CEL textos de literatura popular

literatura popular

Col·lecció de textos de literatura popular i tradicional de les Terres de l’Ebre, gener 2007

RONDALLES

d’animals

Joan Amades. Una altra de compare llop i les ovelles (.htm)

Joan-Josep Sancho. La gallineta a qui va caure el món a la cresta (.htm)

Àngela Buj. La caputxeta roja (.htm), La rateta que agranava l’escaleta (.htm), Lo llop i la rabosa (.htm)

meravelloses

Cels Gomis. La velocitat de translació de les bruixes. (.htm) Una aparició (.htm)

M. Cid i Català; J. Cid i Català. El vaixell fantasma (.htm)

Josep M. Brull. Canta, sarró (.htm)

humanes

Joan Amades. El plet del gat. (.htm) El condemnat. (.htm)

Joan-Josep Sancho. El tio Reserdi i la cucaratxa. (.htm) La dona aqueferada. (.htm) Molta imaginació i poca memòria. (.htm) El tio Astàsio. (.htm)

Joan-Josep Sancho. L’aixolet o el conte dels ximplets (.htm)

Dolors Cabré. Facècies de Patró i Xorro. Els «tontos». El mussol del Pertxe. (.htm)

Dolors Cabré. El noi de Rosildo i la venda dels ous. (.htm) Lo «mostí» de «Moricio». (.htm)

Dolors Cabré. El pagès avar. (.htm) El pagès tossut i el caçador. (.htm)

paremiològiques

Joan Amades. Els cantirers de Miravet. La gent de Paüls son una canalla... A Vilalba, catxaps. Gent de xerta, alerta. (.htm)

Dolors Cabré. Com els fesols de Xiribit, que qui puige, no baixe. Tot té una fi, com la cabana de Xaval (.htm)

LLEGENDES

del món natural

Joan Amades. Per què la picada d’escórpora és mortal. (www.) De què surt l’aranya de mar (www.)

Joan Moreira. L’origen de la Via Làctia. (.htm) L’origen de l’Arc de Sant Martí (.htm)

del món sobrenatural

Joan Moreira. Lo cuento del gos dels Reis. (.htm) Les filles del rei Herodes (.htm)

Joan-Josep Sancho. La sirena de Sòl-de-riu (.htm)

José M. Valls. La Cucafera. Llegenda (www.) La Cucafera. Llegenda (www.)

El cavaller Rufolet i la princesa Rubí. Llegenda tortosina (www.) Rubí i Rufo. Llegenda (www.)

Jacint Verdaguer. Creus (.htm)

Ramon Vergés Pauli. Ma mare hu contava així. (.htm)

Dolors Cabré. La llegenda del Sant Crist de Balaguer. (.htm) La llegenda de Santa Madrona. (.htm) La llegenda de Sant Roc. (.htm)

històriques

Ramon Vergés Pauli. La Orde del Acha (.htm)

Joan Moreira. Sant Rulfo (.htm)

Joan Amades. La mare de déu del Portal (Batea) (.htm)

Maite Cot. La mare de déu del Portal (Batea) (.htm)

Dolors Cabré. El patge dels Reis Catòlics. (.htm) La llegenda del rei Ferran VII. (.htm)

M. Cid i Català; J. Cid i Català. El castell de Móra (htm), La plaça de la Sang del castell de Miravet (htm)

geogràfiques

Antoni Cortés. La donzella del forat (.htm)

Josep M. Brull. Per què es diu Tormo de la Margarida (.htm)

M. Cid i Català; J. Cid i Català. La vall de Móra (htm), Llegenda del Tormo de la Maragarida (.htm)

Joan-Josep Sancho. Els últims bandolers (.htm)

Isidre Jardí. El conte del drac (.htm)

Dolors Cabré. La llegenda del Pont de la mina del ferrocarril. (.htm)

Alanyà, Josep. La Creu de la Saboga (Gandesa) (.htm)

Beltran, Joan; Panisello, Josep. El Salt de la Donzella (.htm)

CANÇONS

romanços

Joan Amades. Capitel·lo (.htm)

Joan Moreira. La doncella brodadora (.htm)

“L'atac a Gandesa” (Vall del Tormo): agandesa.pdf

cobles diverses

Joan Moreira. Cobles diverses (.htm): plegant olives, segant, picant moles, cançons de batre, cobles de fandango, cançons de ronda, aubades.

Quico el Célio. Si voleu cantar una jota (.htm)

Albada (Calaceite). Transcripción musical: M. Arnaudas. Arreglos y transcripción MIDI: A. Turón: acalac.pdf

“La rastrera“ (Favara): rastfav.pdf
“La rateta” (Favara): rateta.pdf
“Jo sé una cançó” (Maella): joseuna.pdf
“Si la barqueta xunga” (Val-de-roures): bxunga.pdf

“Ha vingut un barco” (Calaceit): qcalac.pdf
“Ha vengut un auto” (Favara): qfabara.pdf
“Novios podrits, que no tiren confits” (Favara): confits.pdf
d’infants

Cels Gomis. Plou i fa sol (.htm)

Dolors Cabré. Anar a buscar la mona. El joc de «Gustamanta». La Tarana. El pis-pissiganya. Conillets a amagar. (.htm)

Àngela Buj. L’aranya (.htm), Plou i fa sol (.htm), Xip xap (.htm), Pedra, pedreta (.htm), Ja no canta el capellà (.htm), Ninou (.htm), Zim, zam (.htm), A, b, c (.htm), Sol, solet (.htm), Dalt del cotxe (.htm), Sargantana (.htm), Caragol trau banya (.htm), Plega’t, plega’t paperet (.htm), Catalineta (.htm), Ja plou, ja neva (.htm), Vine son, soneta (.htm), Lo gegant del pi (.htm), Cadireta a l’aire (.htm), Tot temoric (.htm), 3, 6, 9 (.htm), Oroneta (.htm), L’elefant (.htm)

“Cançó de bres” (Cretes, Mequinensa): ainoneta.pdf
“Nonon” (Favara): nonon.pdf
“Ralet, ralet” (Favara, Fraga, Barcelona, etc.): ralet.pdf

“Conillets a amagar” (Faió): conillet.pdf
“Conillets amagau's” (Maella ): mconill.pdf
“Conillets, amagau's” (Favara): fconill.pdf

“Palometa baixa del cel” (Maella): palometa.pdf
nadales

Pere Navarro. Sant Josep va a buscar llum (.htm)

Àngela Buj. Fum, fum, fum (.htm), Lo Noi de la Mare (.htm), Lo desembre congelat (.htm)

”La Mare de Déu” (Mequinensa): mareded2.pdf

”La Mare de Déu” (Alcanar, Favara): mareded3.pdf
de ball

Salvador Palomar-Salvador Rebés. A la plaça fan ballades (.htm)

Jota (Aguaviva, Calaceit, la Codonyera, Favara, Faió, Fórnols, Mont-roig, Pena-roja i Ràfels): jfavara.pdf

Jota (Aguaviva i Favara): jfavar2.pdf

Jota (Aguaviva, Calaceit, la Codonyera, Favara, Faió, Fórnols, Mont-roig, Pena-roja i Ràfels): jfavara.pdf

“Ja arribe la primavera” (Vall del Tormo, Cretes, Favara, a finals dels 60): jaarribe.pdf

acumulatives

Salvador Palomar-Salvador Rebés. Les transformacions (.htm)

Àngela Buj. Este és lo pare (.htm), Dilluns, faves a munts (.htm)

ENDEVINALLES

Ramon Vergés Pauli. Andivinalla, andivinalla (.htm)

Josep M. Brull. Endevinalles antigues (.htm)

REFRANYS

Joan Amades. “Refranys geogràfics” (.htm)

Joan Moreira. “Manollet de refranys” (.htm)

Jordi Badia & Lluís Millan. “Dites i refranys [d’Ulldecona]” (.pdf)

Mª Carmen Balaguer. “Cançons, romanços i dites del nostre poble [la Jana]” (.htm)

Josep Gargallo. “Refranys i dites [d’Herbers]” (.htm)

Maria José Giner Meseguer. “Refranys [de Coratxà]” (.htm)

procedència dels textos

“UNA ALTRA DE COMPARE LLOP I LES OVELLES”

(tornar)

Un dia que el llop estava molt afamat se'n pujà vers un prat on pasturava una gran ramada d'ovelles de totes menes i els va dir: «Vinc per menjar-me un xai; vegeu si vosaltres mateixes trieu el que em voleu donar.» Tot el ramat, en veure el llop va arremolinar-se i va fugir cap a la cova on tancava, i el llop, corrents al seu darrera. Una ovella va quedar a la porta de la cova perquè no va cabre dins, i el llop li va dir que entre totes les ovelles decidissin aviat quin xai li volien donar, perquè, si no, entrava a la cova i se'ls menjava tots. L'ovella de la porta va dir: «El meu xai, no.» I totes les altres van contestar el mateix, fins que, tot d'una, una que era molt vella i que la sabia molt Ilarga va dir al llop: «Jo et donaré el meu xai; però, com que a mi m'agrada molt sentir cantar i sé que tu cantes molt bé, perquè també hi cantava el teu avi, que jo havia conegut, si vols que et doni el xai, primer has de cantar una miqueta.» El Ilop, en sentir que li lloaven la veu, tot va estarrufar-se i es posà a udolar tan fort com va poder. La gent del poble, quan el van sentir, van fer córrer la veu que a la serra se sentia udolar el llop i tothom va sortir a cercar-lo armat de tota mena d'armes i eines, i aviat el van trobar i el van matar.

Recollida de boca de Teresa Monjo, de la Ribera de I'Ebre (1922). Font: Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 295.

“EL PLET DEL GAT”

(tornar)

Vet aquí que una vegada es van aplegar quatre pagesos per fer un negoci de cànem per parts iguals i cada un hi posa una unça d'or. Però heus aquí que al cap de quatre dies es van adonar que les rates anaven a fer niu entre els cerros del cànem i tot el feien malbé. Van pensar que havien de buscar un gat perquè empaités les rates; però, com que el negoci era a parts iguals, el gat tamnbé havia d'ésser dels quatre. En van parlar i van convenir que la pota dreta fora per a un, l'esquerra per a un altre, i així mateix amb les potes del darrera.

Al cap d'un quant temps el gat va caure i es va desballestar una pota i anava coix. De seguida l’amo de la pota malalta, va agafar la bestiola i li va fer unes bones fregues amb esperit. La mixeta, tota ranca, tal com solen fer els gats es va anar a escalfar vora del foc i se li encengué l'esperit. En veure's socarrimat, el gat es va esparverar i es posà dins de la botiga del cànem, que en un punt s'encengué i s'arborà tot i en poca estona no va quedar res.

Els companys del qui havia fet la untura al gat tot era dir-li que ell tenia la culpa del que havia passat, i volien que els pagués la part que els tocava del cànem que s'havia cremat. Ell deia que no era seva la culpa. Paraules van dur paraules i, com que no es podien avenir, van armar-hi un plet. El jutge, que era un home molt vell i de molta experiència, després d'haver ben escoltat totes dues parts, va parlar així:

-És veritat que el gat va calar foc a la botiga amb la pota encesa que era propietat d'aquest soci. Peró també és veritat que, si no hagués tingut les altres potes propietat d'aquests altres tres socis, el gat no s'hauria pogut moure de la vora del foc i no hauria pogut fer el mal que va fer; per tant, les causants són les tres potes bones i sou vosaltres tres que heu de pagar al vostre company la part de cànem que se li ha cremat.

I així fou decidit.

Contada pel nostre pare, Blai Amades, de Bot.

Font: Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 463.

“EL CONDEMNAT”

(tornar)

Heus ací que una vegada portaven un condemnat a penjar i dalt de la forca va veure set corbs que esperaven que el botxí li estrenyés el dogal per menjar-se'l, i, com que era molt llest, cregué que podia fer una endevinalla dels set corbs que l'esperaven i veure si li servia per a escapar-se de la mort. I heus ací que quan era al cim de la forca i el botxí li anava a passar la corda pel coll, li va dir que volia parlar. I com que sempre que un condemnat vol parlar quan és a la forca li deixen dir tot el que vol, el botxí baixà i anà a dir als jutges el que passava, i va dir:

-Mai no s'ha vist

ni es veurà

portar els savis a la forca

i els rucs a campar.

La gran gentada que s'ho mirava quedà tota parada i demanà que parlés més, i el condemnat seguí:

-Sé més jo

que em van a penjar

que els jutges

que em van jutjar.

I tothom deia:

-Que parli que parli!

I el condemnat digué aquesta endevinalla:

-Un mig mort es va enfilar

i set vius va trobar

que se'l volien menjar.

El mig mort a un viu parlà,

el viu prompte es va explicar,

el mig mort es va salvar

els vius es van escapar

i no se'l pogueren menjar.

El mig mort era ell, els vius els set corbs, i el viu el botxí.

Ni els jutges ni ningú de la gran gentada no van entendre ni una paraula del que tot allò volia dir, i, com que resultà més savi que els jutges, el van perdonar i no el van penjar.

Recollida de boca de Teresa Mulet, de Tortosa (1922).

Font: Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 450.

“Els cantiners de Miravet”

(tornar)

Una vegada volien tirar a terra el castell perquè els feia nosa i les varen emprendre a cops de càntir contra les muralles. Aviat trencaren tots els càntirs del poble, i aleshores les emprengueren a cops d’ou, els quals esclafaren contra les fermes parets del castell dels vells templers. La part ruïnosa del vell castell, segons veu popular, fou produïda d’aquesta manera.

Font: Contada pel Pastafang, de Mataró (1918). AMADES, Joan: Folklore de Catalunya. Rondallística. Barcelona. Ed. Selecta, 1982, pàg. 1163.

“La gent de Paüls són una canalla que tenen Sant Roc lligat per la cama”

(tornar)

Els pobles de Paüls i Prat de Comte tenen per patró sant Roc. Ambdós encarregaren una imatge a un mateix imatger, en una mateixa ocasió, i , tot i voler-la ambdós igual, l’imatger féu més bonica la de Paüls. Els de Prat de Comte juraren que una nit anirien a aquell poble i els la robarien. Per evitar el robatori, segons veu popular els paülencs tenen la imatge lligada per una cama. Els de Paüls ho neguen i diuen dels de Prat de Comte, i referint-se també a sant Roc, una altra dita.

Font: Contada per Vicenç Amades, de Prat de Comte (1918). AMADES, Joan: Folklore de Catalunya. Rondallística. Barcelona. Ed. Selecta, 1982, pàg. 1164.

“A Vilalba, catxaps”

(tornar)

Per la Catalunya nova un catxap és un conill petit. Un dia, fent una processó de pregàries, en què hom reclamava el benifet de la pluja, en passar per un camp travessà la processó esmentada un catxap, i el qui portava la creu l’envestí a cops de creu fins que la trencà.

Font: Contada per Clara Alcoberro, de Prat de Comte (1910). Font: AMADES, Joan: Folklore de Catalunya. Rondallística. Barcelona. Ed. Selecta, 1982, pàg. 1175.

“Gent de Xerta, alerta”

(tornar)

“Conten que en una reunió on hi havia un gran nombre de xertolins s’apagà sobtadament el llum i tots en feren de les seves. En tornar a casa, ningú no portava la seva bossa de diners, perquè cada u havia robat la del veí.

Font: Contada per Vicenç Amades, de Prat de Comte (1918). Font: AMADES, Joan: Folklore de Catalunya. Rondallística. Barcelona. Ed. Selecta, 1982, pàg. 1176.

EL TIO RESERDI I LA CUCARATXA

(tornar)

Un home canareu, el tio Reserdi, conegut pels seus originals acudits, quan el còlera matava moltes persones per tota la comarca va, va agafar molta temor de morir i va fer tancar totes les portes i finestres de casa seua per a evitar que hi entrés la cucaratxa (nom amb què era coneguda I'esmentada malaltia).

Un dia, el tio Reserdi, molt sorprès, va vore la cucaratxa asseguda davant d'ell:

-Per on has entrar, si està tot tanca?

-Pel forat del pany!

-Ah, no, tu m'enganyes! Tu no hi has pogut passar.

-Te dic que sí.

-Si no m'ho demostres, no m'ho crec... Mira, si passes pel forat d'aquesta carabasseta m'ho creuré. Eh, que no n'ets capaç?

-De seguida, home! -va dir la cucaratxa.

Quan el tio Reserdi la va veure a dins, va agafar el tap de suro i va tapar la carabasseta ràpidament. I així va aconseguir lliurar-se d'aquesta malaltia tan perillosa.

(Rondalla recollida a la novel·la Jardins ignorats del canareu Trinitari Fabregat)

Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar). “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles (1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg. 94.

