mallorquina sigui conegut entre nosaltres.
A la Història de Carlemany, cap. VIII dels manuscrits A i a i cap. VII dels manuscrits B i b, l'illa de Mallorca hi apareix, respectivament, amb les formes Mariork i Maiork. El text norrè fa així:
Þar er Jamund son hans ok margir aðrir hǫfðingjar, konungar, jarlar, hertogar ok barúnar. En þessir eru einkanliga hersins foringjar sem hér greinast: <...> Álfingr konungr af Mariork <...>, Ebravit af Sibil. Með þessum siglir konungr Agulandus brott ór Áffríca “hi era en Jamund, el seu fill, així com molts d'altres cabdills, reis, iarls, ducs i barons. I sobretot aquests, que s'indiquen a continuació, eren els capitans de la host: <...> el rei Álfingr de Mallorca <...>, Ibrahim de Sevilla. Amb aquests, el rei Agulandus partí d'Àfrica a la vela”. Aquesta és la lliçó dels manuscrits A i a. La lliçó dels manuscrits B i b sona una mica diferent:
í þessum her váru þessir hǫfðingjar: <...> Álfingr konungr af Maiork <...>, Ebrauid konungr af Sibili, Estimaior konungr af Korduba “En aquest exèrcit hi havia aquests cabdills: <...> Álfringr, rei de Maiork, Ebrauid -Ibrahim- de Sibili, Estimaior, rei de Korduba”.
La Història de Carlemany i la Història del rei Sant Eduard ens mostren que les formes per designar les illes en norrè occidental antic eren Maiork i Minork respectivament. D'on surt aleshores la forma Manork de la Heimskringla? La Història de Carlemany potser ens en doni la resposta: En els capítols XI i XII d'aquesta obra, la ciutat de Baiona hi apareix com a Benona, amb la mateixa constel·lació [-en-] per comptes de [-ai-] que presenta Manork. Si Manork és un paral·lel de Benona ‘Baiona’, aleshores Manork és Mallorca i no pas Menorca. Snorri hauria tingut al davant dues formes, Manork i Minork, hauria cregut que eren una equivocació del copista (una ‘dittografia’), i l'hauria esmenada, fent de dues illes una de sola, a la qual hauria donat el nom que apareixia a la lausa vísa de l'escalda Halldórr el Baladrer: Manork. Aquesta solució -dues illes, no pas una- faria que la afirmació de Guillem de Malmesbury, que Sigurðr havia lliurat batalles tant a Mallorca com a Menorca, reflectís la veritat.]
|
|
| |
|
|
|
| |
|
Pel que fa a les dimensions de l'expedició, no hi ha cap mena de dubte que aquesta fou important. Tant n'Snorri com en Þórarinn Mantell-curt parlen d'una flota composta de seixanta vaixells, encara que cap d'ells dos no diu quants d'homes hi anaven. Sí que ho fa, això no obstant, n'Albert d'Aquisgrà9, el qual parla d'un contingent de deu mil homes. És exagerada aquesta xifra? Es fa mal de dir, ja que una cosa és que aquesta xifra sigui possible i una de ben diferent, que sigui realista. Si el rei en Sigurðr es féu a la mar amb vaixells del tipus conegut amb el nom de langskipsbúzur, aquestes naus pertanyien a la casta dels stórskip10, és a dir, eren naus de combat (conegudes també amb els noms de langskip, herskip, landvarnarskip, leiðangrsskip) força grans que, si calia, també podien servir com a naus de transport de mercaderies. Si tenim en compte que les búzur normals eren hálfþrítugt o hálffertugt skip¹¹, és a dir, vaixells de vint-i-cinc a trenta-cinc rúm¹² i que portaven de tres a quatre -fins i tot, cinc- homes per hálfrými, podem conjecturar que en Sigurðr realment podia portar amb ell un contingent d'uns nou-mil homes, xifra que, si fa no fa, concorda amb la de l'Albert d'Aquisgrà que diu, com hem esmentat a dalt, que en duia deu mil¹³. De tota manera, repetesc el que he dit adés: una cosa és que la xifra fos possible i una altra, de ben diferent, que fos la real. |
|
| |
|
|
|
| |
|
Ja per acabar, voldria llegir la traducció de l'episodi formenterenc, tot esperant que us diverteixi i us faci complaença. El text original és tret de l'edició de la Heimskringla de n'Snorri feta per en Bjarni Aðalbjarnarson (1951), pàgines 244-246. Les lausavísur del text original, de les quals en dono també la versió original en norrè occidental antic, són enmarcades: |
|
| |
|
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
<...> |
|
|
| |
|
3. Partida del rei en Sigurðr |
|
|
| |
|
Quatre hiverns després de la mort en combat del rei Magnús, el rei Sigurðr salpà de Noruega amb la seva host; hi tenia 60 vaixells. Així ho canta en Þórarinn Mantell-curt: |
|
|
| |
|
|
|
|
Poema: Stuttfeldardrápa, estrofa nº 2.
Autor: Þórarinn stuttfeldr, escalda islandès de la primera meitat del segle XII.
Metre: tøglag.
Estrofa conservada a nou manuscrits. |
| 1 |
Svá kom fylkis |
La bona host del molt savi rei, |
|
framt lið saman |
tota feel al generós, |
| 3 |
margspaks mikit, |
que es va aplegar, fou tan gran, |
|
mildingi vilt, |
que seixanta naus, |
| 5 |
at skip við skǫp |
bellament construïdes, |
|
skarfǫgr of lǫg |
salparen d'aquí |
| 7 |
hreins goðs heðan |
a través del [gran] humit |
|
hnigu, sex tigir. |
seguint el designi del déu vertader. |
|
| |
|
Després d'aquests fets, el rei Sigurðr va prosseguir la seva travessia posant rumb cap a Nǫrvasund (l'estret de Gibraltar); però en el freu s'hi va trobar al davant amb una gran flota de pirates 14, i el rei va entaular batalla amb ells, Aquesta va esser la seva cinquena batalla i en va sortir victoriós. Així ho va cantar en Halldórr el Baladrer: |
|
|
| |
|
|
|
|
Poema: Útfarardrápa, estrofa nº 6.
Autor: Halldórr skvaldri, escalda islandès de la primera meitat del segle XII.
Metre: dróttkvætt.
Estrofa conservada a nou manuscrits. |
| 1 |
Treystuzk egg fyr austan |
Has gosat envermellir els talls [de les espases] |
|
(yðr tjóði goð) rjóða, |
a l'est de Nǫrvasund (Déu t'hi ha ajudat). |
| 3 |
náskári fló nýra, |
La gavina dels cadàvers (= el corb) ha volat |
|
Njǫrvasund, til unda. |
cap a les ferides novelles. |
|
| |
|
|
|
|
| |
|
Després el rei Sigurðr continuà amb la seva flota cap a migjorn, navegant al llarg de Serkland15 i arribà a una illa que es diu Forminterra. Allà, una gran host de sarraïns pagans s'havia feta forta a una cova i hi havien bastit davant l'entrada una gran paret de pedra 16; feien incursions per aquelles terres i transportaven tot el botí que feien a aquella cova. El rei Sigurðr va desembarcar a aquesta illa i es va dirigir cap a la cova, la qual es trobava a un penya-segat ( í bergi nǫkkuru) i el camí que menava fins a la murada de pedra que hi havia davant l'entrada de la cova, feia molt de rost; la roca del penya-segat sobresortia per damunt la murada de pedra, de tal manera que els qui eren dins la cova tampoc no es podien atacar de dalt del penya-segat. Els pagans defensaven la murada i no tenien pas por de les armes dels norrens i els podien llançar impunement pedres i projectils, ja que aquells es trobaven als seus peus. Els norrens, atès tot això, no gosaven pujar fins a la murada. Llavors, els pagans agafaren pells i d'altres coses valuoses, les tragueren fora de la cova i les posaren a dalt la murada, fent-les-hi voleiar davant els ulls dels norrens alhora que els escridassaven, reptant-los i dient-los covards. Llavors, el rei en Sigurðr va saber què havia de fer. Va fer agafar dues barques ( barkar) i les va fer pujar fins a dalt del penya-segat, al lloc davall el qual hi havia l'entrada de la cova. Llavors, va fer que fermassin gúmenes gruixades al voltant de les costelles i dels codastos de les barques. Tot seguit hi pujaren a dins tants d'homes com hi cabien i començaren a amollar les barques cap avall, cap allà on es trobava l'entrada de la cova. Llavors, els qui hi havia dins les barques començaren a disparar atzagaies als pagans i a tirar-los pedres ( skutu ok grýttu) de manera que els sarraïns hagueren de retirar-se ( hrukku) de la murada. El rei Sigurðr pujà llavors amb la host fins a la murada, la tomaren ( brutu) i així, varen aconseguir d'entrar a dins la cova. Els pagans s'hi refugiaren darrere una segona paret de pedra que tancava de biaix el corredor de la cova. El rei aleshores va fer que pugessin troncs d'arbres gruixats fins a la cova i que hi fessin un bon caramull amb ells davant l'entrada de la cova i que els encenguessin. D'aquesta manera, pel que fa als pagans, uns varen morir atacats pel foc i la fumera; d'altres, anaren a raure a les armes dels norrens, de manera que tota la host pagana hi va morir, cremada o morta per les armes. Els norrens obtingueren aquí el botí més ric que aconseguiren de fer en tota l'expedició, tal i com canta l'escalda Halldórr el Baladrer 17: |
|
|
| |
|
|
|
|
Poema: Útfararkviða.
