10.5 - Per casualitat

"L'atzar no sap on va ni quines llavors sembra." Màrius Torres (1)

Una cosa és ser fill i una altra fer de fill. Arriba un punt que, si no t'hi poses d'esquena, ser-ho implica inexorablement fer-te la pregunta de com vols ser-ho. Si llavors mires de cara la situació que tens al davant, pots veure què passa. I a partir d'aquí, plantejar-te l'actitud que vols adoptar. Pots fer això, o mirar cap a una altra banda.

Jo vaig ser fill durant quaranta anys, i els onze següents vaig intentar fer de fill. Aquest període d'aquests últims anys es va iniciar una mica per casualitat, i a partir d'aleshores, el procés va anar seguint sol, de manera més aviat automatitzada. Feta la reflexió inicial, presa la decisió, ja no calia pensar sobre l'actitud adequada, sinó, a grans trets, només anar vivint el dia a dia.

És estrany que, a partir d'aquell punt inicial bastant arbitrari, en resultés una experiència per a mi tan important. Perquè és de les poques coses que crec que realment han donat un sentit, un sentit profund, a la meva vida. Aquesta i alguna més del mateix tipus.

Llavors, i també després, algunes persones de la família, i alguns amics, en alguna ocasió m'han dit que allò que havia fet era rellevant, especial. M'ho han valorat: aparèixer en l'escena familiar en aquell moment de crisi i, durant els anys següents, anar coordinant aquella situació, durant les diferents fases que es van anar encadenant.

No m'agrada gaire aquest discurs dels mèrits i els agraïments. I a més crec que en aquest cas no és l'adequat. La veritat, i ho dic ben convençut, és que vaig ser un afortunat al poder viure aquells anys al costat dels meus pares. També és veritat que al principi no n'era conscient, semblava que tot passava de manera desordenada, bastant confusa, sovint només amb la preocupació d'enfrontar les coses més immediates que calia gestionar. No hi havia temps per reflexionar.

Va ser de mica en mica, que va anar apareixent aquesta sensació de privilegi. Una sensació de privilegi que encara es va fer més evident, més gran, després de la mort dels meus pares, quan ells ja no hi eren. De fet, avui, deu anys després de la mort de la meva mare, encara tinc més aquesta sensació: per sort, es va produir "aquella casualitat" (o en plural, casualitats) que va fer que tornés a casa dels meus pares en aquell moment. No van ser només raonaments i decisions, hi va haver també molt atzar, en aquella tornada.

La vida és estranya. Crec que les coses més importants que he viscut sovint m'han passat  bastant per casualitat. I, sovint, "en contra" de la meva voluntat (si més no d'entrada). I per acabar-ho d'embolicar, de vegades han sigut experiències que han anat acompanyades de diferents graus de sofriment. Quins embolics. (2)

La part bona és aquesta: han sigut reptes que en un moment donat m'han interpel.lat i que, en la mesura que he pogut reaccionar davant d'ells, en la mesura que he pogut assumir-los, m'han permès aprendre alguna cosa. De fet, crec que m'han permès ser una mica millor persona. Cosa que ves a saber què vol dir, però que jo ho concreto així: ser capaç d'estar més atent i de ser una mica compassiu.

Un últim apunt. Durant aquells anys no hi va haver només conflictes i sofriment, ni de bon tros. Sobretot amb la meva mare també vam compartir molts moments gratificants, agradables, fàcils. Moments de tranquil.litat, de somriures, de complicitats. D'aquests moments no me n'oblido. Entre altres coses, perquè van ser, a banda de feliços, també ocasions d'aprenentatges i de creixement. Per sort, hi ha moltes maneres d'aprendre.

--
(1) Màrius Torres, Última rosa (fragment).
(2) Per exemple, la malaltia del meu pare la trobava (i la trobo) espantosa. És igual si penso en ell, o si la revisc a través de persones conegudes que l'han passat més recentment o que l'estan passant ara.