Poema que reflecteix la polèmica fusió dels termes de

La Canonja i Masricart l'any 1847 i les rivalitats dels seus habitants

PERE GRAN I MARCA (La Canonja 1851-1914)

 

LA CANONJA Y MASRICART

 Marricart antiguament

s'administrava tot sol
com un poble qualsevol
ab son propi Ajuntament

Mes degut á que hi va haver
entre'ls vehins cert xivarri
de poble passa a ser barri
y de barri a ser carrer.

No hi van valdre exclamacions
ni protestes per escrit
ni que anessim a Madrit
numerosas comissións.

Parduda tota esperansa
dintre de nostre nació
varem buscar protecció
en Napoleón de Fransa

Pero ”ay!--”No hi ha remey!-
nos digué l'Emperador,
vostra independencia ha mort,
ho mana aixis vostre Rey.

A Roma vam acudir
y'l ministre del San Pare
ab reganys y mala cara
de Roma'ns va despedir.

Per suprem y últim esfors
firmárem un memorial
pregán al Poder real
que reunigués las Corts.

”Tasca inútil! ”tot en vá!
nostra dignitat per terra
e'impotents per fer la guerra
ningú'ns volgué dar la má.

”Tris lo cor... desalentats...
abatuts fins al extrém!...
y ”ay! desde llavors estém
a La Canonja agragats.

Nostra desdicha va ser
aquell endiablat xivarri
eram poble després barri,
y de barri ara carrer.

Ben bé'ns estavam nosaltres
y prou elemets teníam;
ni desitjavam ni haviam
de menester res dels altres.

Terme gran, fertil y hernós
de La Canonja cobdicia;
per'xo'ns van fer la injusticia
de ferne un terme de dos.

A Marricart en'quell temps,
treballán tothóm menjava,
lo blat may se revellava
ni'ls ceps se tornavan sems

Culliam fruitas, llegúms;
no anava tan car lo pa;
menjavam si fá ó no fá
y no pagavam consúms.

D'aquella fetxa al present
que res més que'l mal prospera
rovell mildeu filotxera
y'ls impostos en aument.

De notre antich esplendor
gemifer testimoi es
un tros d'era del Yngles
d'aquell jardí mustia flor.

L'histórica Bassa-fonda
digna es també de menció;
y dins de la població
lo castell feudal del Conde.

Un campanar espadat,
y per tant sens capitell,
desprovehit de panell
y un cementiri al costat.

Un munt de dura argamassa
vora d'un garroferal
y una pedra colossal
a la entrada de la plassa

-”Os quexéu sense rahó!-
hi haurá qui exclami indignat;
- puig teniu la llibertat
de fer la festa majó.

Al recorda'ns aquet dret
-es cert- nosaltres direm;
-y encara enumerarém
las milloras que'ns han fet.

Van posarnos uns fanánls
que fá temps que no s'ensenen,
y miréulos que no tenen
casi ni forma de tals.

Entre dos ciris pasquals
irrisoria font s'axeca,
font que'l menys se queda seca
quinze voltes setmanal.

Mes per quan n'es estroncada
y saciar la nostra set,
tenim l'aigua del pouet
fresqueta y ensabonada

Tenim entre'l achinat
fatal dissensió escampada,
la justicia trepitjada
y'ls camins en mal estat

Y tenim que no tenim
lo que tindre'ns correspón;
pero... apaga apaga, Xon
que fá olor de socarrim.

De nostre clássich orgull
no'ns queda més que'l recort;
y ya que nostre orgull ha mort,
terra á sobre y girem full.

Ya que'l fet no's pot desfer
y es nostre cor gran y noble
del poble qu'es nostre poble
siguem un digne carrer

Procurem la pau local
ab lo pes de nostra forsa;
doném nostre bras a torsa
perque tot vagi com cal.

Homenatge a la concordia
en rendir devem gosar
y en lloch d'ensendre, apagar
la tea de la discordia.

Los assumptos del comú
cuida ab honrós interés,
y no vulguis pels demés
lo que no vulguis per tú.

L'home com a Autoritat,
no te parent ni te amich;
y judica a pobre y rich
ab ben entesa igualtat.

No dex de ser justicier
ni mensprea són honor,
si pot y otorga un favor
sense danyar á un tercer.

Quan se'ns proposi una cosa,
si convenient la trobém,
apoyemla y no mirém
lo color del qui ho proposa.

Si asis obrem, a pesar
d'un terme haver fet de dos
será un poble venturós
La Canonja y Marricart.