9.6 - L'infern

"Des del punt de vista dels neurotransmissors, sembla clar que les experiències espirituals, religioses o místiques van acompanyades d'una disminució de la serotonina i d'un corresponent augment de la dopamina (...) d'aquí ve que aquestes experiències siguin semblants a les que s'obtenen amb la ingesta d'enteògens com la LSD, la psilocibina, la DMT o la mescalina." Francisco J. Rubia (1)

Ja he explicat que en relació al fet que poc abans de morir la meva mare entrés en una fase eufòrica podia estar relacionat amb el còctel farmacològic hospitalari d'aquells dies, i també, amb la consciència de la proximitat de la mort. També he dit que el seu estat d'eufòria llavors era intens, un estat d'immensa felicitat, de plenitud.

Poc abans d'aquest canvi, potser un o dos dies abans (no ho recordo bé), la meva mare va passar per un altre estat alterat de la consciència completament diferent. Perquè els estats alterats de la consciència poden ser de dos tipus: lluminosos, expansius, inefables, o de signe contrari, foscos, terrorífics.

A dins de l'UCI, en alguns moments la meva mare va sentir que s'obria un forat a sota seu, i que queia cap avall, cap a l'infern. Sentia que el dimoni l'estirava. Ho vivia d'una manera tan real que la meva tia explica que, fent-li companyia a l'UCI, la meva mare, entubada per tot arreu, amb el braç intentava apartar-la de la seva vora. Per tal de protegir-la, per evitar que a la seva germana també l'engolís l'infern.

La meva tia s'emociona, quan parla d'aquella actitud protectora de la meva mare, capaç de tenir present a la seva germana en mig del deliri infernal. A mi també m'emociona, trobo que aquesta actitud protectora era un tret significatiu de la meva mare, que llavors es manifestava en aquella situació extrema, però que en circumstàncies més ordinàries i quotidianes també es manifestava. Era un dels motius pels quals es feia estimar.

En l'argot dels consumidors d'LSD o d'altres substàncies psicoactives, allò era "un mal viatge", segurament el pitjor dels mals viatges que pogués viure la meva mare, ja que tota la seva vida el seu gran objectiu havia sigut poder anar al cel. Anar-hi ella i totes les persones que estimava, començant pel seu marit i els seus fills. I resulta que llavors, vorejant la mort, patia aquelles al.lucinacions dantesques, òbviament provocades pels medicaments que li donaven.

"La Sagrada Escritura menciona el fuego: fuego real y verdadero, según la doctrina general de los teólogos y doctores de la Iglesia. (...) ¡Y qué horrible será para el condenado la compañía de los demonios, que, a modo de monstruos amenazadores, continuamente le llenarán de espanto! (...) Los tormentos no se acabarán jamás, durarán para siempre. Pasarán años y siglos y millones de siglos y ese reloj marcará continuamente la misma hora: serán atormentados los réprobos día y noche por los siglos de los siglos." (2)

He inclòs aquesta cita per dibuixar bé la idea d'infern que s'inculcava a les criatures quan la meva mare era petita. Pertany a un catecisme publicat quan la meva mare anava al col.legi, un col.legi de monges. De fet, el catecisme de l'Església actualment vigent, publicat el 1997, amb un llenguatge menys florit segueix dient essencialment el mateix. Un catecisme que, des que es va publicar, la meva mare sempre el tenia a l'abast:

"La enseñanza de la Iglesia afirma la existencia del infierno y su eternidad. Las almas de los que mueren en estado de pecado mortal descienden a los infiernos inmediatamente después de la muerte y allí sufren las penas del infierno, 'el fuego eterno'". (3)

No tinc cap mena de dubte que qualsevol "visió sobrenatural" (o al.lucinació) que puguem tenir s'alimenta de la base de dades d'imatges, sons i experiències que tenim a dins del cap. És a dir, a un catòlic se li pot "aparèixer" la Mare de Déu, i a un musulmà Mahoma, però no a l'inrevés. I si el que apareix és l'infern és perquè abans ens han parlat i ens han fet por amb l'infern:

"Hay infierno (...) Te la voy a repetir: ¡hay infierno!" Camino 749*

Al marge dels desencadenants de les al.lucinacions (ja sigui, segons els casos, patir una malaltia mental,  el consum de substàncies psicoactives, la pràctica de determinats rituals, els dejunis, etc.) "les formes concretes" de les al.lucinacions sempre estan relacionades amb la pròpia cultura: visions de deus misericordiosos o justiciers, d'àngels, dimonis o el que sigui, etc.

L'al.lucinació de l'infern de la meva mare no era gens festiva, el dimoni no era un dimoni divertit com el de les representacions dels Pastorets, tan populars quan ella era petita. No, els dimonis eren "monstres amenaçadors", el foc de l'infern era "real i veritable". L'al.lucinació, per tant, era terrorífica. I aquesta idea de l'infern l'havia acompanyat tota la vida. (4) (5)

Suposo que aquesta etapa final tan terrible de les al.lucionacions de la meva mare va contribuir a què la següent, per contrast, fos encara més resplendent, expansiva i feliç.

En unes hores, va passar de la por de l'infern a les portes del cel. Potser aquella última etapa, breu però plena i lluminosa, va ser la millor o de les millors de la seva vida: després d'haver sortit de la depressió, després d'haver conjurat el perill de l'infern, llavors estava eufòrica i a punt de veure Déu.

Era un gran moment per morir-se.

--
(1) Francisco J. Rubia. El cerebro espiritual. Fragmenta Editorial, 2015 (p. 120)
(2) Daniel Llorente (bisbe auxiliar de l'arquebisbe de Burgos). Catecismo explicado con gráficos y ejemplos. Imprenta y Libreria Casa Martín, Valladolid, 1944 (7a. edició, la primera deu ser de com a mínim 10 anys abans). De catecismes "no oficials" com aquest i de continguts molt semblants llavors en circulaven de diferents.
(3) Catecismo de la Iglesia Católica. www.vatican.va/archive/catechism_sp/index_sp.html (2015)
(4) Ves per on, el meu pare havia fet de dimoni, quan de petit feia els Pastorets, i a la meva mare, rient, li agradava explicar-ho.
(5) No és només una qüestió religiosa: de creences no religioses que eventualment ens empetiteixen o acovardeixen també n'hi ha. Parlar de tot això (dels tipus d'interioritzacions) també és parlar de riscos emocionals, de perills de depressions. O d'antídots.