10.3 - Viure engabiats

"Les persones depenen del contacte físic durant tota la seva vida. Des del naixement vetlla per l'enfortiment del sistema immunològic i per l'establiment de llaços afectius i de protecció i empara." Wilhelm Schmid (1)

Recordo fa anys que en una entrevista l'escriptora Isabel Allende explicava que quan l'ansietat la començava a dominar i es començava a sentir desbordada, li ho feia saber al seu marit. I llavors ell l'abraçava. Ella s'arraulia en els seus braços, i s'estaven així, quiets, en silenci, fins que ella de mica en mica s'anava asserenant. (2)

L'Isabel Allende en aquests casos era capaç de manifestar el seu moment de risc i la seva necessitat de ser acollida. I tenia la sort que el seu marit l'entenia i era capaç de donar-li el que a ella, en aquell moment, li feia falta.

La meva mare, una persona també apassionada i sensible com la Isabel Allende, a causa de la seva educació no estava acostumada a manifestar aquest tipus de necessitats. I el meu pare, a causa també de la seva educació, no era capaç de ser receptiu a aquella necessitat encoberta.

El cas és que a casa les abraçades no es prodigaven. Els fills també en vam rebre poques.

Des d'aquest punt de vista, tinc la sensació que la meva mare va viure tancada en una gàbia. Crec que si la meva mare  no hagués contingut tant la seva afectuositat (la capacitat de demanar-la i la facilitat de donar-la), hauria pogut estar més a gust a la vida.

Per exemple, crec que si la meva mare ens hagués fet més abraçades, ens hagués parlat amb més calidesa, a banda de fer-nos a nosaltres aquest regal, també se l'hauria fet ella mateixa. Aquesta limitació seva considero que no va ser causada per la convivència amb el meu pare, tan disciplinat i distant, sinó que era una actitud que ja la va integrar de petita, ja era una característica seva quan es va casar.

Crec també que el meu pare, tot i ser tan diferent d'ella, en això era igual: va viure sempre amb la seva afectivitat engabiada, amb una màscara de rigidesa. D'ell puc dir el mateix que de la meva mare: no ens va prodigar unes abraçades que segur que hauríem agraït, i en no fer-nos-les, ell també va patir la pèrdua de no haver-nos-les fet.

Amb més abraçades i menys idees o creences segurament hauríem sigut tots més feliços. Vam adquirir altres competències (importants, i que jo agraeixo molt), però la capacitat de ser càlids en les nostres relacions crec que molts dels germans no la dúiem a la motxilla (o a la maleta segons els casos) quan ens vam emancipar. Crec que és un aspecte que ha marcat la història familiar.

Després, cadascú ha fet el que ha pogut. Alguns, com jo, potser amb més dificultats.

--
(1) Wilhelm Schmid, Sosiego, Kairós, 2015 (p. 57)
(2) El seu segon marit, Willy Gordon.