10.11 - Protagonistes i còmplices

"Només és possible redefinir una relació després que aquesta relació hagi estat definida clarament." M. Selvini (1)

La meva mare de vegades era conscient de la influència del meu pare, pel que fa als seus problemes emocionals, però en canvi, era poc conscient del paper de la religió, en aquest sentit.

És cert que alguna vegada potser es queixava (per exemple del masclisme de mossèn Escrivá), però sempre era una queixa molt continguda: l'Església en general, i l'Opus en particular, eren "obra de Déu" i, per tant, encara que hi veiés alguna cosa que la disgustava, com ara alguns trets discriminadors cap a les dones, no era motiu de cap oposició seriosa. La capacitat que tenia de vegades per veure la seva situació matrimonial "des de fora" no la tenia per veure, també des de fora, la seva situació religiosa.

Ja he exposat abans el doble missatge que li arribava a la meva mare. D'una banda, que havia d'aspirar sempre a l'excel.lència. I d'una altra banda, que s'havia d'agafar la vida més relaxadament, que no havia de ser tan autoexigent, per tal d'evitar els estats de frustració i d'ansietat que tant la perjudicaven.

Les persones concretes de l'Opus que ella tenia com a referents suposo que no eren gaire conscients d'aquest doble missatge, ni del conflicte que a ella li generaven aquests consells contradictoris, incompatibles.

Per part del meu pare no se si hi havia també un doble discurs, no ho tinc clar; potser en el seu cas no era així, i la seva claredat, la seva falta d'ambivalència, feien que quedés més exposat i que, per tant, fos l'objectiu principal de les queixes de la meva mare.

Crec, per tant, que la meva mare tenia raó quan relacionava el meu pare amb les seves depressions. Però també crec que encara n'hauria tingut més si aquesta relació l'hagués fet extensiva a les persones de l'Opus amb qui tractava. Però no era així.

Per exemple: ja he parlat abans que, uns i altres (marit i entorn religiós), compartien el punt de vista que els problemes emocionals de la meva mare no tenien cap dimensió "sistèmica", relacional. Sobre aquest tema, no dubtaven: ella havia de canviar, ella havia de curar-se, ella...

És a dir, ningú no es plantejava (ni marit ni entorn religiós), que potser, a banda d'allò que hagués de canviar ella, "també hi havia altres coses que havien de canviar". Ningú ho pensava, això. I el resulta era que la confusió, els malestars i la desempara de la meva mare encara eren més grans. (2)

Que aquesta actitud "desentesa" d'uns i altres fos a causa d'ignorància, d'incapacitat o de comoditat, això ja és un altre tema. És possible que fos una barreja de tot plegat.

--
(1) M. Selvini i altres. Paradoja y contraparadoja. Paidós, 1988 (p. 43)
(2) A la llista, junt amb el meu pare i la gent de l'Opus, també hi caldria afegir els psiquiatres; d'ells i en aquest sentit ja n'he parlat també abans, al capítol "Consells i contradiccions".