10.2 - El seu llibre

(*) "Diferents vegades, al sentir-me estable, vaig pensar en escriure sobre les meves depressions, però després tornaven..."

Tinc esteses pel damunt de la taula les notes de la meva mare. Me les miro, i em costa molt imaginar que d'aquest material ella n'hagués pogut treure un relat prou estructurat i d'unes mínimes dimensions que fessin viable la seva publicació.

Va fer diferents intents de desencallar el seu projecte. L'últim, segurament el més seriós, el va fer amb l'ajuda de la seva germana: de tant en tant se n'anaven les dues a una caseta que tenia la meva mare als Pirineus i allí, durant tres o quatre dies, algunes estones es dedicaven a l'ordenació de les notes que havien de configurar el futur llibre. Dic algunes estones, no tot el dia, perquè també feien passejades, excursions, llegien...

Ara penso que la meva mare potser hauria pogut avançar amb més facilitat si hagués plantejat els diferents capítols del seu llibre com si fossin cartes, ja que era el gènere que ella realment dominava. Segons els temes, cartes al marit, als fills, als metges, capellans, etc.

Tenia molta traça, escrivint cartes. Les cartes al director dels diaris, més aviat curtes, i les cartes en general llargues dirigides tant als familiars com a tota mena de persones: polítics, escriptors, presentadors, metges, bisbes... Tant les unes com les altres les escrivia amb facilitat, de vegades amb molta gràcia. En sabia.

A banda de la seva germana, jo potser també hauria pogut ajudar la meva mare a fer aquesta feina d'organització. D'aquesta eventual ajuda algun cop n'havíem parlat, però hi havia un problema: per a ella la possibilitat de parlar públicament de la seva bipolaritat era sobretot una ocasió per parlar de Déu, és a dir, una ocasió per fer apostolat. I això a mi no em motivava gens, al contrari.

Li deia que per descomptat ella havia d'escriure seguint el seu criteri, però que aquest tipus de llibre que volia fer per a mi no era atractiu. Que a mi em semblaria interessant un llibre en què aprofundís en els seus estats d'ànim, les seves vivències, les seves pors i dificultats. En els factors que considerava que l'ajudaven a mantenir-se estable, i també en els altres factors, els que la desestabilitzaven.

En aquest format,evidentment hi cabia el seu sentit religiós i sobrenatural de la vida, la importància que havia tingut durant les diferents fases de la malaltia, però li deia que si aquest aspecte esdevenia el principal protagonista, per a mi el projecte deixava de tenir interès.

No és que la meva mare no volgués parlar dels aspectes que he apuntat, per descomptat que no els volia ignorar. Queda prou clar en les seves notes; la meva mare era prou espavilada com per ignorar la importància de tot el seu context. A ella mateixa no li hauria interessat un relat només construït sobre les experiències religioses, per molt importants que fossin per a ella. No era això, era una qüestió de graus de protagonisme.

La seva germana era més flexible. A banda de compartir el sentiment religiós de la meva mare (tot i que amb importants discrepàncies), penso que la meva tia era més capaç "d'ajudar la meva mare a fer el que la meva mare volia fer", sense que li fos imprescindible compartir tot el contingut del projecte. La meva tia era molt més generosa i empàtica... s'estimava molt la meva mare (les dues s'estimaven molt) i això ja era prou per ajudar-la en aquella aventura, sense plantejar-se les objeccions que jo em plantejava.

Discrepàncies al marge, el cert és que m'hauria agradat, que la meva mare hagués sigut capaç de dur a terme el seu projecte, ja que hauria sigut una gran font de satisfacció per a ella.

Pel que fa a les ajudes que hauria pogut tenir, val a dir que de fills que combregaven amb les seves creences no n'hi faltaven. Fills alhora amb el cap prou endreçat i capacitats per fer aquesta feina d'ajudar-la a organitzar-se. Però suposo que cadascú estava prou capficat amb les seves històries com per considerar important prendre's seriosament aquesta col.laboració. Aquesta iniciativa de la nostra mare.

A més, també és cert que hi havia un altre problema: la meva mare no sempre era fàcil de tractar, cosa que podia justificar la reticència a implicar-se en iniciatives seves.

El cas és que, per un motiu o un altre, cap dels fills la vam ajudar, i l'única persona que ho va fer va ser la seva germana.