Autor: Halldórr skvaldri, escalda islandès de la primera meitat del segle XII.
Metre: fornyrðislag.
Única estrofa conservada de tota la útfararkviða, gràcies a la seva inclusió a la Heimskringla. Es troba a vuit manuscrits. |
| 1 |
Varð fyrir stafni |
Davant l'estrau |
|
styrjar gjǫrnum |
Forminterra |
| 3 |
friðraskaði |
es féu |
|
Forminterra, |
al noedor de la pau, |
| 5 |
þar varð eggjar |
delerós de combatre. |
|
ok eld þola |
La host dels sarraïns, |
| 7 |
blámanna lið, |
abans de rebre-hi la mort, |
|
áðr bana fengi. |
hi hagué d'endurar tall i foc. |
|
| |
|
|
|
|
| |
|
I també cantà aquests versos: |
|
|
| |
|
|
|
|
Poema: Útfarardrápa, estrofa nº 7. Conservada a onze manuscrits.
Autor: Halldórr skvaldri, escalda islandès de la primera meitat del segle XII.
Metre: dróttkvætt. |
| 1 |
Bǫðstyrkir, lézt barka |
Enduridor del combat, |
|
(bragnings verk á Serkjum |
has fet amollar cap avall la barca |
| 3 |
fræg hafa gǫrzk) fyr gýgjar |
des de dalt de la drecera de la geganta (= l'espadat) |
|
gagnstíg ofan síga; |
(s'ha fet famós l'ardit del cabdill per a vèncer el sarraí) |
| 5 |
en í hall at helli, |
i has atacat amb èxit, |
|
hernenninn18, fjǫlmennum, |
intrèpid Þróttr del fragor de l'assemblea de Gǫndol19, |
| 7 |
gǫndlar þings, með gengi |
baixant espadat avall, |
|
gný-Þróttr, neðan sóttir. |
la cova, curulla d'homes. |
|
| |
|
|
|
|
| |
|
I així ho canta en Þórarinn en Mantell-curt: |
|
|
| |
|
|
|
|
Poema: Stuttfeldardrápa, estrofa nº 4. Conservada a vuit manuscrits.
Autor: Þórarinn stuttfeldr, escalda islandès del segle XII.
Metre: tøglag. |
| 1 |
Bað gramr guma |
El sobirà, hàbil en el combat, |
|
gunnhagr draga |
va pregar a alguns dels seus homes |
| 3 |
byrvarga á bjarg |
que duguessin dos llops de vent (= dues naus), |
|
blásvarta tvá, |
negres com la pegunta, |
| 5 |
þás í reipum |
a dalt de l'espadat: les fortes bísties dels bordatges (= naus), |
|
ramdýr þrama |
plenes d'homes, varen lliscar cap avall |
| 7 |
sigu fyr hellis |
-aferrant-se a les gúmenes-, cap a la porta, |
|
hliðdyrr með lið. |
la que no es veia, de la cova. |
|
| |
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
7. Batalles d'Eivissa i Menorca |
|
|
| |
|
Després d'aquests fets, el rei Sigurðr va prosseguir el seu viatge i arribà a l'illa que es diu Eivissa. Aquí hi va tenir una batalla i en va sortir victoriós. Fou la seva setena batalla i així ho cantà en Halldórr el Baladrer: |
|
|
| |
|
|
|
|
Poema: Útfarardrápa, estrofa nº 9. Conservada a nou manuscrits.
Autor: Halldórr skvaldri, escalda islandès de la primeria del segle XII.
Metre: dróttkvætt. |
| 1 |
margdýrkaðr kom merkir |
El tenyidor [de vermell] de la roda d'homei20 |
|
morð-hjóls skipa-stóli, |
va arribar a Eivissa amb la seva flota |
| 3 |
(fúss vas fremðar-ræsir |
(l'ínclit príncep estava desitjós |
|
friðslits) til Ívizu: |
de trencar-hi la pau). |
|
| |
|
|
|
|
| |
|
Després, el rei Sigurðr va arribar a l'illa que es diu Manork i aquí hi tingué la seva vuitena batalla contra els pagans i n'obtingué la victòria. Així ho va cantar en Halldórr el Baladrer: |
|
|
| |
|
|
|
|
Poema: Útfarardrápa, estrofa nº 10. Conservada a vuit manuscrits.
Autor: Halldórr skvaldri, escalda islandès de la primeria del segle XII.
Metre: dróttkvætt. |
| 1 |
Knátti enn en átta |
Però encara un vuitè torb de sagetes (= batalla) |
|
oddhríð vakið síðan |
es pogué despertar a la verda Menorca |
| 3 |
(Finns rauð gjǫld) á grœnni |
(la host del cabdill |
|
(grams ferð) Manork verða. |
hi envermellí la paga d'en Finnr21). |
|
| |
|
Aquella primavera, el rei En Sigurðr va arribar a Sicília i hi va romandre molt de temps. En aquells temps hi governava el duc (hertogi) Rotger. Aquest va fer una bona rebuda al rei i li oferí un banquet de benvinguda. El rei Sigurd hi va assistir i amb ell, un gran seguici. L'obsequiositat fou esplèndida i cada dia del convit, el duc (hertogi) Rotger romangué dret, servint a taula el rei Sigurðr. I al setè dia del convit, quan els homes ja s'havien rentat [les mans], el rei Sigurðr va agafar el duc (jarl) per la mà i el va fer pujar a dalt del cadafal on hi havia el seu setial i li va conferir el titol de rei i el dret a esser rei del reialme de Sicília. Abans d'això, els qui havien governat aquella terra havien estat ‘ducs’ (jarlar). |
|
|
| |
|
|
|
|
| |
|
|
|
| |
|
A continuació, afegeixo tres transparències que es van mostrar amb retroprojector al llarg de l'exposició de la ponència: |
|
| |
|
|
|
Expedició de pelegrinatge a Terra Santa de Sigurðr I Magnússon Jórsalafari (1103-1130)
-
Transparència nº 1: les fonts. |
| 1 |
La Magnússona saga de Snorri Sturluson, part de la Heimskringla (“L'orbe del món”), coneguda així per les seves dues primeres paraules22. |
| 2 |
Una estrofa de l'útfararkviða en metre fornyrðislag que va compondre l'escalda islandès del segle XII, Halldórr el Baladrer. En aquesta estrofa Halldórr hi canta la conquesta de Forminterra. |
| 3 |
A les estrofes 7, 8, 9 i 10 de la útfarardrápa del mateix Halldórr el Baladrer, s'hi canta la conquesta d'Eivissa i Menorca. |
| 4 |
La stuttfeldardrápa en metre tøglag de Þórarinn Mantell-curt composta en llaor de Sigurðr. Conté una estrofa en la qual es descriu l'episodi de la conquesta de Forminterra. |
|
Les estrofes esmentades als punts 2., 3. i 4. se citen totes elles a la Magnússona saga23. |
| 5 |
L'obra del cronista alemany de la primera croada, Albert d'Aquisgrà (Albertus Aquensis, Albert von Aachen), intitulada Historia Hierosolymitanae expeditionis |
| 6 |
L'obra Historia Hierosolymitana (1095-1127) de Fulquer de Chartres (Fulcherus Carnotensis), esp. pp. 543-548, de l'edició ressenyada a sota, a l'apartat de bibliografia. |
| 7 |
La Morkinskinna, pp. 156-163 de l'edició de n'Unger. |
| 8 |
La Fagrskinna, pp. 159-161 de l'edició d'en Munch/Unger24. |
|
Expedició de pelegrinatge a Terra Santa de Sigurðr I Magnússon Jórsalafari (1103-1130)
-
Transparència nº 2: el protagonista. |
| 1 |
Haraldr Sigurðarson [inn] harðráði25. Fill de Sigurðr Hálfdansson sýr i Ásta Guðbrandsdóttir. Rei de Noruega entre el 1047 i el 1066. Mort a Anglaterra a la batalla d'Stamford Bridge. |
| |
Fi de la víkingaǫld o era viquinga. Inici de la friðarǫld o època de la pau |
| 2 |
Óláfr III Haraldsson [inn] Kyrri26 (fill del rei Haraldr + Þóra Þorbergsdóttir). Rei de Noruega entre el 1066 i el 1093. |
| 3 |
Magnús III Óláfsson Berfœttr27 (fill del rei Óláfr + Ingríðr Sveinsdóttir). Rei de Noruega entre el 1093 i el 1103. |
|
(amb diverses concubines:) |
| 5 |
Eysteinn I Magnússon. Co-rei de Noruega entre el 1103 i el 1122 o 1123 |
| 6 |
