Dins del terme s'han
trobat restes romanes de vil·les i sepulcres, la qual cosa
fa pensar que Puigpelat es trobava habitat ja en aquella
època. L'origen del poble, però, no es coneix amb
exactitud. Recentment F.Navarro ha proposat amb profusió de
citacions, d'identificar Puigpelat amb les Viles Judaiques
citades des del S.XII, que habitualment ho eren també amb
Bràfim i Salomó. Aquest autor, opina que Puigpelat podria
haver estat habitat pels jueus en el S.XII, i que aquests
s'hi manting
ueren fins el 1205 en què s'hauria produït el
canvi de pobladors, i amb ells el de nom.
Sobre
el nom del Puigpelat, la llegenda diu sense cap fonament històric, que hi ha dues
versions: la primera diu que, com que la població
està situada sobre un turó amb forma de dues ales obertes,
se l'anomenà "Puig alat", posteriorment derivaria
a "Puigpalat" i amb el pas del temps i les
modificacions i creacions de les regles d'escriptura de les
llengües romàniques
s'arribaria a dir "Puigpelat". I la segona versió
diu que prové del nom "Puig d'Alà", d'origen musulmà.
Les dues versions
troben fonament en el dibuix de l'escut municipal, on hi
figuren, a més de la corona i l'anagrama de la Mare de Déu
de l'Assumpció o, Mare de Déu de l'Hospitalet o de la Llet, patrona del poble,
una mitja lluna i una figura que sembla ser dues ales obertes
amb puntes enlairades.
La primera notícia
certa sobre l'orígen de Puigpelat, és que el terme formà
part de la Comanda Hospitalera de
l'Hospitalet de Vallmoll, en la qual consta que ja hi estava
integrat el 1286 i s'hi mantenia encara el 1661, i el delme
quedava repartit entre el comanador i l'arquebisbe.
El 1579, l'arquebisbe
Antoni Agustí passà l'església de Puigpelat sota la
dependència de la d'Alió, que fins aleshores era
sufragània de la de Vallmoll. Ja en l'any 1632 la
jurisdicció civil estava sota el domini de l'Orde de Sant
Joan, però la criminal la 
tenia el Comte de Savallà. Aquesta situació durà fins el 1719, quan el rei
retingué segrestats els drets damunt el terme del comte.
A finals del s. XVIII,
l'any 1789 es va refer l'aqüeducte romà per dur l'aigua de
la mina de Puigpelat a Tarragona. L'any 1798, les obres
impulsades pels arquebisbes Santiyán i Armanyà feren
arribar l'aigua a la ciutat de Tarragona, i en el 1819 els
veïns puigpelatencs obtingueren
drets damunt les aigües
subterrànies i pogueren començar a obrir pous. A mitjans del S.XIX,
Puigpelat disposava de presó i escola, i ja produïda blat,
vi, oli i llegums, i a més a més fabricava aiguardent.
