Des de 1998 Àngel-O. Brunet, a banda d'altres narracions, ha publicat vuit novel·les, la darrera, A la butxaca d'un mort. I només durant l'any 2003 va publicar-ne tres, entre elles la que avui us presento, que va guanyar el premi de narrativa de la Ribera d'Ebre 2002. Es tracta d'un ritme sostingut d'escriptura que el situa entre els autors més productius de la literatura catalana actual. I això treballant a jornada completa i pujant fills petits. Només amb aquestes dades n'hi ha prou per certificar la solidesa del seu impuls novel·lístic i la fermesa de la seva ambició literària, que ha estat reconeguda sovint amb diversos premis literaris, entre ells el Pin i Soler 1999.

El llibre que avui centra la nostra atenció té un bon títol per reclamar un espai en la nostra atenció. Es diu Viladembruix. Un nom ben sonor que té la virtut d'esperonar la imaginació i convida a deixar-se captivar pel misteri i desperta en nosaltres la mateixa fascinació que ha despertat al llarg dels segles la lluna plena, que alguna cosa deu tenir a veure-hi quan li han dedicat la portada del llibre. «Aquella era l'última de les nits abans de la lluna plena i em calia començar a espavilar-me com fos.», diu el protagonista. «La nit era fresca i la lluna ben grassa, al capdamunt de tots, ens avisava del que encara havia de venir», insisteix. Espavilar-se? Lluna plena? El que havia de venir? Són preguntes prou suggerents per despertar la curiositat. Què dimonis passa en aquesta novel·la? «I què hi pot passar en una nit de lluna plena, a Viladembruix? -diu el protagonista, tan ignorant com nosaltres-. Plainal -respon enigmàtic algú-. Però tenim el riu, no us preocupeu -afegeix tranquil·litzador-. I això què collons és? -pregunta el protagonista, sembla que una mica tip de tants enigmes- Què és Plainal?» Una mena de... Ho sento, no us ho puc dir. Si ho voleu saber haureu de llegir la novel·la. Sí us puc dir, en canvi, que a Viladembruix hi ha cadàvers, bruixes, pisto

lers, rellotges espatllats i éssers estranys. I és clar, un riu i una lluna plena. I una arrencada superba, potent, com s'escau a una novel·la que té l'ambició reeixida d'atrapar-nos des de la primera pàgina: «L'endemà, quan tots formàvem al pati, vaig saber que el meu company de pic i pala havia mort aquella mateixa nit d'una mala caiguda mentre mirava de saltar el mur per fugir de l'infern». A partir d'aquest moment Brunet ens condueix per un camí on el que és possible i el fantàstic es van barrejant en un únic fil que no podem deixar de seguir, presoners de la pregunta que de segur va il·luminar el naixement de la literatura: «què més?», la mateixa que alimenta la curiositat dels nens i del públic que s'ajunta a l'entorn dels contadors d'històries als països on encara no n'han perdut el costum i ara sembla que volem recuperar aquí amb els contacontes. Perquè en una novel·la pot no passar res, però, francament, jo prefereixo aquelles en què passen coses, aquelles en què l'argument es desvetlla al ritme que la història necessita per mantenir el nostre interès. Viladembruix és una novel·la d'aquestes, construïda sòlidament sobre una història que n'és la columna vertebral. Tots els altres elements: personatges, llenguatge s'encaixen convincentment en aquella matriu fins a formar una peça única que ens empeny a preguntar «i ara què ve?» a cada pausa. Els que coneixeu l'autor per altres llibres hi retrobareu la seva facilitat per crear escenes, l'aire irònic que perfuma els seus relats, i un ús del llenguatge vivíssim i perfectament ajustat als personatges i a les situacions. A la resta, us convido a descobrir-lo.