Óláfr IV Magnússon. Co-rei de Noruega entre el 1103 i el 1115. |
| 7 |
Sigurðr I Magnússon jórsalafari28. Co-rei de Noruega entre el 1103 i el 1123. Del 1123 al 1130 rei únic de Noruega. |
|
Fi de l'Època de la Pau i inici del tímabil borgarastyrjaldarinnar o Època de la Guerra Civil |
|
Expedició de pelegrinatge a Terra Santa de Sigurðr I Magnússon Jórsalafari (1103-1130)
-
Transparència nº 3: itinerari de l'expedició. |
| 1107 |
Sortida de Noruega. |
| Hivern de 1107-1108 |
Primer hivern de l'expedició a Anglaterra |
| Primavera del 1108 |
Costes de Valland (França) |
| Tardor/hivern del 1108 |
Arribada a Galizuland (Galícia) |
| Primavera del 1109 |
Navega al llarg de la costa portuguesa. 1ª batalla amb víkingar (pirates norrens o sarraïns) |
| 1109 |
Conquesta de Sintré (Sintra, Portugal). 2ª batalla |
| 1109 |
Conquesta de Lizibón (Lisboa, Portugal). 3ª batalla |
| 1109 |
Conquesta d'Alkasse (Alcácer do Sal, Portugal). 4ª batalla |
| 1109 |
Arribada a Nǫrvasund (Estret de Gibraltar). 5ª batalla amb víkingar (viquings norrens o bé pirates sarraïns) |
| 1109 |
Conquesta de Forminterra (Formentera, Països Catalans). 6ª batalla |
| 1109 |
Incursió a Íviza (Eivissa, Països Catalans). 7ª batalla |
| 1109 |
Incursió a Manork (Menorca, Països Catalans). 8ª batalla |
| 1109 |
Arribada a Sikiley (Sicília). Fi de l'episodi. |
|
| |
|
1. El rei Sigurðr I Magnússon de Noruega l'estiu del 1107 salpà de Noruega amb seixanta naus i una tripulació de nombre indeterminat, que Albert d'Aquisgrà fixa en 10.000 homes. Aquesta xifra és possible encara que no es pugui pas verificar si també s'ha de veure com a real. L'expedició tenia com a objectiu directe Terra Santa i com a objectiu indirecte augmentar el prestigi del rei noruec i, per tant, ajudar a afermar la seva autoritat com a tal. |
|
| |
|
|
|
| |
|
2. Un cop a la Mediterrània, la flota noruega féu incursions a Formentera, Eivissa i Menorca A les fonts norrenes no s'hi esmenta pas que atacassin Mallorca. Tanmateix, és possible que ho fes. En aquest cas, és possible que darrere el mot norrè Manork ‘Menorca’ s'hi amaguin en realitat dos mots, Mallorca i Menorca, dos mots que, en llurs correspondències norrenes, s'havien d'escriure's de manera gairebé idèntica a un manuscrit i que, per tant, en un moment donat, podien o pogueren fer pensar a qualsevol lector de l'època que eren un cas de dittografia. Guillem de Malmesbury afirma que el rei Sigurðr realment també atacà Mallorca (“prouectusque in altum, Baleares insulas, quae Maiorica et Minorica dicuntur, armis territas, faciliores ad subigendum praefato Willelmo de Monte Pislerio reliquit”). |
|
| |
|
|
|
| |
|
3. La incursió d'aquest rei a les nostres illes es troba a l'obra Magnússona saga (“Història dels fills de[l rei] Magnús”), també coneguda amb el nom de Saga Sigurðar jórsalafara, Eysteins ok Óláfs (“Historia de[l rei] Sigurðr el jerusalemer, [el rei] Eysteinn i [el rei] Óláfr”), un dels llibres de què consta la Heimskringla de l'autor islandès Snorri Sturluson (1179 - 1241). |
|
| |
|
|
|
| |
|
4. S'ha d'estudiar amb deteniment el significat de la frase faciliores ad subigendum praefato Willelmo de Monte Pislerio reliquit de Guillem de Malmesbury. Pel que sembla, s'hi insinua que Guillem V senyor de Montpeller les va conquerir després de l'atac norrè i com a conseqüència indirecta d'aquest atac. Si fos realment així, s'afermaria la sospita d'una relació entre la croada pisano-catalana del 1114 i la incursió mediterrània de Sigurðr I del 110929. |
|
| |
|
|
|
| |
|
La bibliografia les dades de la qual es dóna a continuació és l'original citada a la versió impresa de la ponència. Tanmateix, m'he permès la llibertat d'afegir-hi l'obra de la Jana Krüger, ja que, al meu parer, omple un gran buit. |
|
| |
|
|
|
|
Bibliografia:
[Ágrip/Fagrskinna], 1985. Ágrip af Nóregskonunga sögum - Fagrskinna: Nóregs konunga tal. Bjarni Einarsson gaf út. Reykjavík: Hið íslenzka fornritafélag, 1985 (Íslenzk Fornrit. Bind 29). Pp. 47-49, 167-171 i 315-318 (=Ágrip 1985).
Albericus Aquensis, 1854. Alberici Aquensis Historia Hierosolymitanæ Expeditionis edita ab Alberico canonico et custode Aquensis ecclesiae super passagio Godefridi de Bullioni et aliorum principum. Dins: Patrologiæ tomus CLXVI, columnæ 389-716. excudebatur et venit apud J.-P. Migne editorem, in via dicta d'Amboise, prope portam Lutetiae Parisiorum vulgo d'Enfer nominatam seu Petit-Montrouge, 1854. (J. P. Migne, Patrologia Latina - De Rebus Laicorum. Vol. MPL CLXVI). Columna 687 (=Historia Hierosolymitanæ Expeditionis).
Albert von Aachen, 1923. Geschichte des ersten Kreuzzugs. Zweiter Teil: Das Königreich Jerusalem. Mit acht Beilagen übersetzt und eingeleitet von Hermann Hefele. Jena: Eugen Diederichs, 1923 (Das Alte Reich) (=Albert von Aachen 1923).
Allen, William Edward David, 1960. An Attempt to reconstruct al-Ghazal's embassy to the vikings. Dublin: Allen Figgis & Co. Ltd. in association with the Viking Society for Northern Research, 1960. Pàgines 1-13. (=Allen 1960).
Brøgger, Anton Wilhelm, i Haakon Shetelig, 1950. Vikingeskipene - deres forgjengere og etterfølgere. Oslo: Dreyers Forlag, 1950. (=Brøgger/Shetelig 1950).
[Campaner] y Fuertes, Álvaro, 1987. La dominación islamita en las islas Baleares. Prólogo de Guillermo Rosselló Bordoy. Palma: Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Balear & Miquel Font editor, 1987 (edició facsímil de l'edició del 1888 estampada als tallers de Joan Colomar i Salas). Pàg. 19-20. (=Campaner 1987).
[La Gran Conquista de Ultramar], 1877. La Gran Conquista de Ultramar, que mandó escribir el rey Don Alfonso el Sabio; ilustrada con notas críticas y un glosario por Don Pascual de Gayangos. Madrid: M. Rivadeneyra Ed., 1877 (Biblioteca de Autores Españoles, desde la formación del lenguaje hasta nuestros días. Tomo 44). Esp. pròleg, p. XVI [=Segur, Sigur, hijo de Magnus, príncipe de Noruega], i llibre terç, cap. CXLIII, p. 389. (=La Gran Conquista de Ultramar 1877).
[La Crónica de Alfonso III], 1918. La Crónica de Alfonso III. Edición preparada por Zacarías García Villada. Texto de la redacción primitiva. Madrid: Est. tipográfico Sucesores de Rivadeneyra, 1918 (Junta para ampliación de estudios e investigaciones científicas · Centro de estudios históricos. Textos latinos de la Edad Media española. Sección primera: Crónicas, fascículo primero: Crónica de Alfonso III). Pàg. 84 i 130. (=La Crónica de Alfonso III 1918).
Dahlerup, Verner, 1880. Ágrip af Noregs Konunga Sögum. Diplomatarisk udgave for Samfundet til Udgivelse af Gammel Nordisk Litteratur ved V. D. København: S. L. Möllers Bogtrykkeri, 1880 (=Dahlerup 1880).
