10.10 - Un altre cop: no hi ha culpables

"Com més gran és el dolor, més déus necessitem." John Lennon

Abans ja he remarcat que un altre referent del complicat trencaclosques emocional de la meva mare era l'OD. Com en el cas del meu pare, encara que estableixi vincles entre la malaltia de la meva mare i la influència de l'OD, a cap de les persones de l'OD amb qui ella es relacionava no la considero culpable dels seus problemes. Crec que, de cara a ella, aquestes persones van actuar sempre de bona fe, convençudes que feien les coses "com calia fer-les", perquè eren les millors per a la meva mare, perquè Déu ho volia així, etc.

Que des del meu punt de vista alguns d'aquells criteris fossin malaltissos, opressors, reaccionaris, etc. és una cosa... i una altra cosa és que tot això pot ser compatible amb una actuació de bona fe.

De fet, malgrat la poca simpatia que li tinc, alhora també puc sentir tendresa envers mossèn Escrivá. Només cal que me l'imagini convençut d'haver sigut escollit per Déu per dur a terme aquell projecte diví, l'OD, segons ell tan innovador. Per a mi, que no crec en res sobrenatural, i ho dic sense cap mena d'ironia, és entendridor veure com una persona es pot arribar a construir un sistema de creences com el de mossèn Escrivá (o el de la meva mare). (1)

La gent de l'OD que tenia relació amb la meva mare a grans trets era com mossèn Escrivá: gent amb les mateixes creences sobrenaturals, unes escales de valors semblants i disposada a viure segons elles. Les que vaig conèixer crec que eren persones honestes.

Persones que gràcies a la seva fe vivien en un món de certeses, sense la necessitat de platejar-se segons quines preguntes. Les seves creences incloïen les respostes necessàries per anar vivint, i si sorgia alguna contradicció, algun dubte o alguna resistència, només els calia consultar a la persona adequada el criteri correcte. I assumir-lo:

"No amas la obediencia, si no amas de veras el mandato, si no amas de veras lo que te han mandado." Surco, 375

Aquest món per a mi és estrany i llunyà (però no incomprensible, són coses diferents). I quan penso no en idees sinó en persones concretes (aquella, l'altra...), aquestes persones sovint em generen tendresa. Perquè al final, tot això de les creences (del tipus que siguin) només són accessoris, i en el fons tots som iguals, cadascú amb les nostres invencions, desvalguts, fràgils, perduts en mig d'aquesta aventura d'existir, d'aquesta aventura tan estranya. (2)

Tots intentant ser més o menys coherents, i alhora plens d'aspectes prosaics i contradiccions, com per exemple quan mossèn Escrivá es canviava el nom i també el cognom, ell que pregonava la naturalitat i la senzillesa... Al final, sants o trinxeraires, tots ens assemblem molt. (3)

--
(1) M'és tan entendridor com per al Miguel Delibes ho era la figura de Don Justo del Espíritu Santo, un dels personatges de les seves "Viejas historias de Castilla la Vieja" (Alianza Editorial, 1969), i que a mi em recorda el fervor amb què la meva mare seguia el procés de beatificació i santificació de mossèn Escrivá: "Don Justo del Espíritu Santo publicaba trimestralmente la hojita en loor de la martir Sisina y en ella dejaba constancia de los favores recibidos. (...) Aún recuerdo que en la hojita del último trimestre del año once, el Antonio agradecía a la mártir Sisina su intercesión para encontrar una perdiz alicorta que se le amonó entre las jaras (...) Todas estas gracias significaban que la joven Sisina, mártir de la pureza, velaba desde Arriba por sus convecinos y ellos correspondían enviando al párroco un donativo de diez céntimos y en casos especiales, de un real, para cooperar a su beatificación."
(2) Crec que la fe, religiosa o laica, en la mesura que és un "prejudici" no afavoreix al pensament racional. També és cert que sense fe (la que sigui) costa molt viure. Segurament és impossible (d'aquesta necessitat de la fe ja n'he parlat al capítol "Creure"). Un altre tema és el tipus concret de fe/prejudicis que cadascú interioritzem.
(3) O com quan escrivia de manera servil al Franco demanat-li favors: "Se trata de la petición que, a instancias de su Embajador ante la Santa Sede, tenemos presentada en el Ministerio de Asuntos Exteriores solicitando ayuda para la construcción de nuestro Colegio Romano de la Santa Cruz (...) donde van a reunirse católicos de todo el mundo en un ambiente cristiano y español. (...) No he de encarecerle, mi General, lo que es para la Iglesia y para España el Opus Dei. (...) No olvide, mi General que aun cuando se trata de una institución católica, aquí y en todas partes detrás del Opus Dei se ve a España. (...) Este año, en Italia, hemos tenido un centenar de vocaciones; todos ellos aprenden español y aman a España". (8-8-1949).