LA DONA AQUEFERADA

(tornar)

En plena guerra dels carlins, el segle passat, una dona d'Alcanar se n'anava a peu a Ulldecona a comprar farina. Pel camí, li van agafar ganes d'orinar. Es va acotxar a la vora del camí i va satisfer la seua necessitat fisiològica. En això, que venia la patrulla carlina pel camí, i van fer I'obligada pregunta:

-¡Alto! ¿Quién vive?

I ella va respondre:

-Una dona que fa una faena.

MOLTA IMAGINACIÓ I POCA MEMÒRIA

(tornar)

Un dia, durant la Guerra civil, un home molt amant de fer bromes va anar dient a tothom qui trobava que, més enllà de les Cases, havia caigut un avió. Es va anar corrent la veu, i hi va haver molta gent que se'n va anar a peu des d'Alcanar a vore I'avió. Quan el nostre protagonista se n'anava a dinar, va trobar una colla d'amics que li van dir:

-Vols vindre amb 'natros' a vore un avió que ha caigut a la vora de la mar?

L'autor de I'engany, que ja no se'n recordava que ell mateix s'havia inventat aquella notícia, va respondre:

-Xe, sí, vinc amb 'vatros'!

Quan van arribar on havia d'estar el suposat avió, I'única cosa que van trobar va ser una multitud de gent que, en veure'I, van empaitar-lo, tots enfurismats, per la mala passada que els havia jugat. Llavors, el tio Paveto, aquest era el seu nom va recordar-se de tot.

Quan recorda I'anècdota, se'n riu amb ganes, però confessa que des d'aquell dia ja no va ser tan aficionat a befar-se de la gent. '

EL TIO ASTÀSIO

(tornar)

EI tio Astàsio era un fuster canareu que tenia molt bones mans per a treballar la fusta, però era més aficionat a matar I'aranya a la taverna que a complir els compromisos adquirits amb els clients.

Un dia, col·locant una porta en una casa, es trobava tan eufòric que va caure i es va fer mal en una cama.

Amb I'excusa que no podia treballar va anar passant els dies i no acudia a acabar els seus treballs a la casa on havia caigut. L'amo d'aquesta va anar un dia a buscar-lo i el va trobar en una taverna bevent-se uns gotets de vi.

-Xe, Astàsio! No dius que no véns a treballar perquè no pots caminar del dolor que tens a la cama?

I el tio Astàsio, sense perdre la flegma, va contestar-li, a més en castellà:

-A trabajar no voy

porque estoy cojo,

y a la tabema voy

poquito a poco.

La resposta va fer tanta gràcia als presents que el van convidar a vi fins que no en va voler més.

LA GALLINETA A QUI VA CAURE EL MÓN A LA CRESTA

(tornar)

Hi havia una vegada una gallina que va cridar:

-Fugiri gall, que el món està en terra!

-Qui t'ho ha dit, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.

I, tots 'correndos', troben un gat.

-Fugiri gat, que el món està en terra.

-Qui t'ho ha dit, fugiri gall?

-A mi, fugiri gallina.

-I a tu, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal.lina.

I, tots 'correndos', troben un gos.

-Fugiri gos, que el món està en terra.

-Qui t'ho ha dit, fugiri gat?

-A mi, fugiri gall.

-I a tu, fugiri gall?

-A mi, fugiri gallina.

-I a tu, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.

I, tots 'correndos', troben un burro.

-Fugiri burro, que el món està en terra.

-Qui t'ho ha dit, fugiri gos?

-A mi, fugiri gat.

-I a tu, fugiri gat?

-A mi, fugiri gall.

-I a tu, fugiri gall?

-A mi, fugiri gallina.

-I a tu, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.

Es van dient animals fins que un se'n cansa.

L’AIXOLET O EL CONTES DELS XIMPLETS

(tornar)

Hi havia una vegada un matrimoni que trobava que la dona era ximpleta i l'home sempre deia:

-Esta dona fa unes coses que no m'agraden gens, gens, sembla tonta!... Ara, provaré una cosa.

Quan ella se'n va anar a missa, va fer bunyols a la paella i va pujar a la teulada.

Quan la dona va arribar per a fer el dinar, va començar a tirar els bunyols pel fumeral, i entra la pobra dona dient:

-Plouen bunyols, quina cosa més rara!

I el seu home, baixant de la teulada, li diu:

-Tonta, més que tonta!, mira que creure't que poden ploure bunyols!

-Sí, sí, tu riu-te'n... Prova-ho, voràs com són bunyols. D’esta feta, I "home va dir:

-Me n'aniré pel món, a veure si trobo gent més espavilada.

Va començar a caminar, i va arribar en un poble on se sentien molts de plors i tots es queixaven d’una gran desgràcia. EII va preguntar:

-Què passa?

-Que en aquella casa passa una desgràcia molt gran.

-Se’n va anar cap a la casa, hi entra, i els troba tots plorant i dient:

-Ai, ai, l'aixolet matarà el xiquet! Ai, l'aixolet, que matarà el xiquet!

L'home va veure que el bresset del xiquet estava baix d'un aixolet, i els va dir:

-Escolteu, no ploreu més que això té solució.

-Agafa i aparta el bresset en un altre Iloc.

-Oh, quin home més viu! Ara l’aixolet ja no mos matarà el xiquet! Prenga, prenga diners! Gràcies!

"Quina gent més tonta", va pensar. Va continuar caminant i arriba a un hort on hi havia un home plorant a la soca d'un garrofer i li pregunta:

-Per què plora, vostè?

-Perquè al garrofer li ha sortit un bony; li poso emplastres a veure si se li cura, però el bony no se'n va de cap de les maneres.

-Home, no patisca, porte un aixolet i vorà...

Agafa l'aixolet i pam, pam, pam, li talla el bony. Ai!, aquell home no sabia com dir-ho, de tant content que estava.

-Però, que savi que és, vostè! Lo temps que fa que li poso emplastres i no se li cura...! Gràcies, gràcies, prenga estos diners.

Després va continuar caminant i va arribar a un poble, va anar a la plaça i, davant de l'església, hi havia una dona de mitjana edat que en sortia, es posava al sol, tornava a entrar, i tornava a sortir, i tornava a entrar... I va pensar:

-Què fa esta senyora?, pareix destorbada, diràs que no té el cap bé.

Va i li prengunta què li passa. La bona dona li contesta:

-Mire, jo em cuido de I’altar de Sant Antoni i resulta que a tots los altars los toca el sol, i al d'ell, no. Pobre Sant Antoni, sempre està gelat! Jo surto a la plaça, arreplego un poquet de sol, però quan arribo dins ja no en tinc!

"Però, que tontos que arriben a ser!", va pensar. I li va dir:

-Mire, porte una destral!

Entra a l'església i fa un forat a la paret de davant de Sant Antoni, i ja hi entrava el sol!

-Oh, que savi que és vostè! Gràcies, gràcies...

Va continuar caminant, i arriba a un altre poble on estaven tots plorant. Hi havia una xica assentada en una finestra amb les cames fora, i tots los altres davall mirant-la i plorant. Va preguntar:

-Què passa? Per què ploren?

-És que en este poble no s'han estilat mai les calces. Veu?, això que és com un sac, i es posa a les cames, es diuen calces! Sap? Ara resu!ta que esta xica de la finestra és la nóvia d'aquell xic, i es vol posar les calces. S’ha assentat dalt de la finestra i 'natros' aquí estem, amb les calces. Ella es tirarà, però és un encert que el peu li vaja dins de les calces. I es matarà! I no es podrà casar!

EII els va dir:

-No patisquen. Baixen-la de la finestra. Jo sé com se posen les calces.

La baixen de la finestra, I'assenten en una cadira i ell va i, en un moment, li posa les calces.

-Oh, quin home més savi!- I li tornen a donar diners.

"Me'n tornaré cap a casa", va pensar, "...perquè això no pot ser, és el súmum dels tontos".

Comença a caminar i arriba en un Iloc on a la plaça hi havia un munt de gent, més ben dit, estaven al Sagrat de l'Església. Hi havia més de cent persones, i totes feien així (es tocaven lés cames). I ell els va preguntar:

-Què fan aquí?

-Una cosa molt ximple, però aquí estem i no podem sortir! Resulta que aquí no s'estilaven les calces, però ara diuen que són moda, i són moda roges! Veja vostè quines modes! I, com que és festa major, tots portem calces de color roig. Tots hem volgut anar a la moda! Però, ara, en sortir de l'església, resulta que no ens podem menejar, que com que totes les cames són iguals, no sabem quines són les nostres.

-Bé, però caminen!

-És que no podem, no veu que totes les cames són iguals?

-Ara ho arreglaré. ("Mira que arriben a ser ximplets!", va pensar).

Va passar un home foraster en un carro, i li va dir:

-Escolte, té un assot del matxo, o alguna cosa per a pegar?... Deixe-me'I, que ara de seguida li torno.

Arriba on estava aquella gent, i els diu:

-Tan prompte diga arri, comenceu tots a córrer.

-Però, si no podem... -van contestar-. Que no ho veu?

I comença amb I’assot: zim zam, zim, zam, zim zam!... I en vint minuts no va quedar ningú.

-Oh, quin home més savi, pareix Nostre Senyor! I li tornen a donar un munt de diners.

Quan torna I"assot, I’amo del matxo li pregunta:

-Què ha passat? -i ell li conta tot.

-Jesús, Maria i Josep, quina gent més ximpleta hi ha pel món!.

-Ai!, si jo li contava tot lo que he vist, no s’ho creuria. Mire, que me’n torno cap a casa amb la meua dona.

Se’n torna al seu poble i la dona, tota contenta, li pregunta:

-Així, tornes amb mi?

-És clar que sí. Pertot on he anat tots són més ximples que tu, així que ja estic bé.

Ah! I va arribar tot carregat de diners, perquè com tothom li'n dava...!

I el conte s"ha acabat.

CONTALLES

(tornar)

Com els fesols de Xiribit, que qui puige, no baixe

Per un nen que, mentre bullien a l'olla es menjava els que pujaven. Era de ca Xiribit.

Tot té una fi, com la cabana de Xaval

A un bon home que tenia aquest renom i es dedicava a fer carbó, se li va enfonsar Ia carbonera quan la tenia tota feta. Resignat va dir: Tot té una fi.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 178.

FACÈCIES

(tornar)

Facècies de Patró i Xorro

Conten i no acaben, de dos personatges trempats. Un era de ca Patró; l'altre, de ca Xorro. Amb un tronc buit d'oliver volien construir un avió, acompanyant-lo de canyissos.^* També van fer un carro que, després, no va poder sortir per la porta del carrer.

Nota:

(*) També es diuen canissos. Són teixits de canyes reixats de 1,60 de llargada per uns 0,80 d’amplada.

Els «tontos»

A principis del segle hi havia un cert nombre de subnormals, -beneits-, que tenien acudits molt graciosos i que han deixant record. Un d’ells es treia sempre un paper de la butxaca. Deia que era una carta que li havia escrit la seva «novia» que es deia Lola. Ell, seriós, la llegia:

«Mariano, te quiero y te requiero.

Hace tres años que te espero».

El mussol del Pertxe

Un home tenia un mussol domesticat que va acostumar a no menjar. Quan ja passava sense prendre res, es morí.

El noi de Rosildo i la venda dels ous

(tornar)

A Berrús vivien els de Rosildo. Una vegada el vell, que era cec, va donar al seu fill mitja dotzena d'ous, perquè els vengués a la Pobla de Massaluca on havia de comprar vi. El noi es posà els ous dins la gorra i aquesta al cap. En entrar a l'església va treure's la gorra, sense recordar-se dels ous que portava, i se li van esclafar a terra.

De retorn, el vell de Rosildo, en veure que el seu fill no li deia res del vi, només, donant tombs, li repetia: Olequer, fill, que és bo el vinet? I el fill responia, invariablement: Ni bo ni dolent.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179.

Lo «mostí» de «Moricio» ^*

(tornar)

Lo mostí de Moricio va anar a la Sodra a prendre lo sol. Va trobar una cucurralladeta que plorae. Ell que li va preguntar perquè plorae i el moixonet li va contestar perquè la serp se li havia menjat los moixonets. Lo mostí li va dir: Jo et «vengaré». A canvi de la «vengança» que et faré m'has de donar, un fart de fesols i arròs; un fart de pa, un fart de vi i un fart de riure. Van sortir cap al camí de les Casetes i van trobar la mossa de Borra que portae el dinar a la sènia. La cucurrallada li feia jocs, volant baix, pel davant i pel radere, i la mossa se la mirae i deie: quin moixó tant guapet! Mentre la mossa estae distreta,~ el gos se li va menjar lo dinar. Lo moixonet, «después», se'n va anar a on és avui lo mercat. Allí hi havie lo forn de Moricio i es va posar a saltar per damunt de les paneres. Tots lo volien agafar pel seu xiquet o per la seua xiqueta. Lo moixonet els feia despacientar. Distrets així no veien que el gos es menjae lo pa. «Después» se'n van anar al camï de la Fatarella on es van trobar uns hòmens que portaen uns bots. Los va distreure i lo gos va beure vi. A l'era de l'Escolà. batien i la cucurrullada es va posar al cap de la masovera que es deia Madrona. Lo seu home volie agafar lo moixó i deie a la dona: ta, Madrona, ta. I ella, quieta. Lo seu home, amb un garrot, li va ventar un cop al cap que la va deixar estesa. Lo mostí es va fer un fart de riure. Com lo moixonet va complir lo queli demanae lo gos, ell va matar la serp i li va traure los moixonets de dintre la panxa.

Nota:

(*) Intentem de reproduir la forma autèntica riba-rojana, encara que se'ns escapin la d’algunes expressions.

«Mostí» és mastí, gos molt gros dedicat a la guarda del bestiar.

Respecte a altres contalles tenim la de Josepet de la Pena que explica com un noiet anomenat així, molt entremaliat i golafret, un dia que n'havia fet una de grossa, s'amagà, vora el riu i al cim d'un xop. La mare, en veure que a I'hora de dinar no acudia, tot i ésser menjador, es va esfereir. Sortí al carrer i el cridà, cara al riu, moltes vegades: Josepet, fill, aon ets? El noi no responia. La mare, com si parlés sola, continuava: lo que li portae tantes coses per a minjar... I aixecava un cistellet. Ell que el veu, i mort de gana com estava, va dir: Que me cridàveu a mi, a Josepet de la Pena? Sóc ací! I va sortir de l'amagatall.

Unes notes sobre creació de frases i paraules:

Fa pocs mesos, el barquer, en anar a lligar la cadena de la Barca al ferro del baixadó se li deslligà dues o tres vegades. Intentant d'aconseguir el propòsit deia: Semble lo de Baltasar. que feia i desfeia.

Un altre riba-rojà, enutjat perquè un conegut li demanava la solució d'un problema difícil, va contestar-li: Que et penses que hai estudiat per a abogat?

També dins les cobles i la poesia popular, hauríem de mencionar alguns romanços mot fragmentats i amb variants, pròpies de la psicologia riba-rojana. Hem vist mostres del de La mala sogra, del de «La infantina» castellà, i altres de la guerra carlina i posteriors. El senyor Josep Aguilà hi està treballant.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179-180.

El pagès avar

(tornar)

Un pagès molt avar tenia un jornaler. Arribada l'hora d'esmorzar el féu passar sense una mossada,^* perquè, digué, era millor fer-ho tot a l'hora de dinar i, així, avançarien feina.

Era a l'estiu, temps en el qual, probablement, per tal d'evitar la calor s'aixecaven de matinada i s'anaven a gitar aviat, per la qual cosa sopaven a mitja tarda. L'amo va estirar tant el temps, que arribaren a l'hora de sopar. Aleshores, esmorzaren, dinaren i soparen. El jornaler, viu, va dir

a l'amo després: Amo, a casa meua, «después» de sopar mon nam a dormir. I, així com, encara, veient-s'hi, treballaven una estoneta, després de l'última menjada, el noi va deixar plantat l'amo, i cobrà el jornal.

Notes:

(*): Menjada lleugera.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201.

El pagès tossut i el caçador

(tornar)

Un pagès treballava la terra. Passà un caçador que li va demanar ajut per a treure un conill que se li havia amagat al cau, i li prometé que anirien a mitges. El pagès, amb el pic, va engrandir el forat. En lloc d'un conill, en varen treure dos. Aleshores, el caçador diu al pagès: Mira, d'un me'n tocava mig, de dos un; un o cap. El pagés egoista li deia: ¿Per què no en puc donar un a Ia dona, que en tocarà una pesseta, i l'altre ens el menjarem els dos? El caçador repetia: D'un mig; de dos, un; un o cap. Així, sense entendre's, va passar una estona, fins que el caçador, enrabiat, va soltar els dos conills, i va marxar.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201-202.

Canta, sarró

(tornar)

En Josepet i la Marieta eren dos germanets que anaven per un camí. AI mig d'un camp veieren un cirerer curull de cireres madures, roges com la cresta d'un gall.