Davidson, Hilda Roderick Ellis, 1976. The Viking Road to Byzantium. London: George Allen & Unwin Ltd., 1976. Pp. 259-262. (=Davidson 1976).
Diodorus of Sicily, 1952². The Library of History in twelve volumes. Vol. III: books IV,59 - VIII,32. With an English translation by Charles Herry Oldfather. London: William Heinemann Ltd., (Cambridge/Massachusetts: Harvard University Press), 1952² (The Loeb classical Library. Vol. Nr. 340), pp. 134-145. (=Diodorus 1952²).
Egilsson, Sveinbjörn, i Finnur Jónsson, 1931². Ordbog over det norsk-islandske skjaldesprog. Oprindelig forfattet af Sveinbjörn Egilsson, forøget og påny udgivet for det Kongelige Nordiske Oldskriftselskab. 2. Udgave ved Finnur Jónsson. København: S. L. Møllers Bogtrykkeri, 1931². (=Egilsson/Jónsson 1931²).
Fabricius, Adam Kristoffer, 1882. Forbindelserne mellem Norden og den spanske Halvø i ældre Tider. Kjøbenhvan: G. E. C. Gads Forlag, 1882. (=Fabricius 1882).
Fabricius, Adam Kristoffer, 1990. „Korstoge fra Norden til den spanske Halvø“. Dins: Aarbøger for nordisk oldkyndighed og historie, II Række, 15 (1900), pp. 16-50. (=Fabricius 1990).
Fabricius, Adam Kristoffer, 1892. La première invasion des Normands dans l'Espagne musulmane en 844 - mémoire destinée à la 10ème session du Congrès International des Orientalistes. Lisabonne: Imprimerie Nationale, 1892 (Société de Géographie de Lisabonne). (=Fabricius 1892).
[Fagrskinna], 1847. Fagrskinna - Ættartal Nógs Konunga. Kortfattet norsk konge-saga fra slutningen af det tolfte eller begyndelsen af det trettende århundrede udgivet efter foranstaltning af det akademiske Collegium ved det kongelige norske Frederiks-Universitet af Peter Andreas Munch og Carl Richard Unger. Christiania: P. T. Mallings Forlagsboghandel, 1847. Pp. 159-162. (=Fagrskinna 1847).
Falk, Hjalmar, 1912. „Altnordisches Seewesen“. Dins: Wörter und Sachen 4,1 (1912), pp. 1-122. (=Falk 1912).
Folquer de Chartres. Vulgueu veure Fulcherus Carnotensis.
[Formanna sögur], 1835. Formanna sögur. Eftir gömlum handritum útgefnar að tilhlutun hins konúngliga norrœna fornfrœða félags. Tjúnda bindi: Niðrlag sǫgu Hákonar Hákonarsonar ok brot sǫgu Magnúss lagabœtis; þættir Hálfdanar svarta, af upphafi ríkis Haralds hárfagra, Hauks hábrókar, ok Óláfs geirstaða-álfs; saga Óláfs konúngs Tryggvasonar, rituð af Oddi Snorrasyni; stutt ágrip af Noregs konúnga sǫgum ok Noregs Konúngatal í ljóðum. Kaupmannahöfn: Prentaðar í S. L. Möllers prentsmiðju, 1835. Pp. 377-421. (=Fornmanna sögur 1835).
Fulcherus Carnotensis, 1913. Fulcheri Carnotensis Historia Hierosolymitana. Mit Erläuterungen und mit einem Anhange herausgegeben von Heinrich Hagenmeyer. Heidelberg: Carl Winter Universitätsbuchhandlung, 1913. (=Fulcherus Carnotensis 1913)
Guillem de Malmesbury. Vulgueu veure Wilhelmus Malmesbiriensis i William of Malmesbury.
Hellgardt, Ernst, 1990. „Zur allegorischen Auslegung der Zahlen im Mittelalter - Bemerkungen zum Lexikon der mittelalterlichen Zahlendeutungen“. Dins: ZfdA 119,1 (1990), pp. 5-52. (=Hellgardt 1990).
Hill, Rosalind (ed.), 1962. Gesta Francorum et aliorum Hierosolimitanorum - The Deeds of the Franks and the other Pilgrims to Jerusalem. Latin text and apparatus by Roger A. B. Mynors. London / Edinburgh / New York: Thomas Nelson & Sons Ltd., 1962 (Medieval Texts). (=Hill 1962).
Indrebø, Gustav, 1917. Fagrskinna. Kristiania: Grøndal & Søns Boktrykkeri, 1917 (The New American Commentary. Volume 1A). (=Indrebø 1917).
Jónsson, Finnur (ed.), 1929. Ágrip af Nóregs Konunga sǫgum. Halle an der Saale: Max Niemeyer Verlag, 1929 (Altnordische Saga-Bibliothek. Heft Nr. 18), pp. 50-51. (=Jónsson 1929).
Jónsson, Finnur (ed. & trad.), 1973. Den norske-islandske skjaldedigtning. B: rettet tekst. Første bind: 800-1200. København: Rosenkilde og Bagger, 1973 (fotografisk optrykt efter førsteudgaven fra 1912-1915 af Strauss & Cramer, Leutershausen), pp. 457-464. (=Jónsson 1973).
Jónsson, Finnur (ed.), 1928-1932. Morkinskinna. Udgivet for Samfund til Udgivelse af Gammel Nordisk Litteratur ved F. J. København: J. Jörgensen & Co., 1928-1932. Pàgines 338-348. (=Jónsson 1928-1932).
Karlamagnúss saga ok kappa hans, 1860. Karlamagnúss saga ok kappa hans - Fortællinger om Keiser Karl Magnus og hans Jævninger. I norsk Bearbeidelse fra det trettende Aarhundrede. Udgivet af Carl Rikard Unger. Program til 1. Semester MDCCCLIX. Christiania: trykt hos H. J. Jensen, 1860. Pp. 137, 139 i 269. (=Història de Carlemany 1860).
Kock, Ernst Albin, 1946. Den Norsk-Isländska Skaldedigtningen. Första bandet. Lund: C. W. K. Gleerups Förlag, 1946. Pp. 225-228. (=Kock 1946).
Krüger, Jana, 2008. „Wikinger“ im Mittelalter: die Rezeption von víkingr m. und víking f. in der altnordischen Literatur. Berlin: Walter de Gruyter Verlag, 2008 (Ergänzungsbände zum Reallexikon der Germanischen Altertumskunde. Band Nr. 56), esp. pp. 73-165. (=Krüger 2008).
Kuhn, Hans, 1991. Das altnordische Seekriegswesen. Herausgegeben von Sigrid Engeler und Dietrich Hofmann. Heidelberg: Carl Winter Universitätsverlag, 1991. (=Kuhn 1991).
Liber Maiolichinus, 1904. Liber maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus - poema della guerra balearica secondo il Cod. Pisano Roncioni. Aggiuntevi alcune notizie lasciate da M. Amari. A cura di Carlo Calisse. Volume unico con tre tavole illustrative. Roma: nella sede dell'Istituto [Storico Italiano], Palazzo dei Lincei, già Corsini, alla Lungara, 1904 (Fonti per la Storia d'Italia pubblicate dall'Istituto Storico Italiano. Scrittori · Secolo XII). Versos 2623-2630. (=Liber maiolichinus 1904).
Melvinger, Arne, 1955. Les premières incursions des vikings en occident d'après des sources arabes. Uppsala: Almqvist & Wiksells Boktryckeri AB, 1955. (=Melvinger 1955).
Meyer, Hans, i, Rudolf Suntrup, 1987. Lexikon der mittelalterlichen Zahlenbedeutungen. München: Wilhelm Fink Verlag, 1987 (Münstersche Mittelalter-Schriften. Band Nr. 56). (=Meyer/Suntrup 1987).
Munro, Dana Carleton, 1966. The Kingdom of the Crusaders. Port Washington: Kennikat Press, 1966. (Münstersche Mittelalter-Schriften. Band Nr. 56). (=Munro 1966).
Noreen, Adolf, 19705. Altnordische Grammatik. Band 1: altisländische und altnorwegische Grammatik (Laut- und Formenlehre) unter Berücksichtigung des Urnordischen. Tübingen: Max Niemeyer Verlag, 19705 (Sammlung kurzer Grammatiken germanischer Dialekte. A. Hauptreihe: Band Nr. 4). (=Noreen 19705).
Ólason, Páll Eggert, 1952. Íslenzkar Æviskrár frá landnámstímum til ársloka 1940. Tínt hefir saman P. E. Ó. 5. Bindi. Reykjavík: birt á kostnað hins íslenzka bókmenntafélags, 1952. (=Ólason 1952).
