Quan internet comença a assemblar-se a una fotocòpia de si mateix

humanitats-digitals
pensament
Una reflexió sobre l’augment de contingut generat per IA i les seves implicacions per a la qualitat, la creativitat i el futur de l’espai digital.
Autor/a

Manel Sales

Publicat

14 de maig del 2026

Quan internet comença a assemblar-se a una fotocòpia de si mateix

Una reflexió sobre l’augment de contingut generat per IA i les seves implicacions per a la qualitat, la creativitat i el futur de l’espai digital.


Hi ha coses que comencen sent una broma entre amics i que, amb el temps, deixes de trobar-les tan divertides.

Fa uns anys, en converses de sobretaula amb gent que treballa en tecnologia —físics, enginyers, gent que passa el dia pensant en com funcionen les xarxes—, vaig sentir per primera vegada el terme “internet mort”. La idea era aquesta: que la majoria del que consumim en línia ja no el genera cap persona real. Que l’activitat que veiem és, en gran part, automatitzada. Bots que comenten, algorismes que publiquen, comptes sense ningú al darrere. En aquell moment sonava a teoria conspirativa de caire tecnològic, del tipus que circulen en fòrums obscurs. Però la broma s’ha anat fent més gran. I ara ja no sembla tan broma.

L’escuma que es menja l’oceà

El que ha canviat, i molt, és la irrupció massiva de la intel·ligència artificial generativa en la creació de contingut. Si fa uns anys els bots eren relativament fàcils de detectar —repetitius, rígids, sense matisos—, ara la cosa s’ha complicat. Obre Instagram. Obre TikTok. Hi ha comptes sencers, amb milers de seguidors, on tot el contingut —els vídeos, les imatges, les històries— l’ha creat una màquina. I no sempre és obvi.

Això ha generat el que alguns anomenen AI Slop, que podríem traduir com a “brossa digital generada per IA”. No és contingut creat per enriquir res ni per explicar res. És contingut creat per omplir, per captar l’atenció un segon, per acumular impressions. Volum sense substància.

El problema de fons, però, és un de més profund: estem construint un bucle de retroalimentació. La IA es va entrenar amb contingut humà. Ara la IA genera contingut nou. I quan els sistemes es tornin a entrenar, ho faran, en part, amb el que ells mateixos han generat. Imagina’t fer una fotocòpia d’una fotocòpia. Ara fes-ne cent. La degradació és inevitable. La qualitat es dilueix, els errors es multipliquen, els matisos desapareixen.

Trobo que hi ha quelcom tristament poètic en tot plegat: internet, que va néixer com un lloc caòtic i humà, ple d’imperfeccions i d’espontaneïtat, va acabar sent domesticada pels algorismes. I ara, quan la IA pren el relleu, potser el que perd del tot és precisament allò que l’algoritme no podia eliminar del tot: la veu de la persona que hi havia al darrere.

No és només internet

Hi ha un detall que em va impactar especialment quan vaig llegir sobre això: no estem parlant únicament de les xarxes socials. Als prestatges de les llibreries, físiques i digitals, han aparegut autors que no existeixen. Jianwei Xun, per exemple, un filòsof inventat per la IA que apareixia en títols reals, amb referències acadèmiques que semblaven legítimes. Si Internet és una fotocòpia, alguns llibres comencen a ser-ho també.

Però el que més m’inquieta no és la falsificació en si, sinó el que apunta Irene Ferrer en un article que em va fer pensar bastant: la IA no ens entén, però ens està moldejant. Ens estem adaptant al seu ritme, al seu vocabulari, a la seva estètica. I si el contingut que consumim cada vegada és més generat per màquines i de menys qualitat, potser el que canvia, a poc a poc i sense que ens n’adonem, som nosaltres.

Això no és una distopia de ciència-ficció. És una tendència. Lenta, gradual, però visible.

