Què ens queda quan la màquina pensa per nosaltres?

humanitats-digitals
pensament
Apunts desordenats sobre autonomia, criteri i el que potser estem perdent sense adonar-nos.
Autor/a

Manel Sales

Publicat

13 de maig del 2026

Què ens queda quan la màquina pensa per nosaltres?

Apunts desordenats sobre autonomia, criteri i el que potser estem perdent sense adonar-nos.


Hi ha preguntes que, quan les fas en veu alta, sonen dramàtiques. Però si les fas en silenci, mentre uses el ChatGPT per redactar un correu, o li demanes a una IA que et proposi idees per a un projecte, de sobte no semblen tan exagerades.

¿Fins a quin punt estic pensant jo, aquí?

Aquesta és, en el fons, la pregunta que em fa voltar al cap des que vaig llegir Éric Sadin i un article d’Irene Ferrer que em va caure a les mans de manera gairebé casual. No m’han donat respostes. M’han donat, això sí, millors preguntes.

Sadin: la IA no és una eina, és un dispositiu de poder

Éric Sadin és filòsof, és francès, i és incòmode. Quan diu que hauríem d’haver prohibit la intel·ligència artificial des del principi, no ho diu com a provocació buida. Ho diu com a diagnosi.

La seva tesi, simplificada potser en excés, és aquesta: la IA no és una eina com un martell o una calculadora. Una eina amplifica la nostra capacitat, però el criteri segueix sent nostre. La IA generativa —la que es basa en motors estadístics, en probabilitats massives de “el que sol venir després d’això”— no amplia el nostre judici. El substitueix. O, pitjor, el imita tan bé que ens fa creure que segueix sent nostre.

I aquí és on la cosa es posa interessant i una mica vertiginosa alhora.

Quan li demanem a una IA que ens ajudi a prendre una decisió —quina opció triar, com redactar alguna cosa, com resoldre un conflicte—, estem delegant el procés de pensament en un sistema que no pensa. Que calcula. Que prediu el que estadísticament sembla la resposta correcta basant-se en tot el que ha llegit. No hi ha comprensió. No hi ha experiència. No hi ha el pes d’haver viscut allò que diu.

Sadin ens adverteix que, a força de delegar, podem acabar atrofiant quelcom. Com un múscul que no s’entrena.

No sé si comparteixo del tot el seu pessimisme radical. Però sí que crec que la pregunta val la pena fer-la.

Ferrer: ¿deixem de ser nosaltres per poder usar la IA?

L’article d’Irene Ferrer a Ethic apunta en una direcció diferent, però complementària. No es pregunta si la IA és bona o dolenta. Es pregunta si ens està canviant per dins. Si estem adaptant la nostra manera de pensar —i de demanar, i de formular, i d’esperar— als formats que la IA entén i processa millor.

I quan ho llegeixes, és difícil dir que no passa.

Pensem en com han canviat les cerques a Google en els últims anys. Hem après a escriure de manera que el motor ens entengui millor. Hem simplificat, hem après a no posar frases complexes, hem après a pensar en paraules clau. ¿Era Google el que s’adaptava a nosaltres, o érem nosaltres qui ens adaptàvem a Google?

Amb la IA generativa el procés és el mateix, però accelerat i aprofundit. Per obtenir bons resultats, has d’aprendre a fer bons prompts. Has de pensar com la màquina espera que pensis. Has de descompondre les teves idees en instruccions clares, lineals, sense ambigüitat. I quan ho fas molt, molt sovint… ¿comences a pensar així per defecte?

No ho sé. Però la pregunta em sembla legítima.

¿Quin espai queda per al pensament disruptiu?

Aquí és on vull anar, en realitat. Perquè fins ara estem parlant de judici i d’autonomia, que ja és molt. Però vull parlar de creativitat. De la creativitat entesa no com a producció de coses boniques, sinó com a capacitat de fer connexions que no existien. De veure un problema d’una manera que ningú havia vist. De dir alguna cosa que sorprengui, fins i tot a qui ho diu.

¿Pot fer-ho una IA?

Tècnicament, sí. En el sentit que produeix coses que no existien abans. Però ho fa d’una manera fonamentalment diferent: combinant allò que ja existeix d’una manera estadísticament plausible. El resultat pot ser sorprenent. Però no és disruptiu de la mateixa manera. Perquè la disrupció neix del fora de lloc, de l’error inesperat, de la intuïció que no segueix cap patró. Neix de l’experiència viscuda, del fracàs, del dolor, de l’alegria específica d’un moment que ningú més ha viscut exactament igual.

La IA no ha viscut res. Processa tot.

I quan el procés creatiu es torna instantani i algorítmic —quan demanem a una màquina que ens generi idees, que ens proposi solucions, que ens escrigui el primer esborrany—, ¿no estem saltant-nos precisament la part del procés on passaven les coses interessants? El període de no-saber. La frustració productiva. El moment estrany on, fent una cosa, de sobte veus la solució d’una altra.

Sospito que sí. I sospito que ho estem fent perquè és molt còmode saltar-se’l.

El preu de la comoditat

Hi ha una paradoxa en tot plegat que em costa articular, però ho intento.

La IA ens fa més productius. Podem fer més coses en menys temps. Podem externalitzar tasques que ens costaven molt i alliberar temps per a altres coses. En teoria, hauríem de tenir més espai per pensar, per ser creatius, per fer les coses que realment ens importen.

Però en la pràctica, el que observo —en mi i al meu voltant— és que el temps alliberat no s’omple de pensament profund. S’omple de més producció. Més output. Més velocitat. Com si la llibertat que ens dóna la IA la usem principalment per generar més coses ràpidament, no per pensar millor.

I aquí és on Sadin i Ferrer es troben, crec jo: el risc no és que la IA sigui malvada. El risc és que sigui massa còmoda. Que delegar sigui tan fàcil que ho fem sense adonar-nos. Que adaptar-nos al seu ritme sigui tan natural que deixem de notar que ens hem adaptat.

Escriure com a resistència (o almenys com a pràctica)

No tinc solucions grans. Però sí que tinc una intuïció petita.

Escriure, per mi, és una manera de pensar. No escric per explicar el que ja penso. Escric per descobrir el que penso. I per això necessito el procés: la frase que no funciona, la volta inesperada, el moment en què m’adono que volia dir una altra cosa. Tot això desapareix si li delego l’escriptura a una màquina.

Potser la resistència no ha de ser dramàtica ni ideològica. Potser és simplement decidir, de tant en tant, fer les coses a mà. Escriure el primer esborrany sense ajuda. Pensar el problema abans de demanar-li a ningú que el resolgui. Permetre’s no saber durant una estona.

No perquè la IA sigui l’enemic. Sinó perquè el procés imperfecte i lent té un valor que la velocitat no pot replicar.


Les preguntes que em queden (que sempre en queden)

¿Hi ha formes d’usar la IA que preservin el criteri propi en lloc de substituir-lo? Crec que sí, però cal fer-ho amb una certa consciència que costa de mantenir.

¿Estem formant generacions que mai aprendran a tolerar la frustració de no saber, perquè sempre hi haurà una resposta instantània? Aquesta em preocupa més que cap altra.

¿El pensament creatiu és un múscul que s’atrofia si no s’entrena? No ho puc demostrar. Però m’ho sembla.

I la pregunta que em fa més vertige: ¿si hagués deixat que una IA escrigués aquesta nota, hauria dit el mateix? Tècnicament potser sí. Però hauria pensat el mateix? Aquí ja no n’estic segur.


Notes en procés. Idees sense acabar. Benvingudes al jardí.