Des del punt de vista del patrimoni construït, si hi ha un actiu comú a tots els pobles, és el que conformen les edificacions dedicades al culte religiós. Els esforços tan colossals que havia de fer una comunitat per a erigir el seu temple només poden ser compresos, ara, si hom també comprèn el significat de la vida eterna tal com és explicada des del catolicisme. Calia començar l'eternitat en aquest món, i una de les maneres, potser la més simbòlica i la que implicava tothom, era la de bastir grans edificis capaços d'allotjar tot el poble devot, però també amb una volguda intenció de transcendir el futur. Cap poble podia romandre sense església, perquè aleshores hauria perdut una bona part del seu sentit. Per això, quan la vella capella de La Canonja, situada a l'actual replà, començava a quedar petita i decrèpita, es va fer imprescindible construir-ne una de nova, l'actual. Als inicis del segle XVIII, La Canonja experimentava un creixement notable, i sortia decididament del clos de la Vila. L'Ajuntament, a la vista de l'estat deplorable de l'església parroquial, iniciava el procés d'adquisició de terrenys per a construir-ne una altra, darrera de la vella. Així, mentre es construïa l'església nova, la vella es mantindria oberta al culte. L'any 1725, el Comú (Ajuntament) ja havia comprat un pati, el de més al sud, "per creixer la Ygla". Posteriorment s'aconseguiria l'establiment del Cabíscol del pati del mig i s'adquiriria a Francesc Pinyol el pati de més al nord, tocant a la seva pròpia casa. D'aquesta forma es completava el terreny necessari per a bastir la nova església. Aquestes adquisicions consten en el capbreu de l'any 1762, que fa referència a una escriptura de l'any 1748 que no s'ha pogut localitzar; amb tot, la compra efectiva devia ser anterior a l'any 1748. En la visita pastoral de l'any 1746, l'arquebisbe trobava la vella capella en estat deplorable i dictava una providència per a construir una nova església. Amb tot, ni que l'obra encara no s'hagués iniciat, ja s'havien produït gestions per a recaptar cabals per a finançar-la. Així, el 1744, els Llorens de Reus creaven un censal de 400 lliures a favor de l'administrador de la fàbrica de l'església canongina, amb el compromís de facilitar noves sumes cada 4 anys. L'any següent seria Joan Homdedéu, de Vilallonga, qui crearia un censal mort de 300 lliures amb la mateixa finalitat. L'església va ser iniciada, doncs, cap a l'any 1746. En aquella època el Raval ja estava edificat fins l'alçada del carrer Nou i la Ravaleta ho estava a la part on el carrer és més ample. És a dir, s'estava al bell mig del procés de creixement que s'allargaria durant tot el segle XVIIIè i que acabaria significant la multiplicació de la població per més de vuit, passant de 91 habitants, els primers anys del segle, a 784 l'any 1787. L'any 1753, degut a falta de cabals, els administradors de la fàbrica de la nova església decidiren que els habitants de Masricart també havien de contribuir en les despeses i feren una enquesta per a demostrar que els masricardencs eren feligresos de La Canonja. Aquests últims, per contra, intentaren obligar els canongins a contribuir en les despeses de reconstrucció de la seva pròpia església, fonamentant-se en la seva antiga preeminència. La qüestió fou portada a la Cúria Eclesiàstica de Tarragona, que dicta sentència a finals de 1756 favorable als interessos de Masricart. Els canongins s'oposaren a la sentencia, fins que l'any 1760 aconseguiren de ser absolts de les seves obligacions a Masricart. Mentrestant, a finals de 1757, el vicari general concedia la llicència per a beneir la nova església de La Canonja i transportar-hi el sagrament des de la vella. El 28 de novembre d'aquell any es beneí solemnement l'església. Les obres havien durat, doncs, 11 anys. Posteriorment s'enderrocaria l'església vella i les runes foren abocades al costat del fossar. Tanmateix, l'any 1760 el Comú comprava una campana, i el 1761 un rellotge. L'any 1805 ja hi havia tres campanes. L'any 1833 es va netejar la plaça o replà tot enderrocant la carnisseria comunal i les restes de la torre, antiga casa del comú. Però el campanar no estava acabat. Quan es va beneir l'església l'any 1757, s'havia construït la volta que cobria el nivell de les campanes i s'havia acabat amb un terrat. Per l'interior, encara ara es pot apreciar el remat de la barana d'aquest terrat. La solidesa del campanar fa pensar que havia estat construït per a tenir molta més altura, però la falta de cabals devia obligar de deixar-lo més baix. A finals dels anys trenta del segle dinovè es decidí acabar l'obra, qui sap si d'acord amb el projecte inicial. No es disposa de documentació sobre aquesta qüestió, de manera que cal llegir la que forneix la pròpia arquitectura. Es va voler passar d'una planta quadrada a una d'octogonal. A tal efecte, sobre la barana original es va construir una anella circular de totxo en forma de casquet esfèric obert per la part superior, que havia de suportar una llanterna de vuit costats, la meitat dels quals eren més petits. La llanterna s'acabava amb una cúpula de totxo sobre la que es disposaria la coberta de teula. Segurament, durant el transcurs de l'obra es va haver de fer algun replanteig de la intenció inicial. Ho fa pensar el fet que la transició de la planta quadrada a l'octogonal no està ben resolta, i que l'octògon hauria d'haver acabat sent regular. Fet i fet, les teules van ser cuites pel terrissaire tarragoní Francesc Deprada al novembre de 1840. Tanmateix, a la sessió de l'ajuntament del 16 de desembre del mateix any 1840 es va recollir una proposta de Tomás Llop en el sentit que, si se li reconeixia com a seva una finca, sobre la qual hi tenia drets l'ajuntament, aportaria diners per a posar el penell al campanar. Les obres del campanar es van acabar, doncs, l'any 1840. Se n'havien construït 6 metres més i, d'aquesta forma, s'assolia l'alçada de 30 metres sobre el replà. L'església ha continuat oberta al culte amb molt poques interrupcions. L'any 1873, durant la tercera carlinada, fou ocupada pels liberals, que hi feren algunes obres de fortificació. El juliol de l'any 1936 desapareixia el retaule de l'altar major i es cremaven, al replà, una bona part de les imatges i fustam i l'església es convertia en garatge dels cotxes i camions incautats pel comitè antifeixista. Immediatament després de la contesa civil es realitzaven algunes obres de reparació i també es col·locava el paviment actual. El 1958, el rector Lluís Saragossa projectà una remodelació de l'altar major, que encarregà a l'artista Josep Grau Garriga. No es pogué portar a terme degut a l'oposició dels feligresos. Però a començaments dels anys seixanta, el mateix rector col·locava els vitralls que decoren les finestres de l'església, obra de Francesc Fornells Pla. Durant l'any passat es procedí a la rehabilitació de la façana principal i del campanar, que es trobaven en un estat certament deplorable i fins í tot perillós. Havien passat 241 anys des que l'església fou beneïda, i 158 des que s'havia acabat el campanar Un campanar, el canongí, que sempre ha estat una fita identificativa del poble. Amb les obres que s'hi ha fet, gràcies a la col·laboració de la majoria, la comunitat canongina també expressa i referma, d'una manera simbòlica, aquella intenció inicial de transcendir el futur.

QUE TINGUEU UN BON ANY 1999

Textos: Josep Llop Tous
Disseny i muntatge fotogràfic: Joan Alberich Rion

AMB EL SUPORT DE L'ENTITAT MUNICIPAL
          DESCENTRALITZADA DE LA CANONJA