Els germanets s'acostaren a I'arbre i, com que era molt, molt alt, la Marieta féu esqueneta, i Josepet s'hi enfilà. Collía i menjava cireres i en tirava a la Marieta, quan, de sobte, es presentà un captaire espellifat.

La Marieta arrencà a córrer, però el Josepet fou agafat pel captaire, que el posà dins un sac que li servia de sarró.

La Marieta arribà a casa seva i, plorant, explicà a la seva mare què havia succeït. Sortiren al camp tota la gent per veure si trobaven el Josepet i, per més que el cercaren, no el pogueren haver.

Un dia, la Marieta veié molta gent a la plaça de la vila fent rotllana entorn d'un sac. Un home exclamava: «Canta, sarró; si no, et dono un cop de bastó». Llavors, de dintre del sac, sortia una veueta que cantava:

Mal hagi la cirereta,

mal hagi el cireró,

ara n'estic tancadet

a dintre d'aquest sarró.

La Marieta, en sentir la veu, reconegué el seu germanet i arrencà a córrer cap a casa seva; ho digué a la seva mare i tots els veïns anaren a cercar el sarró de I'home, que fugí ràpldament.

El pobre Josepet, prlm i esgrogueït, sorti de dlns del sac i es va abraçar a la seva mare i prometé que no s'allunyaria mai més de casa sense permís dels pares.

Font: Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984, pàg. 200-201.

LA VELOCITAT DE TRANSLACIÓ DE LES BRUIXES

(tornar)

El coco Carico* de Miravet, patró de riu, es trobava moltes nits que la seva muleta** no estava amarrada on ell l’havia deixada, encara que l’endemà matí la trobava de nou en el seu lloc.

Una nit, desitjant saber qui li tocava la muleta, s'amagà dins la seva cabina de popa. Feia ja estona que hi era quan veié arribar tres dones de Miravet conegudes per la seva fama de bruixes***. Es ficaren totes tres dintre la muleta i una d'elles digué:

-Enlaire per tres!

La muleta no es mogué.

-Això és que una de nosaltres tres està prenyada -digué la mateixa que havia parlat. I repetí-: Enlaire per quatre! Llavors la barca s'alçà del riu i el coco Carico veié amb sorpresa que navegaven enmig d'un element desconegut per ell.

En un no res arribaren a una platja estranya i allí les bruixes atracaren la barca i saltaren en terra.

El coco Carico no tingué temps més que per a saltar, collir una branca d'un arbre que hi havia allí a la vora i tornar-se a amagar.

Les bruixes tornaren de seguida i entraren a la barca dient: -Enlaire per quatre!

Tornaren en un moment a Miravet.

El coco Carico, ple de por, no els digué res. Quan elles hagueren desaparegut, sortí de la seva cabina i se n'anà cap a casa seva portant la branca que havia collit.

L'endemà contava a tothom el que li havia succeït aquella nit, i com que ningú no volia creure'l, els ensenyà la branca, i llavors tots el cregueren perquè veieren amb sorpresa que aquella branca era de l'arbre del pebre. Tots convingueren que veritablement el patró havia anat aquella nit a la «terra del pebre», nom que donaven antigament a l'Índia.

Notes:

* Coco vol dir oncle a la Ribera d’Ebre i a d’altres punts.

** Muleta: barca petita especialment de riu, de fons pla.

*** A Miravet, comarca de la Ribera, les seves dones tenen un gran renom de bruixes. Hi ha una dita popular molt coneguda que diu:

Gent de Móra, gent traïdora,

ajuden els de Falset,

que les bruixes se barallen

al castell de Miravet.

Recollida per Cels Gomis Mestre a Benifallet (Baix Ebre) l’any 1885.

Font: Gomis Mestre, Cels. La bruixa catalana. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996, pàg. 81-82.

Gomis apunta a continuació dos casos molt similars recollits a Blanes i Sant Martí de Provençals.

“El vaixell fantasma”

(tornar)

Com podem veure, el riu és molt present en l'imaginari riberenc i ens han arribat moltes històries que el tenen com a escenari principal. Llegendes com la del vaixell fantasma, que ens parla d'un antic vapor de meitats del segle passat que, en un dels seus viatges per I'Ebre, va desaparèixer al riu sense deixar cap rastre ni de l'embarcació ni de les mercaderies que transportava ni de la seva tripulació. I, segons diu la gent de més edat, la vella nau reapareix els dies de boira espessa i es pot veure la seva silueta avançar en un silenci que només trenca, de tant en tant, el so inequívoc del corn dels llaüters, que convoca a l'aplec dels nàufrags del vell riu.

Font: M. Mònica Cid i Català; Josep Sebastià Cid i Català. La Ribera d’Ebre. Dissenys Culturals, Barcelona, pàg. 43-47.

“El castell de Móra”

(tornar)

Sembla que, des de sempre, els castells han estat allotjament preferit de fantasmes i d'altres éssers d'existència, diguem-ne, desmesurada. Els castells riberencs confirmen aquest principi universal. Conten que, una vegada, el jove rei moro de la Suda volia conquerir el castell de Móra. Com que no s'atrevia a atacar-lo, va decidir utilitzar l'argúcia. Va aconseguir una entrevista amb la senyora del castell, que era vídua, i, com que li va fer creure que l'estimava, acordaren que ella li facilitaria l'entrada al castell deixant oberta la porta amagada d'un d'aquells túnels que arribaven fins al riu. El dia assenyalat com a contrasenya, la vídua va fer tirar al riu set sacs de palla i els moros començaren a mobilitzar-se confiats d'una victòria prevista. L'hereu del castell, però, que havia estat avisat per una de les serventes de la senyora, va vèncer els sarraïns i ordenà decapitar la seva mare i que el seu cap fos exposat al capdamunt de la torre més alta de la fortificació.

“La plaça de la Sang del castell de Miravet”

(tornar)

Al cor del castell de Miravet es troba la plaça de la Sang, on, segons la llegenda, van ser degollats els últims cavallers de l'orde del Temple. Diuen que durant segles es va sentir el tuf dels cadàvers insepults i es va poder veure la taca negrosa del bassal de sang, i que cada 28 de desembre, al punt de la mitjanit, el fantasma de l'últim comanador del Temple, amb el seu mantell de creu vermella, recorre la fortalesa i surt amb el seu cavall fins al Cap de la Vila clamant venjança i l'ajut dels seus cavallers.

D'altra banda, s'explica que cada 24 de juny, s'hi apareix, resplendent, rodejada de foc, la Dona Encantada i que per desfer el seu malefici caldria que la nit de Sant Joan pugessin al castell, tot cantant, un noi que es digués Joan acompanyat de dues noies que es diguessin Maria.

Font: M. Mònica Cid i Català; Josep Sebastià Cid i Català. La Ribera d’Ebre. Dissenys Culturals, Barcelona, pàg. 43-47.

“La vall de Móra”

(tornar)

Una altra llegenda, que encara perdura en la tradició oral, conta que la vall de Móra era tota plena d'arbres i que hi abundaven sobretot les moreres, entre les quals destacava una, la més ufanosa, la més alta, on vivia la reina d'aquell paradís. Un mes d'abril va començar a ploure torrencialment i tant va ploure que, segons diuen, d'aquell aiguat es va formar el riu Ebre, que guarda, dins seu submergit, el bosc meravellós de la reina de la vall de Móra.

Font: M. Mònica Cid i Català; Josep Sebastià Cid i Català. La Ribera d’Ebre. Dissenys Culturals, Barcelona, pàg. 43-47.

Llegenda del Tormo de la Maragarida

(tornar)

Expliquen a Tivissa com Margarida, filla de pagesos cristians, i Ben-Alí, fill d'una família pobra, però treballadora, que vivia a la Marca de Dalt, el barri moro del poble, es van enamorar i van intentar mantenir en secret el seu amor. Als pobles, tot se sap, i els pares de la noia la van castigar un temps sense sortir de casa, amb l'esperança, també compartida per la família de Ben-Alí, de l'oblit i la fi de l'enamorament. Les coses, però, no van anar així. Els nois es van retrobar i Margarida tornà a ser severament castigada, reclosa i vigilada per evitar l'amor impossible. A la fi la situació esdevingué insostenible i una nit Margarida fugí amb Ben-Alí. Al matí, al peu del tormo que avui porta el nom de la noia, trobaren, lligats amb un mocador de seda els cossos encara sagnants dels dos amants. Margarida fou enterrada al fossar, on ara hi ha la Baranova, i ell al cementiri moro, en un lloc que la història ha cobert amb l'oblit.

Font: M. Mònica Cid i Català; Josep Sebastià Cid i Català. La Ribera d’Ebre. Dissenys Culturals, Barcelona, pàg. 43-47.

UNA APARICIÓ

(tornar)

Una dona pobra, molt pobra, d'aquesta ciutat [Tortosa] tenia el costum d'anar cada dia a missa primera. Un matí que encara era fosc i negre, en passar per davant del lloc que avui és catedral i que aleshores era cementiri, veié una pila de conillets que anaven de dret cap a ella. La pobra dona pensà en la misèria que ella i els seus fillets patien, agafa uns quants conillets, se'ls ficà al manil i se'n tornà cap a casa tot pensant que aquell dia podria fer un bon dinar.

En arribar a casa i deixar en terra els conills, sentí un soroll d'ossos que sonaven d'una manera cavernosa. Mirà, i quina no fou sa sorpresa en veure que allò que ella havia pres per conills no eren més que caps de mort!

Esporuguida, se'ls tornà a ficar al davantal i els portà de nou al cementiri. Mes, amb prou feines els hagué deixat en terra, una altra volta se li tornaren conills. Els torna a agafar, els porta de nou a casa seva, i allí torna a trobar caps de mort.

La pobra dona, sense saber què li passava, els dugué una altra vegada al cementiri i anà a confessar-se.

D'aquell dia ençà mai més no li va faltar pa.

Contada per un pagès de Tortosa a Cels Gomis Mestre l’any 1885.

Font: Gomis Mestre, Cels. La bruixa catalana. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996, pàg. 98.

ELS ÚLTIMS BANDOLERS

(tornar)

A finals del segle passat encara quedaven bandolers per aquestes terres. De nit, tothom es tancava bé dins de casa seua i pregaven que no es presentessen els saltejadors. Però no era sempre així. Quan arribaven a Alcanar, tot fosc i silenciós, començaven a cridar:

-Els que tinguen diners que vetllen, i els que no en tinguen que dòrmiguen!

Com a record d'aquests personatges tenim I'anomenat camí dels Bandolers, que uneix Alcanar amb la Ràpita, tot vorejant el Montsià.

LA SIRENA DE SÒL-DE-RIU

(tornar)

Antigament, com I'aigua corrent era un bé més aviat escàs, les dones anaven a fer la bugada a la desembocadura del riu Sénia, on abundava I'aigua neta, cosa que no podem dir de I'actualitat.

Es conta que moltes de les dones que hi anaven van sentir cantar una sirena, en diverses ocasions, i alguns mariners de les Cases d'Alcanar afirmen haver-la vista i que era bellíssima. Ningú s'atrevia a dubtar de la seua existència i, fins i tot, li van dedicar una cançó.

La llegenda del Pont de la mina del ferrocarril

(tornar)

Conten els riba-rojans que, fa cents d'anys, el poble era al Paladell. Prop de la mina del ferrocarril van construir un pont. Una gran riuada va tapar-ne els ulls i la força de l'aigua embassada el va arrossegar i es llançà furiosament sobre la vila que va destruir totalment.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 202.

Per què es diu Tormo de la Margarida

(tornar)

Quan jo tenia més o menys uns disset anys, tenia una gran amistat amb un home que ja era molt vellet; li tenia estimació, com si fos un familiar propi, i crec que a ell li devia passar el mateix. Em contava coses viscudes en la seva Ilarga vida; per exemple, aventures a la guerra de I'Àfrica, en la qual ell havia anat com a voluntari amb I'exèrcit del general Prim. Contava amb una gran satisfacció que, una vegada, ell i altres havien fumat de la petaca del general.

Un dia em digué:

-T'he de contar una història molt vella, que la gent ja fa molt que va oblidar. Aquesta història, només I'havem recordada entre família, cantant-la, o més, recordant-la de pares a fills, com si fos una mena de secret ben guardat.

I, asseient-nos als graons de la vella creu del Portal, avui ja desapareguda, al sol tebi d'un matí d'abril, em va explicar aquesta contalla:

-«Ja fa unes centúries, quan el poble era molt més petit i estava emmurallat, aquí a Tivissa, si més no durant el dia, hi convivia una població de majoria cristiana i una bona part de mora. Quan arribava la nit, per càlculs de seguretat, la població mora havia de viure en els seus propis barris, una mica separats del poble, a la Marça de Dalt, i se suposa que n'existia algun altre que, amb els anys que han passat, s'ha oblidat on era.

»En aquell temps, la majoria dels veïns ja treballaven a la terra i, encara que hi havia gent bastant pobra, no n'hi havia que, en excés, fossin rics. Algú es trobava en condicions de poder Ilogar, segons el temps, algun jornaler; però, normalment, es pot dir que els millors aposentats també treballaven les seves terres.

»El que més es collia era sembra: blat, ordi i tota mena de Ilegums, que era el principal per a la manutenció de persones i bèsties; també es collia una mica d'oli i hortalisses, de les quals el regadiu sempre en fou abundant.

»Llavors hi havia una família de les mitjanes que tenia un filla molt maca i treballadora que, si calia, anava al camp a fer tota mena de feina pròpia d'una dona. Es deia Margarida i era molt estimada dels seus pares.

»En el poblat moro, o sigui a la Marça de Dalt, en una casa més aviat pobra, però de treballadors, tenien un fill ben plantat, com se sol dir, i també molt bon noi. Margarlda i aquest noi, que es deia Ben-Alí, es veien molt sovtnt i, entre ells dos, nasqué un bell amor que van guardar en secret tant temps com van poder, perquè cal dir que en aquell temps cap família cristiana no comportava bonament d'emparentar-se amb una de mora, ans eren capaços de fer qualsevol disbarat.

»Aquest amor secret, a la fi, va deixar de ser-ho, í, quan I'ocasió ho permitia, tots dos feien alguna passejadeta cap al camí dels horts, que avui en diuen de I'Arc, on els pares de Margarida tenien un tros de regadiu, o bé cap a la Sèquia-el-camí i la Fotx, d'on sortia la font entre unes grosses pedres amb unes Ilosses que servien per anar-hi a rentar les dones.

»Als pobles petits, de seguida se saben les coses, i els pares de Margarida no van trigar a assabentar-se d'aquests amors.

»La varen renyar de fort i, durant molt de temps, no la deixaren anar sola quasi ni pel poble, ni menys a fora. A casa de Ben-Alí no donaren gaire importància als amors del seu noi; pensaven que això passaria i que se n'oblidaria; que també hi havia moltes noies mores que eren prou maques per a enamorar-se'n el seu fill.

»Va passar temps, i els pares de la Margarida pensaren que aquell enamorament ja era finit, i ella tornà a tenir la Ilibertat d'abans.

»Un dia, ocasionalment, Margarida i Ben-Alí es trobaren sols i es tornaren a parlar, i el caliu d'aquell amor, no prou ben apagat, brotà de nou en ells dos, amb la mateixa força. Un poc d'amagat, s'anaren veient i, a la fi, tornaren a fer aquelles passejades; no ho podien evitar, allò era més fort que tot.

»Per segona vegada, Margarida estigué reclosa i més vigilada que abans; fins i tot li varen pegar, i hi hagué, en endavant, agres discussions. La noia es rebel·là, potser no prou justament, contra els seus pares. Amb la nerviositat de les disputes els digué que, si no es casava amb Ben-Alí, no es casaria amb ningú. Margarida, des d'aquell dia, ja no fou més la filla tan bona i tan obedient. Si tenia ocasió, feia per poder-se trobar amb el seu enamorat.

»Aquelles cares Ilargues, el tracte amb els seus pares, no gens familiar, i aquell viure quasi impossible, crearen una situació insostenible per a tots. Ben-Alí també començà a perdre la serenitat. Intentà de parlar amb els pares de Margarida i no ho pogué aconseguir. AI final, ell també estigué a tot per I'amor que sentia per Margarida.»

EI meu vell amic em digué que, en aquells temps, aquestes qüestions eren molt difïcils, per no dir impossibles, d'arreglar bonament. I el que podia ésser un viure feliç es convertí en una tragèdia dolorosa que al món no ha passat gaires vegades.

