L’art d’oblidar les paraules per fer teves les idees
Ser i formar part del pensament col·lectiu
Durant molt de temps ho vaig viure com un defecte, gairebé com una petita traïció de la memòria. Llegeixo un llibre, escolto una conversa llarga o descobreixo una reflexió que em remou per dins, i al cap d’uns dies soc incapaç de reproduir les paraules exactes. Els noms propis es desdibuixen, les frases brillants perden la seva literalitat.
Abans pensava que era una feblesa, una incapacitat per retenir la informació amb precisió acadèmica. Avui ho entenc com una cosa completament diferent: és el meu procés de digestió, el meu procés de transformació.
Quan una idea entra, no es queda en una prestatgeria intacta esperant ser citada entre cometes. Conviu amb el que jo ja porto a sobre, xoca amb les meves pròpies intuïcions, s’hi barreja i acaba formant part de la meva veu. No recordo d’on va sortir la guspira perquè ja crema al meu propi foc.
Potser el nostre malestar amb aquest procés ve d’una malaltia contemporània: l’obsessió malaltissa per l’autoria, pel reconeixement i per la signatura. Vivim en un món que premia l’etiqueta, el registre de marca i el reclam constant del “això ho he dit jo”. Ens preocupa tant que se’ns reconegui la propietat de la idea que hem oblidat el valor pur de fer-la circular.
La cultura popular funcionava just a l’inrevés. Un conte, una cançó de bressol, una dita o una tècnica d’artesania no tenien copyright; pertanyien a tothom precisament perquè tothom se les feia seves al transmetre-les, afegint-hi una variació, polint-ne les cantonades. La riquesa no residia en el nom de l’autor, sinó en la capacitat de la comunitat per mantenir viva la flama.
Oblidar la literalitat per quedar-nos amb l’essència no és negligència intel·lectual: és el pas previ a la generositat. Deixar d’obsessionar-nos per ser reconeguts per tornar al desig genuí de ser útils, d’aportar alguna cosa a aquest cabal comú i formar part d’un tot que ens transcendeix.