GORBEIA (
La descoberta de Gorbeia ha estat recent. Fa un
parell d’anys, en el primer viatge per feina a Bilbao, gaudint del paisatge
verdós proper a la capital biscaïna, els rètols de l’autopista em revelaven que
creuava un parc natural, el de Gorbeia. Encuriosit,
vaig fer recerca per saber més coses d’aquest espai i un any després aprofitant
un altre viatge vaig posar-hi els peus.
Des de la planúria d’Àlaba (Araba), el massís del Gorbeia s’aixeca en el relleu destacant entre la resta de
muntanyes, entre els ports d’Altube (per on passa
l’autopista) i Barazar (
Dia 9 d’abril de 2007
(Dilluns de Pasqua) Per
la N-240 de Vitòria (Gasteiz) a Bilbao (Bilbo), a l’alçada d’Areatza
deixo la carretera. Un cop dins d’aquest pintoresc i tranquil poble, trobo a
una senyora escombrant en el carrer, m’aturo i li pregunto per arribar al
llogaret de Pagomakurra; amb molta empenta i simpatia
m’indica el camí i afegeix que –sobre
todo no dejes la
carretera hasta el final-. Després
Inici travessa a les 11’30h. A pocs metres pal indicador: Gorbeia/Arraba 2,8km/40’ 1-2-3-9 M’envolta
una catifa verda pinzellada de petites margarides. Pel camí trobo un matrimoni
gran i pregunto per la ruta i la durada fins el cim; en un tres i no res xerrem
durant uns minuts d’aquest indret tan bonic que començo a conèixer, al final em
confirmen que vaig pel bon camí.
Casa amb el nom ANDRAMARIORTU a les 11’44h.
A cotes inferiors veig eugues, s’escolta el so dels esquellots; també
ramats d’ovelles de raça latxa que aprofiten els camps de pastures. Fa sol, un matí de primavera fantàstic.
Escolto els remors d’aigua que llisquen pel vessant de la muntanya.
Abeurador de pedra. A sota una casa amb una teulada fortament inclinada. Neu
als marges, a les zones ombrívoles i clotades; enfarinat als cims (de la forta
nevada del dia 21 de març de 2007).
Fita de fusta en record a J. L. Arzuaga Amondarain a les 12’07h. Campes d’Arraba,
vasta praderia en la que pasturen ovelles, vaques i eugues. Senyoreja aquesta
gran coma el pic de Gorosteta (1.261m).
Passeig de bedolls protegits per unes xarxes, possiblement perquè no
s’apropi el bestiar. El prat està ple de flors: campanetes allargades de color
groc. A l’esquerra hi ha una taula d’orientació, a la tornada m’he apropat i he
resseguit les muntanyes reflectides a taula: s’albiren el pic Anboto (1.330m) del Parc Natural de Urkiola,
que té forma de banya, i els pics Aloña (1.321m) i Aizkorri (1.549m) propers al santuari d’Arantzazu,
totalment nevats.
Dins de la mitologia i llegenda, diu la tradició que a la muntanya d’Anboto té l’estatge en una cova Mari,
“
Rètol. Albiro a la dreta el refugi (Bizkaiko Mendizale) a les 12’17h.
Trobo alguna carlina que en basc es diu Eguzkilore (flor del sol). Com en
el Pirineu, aquesta flor seca del card es col·loca a
les portes dels masos i de les cases per defensar-los dels mals esperits, els
bruixots, les làmies, els genis de la malaltia, la tempesta i el raig.
Pas d’Aldabe a
les 12’23h.
Segueixo per un corriol amb un pam de neu convertit en un fanguer per les
múltiples petjades dels excursionistes, a tocar i circumdant al penya-segat d’Aldabe. A la banda esquerra, a la barrancada i a sota hi
ha una creu.
Campes de Zastegui, casetes i un menhir a les
12’32h. Paratge inigualable d’aquesta coma més petita, al centre el menhir de Zastegui (restaurat l’any 1992). Escolto a dos
excursionistes que un li pregunta a l’altre si la pedra és un menhir o una fita
que assenyala els límits de Biskaia i Araba; no me’n puc estar i els dic que crec que és un
menhir. Efectivament, en la recerca sobre aquest massís la instantània
d’aquesta campa amb el monument megalític surt en un munt de fotografies. Al regrés
he gaudit d’un descans al costat del menhir i he fet alguna foto.
El color de l’herba és d’un verd viu, penso que vers a finals de la
primavera aquest espai pot ser una preciosa catifa d’una gran varietat
florística. Des d’aquí tinc un primer pla dels cims Aldamin
i Gorbeia.
Senyalització de fusta GORBEIAGANE 1,8km/50’ a les 12’37h.
Refugi Mª.Jesus Aldecoa
(1.100m) a les 12’42h.
Bosc d’Egiriñao: Fageda nua de troncs gruixuts,
tot un exemple d’arbres caducifolis. Ermita. Em col·loco els llevaneus.
Inici del tram de rocall i força pendent a les 12’52h.
Aquí coincideixo amb força gent sobre tot baixant del cim fent ziga-zaga.
Famílies amb nens i algunes portant gossos. Gorbeia
és una muntanya molt familiar. Escolto que quasi bé tothom parla en basc. La
cortesia muntanyenca presideix en tot moment en l’intercanvi
de salutacions i d’ànims. Resseguint les petjades dels anteriors
excursionistes, trepitjo neu amb gruixos de
Collada d’Aldamiñoste i inici del prat del cimall
a les 13’17h.
Aquí no hi ha neu, ara és un mantell herbaci mullat. Observo com la gent
serpenteja lentament el vessant arrodonit per apropar-se al cim. Aquest últim
tram em recorda molt al Matagalls.
He fet el cim! A les 13’32h.
Arribo als peus de la creu de
L’aire és fred i molest, sensació d’humitat, em tapo amb la bufanda. Cel
enteranyinat; a la banda d’Araba* un mar de
núvols d’una àmplia gama de colors grisos i blavosos amaguen les valls, però
per damunt sobresurten onades de cims. He fet fotos, també he demanat que me’n fessin per immortalitzar el
moment. Un noi que ha pujat vàries vegades, em diu que des de aquí s’albira
vers a ponent els Picos d’Europa
i cap a llevant les muntanyes del Pirineus Centrals.
Gorbeia fou un cim botziner. El
Territori Històric de Biscaia té una peculiar institució de govern que s’ha
mantingut al llarg dels temps: les Juntes Generals. Des del s.XIV
hi ha constància de
Plou i fa sol! Arribada a l’aparcament a les 15’49h.
Estic feliç i satisfet per la travessa i per la descoberta d’aquest mític
massís farcit d’històries i llegendes, que atresora un gran patrimoni de natura
i de cultura humana, tot un símbol del poble basc.
*El recorregut que he fet (Pagomakurra-Gorbeia)
transcorre sempre per terres biscaïnes.
Tomàs Lagunas
Abril 2008