|
L’ESTUDI PISA 2003 I L’AVALUACIÓ DE LES COMPETÈNCIES
BÀSIQUES:
L’OPORTUNITAT PER SABER QUÈ S’HA D’ENSENYAR A LES ESCOLES
I AMB QUINS RECURSOS?
La presentació dels resultats de l’estudi PISA 2003, per
una banda, i dels resultats de l’avaluació de competències
bàsiques realitzada a Catalunya el curs passat aporten un
seguit de dades que poden ser útils en aquests moments de
replantejaments importants a Catalunya (a les portes dels treballs
sobre el Pacte per l’educació) i a nivell d’estat (en ple
debat amb la perspectiva d’una nova llei educativa). Són
interessants, també, perquè no només són
una avaluació dels resultats dels alumnes sinó que
reflexen el resultat de molts més elements del sistema educatiu.
Abans d’entrar en alguns d’aquests elements, convé fer alguna
apreciació respecte de la valoració global dels resultats.
En primer lloc, el 2003 – com ara - no es pot dir que els resultats
siguin el resultat de la LOGSE, perquè les successives modificacions
curriculars i de tota mena que va patir en els anys de govern del
Partit Popular (afegint-hi la insuficient dotació de què
va estar mancada des del començament) han desdibuixat tant
la llei inicialment concebuda que difícilment podríem
reconèixer-la com a tal l’any passat. A més, les repetides
modificacions en els programes, sistemes d’avaluació i de
promoció de curs, ... han portat el sistema a un cert desconcert
que no és, lògicament, el clima més adient
per treure uns bons resultats en un estudi comparat.
Els resultats de l’estudi PISA evidencien una cosa ja sabuda: no
es poden demanar uns rendiments brillants de l’alumnat amb una inversió
de segona; i aquest és un dèficit acumulat en molts
anys per Catalunya i l’estat pel que fa a la inversió destinada
a educació.
La combinació d’un estudi i l’altre, per altra banda, avala
la necessitat de replantejar d’una manera molt seriosa quins són
els coneixements o aprenentatges bàsics que han d’assolir
els i les alumnes en acabar la seva escolaritat obligatòria:
ens hem de posar d’acord en el que anomenem curriculum bàsic:
què s’ha d’aprendre, com quan i amb què. I això
no ho podem fer precipitadament ni posant més pegats al que
hi ha: s’ha de fer replantejant les coses des de la base perquè
els temps han canviat i fa molt de temps que no s’ha fet seriosament
i amb gran abast.
També cal fer una anàlisi d’algunes opcions metodològiques
i organitzatives: si molts dels recursos humans dels centres s’han
destinat a fer desdoblaments d’alumnes en les matèries instrumentals
(llengua i matemàtiques, fonamentalment) i, en aquestes àrees
els resultats no són bons, potser caldrà plantejar-se
altres canvis metodològics, didàctics i organitzatius
en els centres. El treball intern i de revisió que es pot
fer en el si de cada centre hauria de ser la base d’aquest canvi
a millor; però l’avaluació externa i els programes
de formació permanent del professorat també han d’ajudar
en aquest sentit.
Si busquem l’experiència de països propers que, de manera
sostinguda, treuen bon resultat en aquest tipus d’estudis (com és
el cas de Finlàndia) trobarem que la inversió en educació
és molt més alta que la nostra des de fa dècades;
que les polítiques d’atenció a la infància
posen a disposició de les famílies molts serveis bàsics
gratuïts; que la descentralització de les competències
educatives és un fet i l’autonomia de centres és molt
més alta que aquí; que el sistema educatiu és
comprenssiu i no tracta de manera diferent els alumnes brillants
del que tenen m´s dificultats (en això assolim algun
resultat comparable, al menys); els professors i mestres són
els protagonistes i responsables de les decisions que es prenen
en els centres i s’obliguen a un constant reciclatge professional.
Són, aquestes, unes pistes per millorar a casa nostra? Probablement.
En un moment de debat sobre el nostre sistema educatiu, aquests
estudis ens aporten elements de reflexió i ens poden ajudar
a fer propostes de millora.
Federació de Moviments de Renovació Pedagògica
de Catalunya
14 de desembre del 2004
|