-»Les portes del poble, quan es feia fosc, es tancaven i, si no era per un cas molt justificat, no es tornaven a obrir fins al matí a punta de dia. Margarida, un dia, cap al tard, no es presentà a casa i una gran inquietud s'apoderà dels seus pares. Què podia haver passat? Varen anar a casa d'una tia on ella trobava una mica de suport. Allí no I'havien vista en tot el dia. Anaren a casa de dues amigues, i tampoc, en tot el dia no havia estat amb elles. Davant una tal situació, no sabien què fer. Sacrificant el seu egoisme i la seva manera de pensar, pregaren a un amic que anés a la Marça de Dalt, a casa de Ben-Alí, suposant que, en últim extrem, s'hagués refugiat en la família d'ell. Allí també estaven intranquils, perquè, tard com era, el seu fill encara no havia arribat a casa.

»En fer-se més tard i no aparèixer cap dels dos enamorats, sortiren, cada família pel seu compte, juntament amb amics i familiars, per veure els Ilocs on, amb més possibilitats, els podrien trobar, pels voltants del poble; però enlloc no hi havia cap senyal que els pogués orientar.

»Ningú, durant el dia, no els havia vistos; com si la terra els hagués embolcallats tots dos en un afer misteriós.

»EI grups d'homes, passada mitjanit, tornaren cap al poble, esperant que es fes de dia per cercar més àmpliament, ja que, víus o morts, els havien de trobar en algun Iloc.

Els pares de Ben-Alí també tornaren pel seu compte a cercar pertot arreu, però com que, al vespre, la seva recerca continuava fallida, tot augurava un mal final.

»De bon matinet, el grup dels pares de Margarida tornà a mirar en Ilocs més Ilunyans, per veure si tenien més sort que a la sortida anterior; però semblava tot inútil. Ja eren potser les deu del matí quan a una dona de la Marça de Dalt que repassava roba, arrecerada a I'escalfor del sol, li vingué la idea de mirar cap al Tormo, i, al peu del tossal, li semblà com si hi hagués una peça de roba que el vent s'emportés. Però, si aquells dies no havia fet cap ventada! Així que, a un noi que jugava per allí, casualment a prop d'ella, li ensenyà el Iloc i li demanà que anés a veure què podia ésser. EI vailet marxà avall, travessà el Racó de la Senyora, que en diem avui, i aviat arribà al peu del Tormo, on aquella mora havia vist la peça de roba. Quan fou allí, el que veié fou una escena terrible: junts, Iligats tots dos arnb un gran mocador de seda, hi havia els cossos, ja morts, encara sagnants, de Ben-Alí i la Margarida. No obstant les nafres de la cara, els reconegué tots dos al moment.

»Pres d'un tremolor, tornà cap a la Marça de Dalt, a contar-ho a aquella veïna, que, també, amb I'espant, no veia què calia fer. AI final es decidí; pregà al noi que baixés al poble i anés a I'Ajuntament. Allí hi deuria haver algun empleat i li podria contar el que acabava de veure.

»Tres o quatre persones que hi havia a I'Ajuntament anaren a comprovar el cas; després en sortiren més a trobar-se amb els qui buscaven pel terme. Ja reunits tots, a la tarda, els familiars, juntament amb les autoritats, anaren a recollir els morts.

»Margarida fou enterrada al fossar (que, flns fa pocs anys, era a la Baranova, tocant a les parets de I'església), sense cap cerimònia, com era costum, en aquell temps, ab els qui morien de desgràcia. Ben-Alí, el portaren a enterrar al cementiri que tenien els moros. –Quan em va contar aquesta història el meu bon amic, no se sabia on podia ser, perquè s’havia perdut la memòria del lloc (937)

-Com t’he dit –continuà el vellet-, aquesta contalla, ens la sabem la família, de generació en generació.

Li vaig preguntar per quin motiu, i no m’ho volgué dir. Era descendents de la família de Ben-Alí? Ho era de la família de la Margarida? Això, jo també ho ignoro.

I continuà:

-Com que jo no tinc descendents directes per a contar-los-ho, t’ho dia a tu. Potser seria bo que tu fessis el mateix. –I, pensant una mica, després digué-: Però potser ja s’ha guardat prou anys aquest secret i ja és hora que tothom sàpiga per quin motiu es diu Tormo de la Maragarida (938) al lloc que porta aquest nom.

Notes:

937. Se suposa que era el Freginal, tocant a la cantonada W de les escoles. Fa un quant temps que en llaurar-lo amb un tractor, van trobar unes lloses sota les quals hi havia ossos.

938. Un tormo és una gran roca solta, com s’ha dit. Aquest està situat a mig camí de la Llena.

Font: Narració d’Isidre Jardí. Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984, pàg. 201-204.

EL CONTE DEL DRAC

(tornar)

Ja fa moltes centúries que en moltes parts de la terra, al temps en què els primers homes hi vivien, uns monstres que s’anomenaven dracs o dragons, per les contrades de Tivissa -que en aquell temps s'ignora el nom que tenia- també n'hi havia. Els llocs per amagar-s'hi abundaven: l'avenc de la Fotx -que avui en diem-, la cova Llúdriga, cova del Ramer i altres. A Tivissa en aquell temps, cap a la part que avui en diem el Castell, hi tenien el poblat els primitius, fet de cabanyes rudimentàries, amb parets de pedra seca, cobertes amb bigues, brossa i terra. Els habitants es pot dir que eren pastors i una mica agricultors, pel que cadascú consumia.

Molts anys més tard; allí s'hi bastí un castell, avui ja desaparegut, i al seu voltant, cases més normals, que algunes transformades avui encara existeixen. Aquells pastors primitius tenien bons pasturatges pel voltant del seu poble, on anaven normalment a pasturar.

A la part de la Sèquia el Camí, en aquella fondada hi anaven molt abans i no hi existien les gravalades d'avui, hi havia noguers, algun castanyer i arbres fruiters. Algú havia dit, en ocasions, que en hores de la nit, li havia semblat veure per dintre l'arbreda, alguna ombra que s'hi passejava però sense poder distingir el que podia ésser, encara que els més porucs ja hi veien el monstre.

La filla d'un dels pastors, com que era tan a prop, moltes tardes hi anava a pasturar el seu ramadet de cabres, per aquesta raconada i al mateix temps les abeurava a la font que en aquell temps brollava per entre unes pedres. Però un dia ja mig passada la tarda, se li aparegué un Monstre o Dragó. Ella cridà espantada, però en aquell moment no hi havia ningú per allí. Les cabres també marxaren esfereïdes. Ella forcejà amb ell mentre tingué forces, però a la fi, se l'emportà molt pausadament, se suposa cap a l'avenc, on tenia el seu amagatall. En aquest moment, la sort hi jugà un paper interessant. Un jove pastor, que de nom es deia Zalde i que estava molt enamorat d'ella, venia de pasturar de la part dels Sirgues. A l'arribar allí veié les cabres de la seua enamorada que es deia Saldala totes escampades sense que ningú les guardés i, al mateix temps, li semblà sentir uns crits al més endins del racó. Arrencà a córrer tant com pogué i quan arribà cap allí on ara hi ha el pou que abasteix d'aigua al poble, veié la fera que s'emportava Sandala. Tot corrent començà a cridar tan fort com podia "Fuig, fuig, fuig!" innumerables vegades. El drac, als crits se sorprengué i deixà caure a terra Sandala mentre ell cridava més fort encara. La fera, esporuguida, en lloc de plantar cara, s'escapà més endintre el racó per intentar pujar per un roquisser i anar-se'n cap al bosc que hi havia a dalt a Pinangleres. Aquell roquisser, a causa de llaps i tempestes, estava tot ple de clevills i, al clavar-hi les urpes per intentar escapar-se per allí, es produí un gran estimball de roques amb un soroll com si sigués un gran tro i, junt amb les roques, caigué el monstre quedant aixafat entre elles al temps que donava un braül espantós. Zalde corregué cap a la jove Saldada, encara plorosa i espantada. Anaren cap allí al monstre mort, rajant avall del barranc la sang de la fera. Tornaren avall a recollir les cabres que totes juntes encara pasturaven i més tranquils tornaren cap al poblat, on van contar el que els havia passat amb el drac, cosa que a molts els costà de creure.

A l'endemà, grans i petits, tots anaren a veure el drac mort que ningú havia vist mai, comentant que l'únic que havia pogut espantar la fera eren els grans crits que havia donat Zalde. Els del poblat des d'aquell dia, a aquella raconada, li digueren el Racó del Fuig, i la fonètica de tantes centúries seria la causa de canviar-li el nom ja que avui tothom en diem el Racó de la Fotx. Avui, encara al més endintre del racó, es pot veure el gran estimball de pedres molt grosses per on intentà escapolir-se el Drac.

Font: Isidre Jardí, Tivissa (Ribera d'Ebre). Adaptació de l’original manuscrit.

LA DONZELLA DEL FORAT

(tornar)

Qui m'ho va contar no va precisar-me los anys passats des del fet, va explicar-me que li sentia contar a son iaio i que ell ja ho havia plegat de sa iaia.

A l'acabament del carrer del Calvari, ja tocant als Freginals, hi havia un corral de bestiar, i adossada a una de les captarreres una casa petita on hi vivia lo pastor i la seua família. Casa, corral i bestiar eren propietat d'una casa bona del poble. La casa, a la primera planta, disposava d'un foc modest però ben distribuït, en armaris a banda i banda i un petit fregador, una sala -que no sent gran ho pareixia per la manca de mobles- i una única habitació on dormien lo Tomàs i la Sisqueta. Dels tres fills que tenien, les dos noies tenien el llit en un quartitxol de la petita esgorfa envoltades de patricols que no servien per a res, però ells conscients de la seua pobresa no s'atrevien a llançar. A baix, davall les escales empinades hi havia lo llenyer, a la resta dels baixos poca cosa més, a part d'un estable on un petit ruc n’era l'amo; al damunt d'este estava la pallissa. Allí en mitja borrassa damunt i mitja davall posada a la palla hi dormia Gregori, ho feia en la placidesa que dóna lo tindre disset anys.

A la pallissa s'hi pujava per dos fustes enganxades a la paret que feien d'escalons, era des del segon escaló d'on, posat dret lo Tomàs arribava al peu descalç del noi i el despertava en un parell d'estirades.

-Va Gregori mou, va venga que abans d'anar a ca l'amo t'ajudaré a asomar los cabrits i a munyir les cabres.

Lo Tomàs quan anava a enganxar de jornaler ja prenia la llet de les cabres a casa dels amos. Lo Gregori pel seu compte ne feia arribar una poca a casa, però quan escassejava i lo majordom de la casa queia pel corral ells se quedaven sense llet. D'on los amos quasi mai los demanaven res era de l'hort que els deixaven treballar i del que la Sisqueta i les noies ne treien bon rendiment. L'hort los ajudava a omplir el plat, quan la Sisqueta pujava pel camí en una pinya de bròcul davall d'un braç i una col davall de l'altre solia dir: -Lo menjar de l'hort no té cos però alimenta.

Lo Gregori va soltar les cabres en direcció al riu, en arribar-hi va tirar riu amunt, a poc a poc, sense deixar marxar les cabres que engelosides mossegaven una branca i ja volien córrer cap a un altra. Les vores del riu estaven esplèndides de verdor i bros-ta nova, pel mig entre la glera, los joncs i romigueres se refeen de l'última riada; i les sargueres més grans havien vist passar l'aigua sense que les afectés. Gregori acaçava l'ombra dels xops sense perdre de vista los rogles on hi havia raudó, que és dolent per al bestiar. Les cabres lluïen colors negres, roig i blanc, que les confonien dins los canyars, però ell no en perdia cap de vista. Lo repic de les esquelles es barrejava en lo soroll de l'aigua i en lo cant de caderneres, gafarrons i picapalles.

Lo riu era el lloc on més li agradava anar a pasturar. Abans quan lo pastor era son pare i ell feia de rabadà no hi anava tant, però ara si el menjar no escassejava per a les cabres hi passava cada dos per tres. L'aigua no sabia per què l'atreia, lo camí que seguia fet en molta paciència omplia lo noi d'admiració. Ho sabia tot del seu riu: que naix als ports d'Orta, a un lloc on hi ha la font de Canaletes; que al començament és pobre i vergonyós, però a mesura que barrancs i barranquets li donen ànims se deixa veure, fa algun salt de joventut i de ganes de fer camí, esmunyint-se entre passos estrets i modestament s'eixampla quan el terreny lo deixa. Gregori sabia que quan lo seu riu naix sembla que ho fa equivocat perquè va de sud cap a nord, però quan arriba a Bot corregeix el seu caminar sense aconseguir-ho del tot i emprèn marxa cap a sud-est. Durant lo seu recorregut los homes li van prenent tota l'aigua que poden i ell se refà en les sobres d'alguna font, quan les forces li fallen sembla que mor, però solament amaga la vida que li queda entre la glera per lliurar-se del sol i espera pacientment la pluja.

Qui m'ho va contar insistia molt en donar-me a entendre lo molt lligat a la naturalesa que el noi se sentia, per això es trobava tan a gust en lo seu ofici i les cabres que pasturava brillaven de grasses i boniques. Però de tot lo que l'envoltava l'aigua era l'element que més apreciava per la seua utilitat, per la seua força, perquè és relaxant i perillosa.

Aquell estiu buscant la frescor que dóna la frondositat del barranc Paumerós o del d'en Figuera, Gregori hi portava les cabres a pasturar. També ho feia per la roca Plana on els seus barrancs estrets donen bona ombra.

Va ser entrant pel barranc del Grevol que la gossa va començar a abornar. Lo noi va soltar la verduga i va deixar lo morral a terra. En les dos mans va agafar ben fort lo totxo esperant lo que sortís de dins lo barranc, fos lo que fos. Va ser llavors que se'n va adonar que les cabres no s'havien inquietat i que l'Estrella ara abornava movent la coa cap un costat i l'altre en senyal d'afecte. Allò el va desconcertar una mica, però es va quedar parat quan la va veure, era a l'ombra d'una lluïsa que sobresortia, era davant d'ell i no s'ho creia. Què hi feia aquella noia allí assentada al fons del barranc, perquè l'esverat era ell, mentre que ella se'l mirava sense vergonya, com si el conegués de sempre va dir-li:

-Sento haver-te assustat.

Lo noi va reaccionar.

-Qui ets tu? No et conec! Què hi fas aquí tota sola?

La noia es va entretindre jugant en una de les dos llargues coes fetes del seu negre pèl, contestant sense pressa.

-T'estava esperant, ja fa temps que et veig pasturar les cabres. Te conec, sé moltes coses de tu. Sé com t'estimes tot lo que t'envolta i com te n'adones de tot lo que conviu en tu i com et meravella.

Gregori va pensar de seguida que la noia devia estar faltada i que segurament l'estarien buscant, però després va caure en que lo que deia era ben veritat i en adonar-se'n va quedar estorat.

Ella es va aixecar molt tranquil·lament i es va posar a caminar entre les cabres sense que estes moguessen ni una pota, era com si no la veiguessen. La gossa tranquil·la s'havia gitat i no es movia, ell se n'adonava que passava alguna cosa però no sabia lo què, estava confós i incapaç de dir o fer res.

La noia en la mà li feia acció d'adéu mentre vorejava una cadolla i li deia.

-Adéu Gregori, ja mos tornarem a veure llit un altre dia.

Tot seguit va tombar per darrere d'uns pinatells on lo barranc fa un dels revolts. Sense saber per què va córrer per atènyer-la, però ja no la va veure. Era impossible que no l'hagués atès i que ja no la veigués però no hi era, havia desaparegut. Va refer los passos que el separaven del ramat entre confós i assustat, encara va esglaiar-se més al veure les cabres menjant tranquil·lament, ara se n'adonava que mentre ella hi era no havien mossegat ni una sola branca de res, pràcticament no s'havien mogut. Al llarg del dia no va parar de donar-li voltes, tan prompte pensava que s'ho havia imaginat com que podia ser una aparició d'una bruixa, un àngel o un dimoni. Una noia normal no era. Com sabia el seu nom? Com n'era coneixedora dels seus sentiments d'amor per la natura? Solament ell era sabedor que mai fallava cap niu de cap animal gros o petit i que de vegades portat per la seua estima tenia lo desig de ser algun dels animals que veia.

Ja era hora de tornar cap a casa quan va arribar a la conclusió que no ho podia contar a ningú, en molt poc temps seria la riota del poble, ell no havia sentit mai cap contalla de res semblant.

Quan entrava al poble les cabres es van posar a belar cridant los cabrits del corral, estos quan van sentir les mares se desganyitaven belant. Victòria, la germana petita, va saber per l'abalot que el ramat retirava i va baixar a obrir les portes del corral, quan Gregori passava pel llindar de la porta on era sa germana, va allargar-li lo morral, ella va pujar-lo a casa sense adonar-se'n que no tenia el pes de cada dia. Després de deixar tots los animals ben instal·lats i quan ja anava a pujar a casa en veure a son pare que venia pel carrer va aturar-se un moment per esperar-lo i fer-ho junts. La Sisqueta va topetar els homes a les escales.

-Gregori, fill, que no t'has trobat bé! Com és que no has pegat mos al dinar?

