10.12 - Eren altres temps

"Encara que la nostra identitat femenina (...) és el resultat d'una història humana de segles i el producte de la família que ens ha tocat, el canvi i el rescat del forat negre de la depressió és tant una feina com una responsabilitat que hem d'assumir, en primer lloc, cada una de nosaltres." Emilce Dio Bleichmar (1)

En els capítols anteriors he dit que aquesta història no la veig com una història de culpables i víctimes. Entenc que aquest plantejament pot decebre algú, ja que sovint ens agraden més les simplificacions que els matisos. De fet, potser jo de vegades també hi caic, en el traç gruixut, però com a mínim no ho faig de manera intencionada. (2)

Amb aquests textos potser també hi ha un altre risc. Aquest risc és que del plantejament que faig al llarg del relat, algú pugui pensar que era difícil, que a la meva mare les coses li haguessin pogut anar diferent de com li van anar. Que tenint en compte la societat en què va viure (tan poc favorable per a una dona que volgués reivindicar unes aspiracions que no encaixessin amb el model de dona submisa imperant), era difícil que la seva vida hagués pogut ser diferent.

Però això no és ben bé així. És indiscutible que el 1950, quan es va casar la meva mare, l'ambient social i cultural era repressiu, gris i desolador, i que el model de matrimoni imperant era el que era. Ja n'he parlat molt, d'aquest model, no cal insistir-hi. Tanmateix, que fos així no vol dir que llavors l'única alternativa possible fos seguir sempre el carril de les directrius i convencions dominants.

En lloc de posar més exemples de dones conegudes que van desafiar les convencions de les respectives societats (tal com he fet abans al parlar dels casos de les famoses Katharine Hepburn, Leonora Carrington, Elizabeth Cady Stanton o Santa Teresa), ara posaré un exemple molt més proper i discret, el de la germana petita de la meva mare.

La meva tia es va casar uns anys després de la meva mare. Va dir que es volia casar amb un noi que als meus avis no els semblava apropiat, i va haver de suportar les seves pressions en contra, sobretot al principi. Finalment es va va casar amb aquell noi, i va triar bé, perquè el meu tio va ser un bon company i marit de la meva tia.

En teoria, la meva mare era la rebel i amb caràcter, la que feia el que volia, i la meva tia la dòcil. Però com ja he dit abans, la meva mare es va casar molt influenciada per les preferències del seu pare, mentre que la meva tia (tot i que per a ella el seu pare també era molt important) en aquell cas no es va deixar influenciar per ell.

D'altra banda, la meva tia, tot i haver anat al mateix col.legi de monges i haver rebut la mateixa educació religiosa que la meva mare, més endavant, ja casada, va conèixer persones amb opcions religioses més progressistes, se li van eixamplar els horitzons, i sense deixar mai de ser creient, la seva religiositat va seguir camins diferents dels de la meva mare. Per exemple, la meva tia no va tenir "com més fills millor". I també ha sigut sempre més tolerant que la meva mare, amb la gent que no pensava com ella. (3) (4)

En ple franquisme l'única opció possible no era només ser franquista i catòlic practicant, fidel als criteris sovint reaccionaris i misògins de l'Església oficial de llavors. Potser era l'opció més aconsellable si no volies tenir problemes. Però també hi havia gent que intentava sortir del guió. I que en diferent mesura ho aconseguia. Com per exemple la meva tia. (5)

Les dues opcions eren possibles, subordinar-se o empoderar-se. La meva mare, tot i la seva ànsia de llibertat, es va confondre i va acabar subordinant-se, mentre que la meva tia, aparentment submisa, va acabar empoderant-se. (6)

--
(1) Emilce Dio Bleichmar. La depresión en la mujer. Temas de Hoy, 1999 (p.18)
(2) Entenc que l'eventual decepció pot venir de diferents bandes, tant de la part de qui cregui que el relat no és prou crític amb l'OD, com de qui cregui que ho és massa.
(3) En l'evolució de la meva tia va ser determinant conèixer l'Alfonso Comín. El va conèixer al CICF (Centro de Influencia Católica Femenina), una entitat creada el 1952 vinculada a una visió progressista de la dona i del catolicisme.
(4) Un exemple més que dins de l'Església hi havia sensibilitats diferents: una altra tia meva, germana del meu pare i que es va fer monja missionera, es va vincular a la teologia de l'alliberament, cosa que no agradava gens als meus pares.
(5) Quan dic "no tenir problemes" òbviament em refereixo a problemes de crítiques i rebutjos, perquè evidentment amb aquesta opció submisa podies acabar atrapada en altres problemes encara més greus, sobretot a llarg termini, tal com li va passar a la meva mare.
(6) Faig servir la paraula empoderament tant pel seu significat com perquè precisament va començar a ser coneguda amb motiu de la seva utilització per part del moviment feminista dels anys 70 (després, el seu ús s'ha estès a molts altres àmbits).