10.13 - La foto

"Tot és quiet: ja sóc al fons de la tristesa." Joan Margarit (1)

Aquestes últimes setmanes, amb aquests escrits ja molt avançats, quan els reviso de vegades tinc al davant una foto de la meva mare. És una foto d'una etapa dolenta, enfonsada en la depressió. Hi veig una dona amb un dolor profund, silenciós. M'és difícil descriure l'expressió de la seva cara, l'estat d'ànim (de desànim) que reflecteix.

Em miro aquesta foto per recordar-me per què estic escrivint. Per tenir-ho ben present. És d'això, del que volia parlar. Del que em sembla que és necessari parlar. Si parlo d'altres coses (família, religió, metges, amistats, contextos històrics, etc.) és només perquè em sembla imprescindible ubicar el seu sofriment dins de la seva biografia.

El meu propòsit no ha sigut explicar la vida de la meva mare i entremig parlar "també" de les seves depressions, sinó al revés: l'objectiu era parlar de les seves depressions, i per fer-ho era indispensable parlar de la seva vida.

Sé que la meva mare no era només el que es veu en aquestes fotos, quan surt així. També era divertida, alegra, vital, comunicativa... Hi ha moltes fotos seves en què apareix d'aquesta altra manera, o amb una bellesa serena i reflectint alhora una gran determinació i energia.

Però si jo estic parlant d'ella és per aquest sofriment en què de vegades quedava atrapada. Per tot el que em diuen les cares tristes i adolorides de les fotos d'aquestes etapes, per tot el que em recorden i em remouen.

No sé si tot el que escric a la meva mare li agradaria, és possible que algunes coses no, entenc que algunes la podrien incomodar. La veritat és que el meu objectiu no ha estat escriure un text que, si ella el llegís, li agradés. Si m'ho hagués proposat, crec que m'hauria encallat amb facilitat.

El meu propòsit ha sigut parlar, des del meu punt de vista, del seu sofriment. Cosa ben difícil, parlar del sofriment dels altres... encara més quan tu no n'has patit de semblants. I quan a sobre, quan ella patia, de vegades no estaves atent. Perquè del sofriment dels altres sovint n'apartem els ulls. O mirem sense veure.

Vull pensar que si ella llegís això, a banda de les discrepàncies, si més no s'adonaria que està escrit amb la intenció de fer-ho amb respecte, i des de l'estima. Que està escrit des de la consciència que la seva vida va tenir etapes molt tenebroses, i que d'aquestes tenebres, les seves i les de qui sigui, se n'ha de parlar.

--
(1) Joan Margarit. Vers la tristesa. Misteriosament feliç, Edicions Proa, 2008