10.4 - I si jo no hagués existit?

(*) "Quan la dona malgrat fer tot el que pot no aconsegueix satisfer les aspiracions del marit, quan no pot arribar a ser com ell voldria que fos, quina altra alternativa li queda a ella, fora de la de refugiar-se en la depressió?"

Si la meva mare hagués fet una vida diferent jo segurament també seria diferent. I si la vida diferent l'hagués fet abans de néixer jo, jo no hauria existit. Per a algun germà meu aquest és l'argument suprem per no qüestionar el tipus de vida que va seguir la meva mare: "nosaltres existim". I de passada afegeixen que, per això, hem d'estar agraïts als nostres pares.

Jo no ho visc així. Als meus pares els agraeixo moltes coses, i algunes em dol no haver-les-hi agraït quan eren vius. Sí, els agraeixo moltes coses, però no el fet concret d'existir: plantejar-me la no existència no em fa ni fred ni calor. I què, si no hagués existit? Doncs no res, sobretot perquè "si no existís no podria enyorar l'existència". (1)

Explico tot això només per un motiu, per posar de manifest que des del meu punt de vista "l'existència dels fills" no ho justifica tot. Si la meva mare, en algun moment de la seva vida, hagués adoptat alguna decisió sobre el seu matrimoni amb l'objectiu de protegir la seva pròpia estabilitat emocional, hauria estat del tot legítim que ho hagués fet. I si ho hagués fet i a causa d'això jo, o alguns dels meus germans, o tots, no haguéssim existit, doncs em sembla irrellevant, intranscendent; precisament perquè no existiríem i, tal com ja he dit, "al no existir no podríem enyorar l'existència".

Això no vol dir que no estigui content d'existir. Procuro celebrar-ho cada dia, intento no viure estabornit per les rutines, vull ser conscient del fet de viure (procuro, intento, m'esforço... no sempre ho aconsegueixo). Però si algú em diu que, d'alguna manera, això justifica la vida difícil que va tenir la meva mare (el patiment que va acompanyar el seu matrimoni, les etapes fosques dels períodes depressius), si algú em diu això, doncs jo li contesto que no hi estic d'acord.

Una altra cosa és el cas dels fills "quan ja existeixen", a causa dels quals sí que, com a pares, ens podem veure obligats a moltes coses que per gust no hauríem triat mai. Però aquesta és una altra història, al marge que "també" fos la història de la meva mare.

--
(1) En canvi, segons Jesús Urteaga, el mossèn i escriptor de l'OD que ja he esmentat anteriorment, els no concebuts sí que reclamen el dret a la vida: "¿No has oído nunca las voces que surgen de los no nacidos? Es un reino en el que solamente hay voces, griterío y ansiedad; voces, gritos y ansias que quisieran hacerse carne". Del tot desfermat, Urteaga fins i tot dóna veu personalitzada a aquests no concebuts: "¿Por qué no escucháis mis gritos?" (...) ¿No me oís? ¡Quiero vivir! (...) ¿Tampoco tu, madre, me quieres atender? ¡Madre, madre! (...) Nos habéis cerrado el paso, ¡padres cristianos! Que Dios os perdone". Això, després d'haver repetit la consigna habitual sobre la maternitat: "El proselitismo más eficaz que podéis llevar a cabo los padres cristianos es este: tener hijos, muchos hijos". No són cites descontextualitzades i espigolades, Jesús Urteaga dedica vuit pàgines a aquest tema a "Dios y los hijos" (Rialp, 1960, les cites: p. 35, 36, 37). És obvi que aquesta mena d'opinions (i de manipulacions emocionals) influïen en la meva mare. I per tant, també té sentit preguntar-se fins a quin punt les seves ganes de tenir molts fills eren espontànies o inculcades (aquest llibre era un dels que circulaven per casa).