10.9 - No hi ha culpables

"Segons el meu parer, tots els trastorns mentals tenen a veure amb trastorns en la relació. I s'ha de veure quines relacions poden estar alterades: les familiars, les escolars, les dels amics... N'hem de parlar però sense culpar ningú." Jorge L. Tizón (1)

En aquesta història (aquest relatat sobre la meva mare vist des de la meva subjectiva perspectiva) hi ha víctimes, però crec que no hi ha culpables. Tot el dolor que hi ha crec que és més fruit de les limitacions de cadascú, les pors i les inseguretats, que de cap altra cosa.

Des del meu punt de vista tothom es preocupava del bé de la meva mare... però, aquest era el problema, es feia sense tenir-la massa en compte "a ella". De fet, ella era la primera enganyada (pels altres), i autoenganyada (per ella mateixa): interioritzava que el seu bé era "allò que els altres consideraven que era el seu bé".

La culpa i la responsabilitat són coses diferents. I és des de l'àmbit de les responsabilitats, de les relacions, de les causes, que a mi em sembla positiu parlar del passat. No amb cap ànim acusador, sinó amb la voluntat d'entendre una mica més les coses, les nostres complexitats i contradiccions, les nostres misèries, les nostres impotències i vulnerabilitats. I les conseqüències que se'n poden derivar. (2)

Ho remarco: pel que fa als problemes emocionals de la meva mare, em sembla fora de lloc buscar presumptes culpables dels seus problemes. I per descomptat crec que això no toca si penso en el protagonisme del meu pare en la vida d'ella. És obvi que, tal com ja he dit abans, la forma de ser del meu pare, i la seva relació amb la meva mare, estava condicionada per l'època en què va viure i l'educació que havia rebut. (3)

A més, ell també era una víctima. Víctima en primer lloc de la seva incapacitat de veure "realment" la meva mare, amb tot el que això va suposar per a la seva vida, la dels dos. Va patir ella, i va patir ell: la vida al costat d'ella no va ser gens fàcil.

Encara que potser no ho sembli (a la vista d'alguna de les coses que he dit d'ell en algun altre moment), sento pel meu pare un gran respecte i una immensa tendresa. Per tota la seva vida al costat de la meva mare, intentant gestionar aquell embolic de tan mal gestionar: d'una banda la seva idea de com havia de ser la meva mare, d'una altra la meva mare real.

I alhora, tots els altres embolics familiars, cada fill un embolic, i ell procurant que tots tiréssim endavant.

Em commou pensar en ell... i sobretot sento una compassió immensa al recordar els darrers anys de la seva vida, terribles. Tan desvalgut, tan derrotat, tan anul.lat per la malaltia. La llarga agonia del meu pare em va marcar, m'ha marcat profundament.

--
(1) Ara, 31-5-2015
(2) De fet, crec que la paraula culpabilitat s'hauria de fer servir només en l'àmbit judicial, en el qual evidentment no és que estigui justificada, sinó que és imprescindible. Però el seu ús i abús en les relacions familiars sovint el que fa és complicar encara més situacions ja complicades.
(3) M. Lavilla, D. Molina i B. López ho expliquen així: "Les dificultats per acceptar la realitat provenen del fet que tenim un esquema o concepte de com haurien de ser les coses, que hem adquirit en el nostre entorn familiar o social i que hem donat per vàlid. (...) Per exemple, hi ha parelles en conflicte les dificultats de les quals provenen d'expectatives idealitzades de com l'altre s'ha de comportar." Mindfulness, o cómo practicar el aquí i el ahora; Paidós, 2008 (p. 59).