TANZÀNIA,
UN PAÍS FASCINANT
Quan al butlletí núm. 41
del juny de 2007 parlàvem de Tanzània amb dades geogràfiques extretes dels
llibres com a preparació de l’expedició, ja ensumàvem un món llunyà i molt
diferent al que estem acostumats. Només els documentals de la televisió ens
donaven una idea del paisatge i la fauna. El que no ens podíem pas imaginar es
que resultés tan fascinant com ha estat al llarg dels divuit dies que ha durant
el viatge.
Comentàvem que la gran
falla del Rift està a poc a poc trencant el continent en dos i que això passarà
en els propers cinquanta milions d’anys. Contemplant el paisatge de la vall del
Gran Rift des de la terrassa del Lake Manyara Hotel amb les primeres llums del
14 de setembre, vèiem la boirina que amagava el sol ixent i velava la pàtina
d’aigua del llac Manyara, assentat precisament al fons de la gran falla. Junt
amb altres llacs, casualment tots de forma allargassada com el Tanganyika o el
Malawi, van dibuixant la línia d’aigua que les forces tectòniques fa crèixer.
Una sensació estimulant i torbadora ens va guanyant
l’esperit quan ens plantem davant de llocs que hem sentit moltes vegades i que
ara podem trepitjar. Olduvai, el conjunt paleontològic i arqueològic potser més
famós del món per la seva importància en esbrinar l’origen de l’espècie humana,
té l’aspecte d’una barrancada plena de pols i matolls perduda en l’eixuta
estepa massai. Al seu petit museu mirem els panells que expliquem la història
de Louis i Mary Leakey que des dels anys 50 del segle passat van encetar
investigacions cabdals que encara continuen. Podem contemplar restes
descobertes d’avantpassats nostres con el Paranthropus boisei, de 2,6 milions
d’anys, i altres com l’Homo habilis i l’Homo ergaster.
No sols les forces de la
natura o de la història ens fan aturar-nos a pensar un moment. El paisatge està
habitat. La visita a una aldea massai i el contacte proper amb aquesta gent,
tot i que filtrat per la seva disposició a complaure als turistes amb unes
danses per uns pocs dòlars, no treu la importància al fet de que són gent que
viuen en unes condicions que des de la nostra opinió podem qualificar
d’extremes, ficats en cabanes fetes de branques, palla i excrements del ramat
que és el seu principal mitjà de subsistència. Al voltant, una plana erma
s’estén fins on arriba la vista. Invitats a visitar per dintre les petites
cabanes, poden veure que es redueixen a una llar de foc amb quatre pedres i un
jaç elemental. Només les vistoses arracades i collarets multicolors es mostren
com a elements accessoris d’una vestimenta bàsica de draps senzills sense forma
de vestit. És inevitable pensar en les condicions sanitàries que deuen tenir.
Pel que respecta a la
població de zones urbanes, la situació és millor que a la zona rural. A Moshi,
ciutat de 144.000 habitants on hi era el nostre hotel base, es pot comprovar
però el baix nivell de desenvolupament del país, amb economia de supervivència
i poca cosa més.
La interacció amb l’element humà que coneixem durant tot
el viatge, muntanya i safari, podem valorar-ho només des del nostre punt de
vista, el de clients. La gent, jove majoritàriament, que treballa en la
indústria turística fent de guia, portejador, cuiner, cambrera o recepcionista
es consideren afortunats. Encara que sigui esporàdicament, tenen un sou i accés
a les propines, veritable maná, fonamental per completar els seus magres
ingressos. Però tenen molt clar el seu lloc i mengen i dormen apart, tant en
els refugis de la muntanya com en els hotels i establiments turístics. Podem
recordar al Parc Nacional Tarangire, com a 500 m del Tarangire Sopa Lodge n’hi
ha, convenientment amagats entre la vegetació, un conjunt de barracons molt
senzills on mengen i dormen els guies, conductors i altre personal de
servei.
Tot el que anem veient
ens fa pensar. I només hem vist una petita part del país. Gody, el nostre guia
principal de muntanya, home creient, ens va dir: Agraeixo a Déu que hagi estat
generós amb Tanzània amb meravelles com el Kilimanjaro i el Serengeti i el
Ngorongoro, que fan que vingui gent de tot el món i ens puguem guanyar la vida.
Sinó seriem lladres.
Lluís Díaz