La necessitat de llocs que respirin

I aquí és on la cosa es torna interessant, si més no per a mi.

Perquè paral·lelament a aquesta saturació, estan sorgint espais que van en una altra direcció. Espais que reivindiquen la lentitud, la imperfecció, el procés. Els jardins digitals —com aquest mateix lloc on estàs llegint ara— en són un exemple. No es tracta de publicar contingut perfecte i optimitzat per a l’algoritme. Es tracta de plantar idees, de deixar-les créixer, de permetre que les connexions es facin de manera orgànica. Notes inacabades. Pensaments a mig coure. Una estructura que una IA mai elegiria perquè no és eficient.

Kyle Chayka, que ha escrit sobre la cultura del filtre i l’estètica de l’algoritme, assenyala la necessitat d’aquests espais. I jo li dono la raó. Perquè les newsletters, els blocs personals, els fòrums de temàtica concreta… tenen una cosa que les xarxes socials han anat perdent: tu has triat estar-hi. No t’ha empès cap algoritme. Has buscat aquella veu específica, i has decidit llegir-la. Això canvia la relació amb el contingut d’una manera que costa de quantificar però que es nota.

Hi ha quelcom en la lectura sense un feed infinit al darrere que sembla, paradoxalment, més humà. Més lent. Més honest.

El poder i la democràcia

Hi ha una dimensió política en tot això que no podem ignorar del tot.

Josep Maria Ganyet diu que el núvol está matant la democràcia. I crec que entenc per on va: quan la informació, la comunicació i l’espai públic digital estan controlats per quatre o cinc corporacions, la capacitat d’incidència és asimètrica. Les decisions sobre qui pot parlar, quin contingut es veu i quin s’amaga, les prenen empreses privades amb interessos concrets.

En aquest context, el fediver —la xarxa d’espais descentralitzats, sense propietari únic, on Mastodon o Pixelfed en serien exemples— apareix com una mena de resistència. No perfecta ni massiva, però real. Llocs on l’algoritme no mana perquè no n’hi ha. On la conversa no és un producte.

No sé si arribarà a ser mainstream. Probablement no, almenys no aviat. Però que existeixi em sembla important.

Ni luddisme ni rendició

Vull ser clar en una cosa: no estic dient que la intel·ligència artificial sigui intrínsecament dolenta. No és el que penso.

El que sí crec és que la velocitat i la facilitat de generar contingut sense autoria real ens porten a un problema que val la pena nomenar. I que potser, com passa amb l’alimentació —on va sorgir la necessitat d’etiquetar els productes ultraprocessats—, necessitem alguna mena de manera de saber d’on ve el que consumim digitalment.

Des de diversos llocs del món s’està intentant crear un segell de “lliure d’IA”, una declaració de principis que indiqui que un contingut l’ha creat una persona real. De moment és just això: una declaració. No hi ha sistema de verificació robust. Però la intenció apunta a alguna cosa.


Les preguntes que em queden

I aquí m’atur, perquè no tinc conclusions. Tinc preguntes.

¿Al gran públic li importa realment si el que llegeix o veu l’ha generat una IA? Em fa l’efecte que, de moment, la resposta majoritària és que no, o que no ho pensen gaire. La comoditat guanya.

¿Aquests espais que reivindiquen el “humà” —jardins digitals, newsletters, fediver— seguiran sent nínxols de gent molt específica? Probablement sí, durant una temporada llarga.

¿Arribarem al punt de necessitar sistemes de verificació d’autoria humana? No ho sé. Però la pregunta ja no sembla absurda.

El que sí tinc clar és que escriure aquí, d’aquesta manera —desordenada, en procés, sense optimitzar per cap algoritme—, és una manera petita de fer el que m’agradaria veure més: contingut que neix d’una persona que pensa, que dubta, que no sap del tot on vol arribar.

Com aquesta nota.


Si has arribat fins aquí, gràcies. M’interessa saber què en penses.