 |
A la part occidental de la comarca del Baix Camp, hi ha des del punt de vista de l’excursionista uns llocs molt interessants i no ben coneguts. Situant com a centre geogràfic a Vilanova d’Escornalbou, hi trobem:
La protuberància de la Muntanya de l’Areny,
massís impactant pels dibuixos que l’erosió ha produït sobre les roques de
gres. Amb motiu del 37è dia del Camí de 
Muntanya (novembre de 2001) el Centre de Lectura de
Reus recuperà el camí de les escales, un grauet curt i interessant, construït
pels homes de Vilanova que a principi dels anys quaranta del segle passat hi
anaven a treballar de pala per tal de recollir l’arena per a la indústria del
vidre (un arenal format per l’erosió del gres i acumulat durant molts segles
que donà nom a la muntanya). En les pendents de la roca, esculpiren esglaons i
escurçaren d’aquesta manera un bon tros de camí cada dia per anar a la feina
alhora que situaren el trajecte al seu terme municipal.
Cap al sud-oest, hi descobrim el cingle de la Muntanya Blanca, un serret sovintejat amb les converses però poc conegut i delimitat pel curs dels barrancs del Rifà, que la separa de l’Areny, i el de la Porquerola que es nodreix de diverses rases que li venen del massís (la rasa del Pantano i la de la Font Canaleta com a principals). La cova del Blai, ben conservada amb una primera cambra estalactítica de 40 metres de llargada i uns 8 de desnivell. El Molló dels Quatre Termes (Pratdip, Colldejou, Vilanova i Mont-roig) al mig del cingle que dona bones vistes al Camp i la Mediterrània i també al massís de l’Areny. Dos avencs importants son el del Pla i el de la Figuera. Impressionen les vistes del barranc de la Font Canaleta des del Collet de les 7 Crestes, direcció a l’Aufinac.
Cap al Nord trobem un puig característic, que
coneguem habitualment per El Bec de la Gallina Cega i no tan sovint
s’anomena la Tossa. Aquest puig majoritàriament de roca de gres i coronat per
un rocam de pilons calcaris, amaga per la seua vessant Nord un bosc dens,
abandonat i salvatge en el que encara s’hi noten les petjades dels carboners en
petits trams de sender que resten fressats i les runes de casetes o masets
senzills, sense pretensions. Una senda de carena que rodeja el cim i en
direcció Nord, sense definir en algun tram, aboca al Collet Rodó, als peus dels Porpallers on s’ajunta amb el PR-28 (Vilaseca-Colldejou) que va cap a Colldejou davallant pel sender al recte i per la dreta continua cap al coll de les Alzines Sureres d’Escornalbou.
Escornalbou és un puig agut i emblemàtic, seu de l’històric
castell que du el seu nom i coronat per l’Ermita de Santa Bàrbara. Però el que
a mi més m’impressiona de l’indret és l’alzinar: una massa forestal d’alzines
per tota la vessant del barranc Reial, en el curs cap a la riera de Riudecanyes
i enriquit el paisatge per la presència dels pobles de l’Argentera i
Duesaigües. Des del pla del Castell, hi ha el camí costerut dels frares pel que
podem baixar a l’Argentera. Davallant per la carretera, trobem el coll de les
Alzines 
Sureres per on passa en mencionat PR-28. Seguim
baixant i a poc troben el coll dels Pins Bens on podem anar a Duesaigües pel
camí de la Rasa de Vilamanyà, el solc entre el Puigpedregós i el Puig Ferrós.
Una mica més avall per la carretera, trobem a la dreta el camí del Castell per
la vessant esquerrana del barranc de Sant Joan i de gran bellesa que ens
situaria al poble de Vilanova d’Escornalbou.
Sense haver entrat massa en detalls de fonts, racons, barrancs, roques i panoràmiques, he tractat d’explicar-vos esquemàticament la bellesa que pot haver en un tros de territori, que quan el mires en el mapa, passa desapercebut, ignorat com si fossin elements llunyans o fites del paisatge que correspongués observar des d’altres llocs. A aquesta bellesa li cal, com a totes, descobrir-la, apreciar-la i gaudir-la.
Josep Salafranca