9.7 - Vellesa i depressions

"Podria ser que la veritat fos trista." Ernest Renan (1)

En teoria, fer-te gran no hauria de suposar un augment del risc de patir una depressió. Una cosa no ha d'acompanyar l'altra. Sobretot, si el deteriorament físic o mental (o els dos alhora) no són massa importants. De vegades és així: hi ha gent que mor a una edat avançada amb el cap clar i una bona o raonable autonomia física. Algunes persones tenen aquesta sort.

El normal, però, és que quan et fas gran també et facis vell, i quan dic fer-te vell vull dir que, "a més de fer anys", també et vagis deteriorant. Si tens aquesta mala sort (una mala sort generalitzada quan et fas gran), les possibilitats que acabis caient en una depressió augmenten. Sobretot si el deteriorament és greu.

Aquest és l'escenari. Arribes a una etapa de la vida en què els problemes de salut que van apareixent ja no es superen; es cronifiquen, i tenen tendència a empitjorar. Et vas adonant que els processos d'expansió i plenitud de la teva vida cada cop queden més lluny, en el passat. Vius un procés de contracció, de progressiva decadència, difícil, àrid, ingrat.

Endut per aquest procés de decrepitud, la vida cada cop té menys atractius, cada cop està més plena de molèsties, de manera que és fàcil, normal (inevitable) que vagin minvant les ganes de viure.

Una de les principals característiques (o la principal) d'una depressió és la manca de ganes de viure, de manera que fer-te vell és un terreny ben abonat perquè hi prosperi la depressió. O més ben dit, fer-te vell ve a ser el mateix que entrar de mica en mica en un procés depressiu. Si més no en general, perquè en l'envelliment també hi ha excepcions que confirmen la regla: aquelles persones que, malgrat acumular cada vegada més adversitats, limitacions, dolors i dependències, conserven les ganes de viure, sense deprimir-se.

De gent així n'hi ha, y també hi ha gent que sembla que té ganes de viure, i que potser el que té és, sobretot, por de morir... Però aquest és un altre tema, i com que és prou complicat, ara el deixo de banda.

Segueixo parlant en general. Arriba un punt en què el cos comença a fallar, o el cap, o els dos, cos i cap. De vegades de manera lenta, de vegades de manera accelerada i dramàtica. El futur s'encongeix, i es tenyeix de gris... i de manera soterrada tot això va passant factura emocional.

I aquest procés, de fet tan normal, biològicament i psicològicament normal, ens incomoda molt. No només si som la persona afectada, sinó també si som els seus familiars. O ens incomoda "com a societat en general". Ens hi revoltem, ho volem ocultar, ignorar, i una forma de fer-ho és l'intent de curar aquestes depressions de la vellesa amb els mateixos mitjans que totes les depressions: amb psicofàrmacs.

És un abordatge sobretot cosmètic. O anestèsic: s'adormen amb química els símptomes depressius. No es cura res, és només "un procés d'adormiment". Perquè les causes de la depressió en aquest cas són immodificables: ens fem vells, i la vida de vells (de persones cada cop més deteriorades i menys autònomes) no ens agrada. No ens agrada gens. Ens espanta.

Quan la meva mare va arribar a aquesta etapa de la vida no va descobrir les depressions. Les va redescobri. I el retrobament li feia pànic: el retrobament d'aquella buidor, llavors acompanyada de la novetat de la decrepitud. Realimentant-se mútuament.

El progrés de la decadència era inevitable, inaturable, i la ineficàcia de la farmacologia per a superar la depressió estava garantida: si no havia funcionat durant dècades, mentre el seu cos encara era jove i ple de vitalitat, era absurd confiar en què llavors funcionés.

--
(1) Citat per Jorge Semprún a "Ejercicios de supervivencia"