Llavors, va caure en què no havia dinat. A1 defora la panxa sempre avisa de mirar el sol a la Roca del Migdia. Aquell dia no havia segut així i era la primera vegada.

En sun demà son pare no el va trobar a la pallissa quan va anar a despertar-lo, ja era al corral avançant faena. Al Gregori se li feia tard per soltar les cabres i tornar on l'havia trobada. No li va servir de res, ni aquell dia ni els següents. Va tornar a pensar que tot era cosa del seu cap que li jugava males passades. Sovint repassava en la mirada los voltants, del lloc on era com si no els hagués vist mai. No se n'adonava que sense voler solament la buscava a ella.

Ja havien passat tres setmanes quan, un dia va arrimar-se a la font del Forat a beure aigua i a omplir-se la carbasseta que portava, mentre ho feia pensava quan de bona era i com la terra la feia rajar com una donació més als éssers vius que en bevien. Ja reculava quan va sentir una veu darrere seu.

-A que sempre és bona esta aigua.

Al noi li va caure la carbasseta de les mans. Era repenjada darrere seu, on l'entrador de la font s'eixampla. Un altre cop, les cabres estaven tranquil·les i l'Estrella a l'ombra d'una sevina certificava la total normalitat del ramat. Solament ell s'havia esverat. Va recollir la carbasseta de l'aigua i es va disposar a recuperar la calma per aclarir d'una vegada si tot allò era imaginació o realitat.

-Si ets real com és que els animals no et veuen? Si ets una visió com ho fas per posar-te dins lo meu cap?

-Sóc real per a tu perquè sóc part de la naturalesa que tu tant t'estimes. És ella qui m'envia en agraïment de la teua volença, per això los animals no em veuen. Jo visc en aquesta font, d'on brolla l'aigua pura i neta com una donzella, per això tinc forma de dona. Aquí em trobaràs sempre que vulgues i em desitjos de cor.

Me van contar que a vegades lo Gregori entrava al forat de la font, d'altres també ho havien provat en moltes ocasions, però als pocs metres la pedra estreteix lo pas i no deixa entrar.

Gregori hi passava i es perdia entre la foscor i lo soroll de l'aigua, a vegades s'hi estava més de mig matí i les cabres mai se van moure, esperant-lo sempre.

Quan li preguntaven com s'ho feia per entrar on ningú podia, ell contestava que la donzella que vivia a la font l'ajudava obrint-li pas. També explicava que dins la font es fa molt gran, que hi ha coves adornades per la natura que pareixen palaus i d'on un mai n'hi voldria sortir. Com podeu suposar no el va creure mai ningú.

Gregori va ser pastor tota la vida, mai se va casar, i quan algú feia al·lusió a la seua solteria sempre contestava:

-No necessito cap dona, ja tinc la donzella de la font del Forat.

Font: Antoni Cortés i Manyà. Fets i contes de Bot. Ed. de l’autor, Bot, 2001, pàg. 27-33.

LA CREU DE LA SABOGA (Gandesa)

(tornar)

Mn. Manyà ens n'ha donat també preuades referències: «A uns quatre quilòmetres de la població de Gandesa, dalt de la serra del Coll del Moro, pel camí de Batea, s'alçava una creu de pedra, avui aterrada i destroçada per la cobejança d d'uns que hi cercaven tresors inexistents. Aquella creu tenia una història que jo encara sentí contar en els dies de la meva infància; avui, però, ja esvaïda gairebé del tot en la consciència dels gandesans. Sortosament la va recollir la ploma sol.lícita de Mn. Onofre Català i la deixà consignada en una de les seves notes. Fa constar el cronista que es tracta d'un, cas molt vell i que a ell li n'ha arribat la notícia per tradició dels més ancians del poble.»²⁹⁵ [...]

El fet que succeí fou aquest:

«Un arrier pujà de Xerta per vendre sabogues primerenques. I no havent-les venut totes a Gandesa determinà passar a Batea per enllestir-ne la venda i tornar-se'n a casa... Carregà a la seva mula les sabogues restants i emprengué decidit el camí de Batea. Era cap el tard d'un dia rúfol. Costa amunt de la serra començà a nevar: una neu d'antuvi prima, i després tan espessa que ni ell ni la mula no podien caminar. I es feia de nit, i l'arrier, foraster com era, perdé l l'esma del camí i s 'extravià per aquelles boscúries. La mula relliscava entre matisses i pedregam, i ell mateix no sabia quina direcció prendre per a salvar-se d'una nit de neu en la que haurien sucumbit ell i l'animal. Aleshores s'encomanà fervorosament a la protecció divina i féu la prometença de plantar una creu en aquell lloc si podia sortir-ne en bé ell i la mula.

Acabat el seu vot, uns tocs de campana dèbils, llunyans, es sentiren pel silenci de la serra. Eren del campanal de Gandesa que, com de costum, tocaven a les darreres oracions del dia i anunciaven la nit imminent. L'arrier les prengué com la resposta favorable de Déu al seu vot. I decidit es deixà la mula ajupida ja sobre la neu, seguí la veu de la campana; i saltant marges i ribassos costa avall de la serra, aconseguí d'arribar a la vista de Gandesa i albirar-hi la pobra il·luminació nocturna.

S'havia salvat ell, però i la mula, i la càrrega? Uns bons gandesans, coneixedors del terreny, l'acompanyaren pel camí de les serres i trobaren la mula caiguda enmig de la neu. I tots ells, arrier i la mula carregada i els acompanyants entraren. aquella mateixa nit sans i salvats a Gandesa.

Retornat a Xerta el traginer no s'oblidà de complir la prometença i féu construir i plantar una creu de pedra amb unes sabogues gravades al peu.»²⁹⁷

Aquesta creu, que els de Batea sempre hem conegut com «la Creu de la Saboga» o «de les Saboges», els gandesans la coneixien també, sembla, com «la Creu de Batea» pel motiu que era aixecada vora el camí de la nostra Vila.

Notes:

295. Manyà, Joan Bta.: Notes d'història de Gandesa, pàgs. 269-270.

297. Manyà, Joan Bta.: op. cit., pàgs. 270-271.

Font: Alanyà i Roig, Josep. Batea i el seu terme municipal. Partides, accidents geogràfics, topònims i camins, v. II. Diputació de Tarragona, Tarragona, 1994, pàg. 255-256

L’origen de la Via Làctia

(tornar)

Amic lector: si no’t fastidien les ingenuitats del poble, te contaré la rondalla, que de llavis de la sinyó Candia la Jusepeta, vella paigesa molt templada, arxíu vivent de dítxos i agudeçes, vaig sentî sent menut, que esplica l’origen de la Via Làctea, constelació que’l poble coneix, per «la Carretera de Sant Jàume».

Voràs. «Un dia que la mare de Déu, estava donant de mamâ al bon Jesuset, bamà que jugant, jugant, li va fê pessigolletes al peu, i al riúressen, va agafar-li aixanglot, traent una glopadeta de la dolça i puríssima llet que estava mamant.

Un angelet que estava jugant a la voreta de la falda de la Verge, va sê llest i va empomâ la llet que caía, fent cassoleta, en lol paumell de la mà; i sabent que al cél aquella llepolía no l’habien tastada, va empendre llaugera volada per a dur-hi, la que habia arroplegat.

Vola que volaràs, vàtaqui que al passâ per damunt de la terra galléga, va sentî que tocaven la gaita i’s va quedâ mitg alebàt, i al aixoreijar-se i rependre’l vòl, antrompessant en un nuvolet, van abocàrse-li les gotes de la divina llet, i tot d’un subito, entre carns-frets de temô, va vore com la llet anava escampànt-se pel cèl, i cundint, cundint... cundint... » Hèus aquí, la fundació de la Carretera que guia al pelegrins, que van a Sant Jàume de Galicia...

Font: Joan Moreira. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 147-148. (text original)

El SALT DE LA DONZELLA

(tornar)

Avui he anat d'excursió amb la colla. La Núria estava esvalotada perquè venia l'Albert, al qual fa l'ullet descaradament. Però no sembla que el xicot li faça molt de cas. Hem sortit de casa a trenc d'alba. A les set ja estàvem esmorzant al Salt de la Donzella, un toll encastat entre altíssims tallats de roca.

L'Anna, que és el nostre pou de ciència particular -tot i que les males llengües diuen que l'única cosa que li sobra és molta imaginació- ens ha explicat la llegenda de la donzella i del moro que la va raptar, i que la tingué presonera per aquells verals. Tothom se l'escoltava bocabadat, perquè la noia, cal dir-ho, sap posar emoció a les seues contalles.

A grans trets: sembla que el moro, en una incursió per terres cristianes, va conèixer la donzella, se n'enamorà i se l'endugué sense que la mossa hi consentís gaire. Com que era molt gelós, se l'emportà a una moleta que hi ha més amunt d'on nosaltres érem, per a poder gaudir en exclusiva de la seua bellesa. La nostra protagonista, que no es devia trobar còmoda amb aquella mena d'atencions, acabà escapant-se'n i, en la fugida, caigué pel cingle i va deixar els seus ossets en aquell toll. D'aquest fet, diuen, ve el nom de Salt de la Donzella amb què coneixem aquell indret.

Una volta acabat el conte, i amb la panxa un pèl més satisfeta, ens hem enfilat canal amunt. Déu meu quina pujada! Dos o tres cops, si no m'ajuden, faig I la mateixa fi que la pobra donzella. A poc a poc, esbufegant com aquelles màquines de vapor que surten a les pel·lícules antigues, hem anat pujant per la canal.

Font: Joan Beltran i Josep Panisello. Cruïlla. Curs de llengua. Benicarló: Alambor, 2002, pàg. 190.

L’origen de l’arc de Sant Martí

(tornar)

No és menos ingenuament pintoresca la esplicació que donava lo sinyo Ramón Contel, antic campanê de la Seu, de com se produix i perqué’s diu ratlla de sant martí, l’esplendit meteor que coneixem per l’arc iris. Diia així, poc més o menos, lo bon sinyò Ramón.

«Quan los homens fan bondat a la terra, al cel estan de festa, i’ls que xalen més son los angelets. Dàncen, cànten, jùguen, fan corres, i de vegades fan pedréga de flôs; tirant-se, en fones fetes de fil d’or, clavells i roses i violes i lliris blaus i cunillets i bailarins i flôs d’atres moltes lleis; posant-se, uns a una banda del Sol, i atres a l’atra.

Bamà que un dia, demés de flôs, van apedregàr-se, en tarònjes, trencant dos o tres estèls.

Empipat Nostre Sinyó, per a qué no tornés a passâ, và i crida a Sant Martí; lo fà puijâ a caball, i’l va enviâ a que senyalés, dasta aon, los angelets tenien permís pera fê acollâ les flôs, quan fessen pedréga. Sant Martí que erríba al puesto. ja’s trau l’espasa i cridant a tots los angelets, en la punta, va fê una gran redola, mes gran, molt més que la que’s fà en lo cordell de la baralluga quan los xiquets jùguen al «ascla», i ensenyant-los la ratlla que en la espasa habia fet, va dir-los —D’aqui no’s passa.—

Lo camí que fan les flôs, quan bruínt, íxen de les fones dels angels quan fan pedréga, es la ratlla de sant martí.

Si la pedréga es dematí, com les flôs estan mullades per l’aigualera, plou; i si la fan de tarde, com lesflôs estan aixutes, no.

Ja hu diu lo ditxo:

«Quan la Ratlla de Sant Martí, surt dematí,

l’aigua es aquí.

Si de vesprada

l’aigua es passàda... »

Font: Joan Moreira. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 148-149. (text original)

Lo cuento del gos dels Reis

(tornar)

Quan erem chiquets, después de havermos minjat la tortella de Nadal y de averiguá á quin hostal parava l’ home dels nassos, sols pensavem en la diada del Reys, en posá al balcó les sabatetes y un panerets plens de palla y garrofes.

Les mares, mes tobes que un perol d’ arrós, mos assentaven á la falda pera contarmos lo cuento del gos dels Reys. Lo gos dels Reys era un gos negre, com los de Terranova, mes dolent que la tinya, y deuria se com un pardal vilero, pos saltava per les taulades y escoltava pels fumerals. ¿Fas rabiá á ta mare? ¿No vols aná á estudi? ¿Rasques los peus anterra y malmets les soles de les sabates? ¿Te fiques lo dit al nas? Pos tot hu sabrá lo gos dels Reys que escolta en un pam d’ aurelles per la boca del fumeral.

Les mares mos portaven á les Esplanetes, en tardes que no bufés la tramontana, pera ensenyarmos lo camí dels Reys. Los Reys, mos diyen, fan nit al Coll del Alba. [...] A la matinada emprenen lo camí. Los angelets despengen los estels y’ls atansen als caminants, fentlos llum per la Costa de Palmés que’s rellissenca y perillosa. Trenquen per una sendera que’ls portará als Masos de Bitem. A la Capella dels Reys de l’ horta de Pimpi fan alto; lo gos negre diu lo nom dels chiquets bons y dels chiquets dolents, y mentres los criats descorden les caixes de jugarrons, plenes á caramull, tornen á posarse en camí y entren pel portal de Remolins...

Font: Ramon Vergés Pauli, Espurnes de la llar, 1. Tortosa, 1909, pàg. 126-127. (text original)

Les filles del rei Herodes

(tornar)

Quan aquella nit, més alta estava la temperatura, i la saragata era més ensordadora, dominant los ganyòls dels acordeons, i’ls punteijats de les guitarres, los crits de «brisca» i’ls cants de la «Tarana» i del «Ballet de Sant Cumè», un estrident i poderós, —¡¡¡callèu!!!— llansat per, no se sap qui, dominant lo rebombòri, va fê parâ en sec lo sarabastall.

—¿Que passa?

—¡Escoltéu!... Passen les Filles del Rei Herodes. ¿Sentíu los panderos?

Lo roçe de les ales de la rendílla podia percibir-se... tan absolut era’l silenci... tothòm escolta... i ñes lo cas, que son molts que diuen, que senten lo repíc dels misteriosos panderos de les Filles del cobart Herodes, que com gambusíns invisibles, crucen l’espai... és perqué:

Hi ha la tradició, que en la vespra de Sant Joan, allà en voltes de la mitja nit, i a la mateixa hora, la vespra del 29 de Juliol, dia en que’s conmemora la Degollació del Sant Precursor Joan Batíste, passen volant i tocant los panderos, les Filles del Rei Herodes; càstic imposàt per Jehovà, a les que van sê causa de que’l cobart Rei, fes tallâ’l cap a Sant Joan, i per la crueltat de que en l’agulla del monyo, li taladréssen la llengua...

Ja que’l ball va sê la causa de que degollessen a Sant Joan, Déu va castigâ a la balladora i a sa Mare i a les «germanes», a ballâ sense descans, eternament... i ballant al sò dels panderos, passen per aquí la vespra del Sant Degollat... ¿Les has sentit mai, lector amic?... Jo no hai tingut esta sort.

Font: Joan Moreira. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 325-326. (text original)

“Sant Rufo. Primè Bisbe de Tortosa”

(tornar)

Antiquíssima és la devoció de Tortosa, al Fill de Simó Cirenèu, Bisbe que Sant Pau va dixâ a Tortosa, als pocs anys de la Resurrecció gloriosa de Jesu-Crist.

Te erigit un altâ a la Seu, --lo segon entrant per la porta del Nom de Jesús.

Se suposa que Sant Rufo está enterrat a la Seu, davall de lo qué avui és Sagrari.

Diu la tradició, que al anâ a enterrâ al Sant Obispo, lo Cor va surtir-li fora, per a demostrà als cristians sos fills, lo molt que’ls estimava, i estos, guardant-lo en rica caixeta, lo van enterrâ a punt distint de les oses.

Hi ha la creéncia, de que’l dia qu’es trobará lo Cor de Sant Rufo, Tortosa desapareixerâ. Que tarde ¿no?...

Font: Moreira, Joan. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg 693. (text original)

LA MARE DE DÉU DEL PORTAL (BATEA)

(tornar)

És venerada damunt un dels antics portals del poble de Batea. El veïnat va observar que les bèsties casolanes (egües, someres, verres, gosses, etc.), quan havien de deslliurar, fugien de casa i anaven a fer-ho davant d’aquella imatge, i que sempre se’n sortien amb gran facilitat i felicitat. El veïnat va creure que si la imatge dispensava aquest favor als animals, també el dispensaria a les persones; i les dones l’advocaren en els parts. I, des d’aleshores, diuen que a Batea no ha mort cap més dona de part, i que sempre totes han infantat amb gran felicitat. Se li canten goigs.

Font: AMADES, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta, 1989, pàg. 334-335.

LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DEL PORTAL (BATEA)

(tornar)

A Batea hi havie una guerra i un soldat entrave a totes les cases i matave tot lo que trobave (crios, vells...) i la gent, per por, se va amagar dins la Mare de Déu del Portal i el soldat què va fer... va agafar una destral i va pegar cops a la porta, unes destralades grosses, però la porta no es va obrir i es van tornar ciegos ell i el cavall i va dir que què hi havie allí, si hi havie una verge o una bruixa, què passave? La gent li va dir és una Mare de Déu que fa miracles i el soldat va demanar que si li tornave la vista a ell i al cavall s’acabarie la guerra. I així va ser, li va tornar la vista i es va acabar la guerra i les destralades encara hi estan ara.

Contada per Josefina Piñol Rams, de Batea. Recollida per Maite Cot (2004).

El patge dels Reis Catòlics

(tornar)

Una vegada, passaren la nit al poble, en un viatge, els Reis Catòlics. Allí, la reina va fer plantar la creu de la Plaça de 1'Església de la qual s'ha fet menció. En un dels viatges, se'ls morí un patge i el substuïren per un pagès de Riba-roja. Quan el vestiren i li posaren sabates i guants, caminava com un ninot espantaocells. I és que no havia portat mai ni una cosa ni l'altra. Al rei li féu tanta gràcia que se'l va quedar.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201.

La llegenda del rei Ferran VII

(tornar)

A 1'esquerra de l'Ebre, a Senals, hi havia, diu la llegenda, un monestir de frares jerònims, i de Sant Agustï. El clima era molt bo.

A l'abril de 1819 el rei Ferran VII hi fou traslladat, perquè tenia el fel sobreeixit. Per a guarir-se li varen aconsellar que es passés llargues estones mirant com corria l'aigua del rïu. Així ho féu, i cada dia, uns rossinyols engabiats li endolcien les hores i el distreien de cabòries.^*

Notes:

(*) No es té constància documental de l’estada de Ferran VII a Riba-roja i a la partida de Senals; però sí que anotem com a cosa curiosa que el document, pel qual Carles IV concedeix el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona a Maurici Puig, és del 1789; que Ferran VII hi es esmentat com a Príncep i que Maurici Puig tenia una propietat a Senals.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 202.

“Creus”

(tornar)

Una vegada, sant Josep i la Verge Maria anaven pel món ab l’infant Jesús. L’infant Jesús, com era petit encara, anava entre els dos, donant a quiscun d’ells una de ses blanques manetes. Com eren pobres —vivien de la caritat de les bones ànimes— i havien caminat molt, trucaren a una casa: truc, truc.

—Qui hi ha? —respongueren des de dintre.

—Uns pobrets que van de camí —respongué sant Josep, que era el cap de la família—; ¿nos voleu fer caritat per amor de Déu?

—Déu vos empari.

—Aquestos seran pobrets com nosaltres —digué sant Josep.

Més enllà es veia una casa més alta, que tenia aire de palau, de gent rica.

—Allí ens ompliran lo sarró.

Sant Josep tustà la porta ab lo bastó:

—Ave Maria puríssima. ¿Voldríeu fer almoina a uns pobres pelegrins, per amor de Déu?

—Per pelegrins estem —li respongueren, sense obrir la porta.

Trucà a una altra porta; li digueren: “Déu n’hi do”; en altre ni això li digueren, responent-li solament los gossos ab sos lladrucs poc falaguers. Sant Josep ho prenia tot ab paciència, mes, al veure rebutjada tan indignament sa santíssima esposa Maria i rebut l’infant Jesús, se posà a plorar. L’infant Jesús ne tingué compassió i digué a sant Josep:

—Truquem a aquella cabanyeta.

Era la més rònega de les cases d’aquell veïnat i tan petita que ni ell ni la Verge santíssima se n’havien adonat. Com no havia de témer als lladres, era la única casa que tenia la porta oberta. Arribada que hi fou la Sagrada Família, sant Josep hi digué, trucant com de costum:

—Ave Maria puríssima.

—Sens pecat fou concebuda —respongué una velleta de cent anys que, asseguda en un escambell, hi prenia el sol tot fent ballar lo fus i pessigant lo moixell de la filosa.

—Dona, la bona dona —li digué sant Josep—, ¿nos fariéu un bocí de caritat, per amor de Déu?

La velleta era pobra com una rata: no tenia més que tres panellets de sègol que acabava de coure sota la cendra de la llar; mes, veié aquell vellet de barba blanca i de cara tan venerable, aquella mare tan serena i virginal i aquell Noi tan hermós i angelical, i, no semblant-li persones d’aquest món, los donà los tres panellets de la panera: lo més gros a sant Josep, lo mitjancer a la Verge Maria i el més rodó i bonic, que estava coronat ab un brot alfàbrega, a l’infant Jesús. L’infant Jesús li somrigué amorosament, mentre sant Josep li deia, agraït, una vegada i dues:

—Déu vos ho pac, Déu vos ho pac.

Jesús, Josep i Maria se n’anaren tots contents; quan foren un tros enllà, la Verge Maria se girà a l’infant Jesús, que havia de ser lo pagador d’aquella obra de caritat, i li digué amorosament:

—¿I quina paga li’n donareu, de l’obra bona que ens ha feta a aqueixa bona dona?

Lo bon Jesús li respongué ab un somrís:

—Mare meva, la paga li guardo pel cel; ací en la terra, creus i més creus!

Las Roquetas - Tortosa

Font: Jacint Verdaguer. Rondalles (a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda). Barcelona: Barcino, 1992, pàg. 455-459. Text adaptat de l’esborrany conservat al ms. 367/VI de la Biblioteca de Catalunya. A les pàg. 218-221, hi ha l’edició crítica de la versió publicada l’any 1905.

La llegenda del Sant Crist de Balaguer

(tornar)

Conten alguns vells devots del Sant Crist de Balaguer, seguint els seus goigs, que la santa imatge va passar per l'Ebre i per Riba-roja; i tot i que els homes del poble es varen esforçar per treure'l de l’aigua, la imatge es va fer fonedissa a les seves mans, i no van poder aconseguir-ho. Per fi, remuntant contra corrent l'Ebre i el Segre, va fer cap a Balaguer on és avui.

Diu una estrofa dels goigs:

«Entrais por el Ebro al Segre

y subís contra corriente

os paráis en nuestra frente

con tres antorchas alegre.

Corre el pobre ciudadano

por ver si os puede atraer.

Crucifijo soberano

venidnos a socorrer. Etc.»

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 200.

La llegenda de Santa Madrona

(tornar)

Al poble de Santa Madrona hi havia una guerra horrorosa. Ella i el seu germà, fugint-ne, varen travessar els Pirineus i arribaren a l'Ebre, i s'instal.laren on ara hi ha l'ermita. Van causar l'admiració, -ella sobretot-, per les seves virtuts i bellesa. Es dedicava a la cura dels malalts. Al cap d'un temps, retornaren al seu poble on la varen martiritzar, per ésser cristiana. Al port de Marsella, col·locaren el seu cos en una barca *sense veles que va anar a parar al port de Barcelona, on féu molts miracles. Com que a la capital hi havia riba-rojans, van portar el seu culte i devoció al poble i la feren copatrona.

Una cobla diu:^**

Gloriosa Santa Madrona

pel riu n'ha baixat

en un cànter d'aigua

i un pitxell al cap.

Una altra :

Santa Madrona

pel riu n'ha baixat

amb un cànter d'aigua

amb el cul foradat.

Notes:

(*) Són molt freqüents les al·lusions a la barca en parlar de Santa Madrona. Hem dit com, damunt de la porta de l’ermita, esculpida en pedra, a tall d’escut, hi ha una barca amb vela. Sembla que a la llegenda hi ha barrejada la de Santa Magdalena i el seu pas per Marsella.

(**) A les dues se segueix la fonètica i el lèxic del poble.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 200-201.

La llegenda de Sant Roc

(tornar)

Sant Roc vingué de la part de Lleida i va travessar el terme fins Vall de San i Vall de Porcs, vora el riu.

No podia passar l'Ebre. Aleshores* va trobar un pagès a qui va preguntar com ho podria fer. El pagès veient-lo cansat, el muntà al seu ruc i li ensenyà, més amunt, el pas de la Barca.

En arribar al poble predicà la paraula de Déu i va estar tan content de com se li portaven de bé els riba-rojans que, en marxar, va posar la mà a la paret del Portal i va dir que, al poble, mai no hi hauria pesta.

Notes:

(*) Diuen “aleshorens”.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201.

“MA MARE HU CONTAVA AIXÍ”

(tornar)

¿Qui no se sab de memoria la tradició de la Mare de Deu de la Cinta?

Ma mare hu contava així, quan me tenia assentat á la falda:

Era la nit del 24 al 25 de Mars del any 1178.

Pels carrés foscos y estrets de la ciutat de Tortosa, caminava un capellá tan virtuós y de recta conciencia, que tothom diya que era un santet.

-Mare, ¿y no tenía temó d`aná á deshora de la nit? ¿Quina llum hi havía allavons? ¿Tal vegada farols de gas?

-No, fill meu, nostres antepassats no teníen mes llum que la llum de la fe. Per aixó no eren temorichs, per aixó eren grans y poderosos.

-Pero aquell capella que vosté diu era un santet, deuría acaminá à paupons ó per esme.

-Fill meu, ets mes bachillé que les rates. Escolta y calla. Los tortosins d' aquella época eren mes bons que natros y estimaven mes á la Mare de Deu, pos á cada carré hi havia una capelleta il-luminada per un farolet. Atres vegades t` hai parlat de la Mare de Deu de Vallvert, del Romeu, del Miracle... Com anava dient, lo capellá arriba á la plasseta de la Séu, passa per baix les rames d` una aulivera que donava sombra á la portalada de la Catedral, puja les escaletes dels claustros y sent cantá lo Te-Deum laudamus. Era prop de mitja nit, l' hora en que comensava`l reso de matines.

-¡Deu meu, avuy no hai sentit lo toch de campanes y faig tart! –diu lo capellà fregant-se'ls ulls, com aquell que tenint conciencia de que está despert, se pensa que está somiant. -¿Y com pot se que canten lo Te-Deum si ham de resá de feria? -seguix dient lo capellá, mentres apreta 'l pas pera rescabalarse del temps perdut.

Después d' una sorpresa un atra sorpresa. Apenes havía passat per davant la capelleta de la Mare de Deu del Palau, veu un resplandó que de moment lo dixa com á cego. Pareixía que á la Séu haguessen baixat tots los sols y totes les estrelles del firmament. Encara mes: semblava un cel la iglesia edificada per la fe de nostres pares. Entre 'ls chorros de llum se destacaven dos fileres d' angelets vestits de blanch. Los angelets criden al capellá. Este obeix maquinalment, pos no sab lo que li passa. En professó entren á la Séu, y 'l virtuós sacerdot se troba aginollat al peu del altá y frente per frente de la Verge Santíssima acpmpanyada de Sant Pere y Sant Pau.

-Sinyora y Mare meua, si soch tan pecadó y tan miserable, ¿com hai sigut digne y mereixedó de veureus?...

-Tú y 'ls fills d' esta ciutat, com les roses veres, sou les millós flos del jardí que tinch á la terra. Estich enamorada dels cors enamorats, que son los vostres. Y com soch agrahida, faig per Tortosa lo que no faré per cap poble mes del mon. Felís sacerdot, humil com Sant Francisco, pren esta Cinta teixida per les meues mans. Es vostra. Yo os la regalo.

-¿Y creurá la gent...

-Sí, tens un testigo, que ‘s lo monge majó que está al Cor, mirantmos y escoltantmos...

Font: Vergés Pauli, Ramon. Espurnes de la llar, 1. Tortosa, 1909. pàg. 137-139.

“La Orde del Acha”

(tornar)

Escoltéume en atenció. Tortosa havia sigut reconquistada als moros, pero ‘ls moros que ‘n aquell temps s’ havien acreditat de tindre bon gust, per quant triaven lo floret de les comarques y poblacions espanyoles, no podien conformarse en perdre pera sempre á la sultana del Ebro, mes garrida cent vegades que la sultana de Stambul.

Ploraven l’ anllor de Tortosa y de les seues hortes y dels seus jardins, y com un tigre que está al éco, esperaven lo día de torná á recuperarla.

Lleal Comte Berenguer, Marqués de Tortosa: ¿per qué mos abandones en lo moment crítich del perill? Lo bon Comte se ‘n anat, se ‘n anat al siti de Lleyda.

Los ulls dels fills del desert brillen en la foscó de la venjansa com si fossen rellampechs. ¡Ara es hora!

Sí, ara es hora, pos á banda dins de les muralles tortosines, después de tantes guerres, hi queden molt pochs homens.

Ya se sent la remó del exércit sarraceno.

Los pochs defensors de la plassa tremolen, no per ells, sino per les seues mares, per les seues dones, per les seues filles.

--¡Morirem matant! Com los de Sagunto y’ls de Numancia, botem foch á la ciutat. ¡Tortosa no tornará á se mahometana!

Diuen, pero l’ Angel, antich patró de nostra ciutat, fa de manera que arribe la fatal noticia á ohits de les dones; y les dones reunides á una iglesia, acorden armarse de destrals y pujá á les muralles y batres per Deu y la Patria, mentres los homens farien una surtida y una defensa desesperada de la ciutat.

Dit y fet. La sorpresa del enemich, cregut de que’ls tortosins no oposarien resistencia, va ser terrible. Miren á les muralles y les veuen atestades de gent. Y tants soldats deu tindre Tortosa, que encara ne sobren pera fe una surtida.

¡Som víctimes d’ una emboscada! criden los moros; se ‘ls posa ‘l cor mes estret que una fulla de pí; les cames los fan figa; entra ‘l pánich per les seues filles, y quan arriben los tortosins se dixen matá com les ovelles bobes, que per allí ahont va una van totes.

Font: Ramon Vergés Pauli, Espurnes de la llar, I. Tortosa, 1909, pàg. 128-129. (text original)

CAPITEL·LO (tornar)

D'allà a la vila de Reus,

tota la gent n'ha fugit,

menos una noble dama

que en té pres el seu marit.

La dama plora i més plora

i sospira dia i nit.

Set anys ha que l’en té pres

i altres set que no l'ha vist.

Se'n va a trobar el Capitel·lo,

que li torni el seu marit.

-Déu lo guard, el capitel·lo,

si vol treure el meu marit?

-Sí, per cert, la noble dama,

si ve amb mi a dormir una nit.

-Calli, calli, Capitel·lo,

que ho diré al meu marit.-

Ella se'n gira i se'n torna

a contar-ho al seu marit;

de tan lluny com la va veure:

-Noble dama què t'ha dit?

-M'ha dit que sí te'n trauria,

si hi volgués dormir una nit.

-Fes-ho, fes-ho, noble dama,

fes-ho per amor de mi,

que quan jo de presó surti

es recordarà de mi.

Posa't el vestít de seda

o si no el de setí,

i si aquests no t'agraden

posa-te'n un d'or fi.-

A l'entrar-se'n en el quarto

noble dama fa un sospir.

-Què en sospira, noble dama,

què en sospira, aquesta nit?

Sospira la noble dama

els amors del seu marit?

-Sí, per cert, el Capitel·lo,

els amors del meu marit.

-No s'espanti, noble dama,

ja el veurà demà al matí;

abans no en serà de dia

ja tindrà el marit aquí.-

Fins al ser a la matinada

la dama no pot dormir.

Noble dama és matinera;

a les quatre del matí,

quan és a punta d'alba

noble dama en finestra ix.

Ja en veu les forques plantades,

veu penjat el seu marlt.

-Calli, calli, el Capitel·lo,

ja es recordarà de mi;

n 'ha llevada l'honra meva,

n'ha penjat el meu marit.

-No t'espantis, noble dama,

no te'n faltarà marit;

tres fills en tinc a la guerra,

triaràs el més bonic,

i si aquests no t'agraden,

jo seré el teu marit,

tinc la dona al llit malalta

que s'acaba de morir,

i si ella no es moria

jo l'ajudaré a morir.

-Calli, calli, el Capitel·lo,

el mateix faria amb mi;

deixeu-la viure, Capitel·lo,

deixeu-la viure per mi.-

Ella se'n gira i se'n torna,

de volant se'n va a vestir;

quan de volant s'és vestida

el rei se'n va anar a servir.

Un dia venint de missa

Capitel·lo veu venir.

-Hola, hola, Capitel·lo,

t'has de recordar de mi.

Atureu-vos, Capitel·lo,

que ara és hora de morir.

-Tinga pietat, linda dama,

que en tinga pietat de mi!

-La pietat que vós teníeu

al penjar el meu marit.

Ja li'n dóna punyalada;

la primera el va ferir,

la segona cau en terra,

la tercera va morir.

-Déu te perdó Capitel·lo,

a tu i an el meu marit.

