9.5 - Respectar la seva voluntat

"Escoltar és un art del qual pocs són capaços. Mai escoltem, realment. La paraula té un so i quan escoltem el so l'interpretem, tractem d'interpretar-lo segons el nostre propi llenguatge o tradició. No escoltem mai amb profunditat, sense distorsió." Jiddu Krishnamurti (1)

Abans ja he plantejat la pregunta de fins a quin punt, a l'hora de morir la meva mare, es va respectar o no la seva voluntat. El cert és que no ho sé, no trobo que sigui una pregunta fàcil de respondre, i menys de manera categòrica. D'entrada (també ho he dit abans), crec que els desitjos i les disposicions de la meva mare s'havien d'entendre com el conjunt del què deia en els diferents papers que va escriure sobre aquest tema, més totes les converses en què també s'hi referia (uns papers i converses que no sempre reflectien un mateix criteri).

I encara caldria afegir-hi els seus esguards silenciosos, uns dius vius i uns altres més apagats, ja que és possible que, sovint, fossin un reflex encara més fidel dels seus temors i desitjos.

No és fàcil, condensar tot això, papers, converses, mirades i silencis, en una idea senzilla, lineal i clara.

Faig un incís. De fet, el que em sembla és que de vegades és molt complicat, respectar "del tot" la voluntat d'algú. Perquè és habitual que la voluntat d'una persona no sigui monolítica sinó plural, és a dir, que contingui un conjunt de petites voluntats, que potser no sempre viuen en feliç harmonia. De manera que de vegades són de mal satisfer, totes alhora. O impossible.

Normalment totes les persones tenim voluntats que es contradiuen poc o molt. I a algunes persones això els passa amb més intensitat. De les diferents voluntats que a causa de la seva especial manera de ser tenia la meva mare, quina o quines era millor que els altres procuréssim afavorír?

Posaré l'exemple per a mi més clar, i alhora més conflictiu: la meva mare volia patir i no patir, les dues coses. No m'estendré ara sobre el desig de patir (ja n'he parlat prou abans), només diré que aquest desig era coherent amb les seves conviccions religioses.

El meu jo racional entenia els motius (coherents amb les seves creences) que tenia la meva mare per a voler patir. Però alhora, el meu jo emocional patia amb el seu patiment, durant els moments (els dies, o les llargues temporades), en què sobretot la dominava el seu desig, de vegades infructuós, de vegades desesperat (sóc conscient de la rotunditat de l'adjectiu), d'evitar qualsevol patiment.

Conscient d'aquestes dues voluntats oposades, en el moment crític que estava en joc la seva vida no em va costar decantar-me a favor de l'opció d'apaivagar el patiment, en lloc de tenir en compte el món de les seves idees i les seves creences.

Resumint. A banda que la meva mare morís amb l'assistència espiritual que desitjava i envoltada de la família com volia, a banda que no morís a casa tal com li hauria agradat, el cert és que, pel que fa al moment que es va decidir tirar la tovallola i no fer més esforços per a conservar-li la vida no sé si es va respectar o no la seva voluntat. Crec, a més, que és impossible respondre de forma categòrica.

Des de la perspectiva emocional que jo ho vaig viure i recordo, crec que es va respectar la seva voluntat en conjunt més espontània, més poderosa, més global. Des de la perspectiva d'altres germans, que compartien amb ella les seves conviccions religioses, no ho sé. Si de cas, haurien de ser ells, els que fessin aquesta valoració.

--
(1) www.jkrishnamurti.org