10.7 - Continuació

"Conviure amb una persona maníaca és com caminar per un camp de mines sense saber quan l'altre pot explotar." Eberhard J. Wormer (1)

El tema d'aquests escrits són els problemes emocionals de la meva mare. Per això, excepte en l'escrit anterior, quan parlo del meu pare ho faig sempre en relació amb aquest aspecte concret. Ara bé, com que la incorporació del tema de l'escrit anterior la trobo oportuna (de cara a anar afegint peces rellevants a aquest complex trencaclosques), continuaré una mica més.

Totes les persones podem ser mirades des de diferents perspectives, en moments i situacions diferents, i per tant ser vistes també de maneres diferents. Per exemple, alguns dels meus germans, sobretot els més petits que jo, tenen un record del meu pare més càlid, més afectuós; el d'una persona igualment "de principis", però alhora més propera.

Crec que hi ha més d'una explicació per a aquests records o visions en part diferents. Una és que amb els anys el meu pare va anar evolucionant, es va anar convertint en una persona més cordial, més fàcil. Però jo aquest procés el vaig viure poc, perquè sobretot es devia produir durant els anys que vaig estar molt desvinculat de la família. I quan vaig tornar, "ell ja no era ell", estava perdent-se de manera irreversible pels laberints de l'alzheimer.

Una segona raó és la que ja he explicat al parlar de la meva actitud quan era adolescent, abans d'emancipar-me. Llavors jo no estava al cas de res, només m'ocupava de mi mateix, i en el meu pare només hi veia "la figura autoritària" que em posava límits. Era un adolescent rebel i la visió que tenia del meu pare era inevitablement esbiaixada.

Un altre motiu, posterior, va ser la visió polaritzada que vaig adoptar en relació als problemes emocionals de la meva mare quan en vaig començar a ser conscient. Des del meu punt de vista, ella era víctima de les expectatives del meu pare, de manera que el meu pare era culpable dels problemes d'ella.

Era una visió simplista, que tenia l'avantatge de justificar que no em plantegés una aproximació més exigent i amb més matisos a aquella complicada situació familiar. Una visió, una postura, suposo que afavorida perquè em sentia més unit a ella que a ell, de manera que, a causa d'aquesta complicitat, m'era més fàcil "estar a favor seu", d'ella.

Són tres factors diferents que suposo que expliquen que alguns aspectes del meu pare a mi em sigui més difícil tenir-los presents. Però que jo no els recordi, o que els recordi molt menys (ja sigui perquè no eren tan evidents abans d'emancipar-me, o perquè pel motiu que fos jo no els vaig saber veure), no vol dir que no existissin.

--
(1) Eberhard J. Wormer. Bipolar; depresión y manía. Robinbook, 2004 (p. 193)