NOTES

L'havien cantada força els llaguters de l'Ebre per a conduir els llaguts carregats riu amunt i contra corrent, feina que requeria molt d'esforç que calia mesurar i unificar, i es valien de cançons. Amb una corda especial, la sirga, Iligada a la roda de l’embarcació des de la vora, descalços i, d’estiu mig despullats, estiraven feixugament nau. Generalment eren tres; el de davant el daliner, com que era el que havia de més força perquè havia d'iniciar I'acció, s’ajudava amb un bastó gruixut especial anomenat "dalí". Es feia passar la corda per damunt de l'espatlla i l'agafava amb les mans damunt del pit; els companys l’agafaven amb estrop. Tot sovint havien d'anar d'una vora a l'altra, seguint els accidents del terreny. Per a mudar de vora calia entrar dins del llagut i a rem emmenar-lo cap a l'altra ribera. Aquesta feina tan pesada va donar lloc a l'extensió del terme "sirgar" a la idea de feina dura i feixuga. Per aquest sistema es sostingué un tràfic important entre Tortosa i Saragossa, i durant l'any pujaven Ebre amunt dotzenes de llaguts carregats de terrissa sortida dels forns de Miravet, especialment de grans gerres olieres, les més resistents i les que donaven més bon boquet a l'oli de tota la Península, l'exportació de les quals per via fluvial arribava fins a a Navarra i d'altres terres pirinenques. Fa molts anys que el sirgar s’ha perdut; més ençà els daliners foren substituïts per cavalls. La construccló de carreteres i la difusió del camionatge han fet perdre gairebé del tot la navegació fluvial. El tema argument d'aquesta cançó és glossat per la musa popular en diferents espècies de literatura tradicional.

Cantada per Joan Morelló, llaguter de Tortosa (1931).

Font: Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 2. Cançoner. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 3.167.

Cf. Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera, cançons de la tradició oral. Reus, 1990, pàg. 70-71.

LA DONCELLA BRODADORA (tornar)

(Variant de la doncella de

la costa, molt popular)

A la voreta del riu

hi ha una donçella,

que'n bròda, un vestit d'or

per a la reina.

Ja'n passa un marineret

-¿Qui'm compra seda?

-¿De quants colorets ne tens?

-Blanca i vermella. (Al cantà diuent marmella)

-Vermella es la que vull jo

que'l cor m'alegra.

Tres germanetes que'n som,

jo, la més vella,

una, és casada en un conde,

l'atra, és marquesa,

jo, la pobreta de mi

soc paigeseta,

una porta botins d'or

l'atra de seda,

jo la pobreta de mi

espardenyeta.

* * *

-¿Que te jaio? ¿Que li ha entrat una broça al ull, que plora?

-No fillet, no és cap broça. És que esta cançó, que acava de cantâ Cinteta, me la cantava ma jaia, per adormir-me, i les recordançes, ¿saps?

-¿Tan vella és, esta cançó?

-Ja vos hu hai dit; me la cantava ma jaia, que tenia més de 80 anys i jo ja pessigo'Is 87, feu lo conte de la vella, sense contâ que a ma jaia, lo-hi va ensenyâ la seua, segons li sentia dî.

-Pos avui la saben molt pocs, casi está oblidada.

-En cambi, saben allò de «tengo dos lunares» i atres pocs xocallos com este, que mós han portat qui sap d'aon, i qui sap en quines intencions.

-Ja's fá fósc xiquetes, va dî Ximo. És cas de fé'I sopâ, que si no, mos gitarém massa tart.

Font: Moreira, Joan. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 76-77 (amb la partitura).

Cf. Borau, Lluís; Sancho, Carles (ed.) (1996) Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner. Calaceit, 1995, núm. 907. Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 2. Cançoner. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 2306 (amb la partitura).

COBLES DIVERSES (tornar)

plegant olives

Aqui estic dalt de la rama,

dalt de la rama mes alta.

Si cullint, cullint, caía

¡ai! que Sant Antoni’m valga.

Un cego estaba mirant

com se cremava una casa,

un mut cridava la gent,

i un coixo portava l’aigua.

Lo dumenge es la esperensa

lo dumenge festa fem,

i’l dillums al dematí

tornem’hi que no ha estat res.

ESTRIBILLO (amunt)

Ai quin sol quin sol

ai quin sol saleró

ai com ballaríem

si hi hagués guitarró.

Quan te casarás

sabrás lo que es bò

si al casâ hu encertes,

ja tins feta la sòrt.

segant (amunt)

Des de que’l sol ha surtit,

séga que séga aqui estem.

Si’l paigés no treballésa

no minjaria la gent.

picant moles (amunt)

Aqui estic pica que pica,

perdent tota la paciencia,

¡ai, Déu meu! quin sirà’l dia

que no hauré de picâ pedra.

cançons de batre (amunt)

Si’ls teus ulls fosen la font

i’ls teus llavis la codína,

pots creure que sense set,

a gust m’hi amorraria.

cobles de fandango (amunt)

Allà baix a la Rivera

n’hi habia un sapo, sapo,

als homens no’ls diia res

i a les dones, guapo, guapo.

cançons de ronda (amunt)

Ara que passa la ronda,

escolta a n’aquell que canta,

alló, no és cap cantadô,

alló, es un burro que brama.

Un cante son setze mitjes,

vuit mitjes, un canteret,

una mitja dos quartillos,

un quartillo dos gotes.

Jo’n tenia una put put,

i a la gabia la tenia,

si no me s’haguesa mort,

encara estaría viva.

Teresa acabam de dî,

que m’assente o que m’en vaiga

no’m tongues al serení,

que no o sóc canteret d’aigua.

aubades (amunt)

Esta casa si que es casa

estas si que son paredes,

mos donaràn sis pollastres

i tres dotxenes de cebes.

La despedida’ls cantamos,

mo n’aném agradecidos,

que l’any que ve quan tornemos,

a tots los trovessem vivos.

Font: Moreira, Joan. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934. (text original)

PLOU I FA SOL (tornar)

Plou i fa sol,

caraguina, caragol;

les xiques de Xerta

no valen un sou.

(Tivenys)

Plou i fa sol,

la lluna i lo caragol.

(Tortosa)

Plou i fa sol,

a la porta del caragol.

(La Pobla de Massaluca)

Plou i fa sol,

aigua de caragol.

(Benifallet)

Plou i fa sol,

les banderes al sol;

vindrà l’abacuc

i se n’endurà lo suc.

(La Codonyera)

Font: Gomis, Cels. Meteorologia i agricultura populars. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. Barcelona, 1998, pàg. 120-121.

ELS JOCS INFANTILS (tornar)

Anar a buscar la mona

Per Pasqua la canalla anava a casa dels padrins, i deien:

Bon dia padrí

La Pasqua és aquí

La mona és per a mi.

Si no era a casa del padrí, la cantarella es resumia a recitar, demanant mona:

Bon dia

La Pasqua és aquí.

La mona és per a mi.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179.

El joc de «Gustamanta» ⁸¹⁶

Un nen o una nena s'asseia amb les cartes a la mà; un altre posava el cap entre Ies cames del que tenia les cartes. Si sortia el rei, deia: Rey ronda. Els altres contestaven: Cavall em pega. El de les cartes continuava: ¿A quién pegaremos? Contestaven pegant amistosament: a Gustamanta. Gustamanta era el que estava agenollat.

Quan sortia un tres, a cor, deien: Triqui, triqui, triqui, triqui; la pala de Reus menja fideus: un, dos, tres. Mentre deien això, pegaven al pobre Gustamanta. Sortia el quatre i deien: Asgadells vells, etc, etc. Era joc infantil d'onomàstica procedent dels romanços castellans i del poble.

(816)

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183.

La Tarana

També jugaven a rodones. En una hi cantaven:

Mare, la Tarana

ha caigut al trull

i s'ha embrutat les «garres».

N'ha perdut un ull.

La Tarana, sí, la Tarana, no.

La Tarana, mare,

si la ballo jo.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183.

El pis-pissiganya

Es posaven, els nens, o nenes, asseguts a terra amb els peus estirats. Un els comptava, tot dient: pis-pissiganya, oli de la ganya, pis-pissigó, oli del ganyó. Gallineta blanca que tot ho escampa; gallineta negra que tot ho arreplega; que en fa zic, zoc.

Aquell al qual tocaven les dues últimes paraules havia d'amagar el peu. Quan tots tenien els peus amagats, el que dirigia el joc, deia: A cruse! I tornaven a treure els peus.

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183.

Conillets a amagar

Altre joc era una mena de a fet o a la cluca del Camp de Tarragona, i en deien Conillets a amagar. Un, el que parava, es posava d'esquena als jugadors amb la cara entre les cames d'un altre. Els nois amagaven. El minyó que sostenia el cap del que parava, li picava a l'esquena, tot cantant: Conillets amagueu’s que la llebre ve de Reus, de nit i de dia, hi ha foc a l'abadia. Conillets, ja esteu amagadets?,⁸¹⁷ preguntava. Els altres contestaven, sí o no. Si deien sí, s'aixecava el que parava. Els cercava, i si tenia sort d’agafar-ne un, traspassava a parar al capturat.

Nota: (817)

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183-184.

SANT JOSEP VA A BUSCAR LLUM (tornar)

Sant Josep va a buscar llum,

va a buscar llum i no en troba,

va trobar tres pastorets

arrimats en una cova.

La un sone el violí,

l'altre sone la viola,

l'altre sone el cascavell,

quina música tan bona!

Tots los peixos de la mar

acudixen a ballar,

menos un de petitet

que ballave més que tots.

L'agarren per la coeta,

lo porten a Tortoseta,

de Tortoseta al mercat

hi havie un pobre gat.

Una xutxa molinera

que en rodave la quartera,

ia baixen los bous i vaques,

les gallines en sabates.

Ia baixen les tres Maries

carregades d'or i argent

per adorar a la Capella

al Santíssim Sacrament.

Amén, amén.

Cançó recollida de Manuela Ardèvol Pascual.

Font: Navarro Gómez, Pere. El parlar de la Fatarella. Calaceit, 1992, pàg. 110.

Cf. Moreira, Joan. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 127-128 (amb la partitura) i Borau, Lluís; Sancho, Carles (ed.) (1996) Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner. Calaceit, 1995, núm. 938.

A LA PLAÇA FAN BALLADES (tornar)

- A la plaça en fan ballades, mare, deixeu-m'hi anar.

- Catalineta, no hi vaigues, que ton pare ha d'arribar.

- Tant si arriba com no arriba, jo a la plaça en vull anar.

I al cap de mitja horeta, son pare ne va arribar.

- A on és la Catalineta, que no ha acudit a sopar?

- És a la plaça on ballen, que en ballen, amb son germà.

'Gafa cordes i cordetes i un garrot a cada mà

La primera garrotada mig morta la va deixar;

la segona garrotada la va acabar de matar.

Sa mare estava a la gorfa, i rebentava de plorar.

I el dia del seu enterro a son pare ne van penjar.

Versió recitada de Pepita Bladé i Moreso, de cal Busarall, de 55 anys, i Conxita Cabellos i Benaiges, de 72 anys (1988).

Font: Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera, cançons de la tradició oral. 2a ed. Centre de Documentació sobre Cultura Popular/Carrutxa, Reus, 1990, pàg. 47.

Cf. Moreira, Joan. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 63-64 (amb la partitura). Borau, Lluís; Sancho, Carles (ed.) (1996) Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner. Calaceit, 1995, núm. 910 i 911 (amb la partitura). Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 2. Cançoner. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 815 (amb la partitura).

LES TRANSFORMACIONS (tornar)

- Un pensament m'ha vingut, en un moment i en un instant,

de tornar-me lletugueta, lletugueta d'enciam.

- Si tu et tornes lletugueta, lletugueta d'enciarn,

jo me'n tornaré aigüeta i de mi te'n regaran.

- Si tu te'n tornes aigüeta i de tu me'n regaran,

jo em tornaré clavellina plantada al camí real.

- Si tu et tornes clavellina plantada al camí real,

jo em tornaré passatger i de tu en colliré un ram.

- Si tu et tornes passatger i de tu me'n colliran un ram,

jo em tornaré mongeta i a un convent me'n portaran.

- Si tu et tornes mongeta i al convent te'n portaran,

jo me'n tornaré escolanet i sempre t'aniré al davant.

- Si tu et tornes escolanet i sempre m'aniràs davant,

jo me'n tornaré morteta i al cementeri em duran.

- Si tu et tornes morteta i al cementeri et duran,

jo me'n tornaré terreta i de mi te'n colgaran.

- Si tu et tornes terreta i de tu me'n colgaran,

jo me'n tornaré viveta i a los dos mos casaran.

Versió recitada de Maria Moreso i Farnós, de ca la Rosalia, de 53 anys (1989). Observació: la va aprendre del seu avi, plegant olives.

Font: Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera, cançons de la tradició oral. 2a ed. Centre de Documentació sobre Cultura Popular/Carrutxa, Reus, 1990, pàg. 68.

“Andivinalla andivinalla”

(tornar)

¿Vos agradaría coneixe una coleccioneta d' andivinalles tortosines?

Venen molt be pera les anades al camp, en que's juga á la rajola mascarada y á pinyores, y en que's canta la tarana y tío Pep.

[...]

Acabades les pinyores pegueu quatre salts per la montanya, que allí hi ha bon asgambi, y quan á la sombra d' una aulivera descansesseu del trantoll, vos aconsello, pera passá un bon rato, lo fe rabiá y riure á les chiques contantlos andivinalles.

Andivinalla andivinalla ¿quin animal es lo que pon á la palla?

No, esta suprimiula, pos lo tonto mes tonto de la colla l' andivinará y allavontes tindreu que dí alló... ¡Uf! ¡quina pudó!

Una cosa, que per tot se posa y á la mar no hi gosa. —La neu.

¿Qué's lo primé que fa un burro quan lo trauen á pendre'l sol? —Sombra.

¿Quines plantes son les mes útils al home? --Les dels peus.

¿Quántes voltes pega un gos abans de gitarse, ó siga fe la capsana? —Les que li dona la gana.

Pera ballá li posen la capa,

pera ballá li han de llevá,

sense la capa no ballaría,

y en la capa no pot ballá.

—La baralluga.

¿En que´'s pareix una tartana á una madrina? —En que volca.

¿En qué's pareixen los rosaris al pont de barques? —En que's passen.

¿En qué's pareix lo sol al ou? —En que's pon.

Una sinyora surt del mercat, en la coa verda y'l vestit morat. —L'alberginia.

Un convent de monges rosses, entra una y surten totes. —Lo forn.

Una vella en una dent fa corre á tota la gent. —La campana.

Un cabasset de railetes, ni estan verdes ni están seques. —Les dents.

Teleret, meleret, no te canses y's tin dret. —Lo cante.

¿Qué's necessita pera apagá una candela? —Que estigue encesa.

¿Quines plantes no tenen fulles ni fan fruit? —Les dels peus.

Quatre sinyoretes corrien, corrien y may s' alcansaven. —Les devanadores.

Una capseta blanca que s' obri y no's tanca. —L'ou.

Pera final de festa no faltará qui pregunte: ¿En qui te'l pensament Cinteta?

Pero Cinteta fa la desentesa, desfullant una rosa montanyenca del coló de les seus galtes.

Font: Ramon Vergés Pauli. Espurnes de la llar, I. Tortosa, 1909, pàg. 223-225. (text original)

Endevinalles antigues

(tornar)

SOLUCIONS (amunt)

914. L’ou.

915. La neu.

916. Una carrasca carregada de glans.

917. Un forn de pa en desenfornar.

918. Un carabassó.

919. Febrer.

920. Les escales.

921. La campana.

922. El cirerer.

923. El barral (mena de comuna portàtil feta amb una portadora).

924. La pinta.

925. La teulada.

927. El forrellat.

928. Cadaqual era el nom d’un dels frares.

929. Eren l’avi, el seu fill i el fill d’aquest.

930. El bou.

931. El raïm.

932. Un sac ple de forats.

933. Les agulles de mitja.

933 bis. El porró.

934. El caragol.

935. L’home.

Font: Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984, pàg. 198-200.

GEOGRAFIA POPULAR

(tornar)

Santa Paulina d’Ascó,

Sant Blai de la Fatarella,

Sant Llorenç el del Pinell,

Sant Domingo el de Rasquera. (pàg. 24)

A Ascó, forques (pàg. 24)

Sant Blai de Bot que el de Caseres no pot.

