La IA i la creació: qui rega el jardí?
Hi ha una pregunta que planeja sobre tota conversa honesta sobre la intel·ligència artificial i la creació: qui és l’autor? I no és una pregunta retòrica. És la pregunta que, si la mirem de cara, ens obliga a repensar com entenem l’esforç, la responsabilitat i l’originalitat en qualsevol acte creatiu, sigui acadèmic, literari o artístic.
Els documents que he llegit darrere d’aquest article provenen de mons molt diferents: la recerca acadèmica, la literatura digital, les associacions d’escriptors i la medicina. Tots, però, coincideixen en una cosa: la IA és una eina poderosa que genera preguntes que cap algoritme no pot respondre per nosaltres.
El consens que ningú no vol admetre
Lluís Codina, professor de la Universitat Pompeu Fabra, ha destil·lat el que anomena els “punts cardinals” de l’ús ètic de la IA en l’àmbit acadèmic. Quatre idees senzilles que, ben mirades, s’apliquen a qualsevol forma de creació: la IA no pot ser acreditada com a autora, la responsabilitat del resultat és íntegra de qui signa, cal aplicar el pensament crític als continguts que genera, i el seu ús significatiu ha de ser declarat de manera transparent.
Sembla obvi. I tanmateix, no ho és gens. Perquè acceptar-ho de veritat implica renunciar a la comoditat del “copia i enganxa” intel·lectual, a la temptació de deixar que una màquina pensi per nosaltres. Codina ho anomena deute cognitiu: aquella atròfia silenciosa que s’instal·la quan delegem a la IA allò que hauria de ser el nostre múscul mental.
El perill de la comoditat
Un estudi publicat a l’International Journal on Science and Technology alerta que el 90% dels estudiants fan servir la IA per als seus treballs, però que tan sols un 6% d’aquest contingut és detectat pels professors. No és un problema de detecció tècnica: és un problema de formació i de valors. Les eines de detecció com Turnitin, que té una precisió del 61%, no poden substituir la cultura de la integritat.
I aquí és on cal ser honests: el problema no és la IA. El problema és la passivitat. Com assenyala Al-Adawi a les Annals of Cardiac Anaesthesia, confiar cegament en eines d’IA en l’escriptura científica pot generar cites inventades, afirmacions sense base i errors que l’autor no és capaç de detectar perquè mai no ha entès allò que ha signat.
Un jardí on algú altre rega per tu pot semblar bonic uns dies. Però les arrels no les fas tu.
L’artista que escolta els ratpenats
La literatura digital ens ofereix una perspectiva diferent, i potser més rica. La investigadora Yolanda de Gregorio Robledo, en el seu estudi sobre literatura electrònica, presenta dos creadors que fan servir la IA no per substituir la seva veu, sinó per ampliar-la. Jason Nelson utilitza eines generatives per construir imatges narratives expansives. Alinta Krauth, en la seva obra The Bat Translation, empra l’aprenentatge automàtic per escoltar i interpretar les vocalitzacions dels ratpenats australians i convertir-les en poesia digital en temps real.
Cap dels dos cedeix la seva veu a la màquina. La usen com un instrument. Nelson ho diu clarament: l’objectiu no és simplificar els processos existents, sinó innovar i crear quelcom clarament nou. I Martín de Prada recorda que l’artista és responsable de la idea i la conceptualització, i el judici final sobre si el resultat s’ajusta a la visió original continua sent la seva prerrogativa.
Aquí la IA no substitueix l’artista. L’escolta.
Els drets que ningú no nega, però que tothom incompleix
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en ressò de l’European Writers’ Council, ho diu sense embuts: bona part dels programaris d’IA actuals són el resultat de l’ús no consentit i no remunerat de milions de textos protegits per drets d’autor. No és una queixa corporativa. És una qüestió de justícia: les obres que han nodrit les màquines pertanyen a persones que no han donat el seu consentiment i no han rebut cap compensació.
El que demanen és coherent: regulació transparent, remuneració justa i capacitat d’identificar els productes generats per IA per distingir-los de les creacions exclusivament humanes. Res d’extraordinari, en el fons. Les mateixes garanties que exigim en qualsevol altra indústria creativa.
Cultivar amb intel·ligència
Un jardí digital, per créixer de debò, necessita mans. No les mans que teclegen una ordre i esperen que la màquina ho faci tot, sinó les mans que saben per on ha de pujar la planta, que detecten quan la terra és seca, que trien quines llavors valen la pena.
Codina proposa el marc Veritas: verificar, avaluar, atribuir i editar. Quatre accions que, en realitat, no fan res més que recuperar les exigències de qualsevol bon ofici intel·lectual. No és una norma nova. És un recordatori que la tecnologia avança, però l’hontedat creativa és una responsabilitat que no es pot externalitzar.
La IA pot ser el nostre millor colaborador. Però el jardí, al final, és nostre.
Referències
Al-Adawi, S. (2025). Con: Artificial intelligence in manuscript writing: Pitfalls and ethical concerns the authors should be aware. Annals of Cardiac Anaesthesia, 28(2), 200–202. https://doi.org/10.4103/aca.aca_9_25 Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. (2023). Intel·ligència Artificial (IA) i drets d’autor. https://www.escriptors.cat/noticia/intelligencia-artificial-drets-autor Codina, L. (2025). Uso ético y eficiente de la inteligencia artificial en trabajos académicos: Veritas e interacción crítica escalonada. BiD: Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 55. https://doi.org/10.1344/BID2025.55.01 De Gregorio Robledo, Y. (2025). Aproximaciones a la aplicación de la Inteligencia Artificial en la literatura digital. http://hdl.handle.net/10498/34302 Pandya, K. (2025). Ethical challenges of generative AI in academic writing. International Journal on Science and Technology (IJSAT), https://doi.org/10.71097/IJSAT.v16.i4.8913