Raymond d'Aguilers, 1968. Historia francorum qui ceperunt Jherusalem. Translated with introduction and notes by John Hugh Hill and Laurita L. Hill. Philadelphia: The American Philosophical Society, 1968 (Memoirs of the American Philosophical Society held at Philadelphia for promoting useful knowledge. Volume Nr. 71). (=Raymond d'Aguilers 1968).
Real Academia Española, 1974-1981. Diccionario Histórico de la Lengua Española. Proyectado y dirigido inicialmente por Julio Casares. Seminario de Lexicografía. Redactado por Salvador Fernández Ramírez, Alonso Zamora Vicente y Manuel Seco Reymundo bajo la dirección de Rafael Lapesa Melgar. Redactora especial: Margarita Estarellas Morro. Madrid: Imprenta Aguirre, 1974-1981 (Volumen 2: álaba - alzo), pp. 543-544. (=Real Academia Española 1974-1981).
Riant, Paul Edouard Didier, 1865-1869. Expéditions et pèlerinages des scandinaves en Terre Sainte aux temps des croisades. Paris: Imprimerie d'Ad. Lainé et J. Havard, 1865 et 1869. (=Riant 1865-1869).
Saga hins heilaga Eðvarðs, 1868. Dins: Flateyjarbók - en samling af norske Konge-Sagaer med indskudte mindre Fortællinger om Begivenheder i og udenfor Norge samt Annaler. Udgiven efter offentlig foranstaltning. Tredie bind udgiven af Guðbrandr Vigfðsson og Carl Rikard Unger. Christiania: P. T. Mallings Forlagsboghandel, 1868. Pàgines 463-472, esp. pàg. 470. (=Història del rei Sant Eduard 1868).
Saga Játvarðar konungs hins helga, 1852. Saga Játvarðar konungs hins helga. udgiven efter islandske oldböger af den Kongelige Nordiske Oldskrift-Selskab. Udgiven efter islandske Oldböger i Grundtexten med dansk Oversættelse af Carl Christian Rafn og Jón Sigurðsson. Kjöbenhavn: trykt hos J. d. Qvist, 1852 (Formanna sögur. Sjöunda bindi). Pàgines 37-39. (=Història del rei Sant Eduard 1852).
Saga Sigurðar konungs jórsalafara ok brœðra hans, Eysteins ok Óláfs, 1832. Dins: Sǫgur Noregs konúnga frá Magnúsi Berfœtta til Magnúss Erlíngonar. Eptir gǫmlum skinnbókum útgefnar að tilhlutun hins konúngliga Norrœna Fornfrœða-Félags. Kaupmannahöfn: prentaðar í enni Poppsku prentsmiðju, 1832 (Formanna sögur. Sjöunda bindi). Pàgines 74-174. (=Saga Sigurðar jórsalafara 1832).
Sánchez Albornoz, Claudio, 1969. „Invasiones normandas a la España cristiana durante el siglo IX“. Dins: I normanni e la loro espansione in Europa nell'Alto Medioevo, 18-24 aprile 1968 (Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull'Alto Medioevo XVI). Spoleto: presso la Sede del Centro, 1969. Pp. 367-408. (=Sánchez Albornoz 1969).
Schmale, Franz-Josef, 1953. „Albert von Aachen“. Dins: Neue deutsche Biographie. Herausgegeben von der Historischen Kommission bei der Bayerischen Akademie der Wissenschaften. Erster Band: Aachen-Behaim, pp. 133-134. Berlin: Duncker & Humblot, 1953. (=Schmale 1953).
Seippel, Heinrich Julius Manfred Alexander, 1896-1928. Rerum normannicarum fontes arabici - e libris quum typis expressis tum manu scriptis collegit et sumptibus Universitatis osloensis edidit H. J. M. A. Seippel. Oslo: typis excudit A. W. Brøgger, 1891 (volum 1) i 1928 (volum 2). (=Seippel 1896-1928).
Shetelig, Haakon (curador), 1940. Viking Antiquities in Great Britain and Ireland. Part 1: an introduction to the Viking history of Western Europe by Haakon Shetelig. Oslo: H. Aschehoug & Co., (W. Nygaard), 1940. (=Shetelig 1940).
Simek, Rudolf, 1991. Altnordische Kosmographie - Studien und Quellen zu Weltbild und Weltbeschreibung in Norwegen und Island vom 12. bis 14. Jahrhundert. Berlin: Walter de Gruyter & Co., 1991 (Ergänzungsbände zum Reallexikon der Germanischen Altertumskunde. Band Nr. 14). (=Simek 1991).
Simek, Rudolf, i Hermann Pálsson, 1987. Lexikon der altnordischen Literatur. Stuttgart: Alfred Kröner Verlag, 1987 (Kröners Taschenausgabe. Band Nr. 490). (=Simek/Pálsson 1987).
[Snorris Königsbuch (Heimskringla)], 1965. Snorris Königsbuch (Heimskringla). Dritter Band: übertragenn von Felix Niedner. Düsseldorf: Eugen Diederichs Verlag, 1965 (Sammlung Thule. Altnordische Dichtung und Prosa. Band Nr.16). Pàgines 209-216. (=Snorris Königsbuch 1965).
Snorri Sturluson, 1911. Heimskringla - Nóregs konunga sǫgur. Udgivet af Finnur Jónsson. København: G. E. C. Gads Forlag, 1911. Pàgines 533-537. (=Snorri 1911).
Snorri Sturluson, 1951. Heimskringla. Þriðja bindi. Bjarni Aðalbjarnarson gaf út. Reykjavík: Hið íslenzka fornritafélag, 1951 (Íslenzk Fornrit. Tuttugasta og áttunda bindi). Pàgines 238-247. (=Snorri 1951).
Steenstrup, Johannes Christoffer Hagemann Reinhardt, 1878. Normannerne. Andet bind: Vikingetogene mod Vest i det 9de Århundrede. Kjøbenhavn: forlagt af Rudolph Klein i Cohens Bogtrykkeri, 1878. (=Steenstrup 1878).
Ulset, Tor, 1983. Det genetiske forholdet mellem Ágrip, Historia Norwegiæ og Historia de antiquitate regum Norwagiensium - en analyse med utgangspunkt i oversettelsesteknikk samt en diskusjon omkring begrepet “latinisme” i samband med norrøne tekster. Oslo: Novus forlag, 1983. (=Ulset 1983).
Unger, Carl Richard (editor), 1867. Morkinskinna. Pergamentsbog fra første halvdel af det trettende aarhundrede. Indeholdende en af de ældste optegnelser af Norske Kongesagaer udgiven af C. R. Unger. Christiania: det forr. B. M. Bentzen's Bogtrykkeri, 1867 (Udgiven som Universitetsprogram for andet semester 1866). Pàgines 156-163. (=Unger 1867).
Wattenbach, Wilhelm, 1967². „Albertus Aquensis“. Dins: Allgemeine Deutsche Biographie. Erster Band: Van der Aa-Baldamus. Auf Veranlassung und mit Unterstützung seiner Majestät des Königs von Bayern Maximilian II. herausgegeben durch die Historische Commission bei der Königlichen Akademie der Wissenschaften. Berlin: Duncker & Humblot, 1967² (Neudruck der Auflage von 1875). (=Wattenbach 1967²).
Wilhelmus Malmesbiriensis monachus, 1964a. Wilhelmi Malmesbiriensis monachi De gestis regum anglorum Libri quinque & Historiæ novellæ libri tres. Edited from Manuscripts by William Stubbs. Vol. 2: Vaduz (Liechtenstein): Kraus Reprint Ltd., 1964 (reedició de l'edició de Londres, 1889). Pàgines 484-487. (=Wilhelmus Malmesbiriensis 1964a).
