COL·LABORACIONS
500 excursions en 20 anys
Un dia de desembre del 1980, el Toni Coll, un noi de 26 anys de cabell negre i bigoti que havia conegut per motiu laborals, em parlà de la muntanya i de sortides, del grup de companys de feina que feien excursions. Setmanes més tard em va convidar: Faig de control al cim del Tossal Gros, a la serra de Miramar. Voleu venir? Així ens vam trobar en una matinada fosca i freda que sempre recordaré, a Montblanc, camí de Prenafeta on vam deixar els cotxes. Amb la meva família i les d’altres coneguts de la Calatrava, Josep Argentó i Ramon Bosch, vam pujar pel terreny desigual amarat de rosada i vam passar un matí diferent guaitant el mantell de boira que tapava la Conca de Barberà. Les diapositives que vaig fer són encara el millor testimoni d’aquell moment iniciàtic.
Aquella va ser la meva primera sortida. Al febrer vam
anar a la Miranda de Llaveria, al març a l’ermita de Santa Magdalena
d’Ulldemolins, a l’abril a La Mola de Colldejou…i al desembre el primer pessebre
a Montserrat, la gran caminada que vaig fer fins Mediona, on les meves forces
van dir prou. Tot ho anava registrant a la meva llibreta d’excursions,
l’itinerari, els companys, l’horari, el paisatge. Els anys que seguiren em van
permetre descobrir les serres veïnes, sobretot el Montsant i les muntanyes de
Prades. Recordo encara la impressió que em va produir pujar per primera vegada
la cara sud del Montsant per l’espectacular grau de Barrots i com en cada
sortida fotografiava amb delit els meus descobriments. Llavors feia entre 15 i
20 excursions cada any que m’apropaven a un medi que vaig començar a estimar:
el descobriment del paisatge, dels camins, fonts i poblets, les llargues
converses amb els amics tot caminant, el coneixement del meu propi cos en
l’esforç de les sensacions primàries que mai abans havia sentit: la fam, la
set, el cansament, la joia d’aconseguir una fita…
Va passar el temps i el salt a l’alta muntanya va ser natural i inevitable: el primer intent fallit a l’Aneto el 82, la gran alegria del primer tresmil a la Pica el 83, la primera hivernal al Puigmal i els iglús el 84, els barrancs de la serra de Guara a partir del 85, els grans cims del Pirineu als estius, Aneto, Posets, Perdut. Tot eren sensacions noves, el piolet, els grampons, la corda, la neu que sempre m’havia atret, dormir dintre un iglú, els primers ensurts…Una vegada, al desembre del 86, se’ns va fer de nit al cim del Posets pujant per Estós; la baixada a les fosques cap al Forcau és d’aquelles que no s’obliden fàcilment. Tampoc oblidaré aquella heroica ascensió al Peguera al febrer del 88, amb la neu més amunt del genoll on 10 persones vam esmerçar el nostre millor esforç tot obrint la traça vall de Monestero amunt.
L’any 1989 va significar un canvi qualitatiu: vam fer el Mont Blanc, el cim d’Europa llavors, el primer quatremil. A partir d’aquella fita, l’hivern es repartia entre les habituals sortides per les serres properes, les fortes hivernals als Pirineus i Pedraforca i les escalades a La Riba. L’estiu volia dir tresmils encadenats a la serralada i grans ascensions als quatremils: Écrins, Mont Rosa, Alps del Valais suís, l’Atlas marroquí. Van ser anys de febre col·leccionadora de cims de tres i quatre mil metres, d’esquí de muntanya, fins que el 3 d’agost de 94 vaig poder fer el Cerví, el gran repte pendent, que va marcar el clímax d’un període curt, intens i irrepetible. Vaig arribar a descobrir la màgia de l’alta muntanya alpina, a trepitjar els cims mítics, a sentir-me feliç i afortunat. Aquesta trepidant etapa acaba amb l’expedició a l’Aconcagua al 97 i el descobriment de la singular bellesa de la Patagònia andina.
A partir de l’Aconcagua, el ritme minva i m’atreuen
altres tipus de sortides. Són els anys de travesses al Pirineu sense fer cap
cim, de resseguir els racons oblidats de les muntanyes de Prades i Montsant, de
canviar l’adrenalina pel goig tranquil de la natura en solitari o en bona
companyia. Això no vol dir que els Alps, l’Atlas o l’Himàlaia no estiguin
esperant algun cop d’ull quan les obligacions laborals, familiars i socials
deixen d’imposar el seu ritme. Quan en el darrer Tomb dels Motllats vaig
comptabilitzar l’excursió número 500, vaig voler fer aquesta reflexió i mirada
enrera, per veure com la muntanya, en aquestos 20 anys, s’ha transformat en una
part indestriable del meu tarannà. Els anys van passant, la vida de vegades
sembla complicada, però la muntanya sempre és aquí, esperant-me, fidel, segura,
immutable. Per això sempre sento el neguit d’una sortida nova, la curiositat
d’un cim, sigui nou o repetit, el desig de no perdre el plaer d’unes sensacions
úniques que amb el pas dels anys guanyen en solidesa.
En fer el recompte, les xifres d’aquests 20 anys parlen de 505 sortides, 331 de baixa muntanya, 113 d’elles al Montsant. De 152 tresmils, 46 quatremils, de 16.000 diapositives testimonials. Els números però, no poden saber de l’amistat dels companys d’aventura, d’innombrables capvespres a la llum del refugi o la tenda, de memorables matinades fredes i esplèndides, de neu, de boscos, de roca i d’horitzons inabastables. La natura estava molt a prop i se m’ha permès conèixer-la una mica. Vint anys després, només em puc sentir agraït i afortunat.
Lluís Díaz