Punta del Sabre (
La punta del Sabre és un tresmil del massís del Bachimala que em va cridar
l’atenció quan fa uns anys vaig fer junt amb el Toni el cim principal, el Gran
Bachimala o pic Schrader. Vaig veure una cresta negra i esmolada que sortia del
cim en direcció sud. Les ressenyes consultades però, deien que la dificultat no
pujava de PD i això em va decidir a posar-la a la llista de cims a fer. Ja la
tardor del 2005 la vam anunciar, però el mal temps d’aquell cap de setmana ens
va desaconsellar l’intent.
El divendres 23 de juny de
Un sender molt clar que surt darrera el refugi i està indicat amb un
cartell, puja dret entre bosc en direcció nord fins arribar als prats herbats
que voregen el barranc del Oriels. La ruta és clara per l’ample llom mentre
avança la llum del dia i ja veiem allà dalt el nostre objectiu, no hi ha pèrdua
possible. Aquesta aproximació és desconeguda per tots nosaltres i al final
descobrirem que és més curta, bonica i còmoda que la que puja del refugi de
Tabernés.
En dues hores i mitja ens plantem al coll de
La pujada segueix, sempre en direcció nord, per terreny pedregós i sempre
fitat, primer amb un primer esglaó de forta pujada per un llom arrodonit que
més tard es transforma en cresta amb poca inclinació i fàcil de caminar. Deixem
un sender que planeja a l’esquerra, és la via directa al Bachimala.
Seguint pel llom-cresta, de seguida apareix el segon esglaó d’uns
Una vegada dalt comença a bufar una mica de vent del nordest, però el dia
es manté net. Fem una segona aturada per posar-nos les jaquetes, hidratar-nos i
menjar alguna cosa energètica. Aquí dalt estem ja fregant els
Tot i que som al juny, aquí no hi ha rastre de neu. L’hivern sec i les
altes temperatures de la primavera ha fos tota la neu i només es veuen un
parell de congestes al circ de l’esquerra, sota la cara sud del Gran Bachimala.
La cresta segueix horitzontal una altra vegada i sense grans problemes fins
arribar al peu de la piràmide somital.
De lluny sembla difícil i punxeguda, però quan t’apropes veus que també es
pot pujar per una terrassa lateral i una canal que s’escala sense dificultat a
condició de no perdre les fites. Feia temps que no gaudia tant en una cresta
que permet una grimpada fàcil, amb un pati moderat i que no cal assegurar.
Pugem lentament, atents a no perdre la via i xalant en cada pas.
A les 11,40 del matí fem el cim de
Els escassos cent metres de cresta gairebé horitzontal en direcció nord que
ens separen del Gran Bachimala ens animem a seguir. Només cal fer servir les
mans unes quantes vegades en un recorregut assequible i sense gaires problemes.
Mitja hora després, a les 12,30, arribem al cim del Gram Bachimala o pic
Schrader, a
Ara ja hem fet més del que ens havíem proposat, així que ens mereixem un
bon descans al cim. El paisatge que ens envolta és grandiós. En direcció nord arrenca
la cresta que vam fer a l’any 2001 i que conté la punta Ledormeur, la punta del
Ibón, el Petit Bachimala, el pic Marcos Feliu i el pic Abeillé al fons. A l’est
tenim la munió de cims del massís del Perdiguero. Al sudest, imponent, dominant
l’horitzó més proper, la cara oest del Posets, les Forquetes i els Eristes. A
l’oest, per fi, el massís del Perdut, junt el Robiñera i
Poc després de la una del migdia, just quan arriben uns nois que venen del
Sabre, iniciem la llarga baixada per la via normal del Gran Bachimala. No ens havíem adonat però de sobte, uns
quants núvols pugen de les valls i comencen a arremolinar-se damunt nostre, es
tornen negres i deixen anar un bon ram de calamarsa. Ens protegim i en sentir
el primer tro pensem en els que encara són al cim.
Baixem ràpidament seguint les fites, deixem la baixada directa i busquem el
trencall que ens porta per grans pedregams a la base del circ de la cara sud.
Tan ràpid com havia vingut, el núvol negre i la pluja desapareix, vint minuts
després de començar. Una vegada al circ, un sender fitat i molt clar ens
retorna al coll una altra vegada. Només resta desfer el camí d’aquest matí per
tornar al refugi i al cotxe. Ha estat un dia complet, amb un total de 10 hores
i mitja i un desnivell de
Lluís Díaz