Willelmus Malmesbiriensis monachus, 1964b. Willelmi Malmesbiriensis monachi Gesta regum anglorum atque historia novella. Ad fidem codicum manuscriptorum recensuit Thomas Duffus Hardy. Volume 2. Vaduz (Liechtenstein): Kraus Reprint Ltd., 1964 (reedició de l'edició de Londres, 1840). Pàgines 436-437 i 638-641. (=William of Malmesbury 1964b).
|
Notas:
| 1: |
Escrita versemblantment vers el 1230. Cf. Simek/Pálsson 1987, p. 156. |
|
| 2: |
Aquesta ponòncia representa una “versió de presentació” d'un projecte de treball i recerca sobre el mateix tema que s'hauria de dur a Formentera amb la finalitat de tractar d'identificar-hi els llocs que se n'esmenten a la Heimskringla. |
|
| 3: |
La Crónica de Alfonso III 1918, pàg. 84 ens ofereix una versió lleugerament diferent d'aquest mateix text: Multas et alias ciuitates iam saepedictus Ordonius rex praeliando cepit, id est, ciuitatem Cauriensem cum rege suo nomine Zeith: aliam uero consimilem eius ciuitatem Talamancam cum rege suo, nomine Mozror, et uxore sua; bellatores eorum omnes interfecit, reliquum uero uulgus cum uxoribus et filiis sub corona uendidit. Iterum Nordomani piratidae per haec tempora ad nostris litoribus peruenerunt; deinde in Spaniam perrexerunt, omnemque eius maritimam gladio igneque praedando dissipauerunt; exinde mare transiecto Nacchor ciuitatem Mauritaniae inuaserunt, ibique multitudinem Caldeorum gladio interfecerunt. Denique Maioricam, Fermentellam et Minoricam insulas adgressi, gladio eas depopulauerunt. Postea Graeciam aduecti, post triennium in patriam suam sunt reuersi. La referència a Fermentella desapareix al texto de la segunda redacción, el passatge paral·lel del qual (pàg. 130) fa: Multas et alias ciuitates iam saepedictus Ordonius rex preliando cepit, id est ciuitatem Cauriensem cum rege suo nomine Zeiti, aliam uero consimilem eius ciuitatem Talamancam cum rege suo nomine Mozeor, cum uxore sua. Bellatores omnes interfecit, reliquum uero uulgus cum uxoribus et filiis sub corona uendidit. Iterum Nordomani pyratide his temporibus nostris litoribus peruenerunt; deinde in Spaniam, omnem eius maritimam gladio igneque predando dissipauerunt; exinde mare transiecto, Nachor ciuitatem Mauritaniae inuaserunt, ibique multitudinem Caldeorum gladio interfecerunt; deinde Maioricam et Minoricam insulas adgressi, gladio depopulauerunt; postea Graeciam aduecti, post triennium in patriam sunt reuersi “D'altres i moltes ciutats foren conquerides per les armes pel ja sovint esmentat rei Ordoni, per exemple, la ciutat de Còria amb el seu rei, per nom Zaïd (Zaīd), o una altra de molt semblant, Talamanca, amb el seu rei, per nom Mozror o Mozeor (Masrūr <?>, Marzūq <?>), amb la seva muller. [Ordoni] féu matar tots els combatents [enemics capturats en la conquesta de totes aquestes ciutats] i, pel que fa a la resta [de llurs habitants], homes, dones i infants, els va fer vendre a compte de la corona. En aquesta època, els pirates nordmans arribaren de nou a les nostres costes; d'aquí passaren a Espanya (= la part sarraïna de la Península) on recorreren tot el seu litoral marítim saquejant-lo a foc i ferro. D'allà van travessar la mar, envaïren Nekor, ciutat de la Mauritània (terme que en aquell temps designava el Magrib; Nekor es troba situada a prop d'Al-Hoceima, en el Rif marroquí), on hi passaren per l'espasa una multitud de sarraïns; a continuació van atacar les illes de [Formentera,] Mallorca i Menorca i les van despoblar per les armes. Després d'això, van arribar amb llur flota a Grècia, des d'on, passats tres anys, tornaren a llur pàtria”. |
|
| 4: |
Així, voldria remarcar aquí que, per exemple, en el mapa de la Mediterrània occidental que porta l'epígraf Vestrlǫnd III i que va inclòs a la darrera edició (1985) que conec de la Fagrskinna, per il·lustrar la ruta seguida pel rei Sigurðr en el seu camí de cap a Jerusalem, Mallorca no s'hi veu assenyalada amb el seu nom. Indicant d'aquesta manera que els noruecs no varen desembarcar a Mallorca, l'editor de la Fagrskinna no fa res més que cenyir-se estrictament a la informació existent a la Heimskringla, que no fa menció explícita de cap aturada a la nostra illa. |
|
| 5: |
Edició de Stubbs, pàg. 486. |
|
| 6: |
Snorri escriu la seva obra devés l'any 1230. Això vol dir que ho fa més de cent anys després d'haver-se fet aquesta expedició, i aquests cent anys poden haver afeblit el record d'uns noms (*Maiork i Manork) que no només sonaven molt semblants sinó que, a més a més, també s'escrivien a mà de manera molt semblant i també designaven illes molt properes l'una de l'altra. Tot això pogué fer que els dos mots es confonguessin en un de sol: Manork. Record, a més a més, que aquesta distància temporal existent entre el moment dels fets reportats a la Heimskringla i el moment en el qual Snorri els posa per escrit, es veu en certa manera "engrandida" per la finalització de l'activitat norrena a la Mediterrània occidental que també es va produir a la primeria del segle XII, un fet que fa que no es vagi renovant en el col·lectiu de les noves generacions la coneixença dels topònims mediterranis amb què s'havien familiaritzat els seus avantpassats més viatgers. De tota manera, he d'afegir que no he pogut comprovar a cap llibre d'història, en el moment de redactar el text d'aquesta ponència, la data del cessament d'aquesta activitat norrena de barreig, però basti citar aquí Shetelig 1940:139-140 quan diu: "This [= a. D. 970] was the most serious attack made by the Vikings on the Pyrenean peninsula, but it was also the last. Later on we only find reports of a few occasional descents, such as the sack of the town of Lugo effected in 984, the visit that Olav Haraldsson may perhaps have paid to the west coast in 1014, another rapid raid in 1016 and finally one in 1026" (la cursiva és meva). Aquests mots crec que s'han d'entendre només com a aproximatius, és a dir, som del parer que després del 1026 l'activitat norrena va continuar existint, per bé que no pas amb la virulència anterior i, possiblement, disfressada de lluita religiosa contra els sarraïns. Esper poder-m'hi referir amb més luxe de detalls properament. |
|
| 7: |
No hi ha cap nom comú en norrè occidental antic en què es pogués descompondre la paraula, i l'únic nom propi que se m'ocorre que hagués pogut servir de relacionant al nostre topònim, la ciutat de York a Anglaterra, és Jórvík en norrè occidental antic, per la qual cosa tampoc no ens serveix. L'islandès modern ha adoptat la terminologia llatina dels mesos i, per tant, té el masculí maí, genitiu maís ‘maig’; però l'islandès medieval tenia la seva pròpia terminologia per a designar els mesos de l'any, i, per tant, el primer constituent de *Maiork no els podia recordar el nom d'aquest mes que, de fet, es correspondria si fa no fa no a un, sinó a dos mesos norrens (ja que els mesos norrens no se solapen amb els nostres): harpa i skerpla; el mateix Snorri, a la seva Edda utilitza els mots eggtíð “temps de la posta dels ous” i stekktíð “temps de deslletar els anyells de les ovelles” per a designar un mes que, si fa no fa, se solapa amb el nostre mes de maig. |
|
| 8: |
A les fonts àrabs, els norrens hi solen aparèixer amb el nom de matjús. Melvinger 1955:76 cita l'expressió “al-madjûs al-urdumâniyyûn; aquest mot va entrar en el castellà de l'Edat mitjana tot adoptant-hi la forma d'almujuces, segons ens informa el Diccionario Histórico de la Lengua Española de la Reial Acadèmia. Ignor totalment si a cap font àrab de l'època hi ha o hi pot haver cap traça d'aquesta incursió que ens pugui completar la informació que en tenim i ens permeti d'asseverar, sens cap mena de dubte, que els norrens també van desembarcar a Mallorca. |
|
| 9: |
Per a més detalls, remeto a la nota nº. 13. |
|
| 10: |
Encara que sigui purament anecdòtic, voldria aprofitar aquest congrés per tornar a repetir per enèsima vegada que els "famosos vaixells viquings drakkar" amb llurs skjaldrim o bordatges especials on es col·locaven els escuts dels remers perquè els servissin de protecció contra els eventuals projectils, i talment com els coneixem gràcies a les pel·lícules de Hollywood i que, per cert, han aconseguit de trobar entrada a la G.E.C., no VAN EXISTIR MAI. Els vaixells norrens podien portar una figura de proa en forma de cap de drac. Això vol dir que aquesta figura no hi era fixa, és a dir, se l'hi podia posar o llevar a pler i per tant, no s'ha d'entendre com a mascaró de proa en el sentit que solem donar a aquest terme, ja que els nostres mascarons de proa són sempre fixos. En norrè occidental antic aquesta figura en forma de cap de drac rebia el nom de dreki ‘drac [volador]’. Per metonímia, les naus -fossin del tipus que fossin- que duien una d'aquestes figures de fusta a la proa, es deien dreki en singular i drekar en plural, però aquesta designació -ho repetesc- només feia referència al fet que les naus duguessin aquesta figura de fusta entallada a la proa, però no feien pas referència a un tipus específic de nau o vaixell. Les naus norrenes eren, quant al tipus, búzur, kuggar, galeiðr o galeiðar, skeiðir, knerrir, snekkjur, skútur, barðar i un etcètera que és realment llarg. Les naus de guerra rebien el nom de langskip o herskip. El terme langskip compta amb el paral·lel llatí de la nauis longa. |
|
| 11: |
En plural, hálfþrítug skip o hálffertug skip. |
|
| 12: |