A la butxaca d'un mort (Misteris, misèries i coses de Marc Macintosh, IP) és el quart lliurament de les aventures del perdiguer Marc Macintosh: Taüt de naftalina, seda i cotó inaugurava la nissaga el 1998, i aleshores ja es tocava els llavis amb el polze, prenent com a model el guaperes del Jean-Paul Belmondo; L'apocalipsi segons Macintosh la continuava, i Els llavis amb el polze, que és un llibre del 2001, n'era la tercera. Aquesta nova entrega va veure la llum el març d'enguany. La novel·la s'obre amb una citació i una dedicatòria a un clàssic de la novel·la negra: Raymond Chandler i el seu recurs de fer aparèixer una pistola, i amb la definició d'un recurs literari i cinematogràfic. La definició de flashback obre la novel·la, la mateixa obertura que en el volum anterior. En aquest cas, però, el text no s'inicia amb una d'aquelles sentències a què ens té habituats la primera persona típica d'aquest tipus de llibres. El primer que trobem és un fragment d'un text que actua com a prefaci i com a indici, literatura dins de la literatura, perquè els fets que s'encadenen impedeixen al protagonista llegir-lo del tot. L'estructura de salt enrere també hi és molt destacada. Des de la primera pàgina, el lector que hagi estat als llocs s'adona que sense cap tipus de complex l'acció transcórrer a la ciutat de Tarragona, perquè les referències hi són explícites: hi surten Els Pets, la Residencial la Romana... Una altra característica pròpia són les frases retallades deixant que els blancs de la pàgina facin la resta. Pel que fa al món dels perdiguers, els llibres de la sèrie -i aquest no n'és una excepció- conjuminen els trets clàssics i algunes característiques actuals que fan pensar en el Paul Auster de Trilogia de Nova York. Les dosis d'humor i l'ambient còmic fan pensar en alguns llibres de Woody Allen.
He estat dient tota l'estona «novel·la», però he de rectificar, perquè l'Àngel-O. escriu pel·lícules; fixeu-vos que no dic «guions», sinó «pel·lícules». Ha desenvolupat una estructura narrativa particular que es basa en el format de guió, però disfressat de narració convencional. Naturalment això fa que quan llegiu el llibre us submergiu en una atmosfera en tres dimensions, més rica i suggerent que el que és habitual. I no vull deixar-me un altre tret que fa aconsellable llegir el llibre, i és que compleix les expectatives que es marca, entretenir el lector i fer que s'ho passi bé i prou. I això s'aconsegueix tan poques vegades!

L'obra literària del tarragoní Àngel Octavi brunet ha rebut un altre guardó. Aquest escriptor ha estat el guanyador de la vintena edició del premi de narrativa Ribera d'Ebre, que dimecres a la nit es va lliurar a Vinebre. Viladembruix és el títol de l'obra guanyadora, "una novel·la negra, amb moltes pinzellades de realisme màgic", segons explica el mateix autor.L'accio se situa a l'any 1850 i gira al voltant d'un penat que ha hagut de fer treballs forçats a la pedrera del port de Tarragona per aconseguir la llibertat. El penat és alliberat, però amb una condició: "que mati tot un poble, però que el mati de por", apunta brunet.
El premi està dotat amb 3.005 euros i amb la publicació de l'obra a Edicions El Mèdol. L'acte de lliurament de guardons, va ser conduit pel conseller de Cultura de la Generalitat, Jordi Vilajoana, i conduït per l'escriptor David castillo

