10.6 - El meu pare, temes pendents

 "Comença pel començament -va dir el Rei de manera solemne-, continua amb la continuació i finalitza al final. I després, atura't." Lewis Caroll (1)

Algun cop algú m'ha dit que no sóc just quan parlo del meu pare, que tinc la tendència a fixar-me més en segons quins trets negatius (que a sobre exagero, o que potser fins i tot són més imaginaris que reals), mentre que alhora no valoro ni ressalto prou d'altres aspectes més favorables. Si és cert el que em retreuen, és més greu que si m'equivoqués en sentit contrari. Perquè posats a equivocar-nos, més val fer-ho a favor dels altres que no pas en contra.

Jo no compartia, per exemple, l'admiració del meu pare pel nacionalcatolicisme, però en canvi hi havia actituds seves que m'agradaven i respectava molt. De fet, penso que gairebé tots els valors que a mi m'han conformat i em serveixen per a donar sentit a la meva vida són els que em van transmetre ell i la meva mare. Alguns els he rebutjat (els més puritans, ritualistes, doctrinaris o reaccionaris), però d'altres no, són els seus: la importància de la sinceritat, de la lleialtat, de la compassió, de l'esforç, de la constància, de la generositat...

Ells vivien aquests valors a través de la seva visió religiosa de la vida, i jo intento viure'ls a través de la meva visió no religiosa. Des del meu punt de vista, el que hi havia en comú era més sòlid que la discrepància.

Només per això, per aquests valors, ja els haig d'estar agraït. És veritat que de jove, quan vaig marxar de casa, no em feia aquesta reflexió, l'únic que volia era fugir, i amb aquest propòsit m'era difícil ser imparcial. Si carregava les tintes del que m'afeixugava dels pares, llavors m'era més fàcil agafar l'embranzida necessària per a independitzar-me:

"Protesta de tot i creu que els professors i nosaltres som injustos"; "Segueix desconnectat de la família i normalment està de malhumor"; "Segueix tancat en ell mateix i vol independitzar-se per fer el que vulgui"; "Té una susceptibilitat molt accentuada".

Entre els meus quinze i vint anys, en diferents moments la meva mare escriu això de mi. M'hi reconec. I per tant, fer de pares de mi no els devia ser fàcil. Sobretot tenint en compte que no era fill únic i havien de pensar alhora en tots i cada un dels fills. Com que a més la meva mare a causa de les seves oscil.lacions emocionals de vegades estava com estava, el pes que de vegades havia d'aguantar el meu pare era encara més gran. (2)

D'adolescent als pares els veus pegues i pocs mèrits (suposo que aquest impuls basat en la simplificació argumental és saludable, ja que afavoreix l'emancipació). Després, amb els anys, vas relativitzant-ho tot, i ni et veus tan pimpollat i espavilat tu mateix ni tan censurables els altres. Fins i tot et vas adonant, de mica en mica, que en moltes coses els pares et passaven la mà per la cara.

El problema és que ja no hi són, i no els ho pots dir. (3)

--
(1) Alícia en el país de les meravelles.
(2) Quan tenia un fill la meva mare comprava una llibreta i hi anava apuntant el que li semblava més important de l'evolució d'aquest fill. Tants fills, tantes llibretes, tantes històries. Algunes més detallades, d'altres més telegràfiques, suposo que la dedicació condicionada, com tot, per les oscil.lacions emocionals d'ella. La meva llibreta l'hi vaig demanar uns anys després d'haver-me emancipat; em va agradar molt llegir-la llavors, i estic content d'haver-la conservat fins ara.
(3) Un altre aspecte del meu pare que en el seu moment no vaig valorar prou va ser la seva confiança en mi. Això, tot i que de vegades no li ho vaig posar fàcil, amb alguna de les decisions que vaig prendre. Aquell sentiment meu (que ell confiava en mi), em va donar una seguretat que va ser molt important a l'hora d'enfrontar-me a la vida sense por.