Un rúm és un “banc de remer”. Les dimensions d'una nau norrena es comptaven a partir dels rúm que tenia. Des de cada rúm s'operaven dos rems -un a babord i l'altre a estribord-, de manera que hom deia que un rúm constava de dos hálfrými (corresponents respectivament a la part de babord i estribord). Segons això, una nau de trenta rúm, o sigui, una þrítugsessa, tenia seixanta rems els quals eren operats per una tripulació variable que podia assolir els tres-cents homes (per exemple, en el cas que a cada hálfrými hi seguessin cinc homes). Cf. Brøgger/Shetelig 1950, esp. p. 251.. |
|
| 13: |
Consider que n'Albert d'Aquisgrà va arrodonir la xifra sense que, per això, la puguem qualificar d'exagerada o de poc realista, atès tot el que sabem de les naus norrenes. La xifra real podia ésser aproximada a aquesta, però tanmateix i fos quina fos, cal comptar amb el fet que n'Albert d'Aquisgrà l'arrodoní o la feu pujar a la xifra rodona de deu mil, ja sia perquè les xifres redones se solen considerar més ‘belles’ que les que no ho són, ja sia per indicar per mitjà d'un nombre exacte i alt una gran munió de gent com pentura no es veia pas sovint en expedicions d'aquesta mena, ja sia perquè a ell, Albert d'Aquisgrà, la xifra deu mil li agradava (és una xifra que reapareix amb freqüència a aquesta obra seva: cap. 1.XIII, 1.XVIII, 1.XXVII etc.). Per a l'ús de la xifra deu mil en els escriptors medievals, vulgueu veure Meyer/Suntrup 1987, columnes 879-882 i, esp., col. 880. Cf. Historia Hierosolymitanae expeditionis, col. 687: “Cap. XXVI. - De Magno, rege Norwegiæ, qui venit adorare Jerusalem. Interea frater regis de Norwegia, Magnus nomine, in plurimo apparatu, in multa armatura, in manu robusta, in buzis quadraginta, in decem millibus virorum pugnatorum, per biennium in circuitu spatiosi maris a regno suo enavigans, in portu Ascalonis civitatis anchoram integris horis diei ac noctis fixit, ut videret, si aliqui viri a civitate terra vel mari sibi occurrerent, cum quibus ex industria aut eventu aliquod certamen iniret. Sed Ascalonitis silentio compressis, et minime prodire audentibus, postera die Japhet applicuit, desiderio adorandi in Jerusalem.” “Entretant, el germà del rei de Noruega que nomia Magnús, després d’haver-se fet a la mar en el seu regne amb quaranta navilis del tipus buza, amb el més gran aparellament, amb molt d’armament, amb una sòlida tropa de deu mil homes de guerra, i després d’haver recorregut l’espaiosa mar durant dos anys, sorgí àncores en el port de la ciutat d’Ascaló i hi romangué ancorat durant hores senceres del dia i de la nit per veure si alguns barons d’aqueixa vila sortirien al seu encontre per terra o per mar amb els quals li fos possible d’entaular combat ja fos per accident o bé per intenció; però havent restat quiets els ascalonites sense gosar presentar-se-li a l’encontre, l’endemà, el rei Magnús va posar rumb cap a Jaffa amb el desig de de dirigir-se des d’allà fins a Jerusalem per adorar-hi [el Senyor].”. N'Albert d'Aquisgrà va confondre el fill del rei Magnús de Noruega -que és el qui havia anat a Jerusalem- amb el rei Magnús de Noruega (que, a més a més, ja era mort). Aparentment, també desconeixia que, en aquells moments, a Noruega hi havia un ‘triregiat’, si se'm permet l'encunyament d'un mot nou, és a dir, un tron ocupat alhora per tres germans, per tres co-reis. Vulgueu veure també, cap. XXX (columna 689): ‘Ubi rex Baldewinus regem Magnum Hierosolymam gloriose perduxit’ i XXXI (co. 689-690): ‘Qualiter hi duo reges Sidonem obsederint, Babyloniis in sua reversis.’. |
|
| 14: |
víkingaherr mikill a l'original norrè. Entenc el mot amb el significat genèric de pirata i no pas de pirata norrè. Al meu entendre, possiblement eren pirates sarraïns. |
|
| 15: |
Serkir, genitiu Serkja és un plural genèric amb què es designen els sarraïns en norrè occidental antic. Serkland vol dir, doncs, terra sarraïna o terra de sarraïns, i, tot versemblantment, ací s'ha de prendre com a designació d'Andalusia més que no de la costa del Magrib. Cf. Fabricius 1900:22: “Dette [=Serkland] betyder vistnok det sydlige Spanien eller Andalusien, der ligeså godt kunde kaldes Serkland som det nordlige Afrika eller Marokko, hvor Sigurd ikke har gjort landgang”. |
|
| 16: |
steinvegg mikinn a l'original. El mot norrè emprat per Snorri és el masculí steinveggr, genitiu steinveggjar “paret de pedra”. També es podria traduir amb „parapet“, “baluard” o “murada”. |
|
| 17: |
La traducció de poemes escàldics és un malson per a qualsevol traductor. Pel que fa a mi, he intentat traduir-los al més literalment possible, tot i ésser plenament conscient que, sense un tot de notes explicatives, llur comprensió resulta molt difícil al lector modern. En conseqüència, he tractat d'adaptar els heiti i les kenningar de l'original al català de la manera més respectuosa possible. Pel que fa als hipèrbatons del text original, sovint violentíssims, no m'ha quedat més remei que desfer-los a fi de propiciar la comprensió dels poemes. |
|
| 18: |
L'adjectiu hernenninn literalment vol dir ‘abrivat en la batalla’, ‘intrèpid en el combat’. |
|
| 19: |
hernenninn Gǫndlar þings gný-Þróttr: Þróttr = Odin, gný-Þróttr = Odin del fragor. Gǫndul = nom d'una valquíria. Gǫndlar þing = l'assemblea de la valquíria = la batalla. “intrèpit Odin del fragor de la batalla” = “intrèpid guerrer”. |
|
| 20: |
la roda d'homei = l'escut. El tenyidor [de vermell] de l'escut = el guerrer. El guerrer honorat de molts = el rei. |
|
| 21: |
la paga d'en Finnr = les sagetes. |
|
| 22: |
En realitat, “kringla heimsins <...> er mjǫk vágskorin”. |
|
| 23: |
Tot i que també es poden consultar a l'obra de Kock 1946 ressenyada a la meva bibliografia i, naturalment, a l'edició d'en Finnur Jónsson de la Norsk-Islandske Skjaldedigtning que té per a nosaltres l'enorme avantatge respecte de l'edició d'en Kock d'oferir-nos-en una traducció al danès. L'edició de n'Aðalbjarnarson de la Heimskringla n'ofereix una traducció a l'islandès modern que també representa un gran ajut per a tots aquells que, com nosaltres mateixos, no som experts en l'enrevessadíssim llenguatge escàldic. |
|
| 24: |
En canvi, l'Ágrip af Nóregskonunga sǫgum, conegut senzillament per l'Ágrip, no esmenta pas la incursió a les Balears, la qual cosa no ens ha d'estranyar atès el caràcter de compendi (al cap i a la fi, el mot ágrip no vol dir res més que això, resum, compendi, epítom) d'aquesta obra. Vull afegir expressament que, a l'hora de cercar paral·lels a la breu relació que es conté a la Heimskringla del nostre episodi, no he pogut pas consultar les dues cròniques medievals norrenes conservades i escrites en llatí, i conegudes amb el títol de Historia Norwegiæ i Historia de antiquitate regum Norwagiensium. Tanmateix, les ressenyo a la bibliografia per si cap lector desitja tenir-ne les dades. |
|
| 25: |
L'adjectiu harðráðr vol dir que “governa amb duresa”. Els nostres adjectius sever, tirànic o despòtic no expressen bé el significat del mot norrè que fa referència principalment a la forma com el rei Harald hagué d'acabar imposant la seva autoritat a Noruega, sufocant-hi les revoltes que es produïren durant el seu regnat. Suposo que tenia massa present com va acabar Sant Olau: al cap i a la fi, ell -Harald- va entrar a la batalla d'Stiklastaðir fent-hi costat al rei Olau, i ja sabem que els pagesos noruecs van anorrear en aqueixa batalla rei i host reial. |
|
| 26: |
L'adjectiu kyrr designa una persona “tranquil·la”. L'adjectiu el Pacífic amb què de vegades trobem designat aquest sobirà noruec no fa, així i doncs, justícia al seu tarannà. Cal traduir l'epítet d'aquest rei amb el Tranquil. |
|
| 27: |
L'adjectiu berfœttr significa ‘descalç’ o “cames-nues”. Personalment em decant per aquesta darrera traducció. |
|
| 28: |
El substantiu jórsalafari no és pas un ‘croat’, sinó algú que ha anat -en pelegrinatge o no- a Jerusalem. Traduir l'epítet d'aquest rei amb “El croat” com fan alguns, és convertir-lo en quelcom que ell no fou pas per més que, un cop a Terra Santa, hi lluitàs contra els sarraïns al costat del rei Balduí I. D'un “croat“, o sigui, del que participa o pren part a una “croada”, en norrè occidental antic se'n diu un “krossfari”, d'una “croada” se'n diu “krossferð” i de “participar a una croada” se'n deia “krossask”. El terme genèric amb què hom designava una pelegrinació a Roma, Jerusalem o Santiago de Compostela era “suðrganga”. La Heimskringla deixa ben clar que el rei Sigurðr s'embarcà cap a la Mediterrània després de deixar-se entusiasmar pel relat dels qui hi havien anat deixant-se entabanar pel que contava un tal Skopti Ǫgmundarson, que referia meravelles de Constantinoble: el que volia, tant ell com el seu germà Eysteinn -el tercer germà, l'Óláfr, només tenia quatre o cinc anys- era restablir d'aquesta manera el prestigi malmès de la família després de la desgraciada mort de son pare a Irlanda tot fent fortuna a Constantinoble servint-hi a la guàrdia varíngia del Kirjalax, l'emperador Aleix I Comnè (la forma norrena del nom d'aquest emperador s'ha de veure com una adaptació del vocatiu grec: κύριε Ἀλέξιε). En lloc no s'esmenta una motivació religiosa del viatge i, en aquest sentit, crec que no n'hi ha pas prou adduint els mots “við skǫp hreins goðs” de la Stuttfeldardrápa de l'escalda Þórarinn Mantell-curt, que també es podrien interpretar/traduir com a “seguint el destí que el déu pur havia resolt d'imposar-li”. Una motivació religiosa o un pretext religiòs són, nogensmenys, condició indispensable per poder qualificar de croada el viatge d'algú a Terra Santa.
