L'ofici més antic del món no és pas aquell que tanta gent -tòpicament- pensa, sinó el del ceramista, i l'home primitiu gràcies a ella avança i -tot seguit les teories nutritives de l'eminent Félix Cordón, mort ara fa uns mesos -són els atuells ceràmics els que afavoreixen en un determinat moment l'evolució de l'espècie: dels rostits ferotges passem als bullits, més digestius i sanitosos. Digressions científiques a banda, intento dir que l'origen de la ceràmica és absolutament utilitari. Només, transcorreguts mil·lenis, els primitius atuells esdevindran obres d'art. No, no m'estic referint a certes peces amanerades de la ciutat de Sèvres, o als plebeus souvenirs de Capodimontes, o a les dubtoses porcellanes de la factoria dels Lladró, de València. I per què aquest llarg prefaci? Simplement, perquè l'art és una cosa ben diferent. I l'art de la ceràmica, oblidant -que ja és oblidar!- els antics hel·lènics i tota la magnífica producció posterior (Alcora, Manises, Paterna, a casa nostra), és obra dels segles XIV-XX. Pel que fa a Catalunya, en els temps actuals i en primeríssima fila, Picasso i Joan Miró. Després Llorens Artigas i Antoni Cumella i d'altres. Després una nova fornada, entre els quals destaca Joan Panisello. No repetiré, ara i aquí, allò que vaig escriure amb motiu de la seva exposició de 25 anys de ceramista. Molts premis, moltes exposicions i una obra ingent. Les coses no són perquè sí. Ni s'obté el reconeixement sense una obra sòlida al darrera.

Gerard Vergés