Edicions el Mèdol va presentar una de les novetats tarragonines d’aquest Sant Jordi. Es tracta del darrer premi Pin i Soler de narrativa, Contramendacium. El misteri dels còdex màgics, d’Àngel Octavi Brunet. L’acte va tenir lloc a la sala d’Escultura Romana del Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona. Aquest llibre és el tercer d’aquests jove escriptor que també ha guanyat el concurs Sebastià Juan Arbó.L’editor Jordi Cervera, va qualificar l’autor com “una de les primeres apostes en la nostra política de fer costat les entitats que convoquen premis i els autors joves”. -El temps ens ha donat la raó.
L’escriptora Margarida Aritzeta, que va fer una completa explicació sobre el llibre, no va voler qualificar-la de novel·la històrica, perquè és un “llibre d’història, reflexió filosòfica i misteri”. Malgrat això, es tracta d’un llibre ambientat en la Tàrraco del Baix Imperi Romà, l’època en que la presència del cristianisme era ja important.
Precisament, l’heretgia i la religió formen part de la intriga. Segons Aritzeta, “recrea paisatges, indumentària i urbanisme” de l’època, i inclou elements familiars, especialment per als tarragonins, com el mausoleu de Centelles, a Constantí.   

Àngel Octavi Brunet i Las (Tarragona 1964) va debutar l’any 98 amb Taüt de naftalina, seda i cotó, el seu primer llibre que va representar també la primera aparició social del detectiu Marc Macintosh, un personatge estrany que, si algun dia hagués d’agafar vida, segurament ho faria en un cos semblant al de l’actor francès Jean Paul Belmondo. En qualsevol cas, l’investigador provat es va desmarcar des de la primera línia de les seves aventures de la tradició clàssica del gènere. Sense renunciar-hi en cap moment, Brunet aconsegueix que les novel·les de detectius prenguin un nou caire. Un sentit de l’humor àcid, encara que sovint capaç d’arribar també a la tendresa, , i un ritme trepidant que no deixa ni el mínim racó per a les concessions gratuïtes i fora de lloc, són les constants invitables de les seves històries.

Macintosh és un individu força atípic, capaç de moure’s per camins que van fins i tot més enllà del que entenem per vida professional. El seus assumptes i els seus companys de viatge sorprenen per la seva complexitat i per les seves qualitats humanes i, entre els uns i els altres, ajuden l’autor a dibuixar una teranyina complexa  i lúdica que no pot amagar en cap moment la seva passió quasi malaltissa pel cinema. Els relats de Brunet són pel·lícules que han canviat el suport de cel·luloide pel paper imprès . Són visuals, directes, concises i carregades de referents, quasi un guió cinematogràfic. L’únic esforç que demanen al lector és el d’implicar-se del tot en la història i, a canvi, li regalen la possibilitat de veure’s capbussats en una trepidant aventura que no els permetrà abandonar la butaca de la sala de cinema fins que no s’hagi esvaït la darrera lletra dels títols de crèdit. 

Tot i que val la pena donar un cop d’ull a les dues aventures anteriors, la darrera novel·la d’Àngel O. Brunet, Els llavis amb el polze –un gest de l’amic francès Belmondo que anys més tard s’ha convertit en símbol d’un aperitiu italià- es pot llegir amb total independència, ja que les desventures del detectiu privat més especial de la literatura resumeixen tots el tòpics del cinema negre i els sublimen, els porten més enllà sense desvirtuar-los, enriquint-los de fet amb una nova visió molt més càustica, esperpèntica i brillant que els converteix en prototípics d’una nova era.

Un cavall de Troia carregat de rates que aterra en una hipotètica Tarragona del futur per emportar-se´n l'aigua, una adaptació molt peculiar -amb castellers inclosos- de la llegenda que explica l'origen del nom del pont romà del Diable o el relat de dos nens que troben una botella amb un missatge a la platja del Miracle. Són tres exemples de sis històries independents que tenen com a denominador comú un espai físic característic -Tarragona, la seva cultura o els seus racons- que només identificaran els lectors que alguna vegada s'hagin passejat per la ciutata. Terratarragona i l'univers ofereix a l'escriptor Àngel-O. Brunet la possibilitat de donar-se a conèixer i estrenar-se en un gènere literari a cavall entre la narració infantil i la juvenil
A més de les dosis de fantasia i imaginació que aporta Brunet, Terratarragona i l'univers incorpora les il·lustracions del reconegut dibuixant i il·lustrador Faro