Amb paraules de la Heimskringla:
Þá er synir Magnús konungs vǫ́ru til konunga teknir, kómu utan ór Jórsalaheimi, ok sumir ór Miklagarði, þeir menn, er farit hǫfðu út með Skopta Ǫgmundarsyni, ok vǫ́ru þeir hinir frægstu ok kunnu margskonar tíðindi at segja. En af þeim nýnæmum girntist fjǫldi manns í Noregi þeirrar ferðar; var þat sagt, at í Miklagarði féngu Norðmenn fullsælu fjár, þeir er á mála vildu ganga. Þeir bǫ́ðu konungana, at annarrhvárr þeirra, Eysteinn eða Sigurðr, skyldi fara ok vera fyrir því liði, er til útferðar gerðist. En konungarnir játtu því, ok bjoggu ferð þá með beggja þeirra kostnaði. Til þeirrar ferðar réðust margir ríkismenn, bæði lendir menn ok ríkir bœndr. En er ferðin var búin, þá var þat afráðit, at Sigurðr skyldi fara, en Eysteinn skyldi hafa landráð af hendi beggja þeirra “quan el fills d'en Magnús foren coronats reis, van tornar [a Noruega] els que se n'havien anat a l'estranger amb l'Skopti Ǫgmundarson. Uns havien estat a Palestina, d'altres a Constantinoble. Gaudien de la màxima celebritat i podien contar tota mena de noves. Aquestes notícies van despertar a Noruega el desig d'una munió d'homes de fer un viatge idèntic. Es contava que, a Constantinoble, els homes del nord que hi volguessin servir a les ordres de l'emperador, hi rebrien en paga una autèntica fortuna. Hom va pregar als reis que un d'ells dos, n'Eysteinn o en Sigurðr, hi anés posant-se al capdavant de la tropa que s'aplegaria per marxar-hi. I els reis hi van accedir i aparellaren l'expedició a compte de tots dos. Molts de prohoms s'ajuntaren a aquella expedició, tant pagesos terratinents com lendir menn (‘homes ligis’). I quan l'expedició estigué aparellada, es va resoldre que hi anés en Sigurðr i que n'Eysteinn es quedés [a Noruega] governant el país en nom de tots dos”. Com ja he dit abans, enlloc no s'esmenta un pretext o una motivació religiosa d'aquesta expedició noruega que, més que a la Mediterrània, realment es dirigia a Constantinoble. |
|
| 29: |
Sigurðr és, tot versemblantment, el rex Norgvegius del vers 2624 del Liber Maiolichinus, encara que, en aquesta obra, el rei noruec realment no hi és esmentat pel nom: Plures qui fuerant loca per longinqua remoti / Ad castrum veniunt, quod rex Norgvegius olim / [p. 101] [2625] Destruxisse datur, predam de rure trahentes, / Carneque viventes, siliquis et agrestibus erbis, / Radicibus plures etiam, modicisque steterunt / Impensis in eo discrimina plura ferentes, / Sepeque perpingues his esca fuistis, aselli. / [2630] Hosque Saraceni pugnantes crebro petebant. / Castrum tutamen Latiis erat hospiciumque. “Molts [de cristians] que s'havien trobat enfora, per llocs llunyans, van anar al castell (aquí hi aniria pentura millor el mot: fortificació) del qual s'accepta que antigament havia estat destruït per un rei noruec, i portant-hi el botí que havien fet pel camp, molts s'hi estigueren vivint-hi de carn [d'animals caçats], garroves i herbes agrestes, d'arrels i mòdiques racions, i suportant-hi moltes penúries. I sovint vosaltres, asets ben grassets, els servíreu de menjar. I els bel·licosos sarraïns els atacaven repetidament i el castell els era, als llatins, un bastió que els defensava i un estatge que els aixoplugava”. Carlo Calisse, l'editor del Liber maiolichinus hi diu al respecte en una nota a peu de plana (p. 101): “Si osservi la più ampia dichiarazione di questo fatto nelle varianti R B al v. 2625. Il re Norvegio, qui menzionato, è il normanno Sigurd I, il quale si recò dalla Scandinavia in Palestina costeggiando l'Europa occidentale e meridionale, e lasciando sul suo passaggio le tracce della sua barbarie. Non risparmiò le Baleari. Ed il visibile ricordo della devastazione da lui poc'anzi fatta (1107-1008) rimaneva ancor vivo al tempo della spedizione pisana, onde il poeta potè raccoglierne l'eco come da questo luego apparisce. Cf. Campaner, Op. Cit. p. 95; Dozy, Op. Cit. II, 333.”.
A l'aparat crític (pàg. 101), Carlo Calisse hi remarca: 2625. Manca in R B ed è sostituito dai versi seguenti: Tradiderat flammis, cum centum Hispana carinis / Equora sulcabat, spolioque ex hostibus acto / Victor Hyerusalem sanctas properabat ad arces. / Istud Pisani retinent, villas repetentes (B repententes) / Carneque viventes “2625. Manca a R B on hi és substituït pels versos següents: va lliurar a les flames quan, amb cent naus, solcava les mars d'Hispània, i, vencedor i havent-hi fet molt de botí dels enemics, cuità camí cap als sants baluards de Jerusalem. D'aquest [castell] s'apoderen els pisans, repetint [des d'ell] els atacs contra les possessions, i vivint de la carn [que cacen]...”.
També són dignes de citar-se els versos 998-1005 del Liber Maiolichinus: Insula stat pelago, partes ea respicit austri / Aduersum Libycos, cui Frumentaria nomen. / Hanc Latii petiere uiri properanter, et illic / Ceperunt uictus, placidae solatia praedae, / Perpinguesque boues, quibus et uesci potuissent, / Ni pia Christicolis prohiberent tempora carnes. / Lustrantesque locum, quo gens inamata latebat, / Abstractos caueis Ebusum duxere ligatos. “hi ha una illa enmig de la mar -mira les regions de llebeig que donen als Libis (això és: que, per la part de llebeig, mira cap a Àfrica)- que té per nom Formentera. Els barons llatins la van atacar immediatament i hi obtingueren la satisfacció d'un fàcil botí, capturant-hi provisions i bous ben grassos amb què s'haurien pogut nodrir, si els pius temps [de la Quaresma] no haguessin prohibit als cristians la carn; exploraren escorcollant-lo l'indret on s'amagava la gent no estimada i després de treure'ls de dins les coves, els dugueren, lligats, a Eivissa” |
|
|