Nota: Bot i Caseres tenen per patró sant Blai, i els de Bot usen el refrany quan un infant s’ennuega. (pàg. 29)

A Bot, els del fanalet. (pàg. 29)

Fontcalda, Fontcalda vella,

que em llevares lo dolor,

vull anar a vora la Verge,

que em cúriga el mal d’amor. (pàg. 41)

Gandesa, Gandòfia. (pàg. 41)

Les noies de Garcia

van a l’aigua al Morelló,

a un costat porten el càntir

i a l’altre el festejador. (pàg. 41)

A Ginestar fan cabassos,

a Rasquera fan carbó,

a Miravet fan graneres

per vendre a l’Aragó. (pàg. 41)

(tornar)

A Ginestar es cull la xeixa,

al Masroig el blat tendral,

a Garcia el mitadenc

i als Masos la flor reial. (pàg. 41)

A Miravet, cantiners (o gerra i tupí). (pàg. 51)

A Miravet, frares i cantiners, i no res més. (pàg. 51)

A Miravet, mira i veste’n. (pàg. 51)

Gent de Móra,

gent traïdora;

socorreu els de Falset,

que les bruixes es barallen

al castell de Miravet. (pàg. 53)

Lo Pinell té molt orgull per un poc d’oli que cull. (pàg. 58)

La música del Pinell: sàrries i cabassos, graneres i bufadors. (pàg. 58)

Encara que el món se’n riga,

al Pinell em tinc de casar;

em donaran el dot en figues

i tindré de rosegar. (pàg. 58)

No aneu al Pinell, que a pessics us llevaran la pell. (pàg. 58)

(tornar)

A Prat de Comte, cap-grossos. (pàg. 61)

Els de Prat de Comte tots són uns bacons, que tenen Sant Roc lligat pels ronyons. (pàg. 61)

Prat de Comte, prop del c... (pàg. 61)

A Rasquera maten frares

i a Miravet capellans,

a Ginestar no ouen missa

perquè són republicans. (pàg. 62)

A Rasquera fan cabassos,

a Ginestar cabassoles,

a Miravet fan graneres

i a Móra plats i cassoles. (pàg. 62)

Les noies de la Rasquera

diu que no porten racades,

les de Benissanet diuen que són

rucs sense morralles. (pàg. 62)

(tornar)

Adéu, mon pare i ma mare,

que me’n vaig cap a Rasquera

i el diumenge tornaré

més roja que una cirera. (pàg. 62)

A Rasquera plou i neva,

i a Ginestar fa bon sol;

xiques de Benifallet,

qui ha mort; que porteu dol? (pàg. 62)

Per a figues Riba-roja,

per a finestres Ascó,

per a xiquetes boniques

Mequinença i Escatró. (pàg. 64)

Maria, fes-te la trena,

que ton pare et vol casar

amb un xic de Riba-roja

o amb un altre del Catllar. (pàg. 64)

(tornar)

Riba-roja està perduda;

la culpa la tenen les dones,

que en arribar a la nit

ja no saben dormir soles. (pàg. 64)

Maria, per bé que et vull,

no et casis a la Ribera (de l’Ebre),

que sols menjaràs bajoques

i flors de carabassera. (pàg. 64)

Gent de ribera, gent falaguera. (pàg. 64)

A la Serra, terra negra;

a Darmós lo costerut,

a Masroig la terra roja

i als Guiamets lo blat curt. (pàg. 72)

A la Serra són serranos,

a Capçanes són bonicos,

als Guiamets són banyuts

i a Marçà són geperuts. (pàg. 72)

A Tivissa en canten missa,

a Móra en canten l’aurora

i a la vileta dels Masos

jo hi tinc la festejadora. (pàg. 77)

(tornar)

A Tivenys ne són raboses,

a Aldover són alterats,

a Xerta són embusteros

que mai diuen la veritat. (pàg. 77)

Adéu, Tortosa famosa,

la de los set portals,

que me’n vaig a Saragossa

a veure els toros reials. (pàg. 80)

Adéu, Tortosa famosa,

rodejada de balcons

i en el mig de la ciutat

una font amb uns canons. (pàg. 80)

Si vas en busca de sal,

no vagis a les salines;

vine a Tortosa i veuràs

la sal de les tortosines. (pàg. 80)

(tornar)

Qui roí és a Tortosa, roí és a Tolosa. (pàg. 80)

Tortosí, primer matar que morir. (pàg. 80)

Tortosí, primer mort que fugir. (pàg. 80)

Tortosí, primer mort que trair. (pàg. 80)

A Vilalba (dels Arcs) catxaps. (pàg. 84)

A Vinebre hi ha la flor,

a Garcia les porqueres

i a la Vileta d’Ascó

la flor de les xiques fees. (pàg. 86)

A Vinebre caragols, a la Torre (de l’Espanyol) raboses i a Cabassers bocamolls. (pàg. 86)

Adéu, Horta de Pimpí (Tortosa)

horta fresca i regalada,

anem als masos de Bítem

que s’hi cull la melonada. (pàg. 86)

A la vila de Xerta

diuen que no hi ha pessetes;

encara que no hi ha plata,

hi ha xiquetes garbosetes. (pàg. 86)

(tornar)

Xerta és molt guapa,

Tortosa no ho és tant;

les d’Amposta ploren

perquè no hi van. (pàg. 86)

Busques a Xerta i veus a Tivenys. (pàg. 86)

De Xerta, ni dona ni matxo. (pàg. 86)

Gent de Xerta, alerta. (pàg. 86)

Font: AMADES, Joan: Geografia popular. El Mèdol. Tarragona, 2001.

MANOLLET DE REFRANYS

(tornar)

De l’any (.htm)

Meteorològics (.htm)

De quan creix lo dia i el fred (.htm)

Algunes sentències de pagès (.htm)

Alguns consells de pagès (.htm)

De les dones (.htm)

De les viudes i els casaments (.htm)

Manollet de refrans recullits directament de llavis del poble tortosí

DEL ANY

Any començàm, Déu fasse que la fi’n veigàm.

La que no fila en tot l’any, fila’l dia de cap d’any.

Any nou, vida nova.

D’any de Febré llarg, Déu te’n guart.

Any figuero, any ploranero.

D’any de figues, no te’n rigues.

Any de panís, vi agre.

Any de neu, any de Déu.

Any de fret, any de set.

Any de gelada, any d’oliada.

Any de nevada, any d’oliada.

Any d’auvelles, any d’abelles.

Any de figues flós, any de tristós.

Del mal any ningú’n diga, que pasat no siga.

De Nadal a Carnaval set semanes, tan si val.

Mes tardà o mes matiné, Carnaval dins del Febrè.

No hi ha mal any, en Abril bo.

Prop o lluny, Corpus pel Juny.

Pel Pilà lo tord ve, i l’oroneta se’n và.

Nadal en dillums, festes a munts.

“De Nadal a Sant Joanet / mitj any justet. / De Sant Joan a Nadal, / mitg any cabal.”

METEOROLOGICS

(amunt)

Trons pel Ginê, gra al granê.

Pel Ginê flôs, pel Maig dolós.

Aigua al Ginê, barbeta d’or lo paigés.

Pluija al Giné, oli a les gerres i blat als casells.

Es bort lo Giné si no ompli les basses per al Febré.

Aigua pels Barbuts, cada raig val dos escuts.

Aigua al Febré, més bona que al Ginê.

Març ventós i Abril pluijós, fan al paigés orgullós.

Aigua marçenca, terra herbenca.

Aigua pel març,herba a braçats.

Al Abril, cada gota val per mil.

Quaresma ventolera, pocs caballons al era; i si massa’n fa, ni palla ni grà.

En Abril aixut, si per Sant Marc plou, no hi ha res perdut.

¿Perqué no plou? perqué Déu no vol.

¿Quan plourà?, quan Déu voldrà.

Al Maig, cada dia un raig.

Dia de bòira, dia de glòria.

Aigua, Déu, i vinga maig, que barbeta d’or me faig.

Aigua de pluija, no quita regó.

Al Juny, la pluija esta lluny, i si plou, cada gota com lo puny.

Si canta la put-put i ha plogut, tan pronte mullat com tan pronte aixut.

¡Aigua, Mare de Déu de l’Aldea!... Aigua pura i en mesura... Aigua aldeana, que la terra s’aflama.

Aigua per al blat, que estigue ben panat.

Llampa a la marína, aigua a la matina.

Vent de ponent, ni aigua ni vent.

Vent marí, bufa allà i toca aqui.

Cel roigenc, aigua o vent.

Quan Montsià porta capell, guardat d’ell.

Senyals al cèl, treballs a la terra.

Lo divendres sol en jóca, aigua o vent.

Sol i cepies, bon temps.

Al Agost, no més plou most.

Pel Cordonasso, solcides.

Per Sant Andreu, aigua o neu.

Any sucós, any cucòs.

Quan veiges la cucullada marina per l’horta, entra llenya, fes foc i tanca la porta.

Lluna d’Octubre, set ne descubre.

DE QUAN CREIX LO DIA I’L FRET

(amunt)

Per Santa Llucia, un pas de pussa.

Per Sant Tomás, no hu notaràs.

Per Nadal, un pas de pardal.

Per any nou, un pas de bou.

Pels Reis, ase es qui no hu coneix.

Per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Per la Candelera, una hora sencera.

Per Sant Maties, entra’l sol per les umbries.

Al Agost, a les set ja es fosc.

Quan lo dia creix, lo fret naix.

Al Ginê, al cap o a la coa l’ha de fê.

Ja venen los Barbuts i’ls dos germans, “Moquilla i Amagamans”.

Pel Febré, abrigat bé.

Lo Febré, es més gelat que un gos peté.

Si la Candelera plora, l’hivern es fora, si la Candelera riu, lo fret reviu, tan si plora com si riu, ja ve l’istiu.

De lo que’l Març respecta, l’Abril no’n dija un fil.

Hasta l’Abril no’t lleves ni un fil.

Març Marçot, gela a la vella al racó del foc, i a la jove perqué no pot.

Abril Abrilet, va matâ a sa mare de fret.

Pel Maig, tal com vaig.

Al istiu, tota cuca viu.

ALGUNES SENTENCIES DE PAIGÉS

(amunt)

Patada de paigés, no fa mal a res.

Per Santa Àgueda se planta l’aufàbiga, i la dona avisada, ja la ti trasplantada.

Mostra d’Abril, no’n posaràs oli al cetrill.

La mostra d’abril, ni es mostra ni mostreta, es orelleta.

Les polles de Ginê, ponen al pallé.

Lo paigés per Sant Jordi, ja sap lo que farà l’ordi.

A l’Ascenssió, cireretes abondó.

Pel Maig s’enroija’l blat.

Una oliva a Sant Joan, cent a Nadal.

Pel Maig a segâ me’n vaig, ordi i no blat.

Pel Juny, la falç al puny.

Les olives per Sant Pere, son com a grans de pebre.

Pel Juliol, lo raïmet porta dol, i la garrofeta tambe’n vol.

A Santa Madalena, l’avellana plena.

Si per Sant Pere vas al olivâ i veus una oliveta aqui i un atra allà, tórnaten a casa que oliada hi ha.

Les olives no’s poden amaní, que no sigue Sant Crispi.

Per a escarrâ, pegâ de plà, aixi’l brot, no’s queijarà.

Si vols tindre tèrra bóna com los vells, pel Juliol crema gavells.

Per Santa Catalina, ja està tot l’oli a l’oliva.

ALGUNS CONCELLS DE PAIGÉS

(amunt)

Féma la terra com un boig i culliràs com un sabi.

Llaura fondo i juntet i asubintet.

Llaura junt i fondo, tira fem, sembra i no hu senyales.

A falta de rella, xerrit d’auvella.

Del casâ i del sembrar, concell no se’n pot dâ.

Qui sembra al Febré, bona cullita té.

Per Sant Blai, se minja l’all.

Si sembres les bledes al comensâ’l al maig, siràs a Nadal i encara’n minjaràs.

Si sembres ravens per Sant Joan, grossos i tendres siran a Nadal, si de Sant Pere’ls sembres después, ni grossos ni tendres ni fulles ni res.

La milló col, es la plantada al Juliol.

Lo nap, per Sant Jàume sembrat, quan te’l minjes sembla codonyat.

Pe’l Pilâ, faves sembrâ.

Lo millò favà, es lo sembrat pel Pilâ.

Si vols cullî a bondó, per Sant Joan dona un llauró.

Per Santa Catalina, “posaràs” l’oliva.

Escarrà avans del Ginè, no sempre sol anâ bé.

Qui escarra ans del Ginê, dixa l’oli al olivê.

Fuig de les dresseres, que tot son canseres.

Pel Juliol, ni dona ni caragol.

De tots Sants a Sant Andreu, anguiles mós dòne Déu.

Qui aigua atura, oli mesura.

Cofinada ben parada, dona bona premsada.

En oli a les gerres, no hi casa pobra.

Qui toca oli, ‘ls dits se’n unta. (154-155)

Oli, vi i amic, lo mes antic.

L’oli d’oliva, tots los mals quita.

La casa a un cantó, la vinya a un racó.

Guardéu rosegons, que entre les dos pasqües venen les basques.

Hacienda de molts, se la minjen los caragols.

Arranca l’abre de la partició, que es del amo la perdició.

DE LES DONES

(amunt)

A casa de dona rica, ella mana i ella crida.

A la dona ballà, i al burro bramà, Banyeta’ls hu va ensenyà.

Al burro i a la dona, lo totxo’ls adressa.

Burros i dones, condenació d’ànimes.

Ceguet obri l’ull, que la teua dona s’arregla molt.

¿Cenia, carro i mala mullé?, no li faltarà que fê.

De llevant o de ponent, de la dona sigues parent.

Homens i gossos, al carré, dones i gats a casa.

La dona que es cap vert, en sa vida madura.

Lo concell de la dona es poc, peró qui no’l seguíx, es boig.

La dona i la gata, son de qui les tracta.

La dona honrada, a casa, en la cama trencada.

La dona pobra que no fila, no du camisa.

La dona fora, la casa hu plora.

Per a un pensâ, la dona; per a un repensâ, l’home.

Qui te cenia i dona, no te hora bona.

Qui de dones se fia, espardenyes quan plou.

Qui de canyes fa flaútes i de dones fa cabal, un gorro i al hospital.

Dos filles i una mare, tres dimonis per a un pare.

Vinyes i dones, fan de mal guardâ.

A la dona i a la vinya, l’home la fa garrida.

DE LES VIUDES I’LS CASAMENTS

(amunt)

A casâ, a culades s’hi pot anâ.

A la boda, qui menos minja es la novia.

Boija per boija, que porte.

Dona jove i home vell, no hi remei per a ne’ll.

Lo dia que’t cases, o’t mates o’t salves.

La mare que no més te una filla, la mal casa o la mal cria.

La viuda rica, en un ull plora i en l’atre repica.

Qui lluny se va a casâ, o va enganyat, o va a enganyâ.

Qui al casar-se hu encerta, ti la sort feta, si hu erra, la fossa oberta.

Qui’s casa de vell, pronte pert la pell.

Quan les filles festeijen, les mares xuxeixen.

Si’t vols casâ bé, casat al carré.

Terra nova i matxo vell malament.

Casâ i mal dia, tot ve en un dia.

Font: Moreira, Joan. Del folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa. Imprenta Querol, Tortosa, 1934. Ed. facsímil, Tortosa, 1999. p. 152-155. (text original). A les pàg. 156-167 hi més refranys ordenats alfabèticament.

procedència dels textos

(tornar)

Alanyà i Roig, Josep. Batea i el seu terme municipal. Partides, accidents geogràfics, topònims i camins, v. II. Diputació de Tarragona, Tarragona, 1994.

Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982.

Amades, Joan. Geografia popular. El Mèdol, Tarragona, 2001.

Beltran, Joan; Panisello, Joan. Cruïlla. Curs de llengua. Benicarló: Alambor, 2002.

Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984.

Buj, Àngela (coord.) Cantem i contem. Cançons i contes per a les nostres escoles. [Disponible en línia: <http://www.xtec.cat/~abuj/cantemicontem/default.htm> (20/01/2007).]

Cabré, Dolors. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974.

Cid i Català, M. Mònica i Josep Sebastià. La Ribera d’Ebre. Dissenys Culturals, Barcelona.

Gomis Mestre, Cels. La bruixa catalana. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996.

Moreira, Joan. Del folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa. Imprenta Querol, Tortosa, 1934. Ed. facsímil, Tortosa, 1999.

Navarro Gómez, Pere. El parlar de la Fatarella (Terra Alta). Estudi fonètic, morfosintàctic i lèxic. Centre d’Estudis de la Terra Alta, Calaceit, 1992.

Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera, cançons de la tradició oral. 2a ed. Centre de Documentació sobre Cultura Popular/Carrutxa, Reus, 1990.

Sancho i Esteller, Joan-Josep. “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat”, Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994.

Verdaguer, Jacint. Rondalles (a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda). Barcelona: Barcino, 1992.

Vergés Pauli, Ramon. Espurnes de la llar. Costums i tradicions tortosines, 1. Querol, Tortosa, 1909. Ed. facsímil, Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa, 1991, 2 v.

Si voleu col·laborar amb l’aportació de textos, escriviu-nos a locel@tinet.org

Visiteu la nostra web a http://www.alcanar.com/entitats/cel/